La nova col·laboració musical de Carles Puigdemont
Jordi Palmer Foto: ACN
Barcelona. Divendres, 31 d'agost de 2018
1 minut
La relació de Carles Puigdemont amb la música és prou coneguda. De jove tocava el baix i ara fa dos anys es va atrevir a pujar a un escenari amb els Sopa de Cabra per acompanyar-los tocant la guitarra la cançó Camins. Ara ha tornat a fer una col·laboració musical, aquest cop amb la seva veu, incloent un fragment d’un discurs seu en la cançó Love, del cantant Marc Durandeau.
Segons informa el mateix cantant, la cançó està editada per donar
suport a les llibertats catalanes i per això inclou un fragment del
president Puigdemont, que ell mateix ha autoritzat.
Les paraules de Puigdemont, en francès, fan referència al cas català,
entès com una “causa europea” en defensa de valors com “la democràcia,
la llibertat, la lliure expressió i la no violència”.
Marc Durandeau és un cantant d’Esparreguera que es va donar a
conèixer durant els anys 90 amb un pop elegant i de contingut romàntic.
Va editar els discos T’espero a casa el 1993, que inclou un dels seus temes més coneguts, Que et recordi el seu nom, i Caminant descalç el 1996.
Després d’una aturada de més d’una dècada va tornar amb Tot el k veus el 2009 i Pirineus 13 el 2013. Actualment treballa en noves composicions.
Òmnium de l’Alguer avala la llei de política lingüística de Sardenya
L'entitat destaca que la llei faci referència a l'ús estàndard del
català a l'Alguer i la necessitat que els mestres i els treballadors
d'oficines lingüístiques hagin de tenir el certificat de nivell C1 de
català
Òmnium Cultural de l’Alguer ha fet
públic un comunicat en què dóna suport a la llei de política
lingüística aprovada pel parlament sard el 3 de juliol passat ‘pel viu
interès del legislador per la llengua i cultura sarda, pel català de
l’Alguer, i també per les altres llengües minoritàries de Sardenya’. La
nova llei, destaquen, afegeix importants novetats en mèrit de l’ús, la
salvaguarda i la promoció del català de l’Alguer dins de les
institucions públiques i de les escoles.
Amb tot, recorden que Òmnium ja havia introduït el català a les
escoles de l’Alguer el 1999, amb el projecte Joan Palomba, en què han
participat milers d’estudiants i que ‘encara avui és un exemple de model
d’ensenyament de la llengua materna minoritària a l’escola’. La millora
de la nova llei es deu en part a les esmenes que van presentar, com ara
que la llei faci referència a l’ús estàndard del català a l’Alguer i la
necessitat que els mestres i els treballadors d’oficines lingüístiques
hagin de tenir el certificat de nivell C1 de català.
Irene Coghene: ‘El català a l’Alguer és una llengua viva, però li mancava l’escolarització’
Entrevista a la coordinadora territorial de la Plataforma per la Llengua de l'Alguer
Vilaweb
Els pares podran escolaritzar els
fills en català a les escoles de primer grau de l’Alguer, és a dir,
fins a tretze anys. A més, els algueresos també podran dirigir–se en
català a les administracions i hi haurà un terç de la programació del
servei públic de ràdio i televisió en les llengües pròpies de l’illa:
català, sard, sassarès, gal·lurès (cors) i tabarquí (lígur). El català
de l’Alguer, per tant, guanya protecció legal gràcies a la nova llei de
disciplina de la política lingüística, aprovada fa dues setmanes al
Consell Regional de Sardenya per a regular les llengües. Irene Coghene
ha estat sempre al peu del canó: és coordinadora territorial de la
Plataforma per la Llengua i presidenta de la Consulta Cívica per les
Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer. El seu afany ha estat
important en la gestació de la llei que vol garantir el futur del
català.
—Sardenya és l’illa de les cinc llengües i entre aquestes hi ha el català de l’Alguer. Quina és la seva situació a la ciutat?
—L’alguerès és una llengua viva, encara més considerant que no hi havia
possibilitats per a escolaritzar-se en català i que les opcions per a
estudiar–lo no són obligatòries. És present al carrer i encara més a la
família. Si vols, pots viure força parlant en català a l’Alguer. Tot i
això, la gent gran el parla demés en comparació als joves.
—Segons l’enquesta ‘Els usos lingüístics de l’Alguer’ de la
Generalitat de Catalunya del 2015, vora un 20% dels enquestats parla en
català amb els avis, però poc més d’un 5% amb els fills.
—És cert que hi ha una substitució lingüística per l’italià. Hi ha tanta
gent que viu únicament en italià, sense saber l’alguerès. Els anys
seixanta no es parlava encara de substitució, ja podives parlar sol
italià però, de vera substitució, se’n parla a final dels setanta i a
començament dels vuitanta. Aqueixa tendència pot canviar amb mesures com
la d’incloure l’alguerès al currículum escolar.
—La mateixa enquesta afegeix que només un 3% sap escriure en català, en contra del 30% que el sap parlar.
—Sí, és un dels problemes actuals. Encara que sigui una llengua emprada
oralment, els qui l’entenen i la parlen, no la saben escriure, amb
excepció de poques persones.
—La nova llei, que permet que l’escolarització en català sigui possible, és una bona opció per a canviar-ho.
—Sí, és així. Els pares pogueran triar que els propis minyons estudiguin
en català a l’hora de la inscripció, fins a tretze anys, no solament la
matèria de català, sinó com a llengua vehicular en assignatures
generals, com per exemple, història. Ara tenim de veure com s’aplicarà,
perquè no tots els mestres i professors són preparats.
—Per tant, l’escolarització en català no serà possible, encara, aquest curs vinent?
—No, caldrà temps per a fer efectiva la llei, perquè els professors se
puguin formar. Si no, una idea sigueriva de fer venir professors de fora
formats en català, amb calqui acord entre institucions o bé fer també
un intercanvi amb els docents dels altres territoris de llengua
catalana. L’objectiu arribarà calqui any, però de segur que arribarà.
—Quines eren les possibilitats fins ara per als qui volien estudiar en català?
—La llei estatal 842, de 15 de desembre de 1999, teniva indicacions
similars a la regional actual, però mai se són aplicades. L’alguerès a
les escoles és entrat els anys noranta, mitjançant projectes a cura
d’associacions i de docents amb sensibilitat que han promovit l’alguerès
perquè hi creieven. No era obligatori i no feva part del currículum,
per tant no era una possibilitat en totes les classes.
—Hi ha interès per a aprendre’l?
—Digueriva de sí, ningú veu mal aprendre l’alguerès. Hi ha un sentiment
positiu per la llengua. No és com en altres zones catalanoparlants, on
la llengua està polititzada. Aquí no hi ha ningú que sigui contrari a la
llengua, mai. Manca tendre una formació. Ara l’administració municipal,
la consulta cívica i les associacions tenen d’informar els pares que hi
ha aqueixa possibilitat i sensibilitzar–los perquè entenguin que
aprendre català és un enriquiment i un coneixement més, que pot ésser
útil per al futur.
—La nova llei també inclou que el català haurà de ser present
en un terç de la programació que sorgeixi del conveni entre
l’administració sarda i el servei públic de radiotelevisió, juntament
amb el sard i les altres llengües de l’illa.
—És força important també. No tenim cap mitjà audiovisual en català, hi
ha el diari en línia Alguer.cat i un telenotícies a internet, Alghero
Channel. La cosa bona sigueriva de poder veure les comunicacions dels
Països Catalans i també tendre la nostra. Al primer esbós de la llei se
parlava de llengua sarda. Gràcies a les diverses esmenes que havem pogut
presentar a través del conseller regional Raimondo Cacciotto, que ha
treballat amb l’altre conseller alguerès Marco Tedde, havem aconseguit
que tot allò reconeixut pel sard, ho fossi també per al català. Amb
l’aplicació de la llei podem demanar subvencions per als audiovisuals i
segurament creixeran en alguerès.
—Un altre dels punts destacats és que farà possible de comunicar–se en català a les administracions.
—Ja existi un ofici lingüístic regional i és estat confirmat que
continuarà a existir, endemés d’aquells als territoris. Els oficis
lingüístics, entre les tantes coses, s’encarregaran de la formació dels
dependents públics tant en català com en sard perquè la gent s’hi pugui
adreçar amb totes dues llengües. A escala territorial l’Alguer també té
un ofici i, d’ara endavant, en aqueix i al de la regió, els treballadors
tengueran de tenir el nivell C1, però primer no era previst.
—Quina és la situació de les altres llengües de Sardenya?
—El sard i el català són llengües històriques i reconeixudes també de
l’estat italià. El sard té la mateixa situació del català, és una
llengua força viva però li manca una escolarització orgànica. També hi
ha més llengües, que són el sassarès, el gal·lurès [cors] i el tabarquí
[lígur] que tenen una tutela inferior. Clarament en un futur tengueran
problemes si no se tutelen més. La gent encara les parla i bastant, el
problema venguerà d’aquí a vint anys, perquè la transmissió oral se va
perdent i les noves generacions no tenen accés a materials ni a formació
en l’idioma del mateix territori. Segurament el sard i el català
tengueran una vida millor gràcies a la nova llei, que ha estat possible
per l’afany de l’equip tècnic de la Plataforma per la Llengua.
—Què passarà d’aquí a vint anys, doncs, amb el català?
—Si tot allò que havem vist amb la nova llei s’aplica, la gent s’hi
aniguerà acostumant. Fent un bon treball de difusió i de publicitat de
les possibilitats d’aplicar-la, jo tenc una visió positiva.
—Quin reconeixement fa l’estat italià de les llengües que es parlen a Sardenya?
—L’única llengua oficial, malauradament, és l’italià, però les lleis de
protecció de les minories lingüístiques, com l’estatal i la darrera
regional, són passos envant per a la normalització.
—Soupresidenta de la Comissió Lingüística, quin n’és el rol a l’Alguer?
—És un òrgan de consulta d’un mes de vida per a l’administració
municipal relativa a les polítiques lingüístiques del català de
l’Alguer. En aqueix moment sem onze associacions. Nosaltres comencem a
treballar per arribar a una vera normalització, a dins de
l’administració pública, a l’escola, en tota la societat i en ciutat.
També a qui arriba de fora, té d’ésser clar que és arribat a una ciutat
catalanoparlant, on la llengua té d’ésser parlada i ben visible.
Òmnium de l’Alguer avala la llei de política lingüística de Sardenya
L'entitat destaca que la llei faci referència a l'ús estàndard del
català a l'Alguer i la necessitat que els mestres i els treballadors
d'oficines lingüístiques hagin de tenir el certificat de nivell C1 de
català
Òmnium Cultural de l’Alguer ha fet
públic un comunicat en què dóna suport a la llei de política
lingüística aprovada pel parlament sard el 3 de juliol passat ‘pel viu
interès del legislador per la llengua i cultura sarda, pel català de
l’Alguer, i també per les altres llengües minoritàries de Sardenya’. La
nova llei, destaquen, afegeix importants novetats en mèrit de l’ús, la
salvaguarda i la promoció del català de l’Alguer dins de les
institucions públiques i de les escoles.
Amb tot, recorden que Òmnium ja havia introduït el català a les
escoles de l’Alguer el 1999, amb el projecte Joan Palomba, en què han
participat milers d’estudiants i que ‘encara avui és un exemple de model
d’ensenyament de la llengua materna minoritària a l’escola’. La millora
de la nova llei es deu en part a les esmenes que van presentar, com ara
que la llei faci referència a l’ús estàndard del català a l’Alguer i la
necessitat que els mestres i els treballadors d’oficines lingüístiques
hagin de tenir el certificat de nivell C1 de català.
L’Alguer celebra la festa del 31 d’agost amb una forta presència del govern català
Hi seran presents Laura Borràs, Josep Costa, Francesc de Dalmases i Joan Elies Adell
L’Alguer celebra els tres dies de
la festa de final d’agost amb una forta presència del govern de
Catalunya, com també de la Diputació de Barcelona i del municipi de
Begues. Per part de la Generalitat, hi assisteix la consellera de
Cultura, Laura Borràs; el diputat Francesc de Dalmases; el
vice-president del parlament Josep Costa; i el director de la Institució
de les Lletres Catalanes, Joan Elies Adell.
Avui és l’últim dia d’aquestes festes organitzades per l’Obra Cultural de l’Alguer.
A les 19.00 a la galeria d’art Bonaire s’inaugurarà una exposició de
pintura titulada ‘A Carles Hac Mor, en l’esdevenidor paraparèmic de
Carles Hac Mor’, dedicada al gran escriptor mort el 2016.
A les 20.30 es farà l’acte ‘Poesia als Parcs’ a la plaça de Pi Piras,
que comptarà amb els poetes Odile Arqué, Iban Llop, Antoni Canu, Cinzia
Paolucci, Antonello Colledanchise i Giovannin Piras.
55 urnes: la denúncia artística de la violència del primer d’octubre a Perpinyà
La mostra, que s'inaugura avui, ja es va exposar a Brussel·les ·
Els diners que s'hi facin s’ingressaran a la caixa de solidaritat amb
els polítics perseguits
‘El primer d’octubre ens van
ofegar i no pot ser que ens quedem sense aire.’ L’artista David Torrents
resumeix amb aquestes paraules tan contundents l’essència de
l’exposició ‘Urnes. 55 artistes per la llibertat’, que s’inaugurarà avui
a Perpinyà després d’haver passat per Brussel·les. La inauguració es
farà a les 18.30 a la Casa de la Catalanitat (plaça de Josep-Sebastià
Pons) i hi serà present el president de la Generalitat, Quim Torra. És
previst que s’hi llegeixin dues cartes (de Jordi Turull i Jordi Sànchez)
escrites de la presó estant. També hi haurà una actuació de l’artista
Pascal Comelade i una altra del músic Pere Figueres.
Les urnes són el punt de partida de la mostra, promoguda pel Comitè
de Solidaritat de Catalunya Nord. L’entitat va donar cinquanta-cinc
urnes del referèndum a cinquanta-cinc artistes, que les han convertides
en obres d’art per a reivindicar la llibertat. Partint d’aquest mateix
material comú, l’urna del primer d’octubre, cada artista ha volgut
exposar la seva visió sobre què va significar aquell dia. Alguns, com
ara David Torrents i Franc Aleu, s’han centrat a denunciar la violència
de la policia i la repressió de l’estat espanyol. Aleu explica que, en
la seva obra, vol fer referència a Felipe VI: ‘Li diuen “El preparao”
perquè ha estudiat molt per a ser rei. Al final, només li ha servit per a
estar disposat a apallissar les nostres àvies amb l’objectiu de
mantenir-se en el càrrec. Fins que no posem fi a la monarquia, no hi
podrà haver entesa entre els pobles.’
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
L’urna de l’artista Franc Aleu.
Torrents fa la seva denúncia partint de l’experiència: ‘A l’urna hi
plasmo tota la meva família, que som dins, ofegats com en un aquari.
Intenta reflectir què vam sentir quan érem al col·legi i vivíem amb
intensitat totes les coses que passaven al voltant. Vam sentir la
violència malgrat que allà no hi va haver càrregues.’ L’urna de David Torrents i Jacqueline Molnár
Alguns altres artistes, en canvi, han preferit subratllar els punts
positius d’una jornada en què el poble va saber resistir amb fermesa i
creativitat malgrat la violència. ‘La meva obra té la tapa de l’urna
oberta per a remarcar la incògnita de què passa si votem. Podem parlar?
Podem votar? Realment serveix un vot?’, explica l’artista Tom Carr. L’urna de l’artista Tom Carr.
En una línia similar, Enric Pladevall, que també participa en la
mostra, vol reivindicar allò que considera ‘l’acció política més
important que s’ha viscut a Catalunya d’ençà de la guerra civil’. L’urna de l’artista Enric Pladevall.Missatge contundent del món de l’art D’aquesta manera, el món de l’art vol enviar un missatge de
denúncia de la violència de la policia del primer d’octubre, d’una
manera contundent i col·lectiva, amb la participació de nombrosos
artistes: J. Franc Aleu, Nora Ancarola, Miquel Arnaudiès, Biel Barnils
Carrera, Jacquie Barral, Núria Batlle, Pere Bellès, Fabien Boitard,
Danièle Busquet, Tom Carr, Francesca Caruana, Pascal Comelade, Roger
Cosme Esteve, Joël Desbouiges, Quim Domene, Philippe Domergue, Pep Duran
Esteva, Ignasi Esteve i Bosch, Joan Fontcuberta, Marc Fourquet,
Gabriel, Jesús Galdón, Jordi Isern, Salvador Juanpere, Patrick Jude,
Emmanuelle Jude, Brigitte Kühlewind Brennenstuhl, Delphine Labedan, Lola
Lasurt, Antoni Llena, Anna Llimós, Francesca Llopis, Assumpció Mateu,
Odile Marot, Enric Mauri, Carme Miquel, Pere Noguera, Gilles Olry,
Frederic Perers, Enric Pladevall, Xevi Prat, Jaume Ribas, Antònia
Ripoll, André Rober, Dolors Rusiñol Masramon, Esteve Sabench, Gerard
Sala, Carme Sanglas, Claret Serrahima, Servand Solanilla, David Torrents
i Jacqueline Molnar, Francesc Torres, Montse Vendrell, Christian Vila i
Marga Ximenez.
‘És la primera denúncia d’aquesta mena, però no serà l’última. La
gent de la cultura s’implica per demanar, per una banda, concòrdia i,
per una altra, que s’alliberin els presos polítics’, explica Torrents.
‘Els artistes no sempre es manifesten voluntàriament en un fet històric,
però en aquest cas ens manifestem tots, i ja era hora!’, afegeix. ‘Els
músics van ser els primers a dir-hi la seva i nosaltres potser hem
necessitat més espai per a reaccionar.’
Pladevall recorda que el món de l’art es va definir a favor del dret
de decidir l’any 2014, abans que uns altres col·lectius. Tanmateix, creu
que ‘la repressió ha causat molta por’ i que, per aquest motiu, alguns
artistes no han volgut participar en la mostra. El catàleg de l’exposicióLa denúncia internacional d’un dia que durarà anys A Perpinyà, la mostra es podrà visitar fins a final de
setembre. Del primer d’octubre fins a final de novembre serà a l’Ars
Santa Mònica de Barcelona. Arribarà a Vic al desembre i passarà també
per València, Cervera i Girona l’any vinent. També ha de passar per més
ciutats europees. De fet, la internacionalització de la denúncia de la
repressió és un dels objectius principals de la mostra. ‘Volem cridar
l’atenció sobre aquesta situació tan singular que viu Catalunya, que al
cap i a la fi és un problema present a molts països d’Europa’, explica
Tom Carr. En la mateixa línia, Franc Aleu entén l’exposició com una
manera d’explicar al món què passa a Catalunya: ‘Convé que circuli pel
món i viatgi durant anys per a deixar ben clar que “ni oblit ni perdó”.’
Quan s’acabi la tanda d’exposicions, les obres seran subhastades i
els diners que se’n facin s’ingressaran a la caixa de solidaritat amb
els polítics perseguits. El catàleg de l’exposició també servirà per a
finançar-la. Aquesta publicació, editada en català, anglès i francès, és
a la venda del mes de juny ençà. A més de les creacions de l’exposició,
inclou texts de diversos autors i fotografies de situacions viscudes
durant les setmanes anteriors i posteriors al referèndum. És un llibre
solidari en què tots els qui hi han participat ho han fet sense ànim de
lucre, fins i tot la distribuïdora i els llibreters. ‘En diem El llibre groc
perquè és tot pintat de groc. Vèiem clar que havia de ser així, per
tota la càrrega simbòlica que té’, explica David Torrents, que ha
dissenyat el catàleg, a més de participar en l’exposició. El catàleg també inclou texts d’autors diversos.
Més d’un centenar de persones tornen a penjar llaços grocs a les Voltes de la Bisbal d’Empordà
Aquesta matinada una vuitantena de persones procedents del Maresme els havien arrencat en diverses poblacions
Més d’un centenar de persones han
tornat a penjar llaços grocs a les Voltes de la Bisbal d’Empordà (Baix
Empordà). Aquesta matinada una vuitantena de persones van retirar els
símbols d’aquesta població i de més indrets del Baix Empordà, com ara
Corçà, la Pera i Sant Feliu de Guíxols.
El coordinador de l’ANC de la Bisbal, Joan Massich, ha explicat que
habitualment els veïns de la comarca es reuneixen per penjar llaços i
que avui tocava Vullpellac, però que arran dels actes d’aquesta nit,
molta gent ha volgut ajudar a tornar a posar els de la Bisbal. Durant la
jornada, els Mossos han aixecat una acta per infracció de la llei de
seguretat ciutadana per una concentració no comunicada.
El govern de Navarra autoritza les emissions de la segona i tercera cadenes d’ETB
Ara ja hi haurà quatre cadenes que emetran en èuscar a Navarra
El mes que ve, Navarra podrà
començar a veure les emissions de la segona cadena d’Euskal Telebista,
que emet en espanyol, i a Pamplona i més ciutats importants també les de
la tercera, dedicada sobretot als infants, que emet en èuscar. Ja fa
anys que a Navarra s’hi veu ETB1, cadena generalista en èuscar.
L’entrada d’ETB 2 i 3 a Navarra era una vella reivindicació cultural i
mediàtica que fins ara havia estat impedida amb arguments burocràtics.
L’alliberament d’un canal de TDT d’una empresa que ha deixat d’emetre ha
permès al govern navarrès d’aconseguir l’entrada de les cadenes
d’Euskal Telebista.
Amb aquest canvi, s’hi podran veure les dues cadenes de Navarra
Televisión (empresa privada que té una cadena en espanyol i una en
èuscar), tres dels quatre canals d’Euskal Telebista (dos en èuscar i un
en espanyol), Hamaika Telebista (la televisió impulsada, entre més, pel
diari Berria) i nombroses televisions locals, també amb programació en
llengua basca.
El Girona FC elegeix el groc per a la segona equipació
La samarreta té el lema 'Orgull gironí' al clatell
L’equip del Girona FC lluirà el
groc en els seus partits lluny de l’estadi de Montilivi. El club ha
anunciat com serà la segona equipació d’aquesta temporada: groc intens
amb els detalls de groc mostassa.
Sunseekers on the beach at La Barceloneta.
Photograph: Paola de Grenet for the Guardian
One of the coolest destinations in Europe just two decades ago,
Barcelona is now so overcrowded it has become a tourist theme park – and
is losing the character that made it so popular
by Stephen Burgen. Photography: Paola de Grenet
Sunseekers on the beach at La Barceloneta.
Photograph: Paola de Grenet for the Guardian
One of the coolest destinations in Europe just two decades ago,
Barcelona is now so overcrowded it has become a tourist theme park – and
is losing the character that made it so popular
by Stephen Burgen. Photography: Paola de Grenet
It’s
9am on a hot August morning and timed tickets to visit Barcelona’s
emblematic Sagrada Família basilica have already sold out. Only a few
years ago you could turn up and queue for maybe half an hour to get in
but with the soaring numbers of visitors to the city (around 30 million
last year) anyone who arrives on spec is likely to be disappointed.
Those who have tickets amuse themselves in the queue by taking
selfies in front of the temple’s ornate nativity facade. Groups of
tourists trail behind their lollipop-waving guides. Street vendors
spread out their wares on the pavement – pirated designer sunglasses and
tacky memorabilia - until a heavily-armed police patrol moves them on.
At the stalls around the square you can buy soft toys, Gaudí ashtrays
and Barça scarves.
Antoni Gaudí’s masterpiece was begun in 1882 and is due for
completion in 2026. The work was intended to be funded by penitent
sinners – but there are more tourists than repenters around these days
(it is the city’s most popular destination, with 4.5 million visitors in
2016), so tourists are footing the bill.
The Sagrada Família, Barcelona’s most popular destination
Even tourists who book tickets for popular sights such as the Sagrada Família (left) Casa Batlló (right) are in for a long wait
At Casa Batlló, Gaudí’s apartment building in the busy Passeig de
Gràcia, the queue snakes around the corner, and this is the queue for
people who have bought advance tickets at €28.50. They wait behind a
sign that says “Skip the Line”. The woman at the door says the wait for
people with tickets is around 20 minutes. After a pause she shrugs: “OK,
perhaps more like 40.”
Barcelona remains a beautiful city, one of the most attractive in
Europe, huddled between the mountains and the sea, with a wonderful
climate and wealth of architecture and history.
It remains a beautiful city but there is now tat for sale at every turn
Advertisement
It
used to pride itself on the quality of its design and was dubbed the
capital of cool in the late 20th century. It is far from cool now
though, and a day traipsing around the tourist hotspots reveals how it
has become the home of tat, with the magic word “Barcelona” printed on
any old junk, from straw hats and teddy bears to beach towels and coffee
mugs. Not to mention all manner of ceramic creatures made in Gaudí’s trencadís style of broken tiles.
La Rambla … Barcelona’s most famous street is now its epicentre of overtourism
La Rambla is Barcelona’s most famous street but for residents it
became its least-loved long ago, so crowded as to be virtually
impassable for nine months of the year.
From the moment it was created in the 18th century La Rambla became a
place where the wealthy could flaunt their finery and the poor could
hustle and everyone could breathe, outside the walls of the crowded
mediaeval city. It was never chic, indeed, it was always slightly edgy
and marginal – but now there is nothing but souvenir shops, interspersed
by McDonald’s and shabby restaurants serving kebabs and paella a
startling shade of chrome yellow.
Shuffling room only on La Rambla
At all hours, young men invite you sotto voce to a “coffee shop” à la
Amsterdam. This is something new. At night there are prostitutes, which
isn’t new, except now most of the women have been trafficked.
Last year a consortium was appointed to come up with a plan to
attract residents back to La Rambla. They have consulted widely and
details of the plan are expected to be published soon, but they have
their work cut out.
“La Rambla is above all a business,” says Fermín Villar, president of
the Friends of La Rambla, which represents the street’s residential and
commercial interests. “Every year more than 100 million people walk
along this street. Imagine, if each person spends only one euro.”
Itziar González, the architect who heads the symposium, says the
first task is to convince people that La Rambla can be saved. “It’s not
just about changing things,” she says, “it’s about changing minds.”
Feeding the pigeons on Plaza Catalunya
Advertisement
It’s
doubtful, however, whether the Boqueria food market on La Rambla can be
saved. Once a mecca for cooks and foodies where you could buy
everything from truffles to edible insects, the stallholders are one by
one caving in to the force majeure of tourism, with fresh fish, meat and
vegetables giving way to juice bars and assorted takeaways. The very
reason for visiting la Boqueria – even as a tourist – will soon cease to
exist.
Once one of the finest food markets in Europe, the Boqueria market is now a tourist trap
Barcelona is one of Europe’s most densely populated cities, with few
open spaces. So when the seafront at Barceloneta was opened up in time
for the 1992 Olympic Games it gave the city breathing space, just as La
Rambla had two centuries earlier. It became the new place to pasear, the evening or Sunday stroll that is such a part of Spanish life.
But Barceloneta has become another no-go zone for residents as it has
degenerated into a sort of urban Lloret de Mar. Lie on the crowded
beach and every few minutes a vendor will offer you beer or water or a
mojito, a massage, a henna tattoo and sometimes weed. Rickshaws ply the
waterfront while shirtless young men whizz by on electric scooters.
The beach district of Barceloneta has become a virtual no-go zone for local residents
The saddest thing about all this is the city is rapidly losing its
identity and becoming like everywhere else. A new word has been coined
to describe this apparently unstoppable process: parquetematización – the act of becoming a theme park. Barcelona has become an imitation of itself. Looking for a holiday with a difference? Browse Guardian Holidays to find a range of fantastic trips
Since you’re here…
…
we have a small favour to ask. More people are reading the Guardian
than ever but advertising revenues across the media are falling fast.
And unlike many news organisations, we haven’t put up a paywall – we
want to keep our journalism as open as we can. So you can see why we
need to ask for your help. The Guardian’s independent, investigative
journalism takes a lot of time, money and hard work to produce. But we
do it because we believe our perspective matters – because it might well
be your perspective, too.
The
Guardian is editorially independent, meaning we set our own agenda. Our
journalism is free from commercial bias and not influenced by
billionaire owners, politicians or shareholders. No one edits our
Editor. No one steers our opinion. This is important because it enables
us to give a voice to the voiceless, challenge the powerful and hold
them to account. It’s what makes us different to so many others in the
media, at a time when factual, honest reporting is critical.
If everyone who reads our reporting, who likes it, helps to support it, our future would be much more secure. For as little as £1, you can support the Guardian – and it only takes a minute. Thank you.
24.07.2018 01:50
