Per: Vicent Partal
15.07.2017  22:00
L’any 2014 el professor de la Universitat de St. Gallen Bardo Fassbender va sorprendre amb la publicació d’un article al diari Neu Zürcher Zeitung on criticava les autoritats europees i espanyoles per haver amenaçat Catalunya amb quedar fora de la UE en el cas que es produís la independència. Fassbender és professor de llei internacional i europea i ha reflexionat i teoritzat sobre les implicacions del procés d’autodeterminació de Catalunya. Ara ha estat a Barcelona, convidat a parlar en les jornades ‘El dret d’autodeterminació al segle XXI’.
—Vostè sosté que la independència de Catalunya no hauria de provocar la seua exclusió de la Unió Europea i ho fa apel·lant a una interpretació dels tractats…—Jo emfatitze alguns aspectes del procediment d’ascensió, de l’entrada d’un estat a la Unió Europea. Les regles europees no diuen res sobre la possibilitat que no siga un país tercer el que demane l’entrada sinó una part d’un estat que ja en forma part. El que suggerisc és una forma de llegir els articles per prevenir situacions que no convenen a ningú. Per exemple seria lògic advertir sobre el fet que el principi de la unanimitat per l’acceptació dels nous membres en un cas com aquest hauria d’estar sotmès a revisió. Si no fos així se li estaria donant a un estat un dret unilateral de blocatge, una mena de veto il·limitat que faria mal a la pròpia Unió. En el cas català per exemple és difícil imaginar que Espanya pugui votar a favor i si això no s’arregla significaria una paràl·lisi institucional molt poc útil.
—En els seus textos insisteix molt en que cal respectar els valors original de la Unió Europea i adaptar-se als canvis tenint-los com a guia.—És clar que sí. Per exemple hi ha el cas de la ciutadania europea. Cap altra entitat enlloc del món ha posat un focus tan gran en els drets individuals que comporta la ciutadania europea. I al mateix temps la Unió ha estat definida oficialment com una unió d’estats i ciutadans, no només d’estats. Doncs d’això caldria despendre la idea que la ciutadania europea no se li pot retirar als ciutadans catalans, encara que la república catalana quedés fora de la Unió Europea.
—La tesi seria que la República Catalana està fora en el moment del seu naixement perquè lògicament no ha pogut signar cap tractat encara però els ciutadans mantindrien les llibertats associades a la nacionalitat europea?—Sí. Seria una bona solució.
—Però seria una solució provisional. Això no es podria mantenir eternament.—És clar. Seria una solució provisional per al període negociador entre les institucions europees i l’estat català.
—I aquest període negociador no té tampoc cap precedent ni regla.—Però s’hauria d’invocar, de nou, els valors fundacionals de la Unió i les grans regles del dret internacional, entre les quals i sense cap mena de dubte el respecte al dret d’autodeterminació.
—A Catalunya, per cert, els darrers dies ha renascut una polèmica sobre el dret d’autodeterminació. Hi ha qui insisteix en que només es pot aplicar en els casos colonials…—Que el dret d’autodeterminació està reconegut per a tots els pobles és una cosa que està fora de cap dubte. Ningú no ho discutirà això seriosament. En tot cas es pot discutir que significa l’expressió ‘poble’.
—Tornant al debat europeu no li sembla que pesarà més, segurament, la pràctica institucional de la Unió que no pas els valors fundacionals?—Però fins i tot mirant-ho així és interessant. La natura de la Unió Europea és fàcil d’assimilar a un estat federal. Hi ha elements molt típics de les federacions que són presents en l’entramat institucional de la UE. Per exemple hi ha un parlament  de tall federal. Hi ha una cort de justícia forta. Hi ha uns efectes directes en la llei local de la llei europea i una supremacia d’aquesta…
—I què aportaria això al cas català?—Canviar fronteres internes d’una federació és molt més senzill. Si entenem Europa com una federació canviar una frontera interna no hauria de ser complicat. A Suïssa ho hem fet entre el Jura i Berna i no hi ha hagut gaires complicacions.
—En el cas de la Unió Europea, però, la sobirania no resideix en l’estat federal sinó en els estats nacionals. Encara.—És cert. Però fixeu-vos que als efectes pràctics això gairebé ha quedat reduït a tenir el dret a marxar. Com ha passat ara amb el Brexit.
—Creu, en aquest sentit de la permanència de la ciutadania europea, que el Brexit podria significar un precedent perillós?—Em sembla que és al contrari, que juga a favor de Catalunya. Perquè demostra que no és gens senzill fer fora ningú que ja està dins.
—Al final no li sembla que la decisió, qualsevol, serà política més que no legal?—És evident que els polítics manen molt i que les decisions polítiques pesen molt. Però la llei els dóna arguments i contraarguments. No és tan senzill per a ells apartar la llei i prou. Al final qualsevol decisió política que prenguen haurà de trobar una expressió legal.
—Les institucions europees tenen, però, una dificultat evident per a prendre partit, en el cas català.—La Comissió no farà res, la Cort de Justícia podria fer alguna cosa però la meua impressió és que el Parlament Europeu és la institució que més fàcilment podria prendre partit. Especialment per allò que parlàvem abans en el sentit de la importància que tenen els drets adquirits pels ciutadans europeus. Ells són els qui representen la ciutadania i per tant podríem esperar que foren ells els més disposats a actuar.
—Vostè porta ja anys observant el que passa a Catalunya. Què li sembla que té d’interessant?—La independència de Catalunya podria ser el primer cas en que un nou estat naixeria d’un estat considerat liberal i democràtic, després de la I Guerra Mundial. És evident que això seria molt important. Molt.
—No passa gaire perquè els estats liberals democràtics negocien i s’adeqüen a les circumstàncies. Potser no fer-ho és el gran error d’Espanya i el que explicaria el que està passant.—El fet de ser una separació d’un estat considerat democràtic és el que també molt difícil el procés d’independència català. La comunitat internacional accepta la secessió com a remei en els casos de grans conflicte humanitari, on es persegueixen drets bàsics. Però la barrera que s’aixeca d’entrada contra una secessió en un estat democràtic és molt alta. I és evident que en aquest sentit la
independència de Catalunya establiria un precedent únic i seria un exemple d’un valor incalculable.


[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]