Congrés dels Estats Units
Apunteu la frase, que és important. La va pronunciar la setmana passada el ministre d’Afers Estrangers de Dinamarca, Kristian Jensen, a Washington, en una conferència internacional sobre Crimea. Parlava de Crimea, però es va encarregar de deixar ben clar que parlava de les fronteres en general. I es va referir explícitament a Catalunya. Cal recordar que el parlament del seu país va emetre una històrica declaració demanant diàleg entre Catalunya i Espanya sobre la independència. I a Washington, com a cap d’una de les diplomàcies més avançades del món, va fer el pas de teoritzar: ‘Les fronteres només es podran moure amb signatures o amb urnes.’ En realitat, va dir això, en anglès: ‘Borders can only be moved by pen and ballot.’ M’he permès la llicència de traduir ‘ploma’ per ‘signatura’, perquè es tracta d’això.
De la definició, en remarque dues implicacions. La primera és òbvia: les fronteres es poden moure. I la segona emfasitza el mètode: o per un acord bilateral –signatura o ploma– o per una votació democràtica. No s’hi val res per a moure-les ni tampoc per a mantenir-les, contra la voluntat expressada a les urnes.
Despús-ahir també al Congrés dels Estats Units hi va haver un intens debat sobre aquesta qüestió i, novament, Catalunya en va ser la protagonista destacada. Ho dic perquè siguem conscients tots plegats de la importància d’això que passa ací. D’això que protagonitzem.
El problema de l’autodeterminació és un problema que no s’ha tancat per més que alguns ho vulguen així. No hi ha un ‘numerus clausus’ d’estats. I, si bé la societat internacional encara té dubtes sobre com aplicar aquest principi, aquests darrers deu anys s’han fet passos endavant molt notables. Ara fa vuit anys la Cort Internacional de Justícia va dictar la històrica sentència sobre Kossove, que determina finalment que no hi ha res en la llei internacional que puga oposar-se a una declaració unilateral d’independència. Vist això, els estats més avançats han començat a formular condicions. Com en el cas danès: ‘signatures o urnes’. Com en el cas americà, en què s’ha posat de moda parlar de la independència com un procés que es conquereix per etapes i a través de sobiranies temporals ‘guanyades’ i compartides.
Espanya, en aquest sentit, és fora del corrent contemporani. Obsedida en una primacia de la llei sobre la democràcia que poca gent accepta ja. Signatures o urnes. Nosaltres, en canvi, som a la boca de tothom. Aquella època en què Espanya afirmava que si proclamàvem unilateralment la independència no ens faria cas ningú ja és molt lluny.
Les evidències que això no serà així són tan notables que ja ni tan sols Margallo fa acudits. Espanya sap, perquè ho constata cada dia, que la seua posició no aguantarà el contrast amb la realitat. Només falta que nosaltres fem allò que hem de fer. Sense més excuses ni ajornaments innecessaris, però sense errar-la. Executant-ho bé, amb consciència plena del pas que fem, evitant improvisacions, actuant amb serenitat i sentit d’estat i sense perdre els nervis, que a voltes em sembla que alguna gent perd. El món de les signatures i les urnes ens espera, i ens espera com a protagonistes d’excepció d’una nova etapa de la política internacional. Supose que puc dir que, d’alguna manera, s’han conjurat els astres…


[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]