El "Big Bang" de l'independentisme
Òmnium Cultural, acusada ara de
servir com a via de finançament per a CDC, va protagonitzar el 2002 el
primer gran enfrontament entre les famílies convergent i republicana
|
Ò.C.
elMón,
abans El Singular.
Òmnium Cultural s'ha trobat aquests dies a l'ull de l'huracà mediàtic per unes
informacions
que apuntaven que hauria rebut tot de donacions destinades a finançar
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) d'amagat. El líder del PP
Català (PPC), Xavier García-Alibol, ha arribat a assegurar que l'entitat
és
"una branca de CDC".
Un relat, el del finançament i el de l'acusació popular, que, en cas
d'acabar sent cert, quadraria poc amb la història de l'entitat. I és
que, el 2002,
Òmnium va ser l'escenari de la primera gran batalla entre les dues grans famílies de l'independentisme, i que va acabar decantant-se no precisament del cantó de CDC.
Acabat l'any olímpic, i l'exitosa campanya Freedom for Catalonia, l'actual líder de Democràcia i Llibertat (DL) a Madrid, Francesc Homs, va intentar una renovació d'Òmnium Cultural des de dins.
"Vam fer la reflexió de què calia fer a partir de llavors, ja què
teníem la voluntat de continuar fent activisme, fent campanyes… I una
via era Òmnium", exposa. "Però aquest intent no va reeixir. Organitzàvem
unes jornades cada divendres, sobre nacionalisme, vam promoure una
campanya per retirar monedes amb l'efígie de Franco que encara eren de
curs legal… Però Millàs ens va avorrir. Tot era molt difícil, tot ho
volia tutelar, tot li semblava malament…"
I és que l'Òmnium
Cultural dels 90 no tenia res a veure amb l'actual. L'entitat s'havia
anat anquilosant i havia perdut tota l'empenta originària sota la
presidència de Josep Millàs, càrrec que ostentava des del 1986. Amb la
voluntat de renovar-la des de dins, qui més endavant va ser un dels
màxims col·laboradors d'Artur Mas, David Madí, va posar-se a la junta de
l'entitat, però també sense èxit. Nét de Joan Baptista Cendrós, un dels
fundadors de l'entitat, explica: "El meu vincle amb Òmnium és de
sempre. Jo entro a la junta cap al 95 ó 96, visc l'etapa final d'en Millàs, molt decadent, i ho deixo quan m'incorporo a Govern."
L'entitat,
amb un cens oficial -tot i que gens posat al dia- de 15.000 socis,
anava totalment a la deriva. I això se n'adonaven tant Homs, com Madí,
com multitud de juntes locals que l'entitat tenia arreu del país. El
llavors president d'Òmnium a l'Anoia, Josep Maria Palau, explica: "La
gent del Bages, amb en Joan Badia, la d'Osona, amb l'Ignasi Casadesús,
la de Lleida, amb en Josep M. Forné, del Maresme, amb en Toni Civit, la
de Sabadell, amb Carme Forcadell... ens vam anar trobant i vam
adonar-nos que el nostre diagnòstic era compartit. Calia un canvi, i
estàvem convençuts que podíem tombar Millàs." Tots plegats van configurar l'anomenada XOC, Xarxa d'Òmnium Cultural, que va esdevenir un veritable contrapoder intern a les inèrcies immobilistes.
I
és que en aquesta XOC també hi era qui va encapçalar la llista de Junts
pel Sí (JxSí) a les eleccions del 27-S per Lleida, Josep Maria Forné.
"Òmnium Cultural a Lleida tenia molta vitalitat, però allò era un regne
de taifes. En Millàs no tenia cap estratègia per al conjunt de
l'entitat, i els de comarques ens vam anar trobant i realitzant una
anàlisi comuna", exposa.
Però va arribar un moment en què la XOC va adonar-se que, en solitari, no tenia prou força per tombar Millàs.
Tenia molta presència arreu "del territori", però els faltava
penetració a Barcelona ciutat. I els van trobar amb dos col·lectius que
també havien arribat a la conclusió que calia renovar Òmnium. Però que
no eren els d'Homs i Madí.
Primer assalt fallit
Qui més endavant seria vocal de la junta, el politòleg Roger
Buch, explica: "D'una banda hi havia la plataforma L'Esbarzer, que es
reunia amb tot de personalitats com Jordi Porta, Salvador Cardús, Miquel
Sellarès…, en un grup que ens dèiem La Mata de Jonc, i que ens trobàvem
justament a la Fundació Jaume Bofill que presidia Porta. El debat de renovar Òmnium era recorrent en l'independentisme, però ningú no ho acabava de fer.
En aquell moment, l'Obra Cultural Balear (OCB) i Acció Cultural del
País Valencià (ACPV) passaven per un moment de mobilitzacions molt
intenses, i des d'aquí bavejàvem." I aquest col·lectiu es va trobar amb
un altre, agrupat a l'entorn de l'Associació Catalana de Professionals
(ACP), conformada sobretot per exintegrants del Bloc d'Estudiants
Independentistes (BEI) que havien acabat la seva etapa universitària.
"Hi
va haver un moment en què aquests tres col·lectius es van trobar i es
van posar d'acord. Tothom ho deia, però ningú no ho feia. La XOC va
formular l'encàrrec als 'barcelonins' de buscar un candidat per anar a
eleccions, i aquest va acabar sent Jordi Porta", exposa Buch. Naixia la llista Òmnium 21.
Palau
coincideix plenament amb aquesta explicació: "Teníem programa, teníem
gent a totes les comarques, i vam decidir que havíem de plantejar
batalla a Barcelona, on hi havia el sector més afí a CDC que volia
continuar amb en Millàs. Jordi Pujol encara manava, i molt, i era amic
de l'ànima de Millàs. Per això vam adonar-nos que ens faltava un candidat."
I
és que l'articulació d'aquesta candidatura alternativa no va agradar
gens ni mica a Convergència, asseguren d'altres veus dels llavors
"renovadors", que veien l'ombra de Jordi Pujol al darrere de la campanya
de Millàs. Una ombra personificada en Francesc Homs i David Madí, molt
concretament. Ells, però, neguen la major. "Prou feina tenia al Govern
com a director general d'Afers Interdepartamentals, la pugna amb
Unió...", sentencia Homs. "No necessàriament hi havia Jordi Pujol darrere de Millàs, això va ser molt una iniciativa seva", prossegueix.
Fos
com fos, Millàs va pretendre aferrar-se a la cadira. "Ell deia que quan
marxés Pujol, ell marxaria...", apunten des del seu entorn. I la batalla es va saldar sense cap guanyador clar.
Porta va guanyar en vot presencial, però el vot delegat aportat per
Millàs va decantar la balança a favor seu, se'l va acusar de frau, hi va
haver impugnacions... Finalment, Millàs va acabar dimitint, i amb
l'acord que es reformularien els estatuts i que es convoquessin nous
comicis.
En qualsevol cas, el 17 de novembre d'aquell mateix any
es van tornar a posar les urnes, i Porta es va enfrontar a l'activista
Josep Espar Ticó, un dels fundadors de CDC. En aquesta nova batalla, Homs i Madí sí que asseguren que hi van ser presents.
El duel Porta-Espar Ticó
"Diversos sectors de CDC van creure que ERC estava al darrere de
la candidatura de Porta, i tenien por que Òmnium passés a mans de qui no
controlaven. Preferien una entitat controlada i fluixa que una que no
tinguessin controlada, i interpretaven la nostra jugada com una
traïció", asseguren des de l'entorn de Porta. "El pinyol pujolista va fer pinya quan va veure que es començaven a remoure les coses",
assevera Palau. Tot amb tot, ja en aquell moment, Òmnium 21 recalcava
que Miquel Esquirol, militant històric de CDC, formava part de la
candidatura de Porta, i que tenia el suport de gent com Josep Rull,
Antoni Vives, Carles Campuzano, Albert Batalla… Tot amb tot, en la
repetició dels comicis, "a la gent de CDC que ens havia donat suport
públic contra Millàs, llavors els van dir que no. Els van fer quadrar".
Retirat
Millàs de la primera línia, Madí exposa obertament: "Espar Ticó podia
ser una figura de consens, però no s'hi van avenir. I és que aquella batalla no era més que un dels prolegòmens del que després culminaria en el Tripartit."
De
fet, aquesta lectura política és compartida per més gent. "El discurs
predominant era el d'acabar amb el pujolisme que representava en Millàs.
Aquesta guerra civil es va reproduir després a la Generalitat, amb el
Tripartit, però és que ja havia tingut una escaramussa prèvia a la
Universitat, entre la FNEC i el BEI", contextualitza un dels llavors
afins a Espar Ticó. "Havíem intentat convèncer Millàs que tanqués la
seva etapa i obrís foc nou, però és evident que no ens en sortim amb
l'intent de reforma per dins. I vèiem que Millàs era un tap, però vam interpretar també que la candidatura de Porta era de partit", hi afegeixen.
Tant
Palau com Buch rebutgen obertament la crítica que la candidatura de
Porta fos ideada per ERC. "No hi havia un pla previ, cap directiu de cap
partit... En aquell moment es va donar una combinació de gent d'ERC i
convençudament independentista, gent convergent també convençudament
independentista, algun socialista independentista... hi havia una gran pluralitat de gent que creia que feia falta un canvi",
sosté Palau. "És cert que, en paral·lel, ERC organitzava reunions sobre
l'assumpte, però des de la candidatura no hi vam mantenir mai
contacte", defensa, i situa la batalla en un altre pla: "Allò va ser una lluita de l'independentisme modern contra el catalanisme arnat."
En
aquesta segona confrontació, Homs assegura que s'hi va implicar per la
relació que tenia amb Espar Ticó, però defugint el paper cabdal que li
atribuïen des de la candidatura renovadora. "Jo havia format part del
Grup d'Estudis Nacionalistes (GEN), amb en Raimon Galí, l'Espar Ticó,
Joan Sales, mossèn Ballarín, Ramon Tremosa, Joan Capdevila, en Triadú...
Per tant, m'implico en la candidatura per coneixement personal", exposa
Homs. Tot amb tot, va ser una implicació light, defensa, en tant que també tenia molta relació amb Porta. "Triar entre Porta i Espar era com triar entre el pare i la mare,
jo no em podia enfrontar amb en Porta...", sosté, recalcant que
la batalla principal -tant ell com Madí- la tenien al Govern. I a la
federació, en un moment en què Pujol havia de designar el seu successor,
que tant podia ser Artur Mas com Josep Antoni Duran i Lleida.
Finalment, Porta va acabar imposant-se amb el 50,1% dels vots.
Espar Ticó en va sumar el 43,5%, i un tercer aspirant, Josep C. Vergés,
va quedar-se amb el 6,2% del total. En saber-se els resultats, el
llavors portaveu d'ERC al Parlament, Josep Huguet, va proclamar: "Aquest és el primer capítol del post-pujolisme en el món cultural."
Palau, actual líder d'ERC a Igualada i exalcalde de Jorba, exposa: "Per primer cop, una gran entitat del país canviava de mans, i l'agafava una persona independent, d'esquerres, que portava anys fent catalanisme transversal."
Es refà la unitat
Un cop Porta va ser escollit nou president, i Òmnium començava una nova vida, Buch apunta: "
De seguida totes les sensibilitats van fer les paus,
es va consensuar que l'entitat no era patrimoni de ningú i molta gent
de CDC i d'ERC s'hi va implicar." A més, l'entitat va obrir-se llavors a
multitud d'actors socials, a sindicats, va idear campanyes per afavorir
la integració dels nouvinguts, va estrènyer els vincles amb l'OCB i
ACPV... El propi Madí reconeix que la candidatura d'Òmnium 21 "
va aconseguir donar vigor a l'entitat".
Allunyat
d'aquesta visió idíl·lica, però, encara ara hi ha qui apunta: "Les dues
primeres grans manifestacions del catalanisme civil, el 2006 i 2007, no
les va organitzar aquesta Òmnium renovada, sinó que va haver de ser una
entitat de nova creació, la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD). I
Òmnium no hi va ser perquè allò era clarament una operació d'ERC, i la manifestació per unes infraestructures dignes afectava el Tripartit."
En
qualsevol cas, més de deu anys després d'aquell "Big Bang"
independentista, d'aquell canvi en la correlació de forces en el si de
l'independentisme, molts dels seus protagonistes
han arribat a la sala de màquines de la política catalana i es proposen dur a la pràctica allò teoritzat durant anys des de la societat civil. I,
després de múltiples marrades, de vagar per espais siderals paral·lels,
amb tripartits i xocs constants CiU-ERC entremig, ara uns i altres es
retroben en un executiu unitari i un únic grup parlamentari. Amb un full
de ruta clar i compartit. S'ha acabat, doncs, tot un període històric i
n'ha començat un altre de totalment diferent.
Els calçots de Jordi Rovira, de Torredembarra, han guanyat el Concurs de Cultivadors de calçots. Foto: J.V.
