Pedro Sánchez i Carles Puigdemont bona
Ho diré ràpid i d’entrada: res de substancial, però molt de secundari. Molt. De la conversa d’avui entre el president Puigdemont i Pedro Sánchez no cal esperar-ne res més que la fotografia i els gests. Les posicions de tots dos són massa allunyades i clares per a poder-ne esperar cap pas realment important ni, encara menys, que ens l’expliquen avui mateix. L’independentisme català no pot votar la investidura de Sánchez si no accepta el referèndum. I Sánchez no el pot acceptar. De manera que simplement seuran una estona, parlaran, constataran les diferències i es diran adéu. Amablement i, sobretot, sobretot, davant les càmeres. Que es tracta d’això, perquè la partida, avui, és a la banda dels gests.
Al cap i a la fi, i fins i tot sabent que no arribaran a cap acord, a tots dos els interessa molt aquesta reunió i a tots dos els convé una certa escenificació de la normalitat institucional. El PP ha mirat de convertir el govern de Catalunya en una mena d’ETA sense armes que cal acorralar en tots els fronts, en actitud bèl·lica. Travessar la barrera i seure al seu costat, fer-se la foto, és, per tant, un gest molt notable de diferenciació envers Rajoy. Sánchez ja ho sap, que no estaran d’acord en res, però anant a la Generalitat deixa entendre que ell té un altre estil i fa les coses d’una altra manera. I no únicament això, sinó que ho aprofita per a la seua partida de cartes: fa que Ciutadans es pose molt nerviós, ara que s’havia envalentit, i acorrala un poc més Podem. Els de Pablo Iglesias juguen molt amb Catalunya i Sánchez s’hi planta per a deixar clar que ell també té les seues cartes i les pot jugar.
I a Puigdemont encara li és més fàcil. El full de ruta l’empara. Sempre ha quedat clar que si abans de la proclamació del nou estat Espanya oferia un referèndum s’acceptaria. Així, doncs, té l’obligació d’escoltar el president del PSOE. Rebent-lo oficialment a palau també acorrala Rajoy. A la Generalitat i a Catalunya els convé molt demostrar per la via dels fets que l’extremista és Rajoy. Que el qui bloca qualsevol possible solució són Rajoy i el PP. Una certa normalitat en la relació amb el PSOE és, en aquest sentit, un antídot contra algunes explicacions interessades que sol fer el ministre d’Afers Estrangers i un bon colp d’efecte. Però és que fins i tot en el front intern li va bé: els actuals dirigents del PSC han corregut massa a llançar-se als braços de Ciutadans. El desconcert amb què alguns socialistes van encaixar ahir l’anunci de la visita ho diu tot. I si…? I si resulta que al final la coalició que porta al poder Sánchez no és amb Ciutadans sinó amb Podem i els independentistes? Ara per ara, això no s’ho creu ningú, però qui gosa posar la mà al foc per res en aquests temps que corren? T’imagines que pacten el referèndum, que amb això convencen ràpidament Podem, que immediatament Ciutadans se’n van enfadats i que la setmana vinent hi ha govern a Madrid?


[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos els seus serveis. Si ens voleu ajudar fent-vos subscriptors, aneu ací. Per saber-ne més, aneu ací.]