Cultura
“Les pintures de Sixena no es poden moure”
El restaurador de la Capella Sixtina, Gianluigi Colalucci, no veu tècnicament possible el retorn de l'obra al monestir
- L'estat de la sala capitular del monestir el 2014, amb desperfectes molt visibles. Actualment, s'està restaurant. Foto: ARXIU.
- Colalucci (tercer per l'esquerra), de visita al MNAC als anys noranta, a l'absis de Santa Maria de Taüll. Foto: MNAC.
- L'espai on s'exposen les pintures de Sixena. Foto: JUDIT FERNANDEZ.
- L'estat de la sala capitular del monestir el 2014, amb desperfectes molt visibles. Actualment, s'està restaurant. Foto: ARXIU.
- Colalucci (tercer per l'esquerra), de visita al MNAC als anys noranta, a l'absis de Santa Maria de Taüll. Foto: MNAC.
Colalucci i altres reconeguts experts en pintura mural alerten dels perills del trasllat
Aragó demanarà demà a la jutgessa que ordeni l'entrega provisional del conjunt pictòric
al Museu Nacional d'Art de Catalunya i, en una conversa telefònica amb aquest diari, insisteix repetidament sobre la conveniència de no tocar-los, ja que això suposaria un greu perill per a la seva conservació.
Com a bon expert i amant de l'art, evidentment Colalucci deixa clar d'entrada que la millor situació per a una obra d'art sempre és que “estigui al seu lloc originari i natural”. Per tant, entén “filosòficament” les raons dels que en reclamen el retorn a Sixena. En canvi, opina que hi ha importants consideracions de tipus tècnic que desaconsellen el trasllat: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre'ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s'han fet fins ara tinguin un bon final.”
Per Colalucci, el desmuntatge de les pintures podria suposar “un problema gros”. “En aquests moments, els talls entre els fragments no es noten, són talls molt nets. Si es desmunten, caldria amagar els talls i el resultat podria ser horrible. I més tenint en compte que els murs de la sala capitular del monestir podrien no estar en bones condicions: s'han canviat molts materials, podrien estar humits... Per això és millor no moure res.”
El restaurador italià advoca que una bona solució per a Sixena seria una reproducció, “sense amagar en cap moment que és una obra falsa”. “Ja sé que aquesta solució no agrada a molts i provoca polèmica, però s'ha fet en altres llocs i ha funcionat. A mi sempre m'han semblat bé aquest tipus de còpies”, apunta. El que seria ideal, segons Colalucci, és que les pintures de Sixena lluïssin al seu lloc, però, per desgràcia, “són obres que han afrontat una història i unes vicissituds tals que avui ja no és possible moure-les, tècnicament parlant”. A més, conclou que “les pintures estan bé allà on són, perquè estan ben conservades i perquè al MNAC en pot gaudir tothom”.
La rotunda opinió de Colalucci no fa sinó confirmar els temors dels experts catalans, i del mateix director del MNAC, Pepe Serra, alarmats per la sentència del juliol passat que obliga a restituir la peça, d'una dimensió artística excepcional, obra mestra de l'anomenat art del 1200, al cenobi dels Monegres. La resolució judicial va passar de puntetes sobre aquesta qüestió tan transcendental: el mal que es pot fer a les pintures si s'integren al seu primer emplaçament. Malgrat que tots els pèrits que van prendre part en el judici van desaconsellar l'operació, la titular del jutjat de primera instància d'Osca va concloure que el risc és inexistent.
Una de les expertes que van aportar informes desfavorables va ser Rosa Gasol, especialista en la tècnica i la conservació de la pintura mural, que fa anys va fer un estudi molt complet del conjunt de Sixena, inclòs en la seva tesi doctoral. Per Gasol, hi ha un punt indefugible en tot aquest debat: “l'extrema fragilitat” de les pintures, perquè estan cremades. Fem memòria històrica: el 1936, el monestir va ser incendiat i Josep Gudiol en va arrencar els frescos quan encara fumejaven. Salvats de miracle, se'ls
va emportar a Barcelona per protegir-los i per restaurar-los.
Abans que res, i per evitar equívocs, Gasol precisa que en cap cas s'està parlant de tornar a arrencar les pintures –cosa que en comportaria la “pèrdua definitiva”, aclareix–, sinó de desmuntar les estructures de fusta on estan adherides. Per entendre-ho, el que originàriament havien estat unes pintures murals va acabar transformat en unes pintures traspassades a tela, que, al seu torn, es va tensar i es va clavar sobre llistons. “Els suports de fusta es van construir simulant els arcs de la sala capitular de Sixena, però no són còpies exactes; les mides són aproximades i, per tant, dubto molt que s'adaptessin a l'arquitectura original”, emfasitza l'experta.
Els arguments no s'acaben aquí. La falta de garanties que ofereix la sala capitular per al bon manteniment de l'obra és “molt preocupant”. El monestir està situat sobre un terreny pantanós i, ja des del moment mateix en què es va fundar, al segle XII, ha tingut problemes d'humitats. Això, per a unes pintures tan delicades, “seria un atemptat”, subratlla Gasol. La restauració, un cop es van extreure dels murs, va implicar l'ús de materials orgànics: la mateixa nova tela de cotó, els adhesius de caseïnat càlcic i coles animals. “Si aquestes restes orgàniques entren en contacte amb la humitat, la pintura es degradarà”, alerta. Al MNAC, diu Gasol, els nivells de temperatura i humitat estan “absolutament controlats, de manera que s'ha aconseguit que l'estat de les pintures es mantingui estable”.
“El MNAC és l'UCI on tenim aquestes pintures malaltes. La vigilància és permanent i les mesures són molt estrictes. Gràcies a això, les seves constants vitals es mantenen correctament. Treure-les d'aquí seria una temeritat. Els polítics i els jutges farien bé d'entendre que aquestes pintures provenen de Sixena, però que ja no són de Sixena. Fa un munt de dècades que s'han adaptat a un altre clima i a un altre suport. El fet de col·locar-les al MNAC automàticament els va donar una nova vida”, exclama Pere Rovira, responsable de l'especialitat de pintura mural del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Per Rovira, els riscos són múltiples en tot el procés de trasllat: abans, durant i després. “Fins i tot durant el transport, qualsevol vibració o canvi de temperatura causaria pèrdues generalitzades de pintura”, remarca.
Montserrat Pagès, una altra referència en el coneixement d'aquesta decoració pictòrica, tampoc ho veu tècnicament possible. “Les pintures han patit moltíssim i no suportaran una altra situació d'estrès. El trasllat seria una agressió des de tots els punts de vista de la conservació. És totalment irracional plantejar-ho perquè els danys serien irreversibles. Si tornar-les a arrencar ja seria una barbaritat, el fet que la sala capitular sigui un lloc prohibitiu per acollir-les ens crea una angoixa profunda”, assegura Pagès. La històrica conservadora d'art romànic del MNAC fins a aquesta primavera reivindica, a més, l'heroica campanya de salvament de les pintures el 1936 i tots els esforços que s'han fet i es fan a Catalunya des de llavors per conservar-les “en unes condicions òptimes”.
“Aragó ho hauria d'agrair, perquè, si no, no les tindria. És un despropòsit que el govern aragonès es dediqui a posar plets a qui té cura del patrimoni” i que, en canvi, desatengui altres llegats “de primera categoria” del seu territori que es troben en una situació de deteriorament alarmant. Aragó és la tercera comunitat autònoma amb més elements de patrimoni històric en risc de desaparèixer (un total de 68), segons la llista vermella de l'associació Hispania Nostra.
Colalucci no és l'únic entès que, des de la distància, està seguint el litigi. Olivier Poisson, conservador general del patrimoni del Ministeri de Cultura francès, puntualitza que
a França no hi ha hagut “mai” tradició d'arrencaments i que el que sempre s'ha valorat és “conservar les coses al seu lloc, perquè és on troben sentit”. Però Poisson és conscient que aquesta pràctica a Catalunya va anar “molt lligada a la preservació del patrimoni amenaçat”. “En el cas de Sixena, és claríssim, perquè havien incendiat el convent. És lògic que s'arrenquessin les pintures.”
El que ja no ho seria tant, de lògic, és fer ara un segon arrencament, matisa. “Tocar aquestes obres sempre és un perill. I quan ho fas, com quan ho va haver de fer el MNAC als anys noranta en la reforma de les seves sales, tremoles. Ara no hi ha cap raó per fer-ho. El sentit comú ens diu que no s'ha de fer. La conservació ha de passar per davant de tot”, argumenta. I hi afegeix: “El que tenim avui és una peça de museu, ja no és una pintura mural. De la mateixa manera que, si acaba retornant a Sixena, es restituirà en un lloc que objectivament ja no és el lloc antic.” Poisson creu que encara hi ha una altra raó de pes: “El MNAC és únic al món per la seva col·lecció de pintures murals. És bo per a tots que no es disgregui.”
Sorprès perquè dues comunitats tan veïnes i amb una història comuna s'enfrontin d'aquesta manera –“això a França és impensable”–, només veuria bé el trasllat si hi hagués “un consens entre totes les institucions”. “Si el sentit de protecció de l'obra d'art no és prioritari, llavors és que ens troben davant d'un conflicte polític”, sentencia.
Els criteris científics són sòlids, però les autoritats d'Aragó han decidit tirar pel dret i demà mateix sol·licitaran a la jutgessa que ordeni com més aviat millor el retorn provisional de les pintures murals a Sixena –el que ja ha passat amb els 97 béns procedents també del monestir–. Una actitud de nou sorprenent, perquè la justícia encara no ha dit l'última paraula. L'Audiència d'Osca i, si cal, el Tribunal Suprem ho han d'avalar en sentències fermes. Sorprenent i molt inquietant, perquè el que hi ha en joc és la supervivència d'un patrimoni artístic d'una vulnerabilitat extrema.
Un precedent dramàtic
En el judici per les pintures de Sixena es va viure una situació kafkiana amb un precedent de restitució de murals: els de l'ermita de San Baudelio de Berlanga, a Sòria. La part demandant, és a dir, les autoritats aragoneses, va intentar presentar-ho com un exemple que demostraria que les reintegracions són possibles. Aquests frescos van ser arrencats als anys seixanta i posteriorment van ser traslladats a diversos museus (americans, també al Prado), fins que al cap d'un temps alguns fragments van retornar al Museo Numantino de Sòria, es van restaurar i el 2001 es van col·locar in situ dins de l'església. Fins aquí, cap problema. Però la segona part de la història la van haver d'explicar a la jutgessa els tècnics del MNAC. El 2011, es van detectar taques de fongs damunt les pintures i l'església va haver de ser tancada per fer-hi una intervenció de restauració amb caràcter urgent. Al cap de només deu anys, la humitat ambiental havia provocat un terrible deteriorament de les pintures. L'hipotètic cas d'èxit de què presumia Aragó havia estat, en realitat, un sonat cas de fracàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada