Epitafi
Santiago Niño-BecerraBarcelona. Dijous, 18 de gener de 201
"És un saqueig? No. És el mercat, amic."
Són paraules del Dr. Rodrigo Rato el passat 9 de gener al Parlament espanyol, en la compareixença davant la comissió que investiga la crisi financera iniciada el 2008, en resposta a una interpel·lació del diputat Toni Roldán, portaveu del partit Ciutadans.
Aquesta frase, penso, podria ser l'epitafi que figurés a la làpida de la crisi que va començar el 2007 quan, cap al 2023, se l'enterri definitivament. Aquesta frase quedarà per a la història, serà comentada i criticada. Però el millor, o el pitjor, de tot és que és totalment certa.
El sistema capitalista que hem viscut fins ara i, en concret, el model que hem vist ensorrar-se amb aquesta crisi, s'ha caracteritzat per una màxima: "El guanyador s'ho emporta tot"; i també perquè s'han jugat totes les partides en un únic escenari: el mercat.
A partir del 2001, a tot arreu, però més a països com Espanya (els PIIGS), es va entrar en una dinàmica en què absolutament tot l'imaginable era possible perquè existia una quantitat il·limitada de diners per finançar tot allò que els pogués passar pel cap a famílies, empreses, ajuntaments, administracions regionals i als Estats. El "ho vols, ho tens" es va convertir en la Regla a seguir perquè això generava creixement via consum d'una oferta, de tot, gegantina. Un consum que ho englobava tot, també productes financers.
Perquè tot això fos possible només feia falta una cosa: uns engranatges que transmetessin el moviment, però calia que estiguessin perfectament lubrificats i que actuessin sense tensions, sense fricció, sense traves, de forma fluida. Aquests engranatges van ser les entitats financeres; a Espanya, bancs i caixes d'estalvi.
I Espanya en particular va anar bé, i va créixer, i l'atur va baixar, i es va deixar entrar sis milions d'immigrants, i els salaris creixien, i es va arribar al superàvit pressupostari i tot va ser meravellós. I els qui van possibilitar tot això van ser les entitats financeres i els seus gestors, com el Dr. Rodrigo Rato. A més, aquestes entitats financeres sabien una cosa: per definició, un banc no pot fer fallida mai de la vida perquè, si succeís tal cosa, es generaria pànic i el sistema col·lapsaria. I, bé, ja saben el que va passar.
El Dr. Rato va tenir raó el dia 9: no va ser un saqueig sinó un negoci. Tot el que va succeir entre el 2001 i el 2008 ho va ser, període que a certs països, com a Espanya, es va prolongar fins a finals del 2011. Un negoci que va ser tolerat i beneït per les màximes autoritats financeres perquè no beneir-lo suposava que Espanya deixés d'anar bé, cosa que a ningú interessava. Unes autoritats financeres que sempre ho han sabut tot, absolutament tot, de les entitats que supervisaven. És a dir, Espanya va anar bé perquè es va fer el que es va fer com es va fer, i es va fer com es va fer perquè es va deixar que es fes.
En la cimera que l'FMI va celebrar a Singapur el setembre del 2006, el Dr. Rodrigo Rato, llavors director general de l'organització, va advertir d'un risc de bombolla mundial, però va certificar que el món estava anant bé. Penso que el que li va faltar dir el passat dia 9 en el Parlament és que ell va ser un dels que van contribuir que Espanya anés bé. I si ho hagués dit, hauria tingut raó.
[Aquest article s’ha publicat en castellà a Santiago Niño-Becerra].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada