setè centenari de la mort d'una ment prodigiosa

Llull l'antisistema medieval

NÚRIA NAVARRO

Diumenge, 18 de setembre del 2016
EL PERIODICO

Reduir Ramon Llull (1232-1316) a una càpsula per a principiants té tela. Fem un intent: fill dels conquistadors de Mallorca, fins als 30 anys s'entreté en la caça, la intriga i l'alcova, però el sacseja una visió, ho deixa tot -esposa i dos fills inclosos- i es transforma en un hooligan de la fe cristiana. Com que és un superdotat, enginya una màquina neutra i matemàtica per demostrar racionalment a musulmans, jueus i fins i tot als tàrtars que ensenyen les barbes per l'Est que la Veritat és Una i Trina.

L'Art -que així es diu la màquina- és també aplicable a totes les ciències. Un artefacte intel·lectual que pocs van entendre en la seva època -els dominics el tenien per un dement- i que no va convertir gaires ànimes, però que ha sembrat addictes al llarg dels segles. Molts el van copiar (existeixen 500 textos apòcrifs, bona part d'aquests d'alquímia i càbala). A les biblioteques de Descartes i Leibniz no hi va faltar una antologia dels seus textos publicada a Estrasburg el 1598. Jacint Verdaguer va reescriure el seu Llibre d'Amic e Amat. Dalí va aprofitar les seves intuïcions matemàtiques. Umberto Eco es va apropiar la seva idea d'Art com a llenguatge universal. El beatle George Harrison el va incorporar a través del mallorquí Joan Mascaró, traductor del Bhagavad Gita del sànscrit, i va encomanar el seu entusiasme a Allen Ginsberg, el portaveu de la generació beatnik. Miquel Barceló afirma pintar lul·lià i poetes catalans com Enric Casasses, Dolors Miquel i Blanca Llum Vidal li rendeixen culte.
Repassem alguns atributs d'a-quest home prodigiós del segle XIII a la llum del XXI:

El minut zero

Llull hauria seguit component cançons en provençal si no hagués sigut per les aparicions llampec de Jesucrist a la creu i per la seva il·luminació durant el seu retir eremític a Randa (Mallorca), el 1274, on Déu li va dictar la «forma i manera» d'escriure el seu Art, «el millor llibre del món». En l'àmbit sobrenatural va apuntalar la seva conversió i la seva empresa. ¿Ens ho creiem? El caputxí Joan Botam (Fra Salvador de les Borges), teòleg i medievalista, explica que quan en aquella època algú tenia una idea rodona es disposava a assegurar que era una idea inspirada. «Crec que, en la soledat, el silenci i la pregària profunda, es va trobar a si mateix i va captar la veritat transcendental i misteriosa de tot allò existent. Però visions divines... en tinc els meus dubtes».
Encara que molt discutit pels filòlegs, Botam no descarta un factor humà de la conversió. Quan Llull es dedicava a les «frivolitats mundanes», es va encapritxar d'una dama i aquesta, farta que la perseguís, li va ensenyar el seu pit consumit pel càncer. «Aquell impacte va poder fer-li relativitzar l'amor en el sentit humà».
Tampoc li quadra a Botam el caràcter arrogant i fins i tot «violent» del mallorquí. «Algú amb un pensament tan elevat i tan pur no agredeix físicament l’esclau que li va ensenyar l’àrab i la mística sufí present en la seva obra –opina el teòleg–. Sant Francesc no ho hauria fet». I el cert és que Llull va recollir d’aquell captiu la idea mística oriental que tot emana de la mateixa llum fonamental –la divinitat–, «pilar de la seva visió del món fraterna, de paritat i igualtat».

Aquesta pinzellada sufí es va integrar en el seu fort platonisme passat pel tamís de Sant Agustí. «Llull sent una frustració profunda pel triomf de l’averroisme, a través del qual penetra en l’època l’aristotelisme», explica Botam. Ell creu en la revelació, i en el fet que la revelació és bondat i amor. «En això coincideix amb la visió franciscana que Déu crea per amor i estima la seva obra». De fet es va fer terciari de l’orde, no sense cert debat interior. «Per salvar la meva ànima m’hauria de fer dominic, perquè aniria sobre bases de pensament matemàtic, però perdré la meva obra –va sospesar Llull–. Si em faig franciscà, salvaré l’obra però perdré l’ànima».

Activista

Havien fracassat les croades –«llavors, una debacle semblant a l’atac a les Torres Bessones», segons Albert Soler, professor de Filologia Catalana de la UB i coordinador de la Base de Dades Ramon Llull–, i el destí del món conegut estava en joc. El pensador mallorquí estava convençut de la ineficàcia de les armes per convertir els infidels i que la clau de la pau mundial estava en una sola fe –la seva–, una sola llengua –el llatí– i un sol cap visible, el pontificat. «Els conflictes de la seva època no ens són aliens, els occidentals seguim pensant que tenim la veritat cultural», adverteix Soler.

L’Olof Palme premodern va trucar a la portes dels centres d’influència per explicar plans de pau i reformes institucionals (va dissenyar un sistema de votació que no va aparèixer fins a la Revolució Francesa). «En la seva obra hi trobem gèrmens molt explícits d’una societat de nacions –apunta Botam–. A Et in terra pax hominibus bone voluntatis parla de la institució de la pau i de l’arbitratge internacional». I assegura que l’espiritualitat avui –un altre moment de xoc de civilitzacions–, va pel mateix camí «de la sensibilitat, el cor, la reciprocitat, la relació i el diàleg». També Lola Badia, catedràtica de Filologia de la UB i directora del Centre de Recerca Ramon Llull, subratlla el seu perfil d’activista: «Llull era com una oenagé, amb el seu impuls cerebral i els seus diners, volia difondre la pacificació del món occidental».

¿Marxista?

Per tant, la seva utopia no era fugir cap a un món irreal sinó la voluntat de bastir una societat universal de justícia i concòrdia, centrada és clar en l’Evangeli. El filòsof i hispanista Alain Guy va aventurar: «El seu combat és anàleg al del cavaller que, en lloc de perdre’s en la seva meditació solitària i intemporal, baixa a la sorra i vola a auxiliar la viuda i l’orfe. És un dinàmic advocat de la veritat, que s’obstina a fer compartir a cadascúl’ensenyament providencial de rectitud i benaurança espiritual». És en aquest sentit que Guy es llança a comparar-lo amb Karl Marx, que com ell «és algú que treballa sense relaxament per constituir tècniques capaces de fer més feliç la marxa de la humanitat». Atrevit, ¿eh?

Revolucionari

Al segle XIII, el bacallà es tallava als claustres catedralicis i a les universitats. I Llull era un comando autònom que irritava profundament l’establishment (l’inquisidor Nicolau Eimeric el va declarar heretge i s’ha provat que va manipular de manera esbiaixada expressions lul·lianes ortodoxes per poder condemnar-lo). «El que és original en ell és que és un laic –diu Albert Soler–. Es movia a la perifèria dels circuits intel·lectuals, eclesials i de poder». Un excèntric, vaja. «La iniciativa particular dels laics en la cultura de l’època era una cosa totalment nova, com ho va ser el cas del Dant», coincideix la catedràtica Badia. «Va ser un self made man», resumeix Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, impulsora de l’edició Llull x Llull, un acurat assortiment de la seva obra.

El mallorquí es va autofinançar, va recórrer a la seva agenda de contactes, va aprendre llengües, va fer als sarraïns alguna trampeta i va cultivar tots els gèneres literaris –el conte, la novel·la, la poesia– que li permetessin convèncer-ne com més millor.

Una marca

Amb el permís dels lul·lians ortodoxos, Llull és als orígens del personal branding (marca personal), una idea que apareix a finals del segle XX de la mà de Tom Peters. No solament es va crear un personatge, Ramon lo Foll, per neutralitzar els que el tenien per un guillat («coneix bé el món en què viu i segueix l’esquema del bufó», assenyala el professor Soler), sinó que «la seva estratègia va ser la d’un venedor», opina el pare Botam. A saber: «Es planta solet al nord d’Àfrica i diu als musulmans: ‘Sóc cristià, però si em convenceu argumentant-me amb idees racionals que el mahometisme és veritat, em faré musulmà». Una tàctica de màrqueting semblant a aquell «busqui, compari i si en troba un altre de millor, compri’l» amb la qual tants tambors de detergent Colón va vendre Jabones Camp. Només que a Llull el van empresonar, li van pegar, el van apedregar i gairebé el van lapidar en les seves tossudes temptatives de venda.

«Hi ha 260 maneres d’entrar al seu Art, 260 productes diferents amb la recomanació de comença per on vulguis», assenyala Soler. Fins i tot, com explica Amador Vega en Ramon Llull y el secreto de la vida, va donar instruccions d’ús com «llegiu el llibre des del principi fins al final, un capítol cada dia», «salteu d’un paràgraf a a l’altre» o «escolliu-ne algun de vist a l’índex».

I com que era una marca en si mateix, i ho sabia perfectament, Llull tenia el seu ego. Al final dels seus dies, el 1311, va agafar un monjo de la cartoixa de Vauvert, a París, i li va dictar la seva autobiografia. La Vida del mestre Ramon (publicada per Pre-textos/ Barcino) està narrada en tercera persona i parla de les seves tribulacions d’una manera molt i molt lliure.

Desmesurat

Comença a quedar clar, doncs, la bèstia d’home que era Ramon Llull. Feia poc més d’1,60, però en les altres coses era clarament excessiu. «Viure o treballar amb ell devia ser esgotador», fa broma Soler. «Pensa en tot i de tot», afegeix Lola Badia. «La seva fe impressionant, el seu talent per a l’abstracció i la seva capacitat d’escriure fa una mica de por –reconeix la catedràtica–. Era com aquells escaquistes capaços de jugar set partides alhora i guanyar-les».

Com hem dit més amunt, Llull és autor de 260 obres en llatí, àrab i català. Tantes com Stephen King, el rei dels best-sellers de terror, només que al segle XIII s’escrivia sobre pell d’animal, prèvia eliminació de pèls i llana, polida amb pedra tosca, estirada i assecada. «Per fer quatre pàgines es necessitava una cabra, i només el Llibre de Contemplació en Déu –una de les primeres produccions de la factoria Llull– conté un milió de paraules, és a dir, l’equivalent a quatre ‘quixots’», subratlla Laura Borràs.

Màquina total

Però anem al cor lul·lià de debò, l’Art. La seva manera de convèncer l’altre de la veritat del cristianisme és insòlita i agosarada: 1/ prescindir dels textos sagrats i de l’autoritat de l’Església –«disputar per autoritats no ha repós», deia, com si estigués comentant el bloqueig al nou Govern– i 2/ buscar un terreny comú. A saber, les arrels de l’antiguitat grecollatina i la concepció d’un Déu únic. Fins aquí, va pensar, tots estarien completament d’acord.
El més difícil era avançar. «Ell va veure que no només s’havia de parlar la mateixa llengua –per això va estudiar àrab–, sino el mateix llenguatge», explica Albert Soler. Així que en va fabricar un d’artificial. «L’Art lul·lià és un sistema operatiu sobre el qual es poden articular diferents aplicacions», resumeix. Un avançament de l’MS-DOS en tota regla. Un mètode simbòlico-algebraic que, a partir d’escales, arbres de coneixement i cercles que interactuen mecànicament, permet construir proposicions irrefutables.

Aquesta estructura de coneixement, esmentada per Jonathan Swift en la primera edició dels Viatges de Gulliver i a la qual Jorge Luis Borges va veure un ús poètic, pretenia expressar l’estructura de l’univers, fent evidents les connexions que s’estableixen entre unes parts i les altres. «Llull no analitza conceptes de manera aïllada, sinó sempre en relació», explica Soler. «És un intent de mecanització del pensament».

O sigui, davant la tàctica de «creu i no pensis» dels seus adversaris, Llull diu «no creuràs si no penses», cosa possible gràcies al fet que Déu ens ha donat intel·ligència i que la veritat es pot trobar amb la seva màquina. La seva formulació d’enunciats de forma semiautomàtica no només anticipa la informàtica del segle XX, sinó també l’estructuralisme, segons va reconèixer Claude Lévi-Strauss, fundador de l’antropologia estructural, quan Pasqual Maragall li va atorgar el Premi Internacional Catalunya el 2005.

Però, no ens enganyem, l’Art lul·lià no és Harry Potter. «Cal asseure’s en una cadira i estudiar molt –adverteix Badia–. I sempre acabes amb mal de cap». Una mostra: la roda té aspecte de diagrama, on se substitueixen conceptes per lletres (exemple, la A central significa Déu i, equidistants del nucli, la B és bondat, la C grandesa, la D eternitat, la E poder, la F saviesa, la G voluntat, la H virtut...), totes connectades en xarxa. ¿Senten ja la migranya?

Un dels pocs que l’ha utilitzat a fons i sense aspirines és el nord-americà Anthony Bonner, potser el principal expert en Llull i autor de la pedra rosseta per penetrar en l’Art: L’Art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’usuari (Publicacions i Edicions de la UB). «Jo no comparo l’experiència amb el funcionament d’una màquina –explica l’erudit, de 88 anys, des del seu retir a Mallorca–, sinó més aviat amb entrar en un laberint en què l’Art et fa de guia».

Llest i català

Llull era un tipus llest. I es va adonar que el seu artefacte no estava a l’abast de qualsevol. Així que, com Steve Jobs, va anar simplificant l’invent al llarg dels anys per arribar a més usuaris. «Al principi considerava que la gent estava molt més disposada per a les abstraccions», explica Badia. Però al prendre consciència que no tots tenien el seu coco, va escriure historietes –el Llibre de les bèsties, faula política que forma part del Llibre de les meravelles, n’és un exemple– perquè el mètode fos digerible.

I a sobre va aconseguir fer-ho en una prosa catalana perfectament construïda. «Des d’un punt de vista filològic, Llull et fa caure de cul», diu sense rubor la catedràtica Badia. «Ell solet es va posar a escriure en un català perfectament organitzat i es va donar les normes a partir de l’experiència de saber llatí i d’haver escrit poesia en occità quan era trobador».

Un màquina aquest Llull, ¿no? ¿Oi que vénen ganes de llegir-lo?

TEMES

Més Periódico

ANEM CAP A LA INDEPENDÈNCIA

diumenge, 18 de setembre del 2016