divendres, 30 de setembre del 2016

Els veïns dissenyen la seva superilla ideal

Els veïns dissenyen la seva superilla ideal

Idees per reduir el trànsit i tornar els carrers als vianants

A principis d'aquest mes es va posar en marxa al Poblenou la primera superilla experimental, que pretén reduir el trànsit per tornar el carrer als vianants. Així és com quedaria una de les cruïlles amb algunes de les idees aportades pels veïns.

dijous, 29 de setembre del 2016

La plaça de la Virreina oculta una capella inèdita de Gaudí

UNA JOIA MODERNISTA

La plaça de la Virreina oculta una capella inèdita de Gaudí

L'oratori de la parròquia de Sant Joan de Gràcia s'atribuïa fins ara a Francesc Berenguer, col·laborador de l'arquitecte

L'investigador Josep Maria Tarragona argumentarà la veracitat del descobriment en el congrés mundial dedicat al geni

La plaça de la Virreina oculta una capella inèdita de GaudíLa plaça de la Virreina oculta una capella inèdita de Gaudí
  • ELISENDA PONS
  • ELISENDA PONS

    Dimecres, 28 de setembre del 2016 - 23:29 CEST

    L’ús del trencadís de les cúpules, la cal·ligrafia de les inscripcions en llatí, la creu de Malta, l’elevació del tabernacle, la profusió d’àngels que estan drets amb les mans plegades sobre el pit en lloc de volar i les columnes de l’altar i del combregador amb superfície bombada són algunes pistes que han portat Josep Maria Tarragona, investigador d’Antoni Gaudí, a afirmar que la capella del Santíssim Sagrament de l’església de Sant Joan de Gràcia, a la plaça de la Virreina, és obra de l’arquitecte de la Sagrada Família, la Casa Batlló i La Pedrera.
     
    Fins ara aquest oratori, construït el 1909, s’atribuïa a Francesc Berenguer, mà dreta del geni, des que el 1886 va començar a treballar com a delineant en la construcció del Palau Güell. El 5 d’octubre, Tarragona oferirà la ponència titulada 'Revelant una obra inédita de Gaudí' en el segon congrés mundial sobre el cèlebre arquitecte que acollirà la Universitat de Barcelona.
     
    «Com a biògraf de Gaudí volia conèixer la capella on cada matí rebia la sagristia des de 1906, any en què l’arquitecte se’n va anar a viure a una casa del parc Güell amb el seu pare, Francesc, Roseta, la seva neboda òrfena, i Vicenta, la criada. Des de la muntanya baixava caminant cap a la Sagrada Família. Sempre es parava a la plaça de la Virreina. Així va ser com Gaudí es va convertir en feligrès de la parròquia de Sant Joan de Gràcia, on coincidia amb el seu amic Berenguer», explica Tarragona.
     


    Tarragona reconeix que la primera vegada que el 1999 va entrar a l’oratori se li va disparar el cor. «Vaig viure la mateixa emoció estètica i l’exacta punció religiosa que sento quan admiro obres religioses de Gaudí, com la cripta de la Colònia Güell. No ho vaig dubtar. De seguida en vaig tenir la certesa. Era una obra de Gaudí atribuïda al seu col·laborador. Segur que Berenguer hi va treballar, però el segell de Gaudí no es pot imitar», assegura Tarragona, que ha dedicat 15 anys a l’estudi d’aquesta capella, que es manté oberta al públic a la tarda.
     
    L’oratori s’ha salvat dues vegades del foc a l’estar protegit al soterrani de la casa parroquial. La primera vegada va ser durant la Setmana Tràgica, el juliol de 1909, quan encara estava en fase de construcció, i la segona, durant la guerra civil. Per això, alguns mosaics de la cúpula que envolta l’altar es van malmetre, i després de la contesa en van dissimular l’absència amb dibuixos pintats que imiten el trencadís original. Les altres zones de la sala amb 14 bancs de fusta es conserven millor.

    SENSE DOCUMENTACIÓ

    L’escriptor recorda que Berenguer no tenia el títol d’arquitecte i les seves obres les firmava un company. «No n’he trobat documentació escrita, però la primera crema de l’església ho va destrossar tot. I després, durant la guerra, només es van salvar les reixes i aquest oratori», apunta. Sobre Berenguer, Tarragona assegura que era amic íntim del geni. «Però Gaudí no volia fer-li ombra, i encara menys en aquell moment que va ser el de la seva màxima creativitat», considera. «Entre ells no solia haver-hi papers». afegeix.
     
    La capella no és l’única obra de l’església que Tarragona atribueix a Gaudí. A la façana del carrer de la Creu hi ha un jubé, conjunt arquitectònic d’un balcó central, envoltat de cors i amb una crucifixió a sobre. «Servia perquè el bisbe o els sacerdots donessin la benedicció al poble, el qual no entrava on es feia la missa. El concili de Trento va reformar la litúrgia i llavors tothom podia accedir a missa davant de l’altar major. Els jubés van desaparèixer de les catedrals espanyoles, però en van quedar alguns a França, Bèlgica i al centre d’Europa. Gaudí volia ubicar-ne un a la façana de la Glòria de la Sagrada Família, i a Gràcia va fer els assajos», diu.

    Un itinerari espiritual escrit sobre les cúpules

    La capella del Santíssim Sagrament fa més de 14 metres per 7,2 d'ample. Fins a aquest dimecres no se'n podia trobar cap foto per internet. A l'estar en un soterrani, el sostre no és gaire alt: 5,2 m. Està formada per un absis i quatre cúpules recobertes de trencadís, de colors daurats, blaus, marrons, grocs i rogencs. En cada volta en forma de mitja esfera, el mosaic dibuixa una creu de Malta amb 12 espigues. També s'hi observa una parra amb 12 carràs de raïm, en referència als 12 apòstols. Però el que més crida l'atenció són les inscripcions en llatí escrites amb la cal·ligrafia característica de Gaudí.
    “Gaudí les va escollir sàviament creant un itinerari espiritual des de la porta fins al combregador”, considera Josep Maria Tarragona, biògraf de l'arquitecte. La primera, la més allunyada de l'altar, al·ludeix al sagrament de la confessió: "Tibi dabo claus regni caelorum (A tu et donaré les claus del Regne del cel)".
    La segona i tercera cúpules, segons l'investigador, amaguen l'antífona de les segones vigílies de la Solemnitat del Corpus Christi: “Oh sagrat banquet, en el que es rep Crist es renova la memòria de la seva passió, l'ànima s'omple de gràcia i se'ns dóna una penyora de la futura glòria.
    A la quarta cúpula, la més pròxima a l'altar, la frase elegida és la de Jesús en el sermó eucarístic: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna”. En aquesta segona part del discurs del ‘Pa de vida’, Crist revela el misteri de l'Eucaristia, el sagrament mitjançant el qual, per les paraules que el sacerdot pronuncia, es transubstancien el pa i el vi en el cos i la sang de Crist.
    El conjunt del retaule, l'altar i el comulgatorio abans del segon incendi es coneixen solo per fotografies, una d'elles està penjada a l'entrada de l'oratori.




    Puigdemont ofereix un relat sòlid per a un projecte segur.Per: Vicent Partal


    • Editorial
    • Vicent Partal

    Opinió > Editorial

    Puigdemont ofereix un relat sòlid per a un projecte segur

    «Crear una república independent i que ni un sol dia no falle res és una tasca hercúlia, i no estic segur que la població en general haja entès fins a quin punt pot resultar esgotadora»



    20160928193223.jpg
    El discurs del president Puigdemont d’ahir va ser, sobretot, un discurs sòlid i rotund. Puigdemont va deixar clar que no tenia por de res ni de ningú. Va repetir sistemàticament que si no hi havia la majoria parlamentària necessària per a fer la independència caldria tornar a anar a votar, sense fer-ne cap drama ni cap espectacle, però tots plegats conscients de què significava. Si els diputats independentistes, de Junts pel Sí i la CUP, ho volen, el procés entrarà en la fase final. I si no ho volen, no. Una fase final que Puigdemont va avisar des del primer minut que havia d’incloure necessàriament un pressupost adequat, perquè si no és així no existirà. Aquesta volta.
    I per deixar-ho ben clar i relligat el president de la Generalitat va marcar al calendari les dues fites temporals d’aquesta fase final. Va dir que el mes de juny de l’any vinent la Generalitat estarà preparada per a fer la desconnexió d’Espanya. Només va esbossar algunes de les moltíssimes tasques que calia fer per aconseguir-ho i que des del 27-S s’han escomès a tota màquina, en tots els terrenys i en tots els departaments. D’aquesta manera, obrí una mica la cortina de la discreta cuina que el govern té a ple funcionament i que molt rarament ensenyen a ningú. 00. Recomane al lector que faça un colp d’ull al Llibre Blanc de la Transició Nacional i que a partir d’això s’imagine quantes coses i coses i més coses han d’haver estat perfectament preparades per a poder passar ‘de la llei a la llei’ i permetre que el país continue funcionant sense cap sobresalt. El govern fa mesos que hi treballa i és una notícia excel·lent que ara se’ns anuncie que tot estarà llest al juny, sense dilacions. Després improvisarem si cal que improvisem. O abans, si és que l’estat reacciona amb més repressió encara. Però prendre el compromís que tots els papers, decrets, tractats, ordres i, sobretot, tots els mitjans materials i personals per a funcionar com un estat independent, ja els tindrem a punt per a funcionar al juny és una promesa d’una gran importància.
    El juny del 2017, doncs, a tot estirar, Catalunya estarà presta per a desconnectar d’Espanya en el moment que ho considere adient. I Puigdemont va marcar al calendari una segona fita, per a la primera quinzena de setembre de l’any vinent. Va dir que l’eina escollida per a rematar el procés seria un referèndum en què els ciutadans sancionaríem si volem ser una república independent o no. Amb tota la informació necessària a l’abast de la mà i amb la seguretat –i això és molt important– que no hi haurà ni un segon d’incertesa ni de dubte si la decisió final és que sí que ho volem.
    Aquesta fita del referèndum és, doncs, la definitiva. Però hi va incloure una variant que, tot i ser esperada, no deixà de sorprendre: la voluntat d’un acord amb Espanya per a fer aquest referèndum. Sorprengué sobretot per les formes. Perquè Puigdemont va impel·lir la política espanyola a fer un pas endavant. I ho féu d’una manera molt particular: va defensar –si més no es va entendre així– Pedro Sánchez, un Pedro Sánchez que a la mateixa hora era objecte d’un motí intern; i alhora va defensar un possible govern alternatiu al PP. Supose que precisament per això, i per si no quedava clar, va completar aquesta defensa amb un seguit de calbots a Felipe González que quedaran per als annals de la cambra catalana. No és un detall menor, finalment, que el president deixàs aquesta tasca tan delicada i clau a les mans del vice-president Junqueras, a qui reconeixia així la preeminència que té dins el govern de Junts pel Sí.
    Per damunt de tot, però, jo em quede amb la sensació de solidesa que desprengué la sessió. No tan solament la solidesa del president, ni del govern, ni de la majoria parlamentària que sembla que tenim, sinó la solidesa de tot el país. Abans de l’Onze de Setembre hi havia molts dubtes i males sensacions i una part de l’independentisme se sentia incapaç de veure quin final podia tenir tant d’esforç i tant de feina. Comprovar que el país continua estant al peu del canó, com ho vam poder comprovar a la Diada, ha dissipat la majoria dels dubtes i estic segur que ha permès al govern de marcar la ruta amb claredat.
    Al final guanyarem o perdrem. Això no ho sap ningú, encara, però cada dia és més evident, i hauria de quedar més fora de discussió, que en aquest país hi ha projecte, hi ha plans i hi ha seguretat en tot això que es fa. I, si no, compareu on som nosaltres i com, a Espanya, creix cada dia més el xou polític…


    (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

    ‘Catalunya farà un referèndum d’independència, amb el consentiment d’Espanya o sense’ - Ressò del discurs de Carles Puigdemont a la premsa internacional

    Món

    ‘Catalunya farà un referèndum d’independència, amb el consentiment d’Espanya o sense’

    Ressò del discurs de Carles Puigdemont a la premsa internacional



    Captura de pantalla 2016-09-28 a les 7.33.05 PM
    La premsa internacional ha reaccionat al discurs de Carles Puigdemont, en què ha anunciat la convocatòria d’un referèndum d’independència l’any 2017. La primera agència de notícies internacional que n’ha parlat ha estat France Press. I mitjans com France 24 n’han recollit el text: ‘El president de Catalunya promet un referèndum d’independència el 2017
    Reuters ha tardat una miqueta més i ha acabat optant per aquest titular: ‘Catalunya farà un referèndum d’independència, amb el consentiment d’Espanya o sense‘.
    Mitjans com el New York Times han fet servir Reuters per a la seva notícia, amb el mateix text i titular. Però no és el cas del Financial Times que publica una article del seu corresponsal a Madrid titulat: ‘El líder català només veu dues opcions: referèndum o referèndum‘.
    Bloomberg també ha fet servir un periodista propi, Esteban Duarte, i la seva peça té aquest http://www.deutschlandfunk.de/spanien-kataloniens-regierungschef-stellt-vertrauensfrage.795.de.html?dram:article_id=367066titular: ‘El president català promet votar sobre la independència el setembre del 2017‘. I al cos de la notícia es pot llegir: ‘El president regional Carles Puigdemont ha dit que Catalunya estarà preparada per a la independència el juny que ve i ha promès un referèndum sobre la secessió sense tenir en compte què pugui dir el govern espanyol.’ En la mateixa línia informa el Diario da Notícias portuguès: ‘Catalunya anuncia la intenció de convocar un referèndum d’independència
    La Tribune ha fet servir un periodista propi, que ha titulat la notícia així: ‘Catalunya, un referèndum sobre la independència, passi què passi‘.
    D’altres diaris internacionals també es van fer ressò del discurs d’ahir:

    (Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

    dimarts, 27 de setembre del 2016

    Gibraltar tenia un preu

    Gibraltar tenia un preu

    Ángel Viñas relata a 'Sobornos' els pagaments de Londres a la cúpula militar espanyola per assegurar que Gibraltar seguís en mans britàniques


    Gibraltar tenia un preu
    Dilluns, 26 de setembre del 2016 - 20:31 CEST
    EL PERIODICO                                           
    «Gibraltar espanyol» és un crit que ha enardit a la dreta espanyola al llarg del segle XX. Però irònicament, entre 20 i 30 jerarques de l’Exèrcit de Franco i el seu entorn pròxim van rebre entre el 1940 i el 1944 un mínim de 350 milions d’euros (en termes actuals) destinats a garantir que Gibraltar seguís sent anglès.
      Aquest era l’objectiu inicial, sosté l’historiador Ángel Viñas, de l’operació de suborns a la cúpula militar espanyola que el Govern britànic, amb el milionari Juan March com a intermediari, va llançar durant la segona guerra mundial. L’operació, revelada després de la desclassificació de documents britànics el 2013 i relatada al llibre Sobornos. 'De cómo Churchill y March compraron a los generales de Franco (Crítica)', es va plantejar inicialment per garantir sis mesos de neutralitat espanyola, els necessaris per completar les fortificacions de Gibraltar fins a convertir-la en una plaça inexpugnable davant un atac de l’Eix.
    ELS SUBORNABLES / Entre els jerarques a sou de Londres hi hauria Nicolás Franco, germà del generalísimo i ambaixador a Lisboa; el general Varela, ministre de l’Exèrcit; el general Galarza, ministre de Governació, a més dels generals monàrquics i aliadòfils Kindelán, Orgaz i Aranda, que sempre s’han citat com a disposats a donar un cop d’Estat contra Franco si aquest entrava en guerra al costat d’Alemanya. Per fer-ho comptarien amb el finançament del Foreign Office a través de March.
      Els historiadors franquistes i neo­franquistes han elogiat Franco per la seva prudència al mantenir la neutralitat a pesar de les pressions de Hitler. «Si aquesta era la doctrina oficial, la neutralitat o no bel·ligerància, resulta que Londres pagava un munt de diners a tots aquests generals perquè recolzessin aquesta doctrina oficial del règim», ironitza Viñas. «Sempre hi va haver la incertesa, perfectament fundada, que Franco no és que estigués llançat a la guerra, sinó que podria entrar-hi, i que va estar molt, molt temptat de fer-ho. Jo dono nous arguments a favor d’aquesta tesi, i que almenys Se­rrano Suñer estava tan desitjós d’entrar en la guerra que el 1941, set mesos després d’Hendaia, encara suplicava una carteta de Hitler en què aquest accedís a les condicions de Franco».
    Gibraltar tenia un preu
    L’‘AGENT T’ / Un altre motiu per no confiar en Espanya. «Els alemanys, amb tota la raó, no confiaven que els espanyols poguessin guardar un secret, perquè va demostrar que, als cap de 24 hores de la conferència d’Hendaia, els anglesos ja sabien què hi havia passat», afegeix Viñas. La font va ser un no identificat Agent T, un camisa blava del cercle de Se­rrano Suñer. «Els britànics havien situat gent al costat mateix del Caudillo. El 1940, els britànics no tenien xarxes d’informació. El 1944, per a l’ambaixador Hoare, que procedia de l’MI6, de la intel·ligència militar, Franco ja no té secrets», apunta Viñas.
      Per descomptat, Franco no estava a la llista de subornats (no li feia falta, com demostra l’anterior llibre de Viñas sobre l’enriquiment del cap de l’Estat): es tractava de traçar xarxes de seguretat concèntriques al seu voltant. Per espiar-lo. Per dissuadir-lo que entrés en la guerra. Per reaccionar si ho feia. «Encara que enderrocar Franco no va ser mai el seu objectiu. L’interès permanent d’Anglaterra entre el 1936 i el 1946 era estabilitat a la península Ibèrica. Franco la prometia més que la República. Gran error, però van apostar per ell des del primer moment. Només si Franco s’excedia, llavors anirien per ell per tots els mitjans».
    ENCLAVAMENT VITAL / L’historiador sempre ha insistit que l’ombra britànica va estar darrere de Franco des de l’estiu del 36. «El país que més influència va tenir, subtil, en els destins d’Espanya entre el 1936 i el 1946 va ser sens dubte el Regne Unit, més que Alemanya. La influència alemanya va ser òbvia, però no va aconseguir els seus objectius. Per Hitler, Espanya era important, però no tant; mentre que per als anglesos Espanya era vital. Gibraltar. Punt. Per als anglesos era absolutament vital que Gibraltar no caigués».

    Sant Adrià de Besòs declara les Tres Xemeneies Bé Cultural d'Interès Local

    Sant Adrià de Besòs declara les Tres Xemeneies Bé Cultural d'Interès Local

    L'ajuntament blinda l'estructura de les torres i l'edifici de la sala de turbines per impedir que el seu propietari, Endesa, les pugui tirar a terra


    Sant Adrià de Besòs declara les Tres Xemeneies Bé Cultural d'Interès Local
    ALBERT BERTRAN
    Les simbòliques tres xemeneies d'Endesa a Sant Adrià, ahir.

      EL PERIÓDICO / SANT ADRIÀ DE BESÒS
      Dimarts, 27 de setembre del 2016 - 17:08 CEST
      El ple de l'Ajuntament de Sant Adrià va aprovar dilluns a la nit el tràmit definitiu pel qual declara Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) les restes de l'antiga central tèrmica de les Tres Xemeneies. Així, blinda l'estructura de les torres i l'edifici de la sala de turbines per impedir que el seu propietari, Endesa, les pugui tirar a terra.
      La qualificació es va aprovar amb els vots a favor dels grups municipals del PSC, Ciutadans, Sant Adrià en Comú, ICV-EUiA, MES, ERC i CiU, mentre que el PP es va abstenir.
      L'alcalde de Sant Adrià, Joan Callau, ha afirmat que el consistori "intenta aglutinar totes les institucions del país" per acordar un pla sobre quina classe d'equipament podrien albergar els vestigis de la fàbrica, en desús des de l'abril del 2011.

      CONTACTES AMB CULTURA

      "Ens hem dirigit al conseller de Cultura, que ens ha dit que està amb nosaltres, perquè uneixi totes les persones que puguin pensar i influir sobre què es podria ubicar a les Tres Xemeneies", ha explicat l'alcalde.
      La regidora d'Urbanisme, Ruth Soto, ha apuntat que els tècnics del consistori han desestimat les set al·legacions que Endesa va interposar contra la protecció de les restes de la factoria, després que la declaració de BCIL es ratifiqués de forma inicial al març.
      Anteriorment, Endesa ja havia presentat dos recursos de reposició en què negava interès monumental que emparés mantenir l'edificació, on s'han desmantellat les calderes, les sales interiors i gran part del pantalà des que va deixar de produir energia, fa cinc anys.
      La Plataforma per a la Conservació de les Tres Xemeneies ha recordat avui que "al desembre farà quatre anys de l'inici de les obres d'enderrocament que van mutilar l'interior de la tèrmica i van fer desaparèixer l'estacada amb els seus tubs d'aspiració".
      La plataforma ha assegurat que vetllarà "per la dignitat en la conservació i la reutilització d'aquest element patrimonial i per una transformació del litoral respectuosa amb el patrimoni, la memòria i la voluntat dels veïns".

      Sitges-2016 et saluda a l'estil 'trekkie'

      HOMENATGE A 'STAR TREK'

      Sitges-2016 et saluda a l'estil 'trekkie'

      L'espot del festival mostra fans de diverses cultures units per l'inequívoc gest amb els dits separats



      Espot del festival de Sitges-2016.
      Espot del festival de Sitges-2016.
        EL PERIÓDICO / BARCELONA
        Dimarts, 27 de setembre del 2016 - 12:18 CEST
        La 49a edició del festival de Sitges rendeix homenatge a 'Star Trek' en el seu 50è aniversari. I, precisament, la saga de culte creada per Gene Roddenberry el 1966 és el fil argumental de l'espot publicitari de la gran cita del cine fantàstic de Catalunya, donat a conèixer aquest dimarts. Amb el lema '50 anys de 'Star Trek'. 50 anys d'una cosa en què tots podem creure', l'anunci, realitzat un any més per l'agència China, mostra seguidors de diferents cultures i credos units per l'inequívoc gest de la salutació 'trekkie' amb la palma estesa i els dits separats.


        En paraules de Rafa Antón, director creatiu de l'agència China i responsable de la campanya publicitària del festival des del 2002, "si existeix un fenomen de culte al món, és el moviment 'trekkie'. Alguns parlen, fins i tot, d'una religió. Potser no n'hi ha per tant, però el que va començar sent una simple sèrie de televisió fa 50 anys ha aconseguit convertir-se en tota una filosofia basada en l'entreteniment i el respecte per les diferències. És bonic que la ciència-ficció pugui aconseguir una cosa així, ¿oi?".
        La 49a edició del festival de Sitges tindrà lloc entre el 7 i el 16 d'octubre.

        El Congrés sobre Gaudí assegura haver trobat una obra inèdita de l'arquitecte a Gràcia

        PATRIMONI MODERNISTA

        El Congrés sobre Gaudí assegura haver trobat una obra inèdita de l'arquitecte a Gràcia

        L'investigador Josep Maria Tarragona presentarà a l'octubre aquesta troballa religiosa

        La cita internacional també mostrarà fotografies desconegudes del geni


        El Congrés sobre Gaudí assegura haver trobat una obra inèdita de l'arquitecte a Gràcia

        CRISTINA SAVALL / BARCELONA
        Dilluns, 26 de setembre del 2016 - 20:53 CEST
        El segon Congrés Mundial sobre Gaudí desvelarà a Barcelona el 5 d’octubre una petita obra religiosa, fins ara desconeguda, de l’arquitecte de la Sagrada Família, segons va afirmar ahir la Universitat de Barcelona (UB), a través d’un comunicat en què també s’anuncia la troballa de fotos desconegudes del geni, com una en què apareix caminant per la Rambla quan era un jove estudiant, i una altra d’un jardí desaparegut al parc Güell, captada el 1915.


        L’obra inèdita, que es troba a Gràcia, serà presentada en una ponència a càrrec de Josep Maria Tarragona, autor de diverses biografies dedicades a Antoni Gaudí. «És una obra religiosa, però no n’avançarem el parador fins al dia en què comenci el congrés», assegura Pere Jordi Figuero-
        la, cofundador del The Research Gaudí Institute (TRGI), que organitza aquesta trobada internacional juntament amb la UB.
        El parc Güell i la torre Bellesguard són els temes principals d’aquest congrés, que va celebrar la primera edició el 2014 amb la presència de 300 experts en Gaudí. Aquest any hi participaran com a ponents Jordi Bonet Armengol, l’arquitecte que va dirigir les obres de la basílica de la Sagrada Família des del 1985 fins al 2012; Berthold Burkhardt, professor emèrit i director de l’Institut d’Enginyeria Estructural de la Universitat Tècnica de Braunschweig; Lourdes Cirlot, catedràtica en Història de l’Art a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, i l’arquitecta Benedetta Tagliabue, entre altres especialistes.

        diumenge, 25 de setembre del 2016

        “Les pintures de Sixena no es poden moure”

        Cultura

        “Les pintures de Sixena no es poden moure”

        El restaurador de la Capella Sixtina, Gianluigi Colalucci, no veu tècnicament possible el retorn de l'obra al monestir

        Colalucci i altres reconeguts experts en pintura mural alerten dels perills del trasllat
        Aragó demanarà demà a la jutgessa que ordeni l'entrega provisional del conjunt pictòric
        “Jo no mouria les pintures de Sixena del MNAC.” Així de contundent s'expressa Gianluigi Colalucci, la màxima autoritat del món en pintura mural i director de la restauració de la Capella Sixtina. El veterà especialista coneix bé els frescos medievals procedents del monestir que s'exposen
        al Museu Nacional d'Art de Catalunya i, en una conversa telefònica amb aquest diari, insisteix repetidament sobre la conveniència de no tocar-los, ja que això suposaria un greu perill per a la seva conservació.
        Com a bon expert i amant de l'art, evidentment Colalucci deixa clar d'entrada que la millor situació per a una obra d'art sempre és que “estigui al seu lloc originari i natural”. Per tant, entén “filosòficament” les raons dels que en reclamen el retorn a Sixena. En canvi, opina que hi ha importants consideracions de tipus tècnic que desaconsellen el trasllat: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre'ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s'han fet fins ara tinguin un bon final.”
        Per Colalucci, el desmuntatge de les pintures podria suposar “un problema gros”. “En aquests moments, els talls entre els fragments no es noten, són talls molt nets. Si es desmunten, caldria amagar els talls i el resultat podria ser horrible. I més tenint en compte que els murs de la sala capitular del monestir podrien no estar en bones condicions: s'han canviat molts materials, podrien estar humits... Per això és millor no moure res.”
        El restaurador italià advoca que una bona solució per a Sixena seria una reproducció, “sense amagar en cap moment que és una obra falsa”. “Ja sé que aquesta solució no agrada a molts i provoca polèmica, però s'ha fet en altres llocs i ha funcionat. A mi sempre m'han semblat bé aquest tipus de còpies”, apunta. El que seria ideal, segons Colalucci, és que les pintures de Sixena lluïssin al seu lloc, però, per desgràcia, “són obres que han afrontat una història i unes vicissituds tals que avui ja no és possible moure-les, tècnicament parlant”. A més, conclou que “les pintures estan bé allà on són, perquè estan ben conservades i perquè al MNAC en pot gaudir tothom”.
        La rotunda opinió de Colalucci no fa sinó confirmar els temors dels experts catalans, i del mateix director del MNAC, Pepe Serra, alarmats per la sentència del juliol passat que obliga a restituir la peça, d'una dimensió artística excepcional, obra mestra de l'anomenat art del 1200, al cenobi dels Monegres. La resolució judicial va passar de puntetes sobre aquesta qüestió tan transcendental: el mal que es pot fer a les pintures si s'integren al seu primer emplaçament. Malgrat que tots els pèrits que van prendre part en el judici van desaconsellar l'operació, la titular del jutjat de primera instància d'Osca va concloure que el risc és inexistent.
        Una de les expertes que van aportar informes desfavorables va ser Rosa Gasol, especialista en la tècnica i la conservació de la pintura mural, que fa anys va fer un estudi molt complet del conjunt de Sixena, inclòs en la seva tesi doctoral. Per Gasol, hi ha un punt indefugible en tot aquest debat: “l'extrema fragilitat” de les pintures, perquè estan cremades. Fem memòria històrica: el 1936, el monestir va ser incendiat i Josep Gudiol en va arrencar els frescos quan encara fumejaven. Salvats de miracle, se'ls
        va emportar a Barcelona per protegir-los i per restaurar-los.
        Abans que res, i per evitar equívocs, Gasol precisa que en cap cas s'està parlant de tornar a arrencar les pintures –cosa que en comportaria la “pèrdua definitiva”, aclareix–, sinó de desmuntar les estructures de fusta on estan adherides. Per entendre-ho, el que originàriament havien estat unes pintures murals va acabar transformat en unes pintures traspassades a tela, que, al seu torn, es va tensar i es va clavar sobre llistons. “Els suports de fusta es van construir simulant els arcs de la sala capitular de Sixena, però no són còpies exactes; les mides són aproximades i, per tant, dubto molt que s'adaptessin a l'arquitectura original”, emfasitza l'experta.
        Els arguments no s'acaben aquí. La falta de garanties que ofereix la sala capitular per al bon manteniment de l'obra és “molt preocupant”. El monestir està situat sobre un terreny pantanós i, ja des del moment mateix en què es va fundar, al segle XII, ha tingut problemes d'humitats. Això, per a unes pintures tan delicades, “seria un atemptat”, subratlla Gasol. La restauració, un cop es van extreure dels murs, va implicar l'ús de materials orgànics: la mateixa nova tela de cotó, els adhesius de caseïnat càlcic i coles animals. “Si aquestes restes orgàniques entren en contacte amb la humitat, la pintura es degradarà”, alerta. Al MNAC, diu Gasol, els nivells de temperatura i humitat estan “absolutament controlats, de manera que s'ha aconseguit que l'estat de les pintures es mantingui estable”.
        “El MNAC és l'UCI on tenim aquestes pintures malaltes. La vigilància és permanent i les mesures són molt estrictes. Gràcies a això, les seves constants vitals es mantenen correctament. Treure-les d'aquí seria una temeritat. Els polítics i els jutges farien bé d'entendre que aquestes pintures provenen de Sixena, però que ja no són de Sixena. Fa un munt de dècades que s'han adaptat a un altre clima i a un altre suport. El fet de col·locar-les al MNAC automàticament els va donar una nova vida”, exclama Pere Rovira, responsable de l'especialitat de pintura mural del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Per Rovira, els riscos són múltiples en tot el procés de trasllat: abans, durant i després. “Fins i tot durant el transport, qualsevol vibració o canvi de temperatura causaria pèrdues generalitzades de pintura”, remarca.
        Montserrat Pagès, una altra referència en el coneixement  d'aquesta decoració pictòrica, tampoc ho veu tècnicament possible. “Les pintures han patit moltíssim i no suportaran una altra situació d'estrès. El trasllat seria una agressió des de tots els punts de vista de la conservació. És totalment irracional plantejar-ho perquè els danys serien irreversibles. Si tornar-les a arrencar ja seria una barbaritat, el fet que la sala capitular sigui un lloc prohibitiu per acollir-les ens crea una angoixa profunda”, assegura Pagès. La històrica conservadora d'art romànic del MNAC fins a aquesta primavera reivindica, a més, l'heroica campanya de salvament de les pintures el 1936 i tots els esforços que s'han fet i es fan a Catalunya des de llavors per conservar-les “en unes condicions òptimes”.
        “Aragó ho hauria d'agrair, perquè, si no, no les tindria. És un despropòsit que el govern aragonès es dediqui a posar plets a qui té cura del patrimoni” i que, en canvi, desatengui altres llegats “de primera categoria” del seu territori que es troben en una situació de deteriorament alarmant. Aragó és la tercera comunitat autònoma amb més elements de patrimoni històric en risc de desaparèixer (un total de 68), segons la llista vermella de l'associació Hispania Nostra.
        Colalucci no és l'únic entès que, des de la distància, està seguint el litigi. Olivier Poisson, conservador general del patrimoni del Ministeri de Cultura francès, puntualitza que
        a França no hi ha hagut “mai” tradició d'arrencaments i que el que sempre s'ha valorat és “conservar les coses al seu lloc, perquè és on troben sentit”. Però Poisson és conscient que aquesta pràctica a Catalunya va anar “molt lligada a la preservació del patrimoni amenaçat”. “En el cas de Sixena, és claríssim, perquè havien incendiat el convent. És lògic que s'arrenquessin les pintures.”
        El que ja no ho seria tant, de lògic, és fer ara un segon arrencament, matisa. “Tocar aquestes obres sempre és un perill. I quan ho fas, com quan ho va haver de fer el MNAC als anys noranta en la reforma de les seves sales, tremoles. Ara no hi ha cap raó per fer-ho. El sentit comú ens diu que no s'ha de fer. La conservació ha de passar per davant de tot”, argumenta. I hi afegeix: “El que tenim avui és una peça de museu, ja no és una pintura mural. De la mateixa manera que, si acaba retornant a Sixena, es restituirà en un lloc que objectivament ja no és el lloc antic.” Poisson creu que encara hi ha una altra raó de pes: “El MNAC és únic al món per la seva col·lecció de pintures murals. És bo per a tots que no es disgregui.”
        Sorprès perquè dues comunitats tan veïnes i amb una història comuna s'enfrontin d'aquesta manera –“això a França és impensable”–, només veuria bé el trasllat si hi hagués “un consens entre totes les institucions”. “Si el sentit de protecció de l'obra d'art no és prioritari, llavors és que ens troben davant d'un conflicte polític”, sentencia.
        Els criteris científics són sòlids, però les autoritats d'Aragó han decidit tirar pel dret i demà mateix sol·licitaran a la jutgessa que ordeni com més aviat millor el retorn provisional de les pintures murals a Sixena –el que ja ha passat amb els 97 béns procedents també del monestir–. Una actitud de nou sorprenent, perquè la justícia encara no ha dit l'última paraula. L'Audiència d'Osca i, si cal, el Tribunal Suprem ho han d'avalar en sentències fermes. Sorprenent i molt inquietant, perquè el que hi ha en joc és la supervivència d'un patrimoni artístic d'una vulnerabilitat extrema.

        Un precedent dramàtic

        En el judici per les pintures de Sixena es va viure una situació kafkiana amb un precedent de restitució de murals: els de l'ermita de San Baudelio de Berlanga, a Sòria. La part demandant, és a dir, les autoritats aragoneses, va intentar presentar-ho com un exemple que demostraria que les reintegracions són possibles. Aquests frescos van ser arrencats als anys seixanta i posteriorment van ser traslladats a diversos museus (americans, també al Prado), fins que al cap d'un temps alguns fragments van retornar al Museo Numantino de Sòria, es van restaurar i el 2001 es van col·locar in situ dins de l'església. Fins aquí, cap problema. Però la segona part de la història la van haver d'explicar a la jutgessa els tècnics del MNAC. El 2011, es van detectar taques de fongs damunt les pintures i l'església va haver de ser tancada per fer-hi una intervenció de restauració amb caràcter urgent. Al cap de només deu anys, la humitat ambiental havia provocat un terrible deteriorament de les pintures. L'hipotètic cas d'èxit de què presumia Aragó havia estat, en realitat, un sonat cas de fracàs.

        divendres, 23 de setembre del 2016

        L'Ombra De Gaudí



        dimarts, desembre 3, 2013


        Altres novel·les sobre Gaudí i la seva obra (2001-2013)

        "Gaudí i el comte de Güell. L'artista i el mecenes". Carmen Güell (Martinez Roca, 2001). Escrit per la rebesnéta d'Eusebi Güell, Carmen Güell, és el primer llibre que surt de la pròpia família del mecenes. Després d'accedir a la documentació oral i escrita de la seva família, Carmen Güell, relata una de les millors aventures culturals de la Catalunya de fa un segle. Eusebi Güell Bacigalupi, empresari català de molt arrencada, viatja a París per visitar l'Exposició Universal de 1878. Observador com és, res li passa desapercebut. Ha acudit a aquesta cita internacional per respirar els aires d'altres països, però s'atura davant d'una vitrina del pavelló espanyol. Veu tot un portent de genialitat, que ha fet construir la guanteria Esteve Comella de Barcelona: 6 cristalls plans units per peces metàl·liques, que formen un paral a la part exterior mentre que a l'interior deixa veure un templete treballat per a deliri de capritxosos. Per Güell, allò seria l'ham: després d'ell estava un tal Antoni Gaudí, un jove arquitecte de 26 anys. Arribar a Espanya i interessar-se per ell serà una sola cosa. Però abans que arribi el moment, Carmen Güell ens ha fet embarcar rumb a Cuba i més tard a Santo Domingo, patir els avatars de catalans que feien les amèriques, tornar com indians, entrar a la família d'un esforçat Joan Güell que als nou anys creua l'oceà, veure el naixement d'Eusebi Güell Bacigalupi, qui seria primer comte de la saga, conèixer els èxits de les navilieres i de la venda de la farina mar enllà ... Últimes dècades del segle XIX. El lector ascendeix per la Rambla dels Caputxins i entra al Palau Moja. Troba a mossèn Cinto Verdaguer com a capellà de la família López -marqueses de Comillas- de la qual una filla, Isabel, es casarà amb Eusebi Güell. Verdaguer serà el poeta nacional de Catalunya i algunes de les seves millors composicions neixen al fil de llargs viatges costat de la família Comillas. A pocs metres, al carrer Comte de l'Assalt, els Güell es faran construir un palau al qual la família sempre veurà aires genovesos, pot ser que venecians, al seu interior ... Gaudí troba en Güell al mecenes entusiasta, de temperament equànime i magnànim de caràcter, "de paraula fàcil i cordial, de càlida i acollidora somriure", com diu l'autora del llibre.
        Gaudí és un jove de 26 anys que, segons el parer de Carmen Güell, "busca bons contactes i en aquest moment és ambiciós". Amb el temps, hi ha franca amistat, admiració mútua. Per a Gaudí, a més, emprendre un encàrrec com la Sagrada Família suposa una transformació interior que el porta al misticisme plasmat en l'obra. "Encara que no consta en documents, és palès que Eusebi Güell era home de profund sentit religiós: a casa sempre va voler oratori, estava prevista una capella al Parc Güell, va pensar en com podien viure la pràctica religiosa dels treballadors de la colònia Güell i per aquest motiu ideés la cripta ... Això el va portar a ser un gran ciutadà ". Mecenes i artista passegen junts per un parc que volia ser la primera urbanització enjardinada del país ... comparteixen afany estètic i certa incomprensió per part de la burgesia que no acaba de fer-se a la idea de què són aquestes formes tan rares com el drac que obre la porta al jardí de les Hespèrides, a Pedralbes. Historiadora de l'art, l'autora confessa la seva admiració per tots dos, el que fa del llibre una obra amable, amb una mirada comprensiva i positiva, també per als detractors d'un duo de genis que van jugar a lliurar-li al món alguna cosa diferent.
        "Gaudí, l'arquitecte de Déu". JJ Navarro Arisa (Planeta, 2002). El llibre tracta de desentranyar alguns interrogants sobre els enigmes de Gaudí a través de les peripècies personals i creatives del seu protagonista i d'una descripció contextualitzada de l'època i de la societat que van fer possible la plasmació del seu geni en les obres que va crear l'arquitecte .

        "Retorn a Gaudí 's Place". Ana María Ferrín (Jaraquemada, 2005). Viu la Sagrada Família cenyida per un cordó existencial que gira al seu voltant les quatre hores del dia. Maga, influeix sobre la vida dels seus veïns i admiradors siguin o no creients, instal·lant-se en la saba íntima de cadascú. La seva mística transcendeix d'una religió concreta i només importa l'esperit del lloc i l'admiració per l'arquitecte Antoni Gaudí, que va aconseguir realitzar el seu somni, aquest temple, embarcant fins avui a sis generacions i aconseguint posar-lo en peu gràcies a la cultura de l'esforç. Al pas, des de qualsevol punt de la ciutat la seva línia de l'horitzó és ben visible. Però els que cedeixen al seu influx prefereixen acostar-se fins la plaça, sentint-se agermanats en una dansa de vida mestissa. Feta de retorns, partides i decisions. I alats, els espais que envolten la plaça Gaudí acullen falcons, coloms, òlibes, orenetes. Mentrestant, per la plaça Gaudí transiten ... un escultor japonès i el seu desig de poesia. La passió com a destinació. Ballarines i muses. El gran escriptor recordant una vetllada (gairebé) eròtica en un dels seus campanars. La aviadora que cerca la superació solcant cel. El talp salvant al seu ventrada. La màgia d'un jurista. El famós compositor d'òpera vingut des de Tarragona. Àfrica abraçant al cirurgià de vida solidària. El gitano que va cedir el seu llit a Gaudí i el Guàrdia Civil que el va auxiliar. Un director de cinema que no es rendeix. De professió: sexe. Pels turons de Palència, Lleó, Cantàbria, Burgos, Àlaba, la possible inspiració de Gaudí. La lluita per tancar una ofensa de la Guerra Civil. Sefardites i la seva / nostra llengua i història. Personatges que apareixen i parteixen després compartir secrets amb el lector a les 270 pàgines i 300 imatges de la novel·la-reportatge: Retorn a Gaudí 's Place.
        "La clau Gaudí". Esteban Martín i Andreu Carranza (Plaza & Janés, 2007). La novel·la ens trasllada des de la Barcelona de començaments del segle XX fins a l'actualitat. Maria, parent d'un Gran Mestre d'una fraternitat cristiana, i el seu nòvio matemàtic, Miquel, tenen fins el 30 de desembre de 2007 per a trobar una relíquia que el seu poder podria redimir la humanitat d'un terrible mal que s'acosta. Amb l'ajuda d'un llibreter i una japonesa experta en l'obra de Gaudí, descobreixen que en els edificis més emblemàtics de l'arquitecte català està la solució a l'enigma. La clau potser es trobi en les estrelles ... Bones descripcions de la Barcelona de principis del segle XX, on es barregen diverses societats secretes. Amb una trama misteriosa centrada en l'arquitecte Gaudí, el lector recorrerà la ciutat comtal a través de les seves pàgines. Sobre quina va ser la clau de la novel·la, els autors comenten: "La primera clau ha estat trobar-nos. Gaudí ens ha unit i no només en el treball. Gràcies a ell ara som amics. La segona clau, amb relació a la novel·la, és el propi personatge que va imposar un ritme narratiu frenètic i també ens va obrir la porta al seu món fascinant i misteriós. Ara li veiem amb ulls nous. "És un llibre tipus best seller de l'estil de" El codi da Vinci "o la" Germandat de la sabana santa ". La novel·la ens presenta dos grups que es perpetuen des de fa segles: una secta satànica al comandament està Asmodeu, i una fraternitat cristiana al comandament hi ha el Gran Mestre ... Al seu dia, Gaudí va ser un dels Grans Mestres, i quedant poc per al compliment de la profecia, li confessa a un petit que viu amb ell la mateixa, i li encomana guardar i protegir el objecte secret, la relíquia de Jesús ... el petit veu morir a Gaudí assassinat i sap el que ha de fer ... fuig de Asmodeu i els seus amics i acaba convertint-se en Gran Mestre.
        "Gaudí, la novel·la d'una vida". Mario Lacruz (Funambulista, 2010). I a havia estat publicada el 2004 per Edicions B, i ha estat recuperada per l'editorial de la família Lacruz, Funambulista, incloent la traducció de l'anglès, el postfaci del seu fill Max i el pròleg de Rosa Montero, que presenta el retrat de l'editor amb un gran afecte i una gran humanitat. Aquesta obra no és una novel·la a l'ús sinó més aviat sembla un guió de cinema. Bé és cert que Lacruz va escriure un guió sobre Gaudí, el qual va generar una pel·lícula que no va tenir el nivell esperat ( "Gaudí", José María Argemí, 1960), però aquest no aquest llibret. Amb escenes curtes, poc descriptives i d'abundant diàleg anem coneixent a l'arquitecte des de la seva època estudiantil, rebel, "salvatge", amb ganes de menjar-se el món, fins a l'última i retirada fase de la seva vida concentrat en la seva magna obra de la Sagrada Família . Potser el més difícil d'entendre del català sigui la seva transformació des d'un ateu anticlerical, fins denunciar els propietaris de la Casa Milà per no col·locar en la seva façana la imatge de la Mare de Déu. No obstant això, és aquí on triomfa aquest text, amb poques frases i poques reflexions però incidint en les emocions amb les seves escenes cinematogràfiques a l'ús, és capaç de mostrar-nos el recorregut de l'arquitecte des d'un extrem a l'altre, i el que és més complicat encara, d'entendre les raons d'aquest canvi. Text molt agradable de llegir, extremadament visual amb escenes vívides, diàlegs vehements, anècdotes novel·lades ... tot això unit a la bona documentació que va fer servir Lacruz per compondre-, tractant amb aquells que de primera mà o de segona van tractar amb Gaudí, dóna forma a la novel·la d'una vida que ens deixa amb l'agradable sabor de boca d'una obra ben construïda, viva, i amb el record d'un gran home de l'arquitectura. La vida de Gaudí és un enigma. Mario Lacruz dóna una interpretació narrativa del mite de Gaudí a aquesta novel·la que no va publicar en vida, i que té l'admirable virtut de presentar a l'arquitecte català com un personatge vívid, creïble i d'una enorme convicció.
        Lacruz va néixer a Barcelona el 1929 i va morir en aquesta mateixa ciutat l'any 2000. Al llarg de la seva vida va desenvolupar una intensa tasca editorial en Plaza & Janés, Argos-Vergara i Seix Barral, que el va convertir en un dels editors més respectats i reconeguts dins l'àmbit hispànic. Al mateix temps no va deixar d'escriure, com ho demostren els nombrosos manuscrits inèdits trobats al seu armari. Amb motiu de la recent reedició de les seves novel·les L'innocent (premi Simenon, 1953), La tarda (premi Ciutat de Barcelona, 1955) i L'ajudant del botxí (1971), que Editorial Funambulista ha publicat en un sol volum el 2009 amb el títol Trilogia de la culpa, la crítica l'ha definit com una de les veus narratives espanyoles més singulars de la segona meitat del segle XX. Ell mateix es va considerar un franctirador de les lletres. Després de la seva mort, a part de Gaudí, la novel·la d'una vida, s'han publicat les seves novel·les intemperància i Concert per tret i orquestra (Funambulista, 2005) i l'antologia de contes Un estiu memorable i altres històries. La pel·lícula "Gaudí" de Argemí (1960), se centra en la vida i tràgica mort d'Antoni Gaudí, és una evocació cinematogràfica de l'existència del genial artista i arquitecte català. És la segona i última pel·lícula de José María Argemí, productor i guionista, basada en el llibret de Mario Lacruz, amb els actors Carlos Mendy, Manuel Gil, Josefina Güell, Linda Chacón, Pedro Javier Martínez, Maria Matilde Almendros, José María Caffarel, Rafael Anglada, Mario Beut, Ventura Oller.
        "El somni de la ciutat". Andrés Vidal (Planeta, 2012). A la Barcelona convulsa de 1914, en Dimas Navarro, fill d'immigrants, es nega a acceptar el seu destí com a mecànic a les cotxeres del tramvia. En la seva aspiració per escalar socialment, aconsegueix guanyar-se la confiança de Ferran Jufresa, l'ambiciós hereu d'una de les famílies de joiers més importants de la Ciutat Comtal. No obstant això, no compta amb un seriós obstacle: l'atracció cap a Laura, germana menor de Ferran i una dona avançada al seu temps, que compagina la seva feina a l'obrador familiar amb la seva col·laboració al taller de la Sagrada Família de Gaudí. Un escenari molt apropiat per narrar la història de Dimas Navarro i Laura Jufresca, dos joves de classes socials diferents els camins es creuen, que derivarà a en una relació d'amor i odi en la qual hauran de vèncer diverses barreres: els prejudicis infundats, les expectatives familiars i les diferències socials. En contrast amb la gran majoria de la població obrera, Dimas es presenta com un jove ambiciós i amb metes. Ell no està disposat a resignar-se a una feina esclavitzat i mal pagat, per contra, vol aconseguir un futur i, per això, es valdrà de tota la seva astúcia. En canvi la Laura ha tingut una vida més fàcil. Com a filla d'una important família de joiers, econòmicament ha tingut gran llibertat, però, encara està buscant el seu camí com a artista. Precisament serà ella l'encarregada d'apropar-nos a l'obra mestra de Gaudí, figurant com a voluntària en el projecte. L'obra ens transporta a la Barcelona de l'any 1914 recorrent els seus carrers, la seva gent i el seu art en tota la seva esplendor a través dels protagonistes, els quals estan caracteritzats amb molta cura.
        "L'assassí de la Pedrera". Aro Sáinz de la Maza (RBA, 2012). És la primera novel·la negra de l'autor, i en ella dóna vida a l'inspector Milo Malart, del que està preparant ja la segona entrega de la sèrie. Va obtenir una menció especial del jurat del V Premi Internacional RBA de Novel·la Negra. Un alt càrrec de La Caixa és calcinat viu i lligat a un balcó del cèlebre edifici de Gaudí. A Pinto, que també va ser conseller de Cultura, l'han torturat durant cinc dies, deixant-li morir a poc a poc de set i inanició. L'inspector Milo Manart d'evitar de qualsevol manera que es repeteixi perquè tot apunta que Pinto no és més que la primera víctima d'un sàdic i metòdic assassí pel que sembla obsessionat amb la figura de Gaudí i ansiós per prendre a la ciutat de Barcelona la seva condició d'afable estampa turística. Un "psicòpata pervers", tal com apunta Aro Sáinz de la Maza, que no trigarà a guanyar-se el sobrenom de "El botxí de Gaudí". Sáinz de la Maza juga amb el canvi de marxes d'aquest trepidant i atípic thriller al qual no li falten detall. Aquí estan, per exemple, les corrupteles polítiques, l'embelliment de la ciutat a qualsevol preu, ressons res velats del cas Palau, les baixeses d'alguns programes de televisió, l'abisme social que separa els de dalt dels de baix i, en fi, "l'element de crítica social que ha de tenir qualsevol novel·la que es preï", tal com apunta l'autor. Una crítica social que arriba aquí servida per una Barcelona que, amb totes les seves llums i ombres, utilitza a Gaudí com a brúixola per moure entre els moviments antisistema i les 400 famílies que manegen els fils de la ciutat; entre joves que només volen veure-ho tot cremar i il·lustres ciutadans com Fèlix Torrens, president del fictici Cercle Gaudí al que no costa gaire reconèixer alguns trets d'aquest altre Fèlix que va saquejar al Palau de la Música. "Evidentment, em nodreixo d'aquest cas com a punt de partida", apunta l'escriptor. "La figura de Gaudí és fascinant: una persona que arriba a la ciutat convertit en un bon vivant que es desplaça a les obres en calessa i de sobte es converteix en un ésser místic i espartà, en algú capaç de crear les xemeneies de la Pedrera ", comenta l'autor.
        "El mètode Gaudí". Lluc Oliveras (Edicions B, 2013). Ricardo Méndez és un reconegut arqueòleg que porta més de vint anys seguint la pista d'Antoni Gaudí i de la cripta de la Colònia Güell -una de les obres menys conegudes del genial arquitecte-. En la seva apassionada recerca dóna amb el diari de Vicenç Gómez Belmonte, un jove de catorze anys que va entrar a treballar en l'obra com a peó i va acompanyar al gran mestre durant tot el procés de construcció de la cripta, un lloc on va aixecar un modern obrador des el qual va desenvolupar la seva inigualable tècnica i tota la creativitat que més tard aplicaria al temple de la Sagrada Família. Al costat del mestre Gaudí, Vicenç s'endinsarà a la Barcelona de l'època i en la ment del seu mentor, arribant a entendre-ho com a persona i geni, i ens deixarà clar que la ment de Gaudí funcionava com la d'un Leonardo da Vinci o Nikola Tesla i que aconseguirà detallar la metodologia de treball, la capacitat de lideratge i el secret de la concepció creativa del gran arquitecte.
        "El codi Gaudí". Joaquim de Sant Aymour (2013). El llibre revela que Barcelona amaga una trama gràfica en forma de pentacle, cap a on conflueixen les antigues línies geodèsiques que els científics maçons del segle XIX van traçar per perllongar el meridià zero de París fins a la costa de la ciutat, un antic projecte hermètic per obtenir una mesura universal, posteriorment anomenada metro. A més, ofereix la possibilitat de recórrer 10 rutes urbanes contemplant les antigues claus i llocs dels artistes, maçons, ocultistes, intel·lectuals i filantrops que van intentar convertir Barcelona en una ciutat hermètica i simbolista, com a capital d'una Catalunya utòpica basada en les antigues mitologies medievals, entre d'altres la de Sant Jordi i el Drac. Entre les il·lustracions que mostra El Codi Gaudí figura una foto del lloc exacte on va caure malferit el cèlebre arquitecte el 1926, atropellat per un tramvia quan creuava una de les principals avingudes de la ciutat. Antoni Gaudí va morir al cap de tres dies a l'Hospital de la Santa Creu, però aquella mort segueix sense aclarir, alimentant la sospita que potser no va ser un accident sinó un homicidi deliberat per robar la clau amb la que va dissenyar la catedral de la Sagrada família: el Codi Gaudí.
        "L'arquitecte de somnis". Teresa Roig (2013). La novel·la narra la història de la Casa Milà, coneguda com La Pedrera, i el seu arquitecte, Antoni Gaudí. El 1860, Josep Guardiola torna de les Amèriques amb molts diners, i anys més tard, s'enamora d'una noia quaranta anys més jove. En 1874, un jove Antoni Gaudí, estudiant d'arquitectura, coneix una mestra, lliurepensadora i revolucionària, Josefa Moreu, de qui s'enamorarà. Dues històries d'amor que transcorren en paral·lel durant anys, fins que es creuen en el lloc i moment precisos i que transcendiran més enllà del temps i de l'espai. Les vides d'uns homes que, amb el seu afany de superació, van transformar una ciutat i les aventures d'unes dones, inconformistes, rebels i provocadores, que es van avançar a una època. Roig rememora que va començar a treballar en el seu nou títol després de descobrir durant una excursió familiar la figura del milionari indià Josep Guardiola, natural de la petita població tarragonina de l'Aleixar i casat amb Rosario Segimon, que en quedar vídua, va unir la seva vida al jove burgès Pere Milà. A "L'arquitecte de somnis" (Roca en castellà i Columna en català) es narra com el matrimoni format per Milà i Segimon va encarregar a Gaudí, un home de moda a 1906, la construcció de l'edifici i tot el que va ser succeint fins que el projecte va prendre forma i va provocar que molts a la Barcelona d'aquell moment deixessin de parlar als promotors per entendre que "aquella pedrera degradava el Passeig de Gràcia". Teresa Roig comenta que en aquesta novel·la coral tots els personatges que apareixen estaven connectats d'una o altra manera abans que el bloc de pisos es construís, en una història "d'amors i desamors que queda reflectida en la novel·la". El relat mostra "l'obra d'un home, que va donar pista al seu univers creatiu, en l'última obra civil que va dissenyar, i que va molt més enllà del modernisme".