barcelonejant
Excursió al Berlín est barceloní
Als peus de la tèrmica del Besòs es van invertir per als Jocs
Carles Cols
Dijous, 28 de gener del 2016 - 21:15 CET
EL PERIODICO
Barcelona és, malgrat tot, una ciutat encara emmurallada. Hi ha, per exemple, la muralla de Riera Blanca. Des dels seus merlets es pot disfrutar d’unes vistes panoràmiques sobre l’Hospitalet. No és una muralla física, d’acord, sinó psicològica, però per això és més difícil de franquejar. El barceloní prototípic no sol anar mai a l’Hospitalet. La prova del nou és la sinceritat que va mostrar el filòsof i assagista Josep Ramoneda quan l’alcaldessa Núria Marín li va encarregar que dissenyés un pla estratègic per convertir aquella ciutat, la segona de Catalunya en població, en una plaça forta de la cultura. Va confessar que, abans d’acceptar l’encàrrec, de l’Hospitalet sabia poc o res, i que, potser per això, la seva sorpresa posterior va ser agradable i majúscula.
El que dèiem. Barcelona té muralles. En són 11, tantes com municipis amb què comparteix frontera. Així que, quan per qüestions personals toca anar al carrer de Dolores Ibárruri de Sant Adrià, al poliesportiu municipal Marina Besòs, no està malament anar-hi a l’estil Ramoneda, disposat a acceptar que Barcelona no és el melic del món metropolità. Quina sorpresa més gran.
El motiu d’aquesta aventureta extramurs no és cap altre que aquesta sabatina activitat familiar que tants pares i mares coneixen, les lligues escolars, en aquest cas de voleibol, partits que se solen jugar a l’aire lliure, i aquest en concret és a les nou del matí i des de la perspectiva d’un barceloní prototípic, a l’altre costat del barri de la Mina, just després de travessar el riu i al costat del mar, a prop de l’anomenada platja de Txernóbil, a l’ombra de les torres de la central tèrmica.
El partit (derrota sense pietat de l’equip visitant, llàstima) es juga sobre un terra de fantàstic parquet, a cobert. Al costat de la grada hi ha un bar espaiós amb vista al mar i, a l’altre costat d’un vidre, la piscina coberta. Des de la pista de tennis es divisen a la perfecció les monumentals torres de la tèrmica, que l’empresa propietària vol demolir i que una plataforma veïnal de Sant Adrià pretén salvar. Vistes de prop donen a aquell lloc un aire deliciosament soviètic, molt oportú per a la reflexió que ve a continuació.
Aquell equipament és un més de tots aquells que es van construir amb
motiu dels Jocs Olímpics de 1992. El seu ús durant aquella cita va ser
menor. Era el lloc on s’entrenaven els jugadors de waterpolo i els de
bàdminton, però es va edificar amb la vista posada en el futur, se
suposa que en avui mateix, per exemple. Per això va costar 1.200 milions
de pessetes, perquè el somni llavors era condicionar el litoral
barceloní de punta a punta. A la Barceloneta es van enderrocar molt
precipitadament els xiringuitos i els tinglados del Port Vell perquè la
platja de la Barceloneta i, sobretot, la de Sant Sebastià s’integressin a
la trama urbana. L’objectiu, encara que amb molestes contrapartides, es
va aconseguir de sobres. Com a mostra d’això serveix el fet que el Club
Natació Barcelona (en el qual conceptualment es van inspirar en el 92
per aixecar el de Sant Adrià) té tancada la llista d’admissió de nous
socis. Costa amunt, la tasca va ser més complexa. Es va haver de
condicionar el riu, inventar-se una cosa tan hilarant com el Fòrum de
les Cultures per cobrir la infame depuradora del Besòs i, el que va ser
pitjor, empassar-se el punt d’honor urbanístic de la ciutat perquè un
inversor americà edifiqués d’una tacada Diagonal Mar. La inversió
econòmica portada a terme és de les que impressionen, sens dubte, però
la meta proposada no s’ha aconseguit encara, perquè les torres de la
tèrmica, la platja de Txernóbil i el poliesportiu de Marina Besòs
conserven intacte aquell aire de Berlín est abans de la caiguda del mur.
¿Per què?
Una explicació (discutible, com tot, però pescada en aigües d’urbanistes amb una dilatada trajectòria professional) és que quan Xavier Trias va arribar a l’alcaldia el 2011 va recol·locar al fons del calaix una gran part dels projectes heretats de l’anterior equip i va donar prioritat als nous, als seus, com la controvertida marina de luxe del Port Vell o la reforma de la Diagonal. Vaja, que va invertir a Berlín occidental.
Els barris més pròxims al Besòs –va prometre recentment Ada Colau– seran destinataris aquests pròxims anys d’un bon pessic de les inversions municipals. Vés a saber. Potser cau per fi una muralla.
.
EL PERIODICO
Barcelona és, malgrat tot, una ciutat encara emmurallada. Hi ha, per exemple, la muralla de Riera Blanca. Des dels seus merlets es pot disfrutar d’unes vistes panoràmiques sobre l’Hospitalet. No és una muralla física, d’acord, sinó psicològica, però per això és més difícil de franquejar. El barceloní prototípic no sol anar mai a l’Hospitalet. La prova del nou és la sinceritat que va mostrar el filòsof i assagista Josep Ramoneda quan l’alcaldessa Núria Marín li va encarregar que dissenyés un pla estratègic per convertir aquella ciutat, la segona de Catalunya en població, en una plaça forta de la cultura. Va confessar que, abans d’acceptar l’encàrrec, de l’Hospitalet sabia poc o res, i que, potser per això, la seva sorpresa posterior va ser agradable i majúscula.
El que dèiem. Barcelona té muralles. En són 11, tantes com municipis amb què comparteix frontera. Així que, quan per qüestions personals toca anar al carrer de Dolores Ibárruri de Sant Adrià, al poliesportiu municipal Marina Besòs, no està malament anar-hi a l’estil Ramoneda, disposat a acceptar que Barcelona no és el melic del món metropolità. Quina sorpresa més gran.
El motiu d’aquesta aventureta extramurs no és cap altre que aquesta sabatina activitat familiar que tants pares i mares coneixen, les lligues escolars, en aquest cas de voleibol, partits que se solen jugar a l’aire lliure, i aquest en concret és a les nou del matí i des de la perspectiva d’un barceloní prototípic, a l’altre costat del barri de la Mina, just després de travessar el riu i al costat del mar, a prop de l’anomenada platja de Txernóbil, a l’ombra de les torres de la central tèrmica.
El partit (derrota sense pietat de l’equip visitant, llàstima) es juga sobre un terra de fantàstic parquet, a cobert. Al costat de la grada hi ha un bar espaiós amb vista al mar i, a l’altre costat d’un vidre, la piscina coberta. Des de la pista de tennis es divisen a la perfecció les monumentals torres de la tèrmica, que l’empresa propietària vol demolir i que una plataforma veïnal de Sant Adrià pretén salvar. Vistes de prop donen a aquell lloc un aire deliciosament soviètic, molt oportú per a la reflexió que ve a continuació.
Té piscina, pista de tennis, gimnàs, poliesportiu i està al costat de la platja, i no és el Club Natació Barcelona
Una explicació (discutible, com tot, però pescada en aigües d’urbanistes amb una dilatada trajectòria professional) és que quan Xavier Trias va arribar a l’alcaldia el 2011 va recol·locar al fons del calaix una gran part dels projectes heretats de l’anterior equip i va donar prioritat als nous, als seus, com la controvertida marina de luxe del Port Vell o la reforma de la Diagonal. Vaja, que va invertir a Berlín occidental.
Els barris més pròxims al Besòs –va prometre recentment Ada Colau– seran destinataris aquests pròxims anys d’un bon pessic de les inversions municipals. Vés a saber. Potser cau per fi una muralla.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada