Tribuna
Reiniciem
Davant d'aquest repte són comprensibles les dubitacions de les organitzacions socials i polítiques que fins ara han arrossegat el pes del combat per l'autodeterminació, sobre els riscos d'un pas enrere o els riscos de passos endavant estèrils. En qualsevol cas, si hi ha una diagnosi majoritàriament compartida per les organitzacions a favor de la independència, és que caldria comptar, en aquesta fase, amb la minoria independentista que va quedar subsumida en altres opcions federals, i també aquella franja important, a l'entorn del 30% d'electors, que es manifesta en les enquestes contrària a la independència però favorable a l'exercici de l'autodeterminació.
Arribats a aquest punt de la diagnosi, les entitats que van començar el seu camí en la casella del dret a decidir però ja han passat pantalla cap a l'Estat propi, ara no estan ben posicionades per impulsar en solitari el debat constituent més inclusiu. En canvi tenen una acumulació de forces militants clau per activar i dinamitzar els processos participatius a tot el territori. És aquí on el paper de Reinicia pot ser determinant. Un paraigua transitori per aixoplugar en aquest camí fins al referèndum de ratificació constitucional independentistes declarats (DiL, ERC, CUP, ANC, AMI, Òmnium) però també totes les entitats del Pacte pel Dret a Decidir que inclouen els sindicats i les patronals, i també els segments polítics federalistes partidaris del referèndum a l'entorn de la força emergent de Podem o Barcelona en Comú.
Ara, caldrà abandonar el fred de peus dels uns i caldrà abandonar les ànsies l'hegemonisme exprés dels altres i que, un cop més, la generositat permeti caminar sota un paraigua que té la més curta data de caducitat de tots els protagonistes. Sabent que els partits, refundats o no, tenen vocació de pervivència. Sabent que una entitat com Òmnium, un cop estiguem a la República Catalana continuarà tenint al davant una tasca ingent de foment de la cultura i llengua catalanes. I sabent que fins i tot a l'ANC l'esperen, més enllà dels mesos constituents, importants tasques de suport, de resistència als embats de l'Estat fins a la consolidació definitiva de la nova República, que no serà cosa de mesos, precisament.
Mentrestant, el Govern ha de donar senyals que més enllà de l'horitzó constituent és capaç de marcar línies que afectin positivament la quotidianitat de la gent. Mostrar pedagògicament les limitacions imposades per l'estat, però alhora obrir-hi el diàleg perquè es compleixin les seves obligacions. I també transparentar i revisar aquells errors de gestió comesos per anteriors governs de Catalunya, hagin estan protagonitzats per Esquerra o per CiU.
El panorama espanyol tan enrevessat deixa, però, constància de quatre coses. U. A Espanya els partits del règim només es posen d'acord a oposar-se al referèndum de Catalunya. Dos. Paradoxalment, sense Catalunya, el Congrés dels Diputats és ingovernable des de l'alternança. Tres. L'única força que aposta pel referèndum i un canvi de règim (encara que amb un programa econòmic i social un pèl naïf) està bandejada com l'independentisme. Quatre. Amb eleccions o sense, i amb un parell de passos endarrere de Rajoy i Sánchez, es prefigura com a única sortida una gran coalició de facto que demostrarà la inviabilitat d'una sortida democràtica pactada a escala estatal.
El desgovern actual d'Espanya, amb una monarquia sota sospita de corrupció amb les darreres informacions tocant el Rei, i amb un possible futur govern a la defensiva, sense propostes de reformes serioses, propicia el descrèdit internacional de l'Estat. I el xantatge financer sobre Catalunya i les autonomies per espolsar-se de forma infantil la responsabilitat del deute, retorna com un bumerang a Madrid, rematant la seva mala imatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada