"Com a filla de català, vull passaport si hi ha independència""
RETORN AL GOYA
Lolita: "La Colometa ja forma part de mi"
L'actriu i cantant celebrarà el pròxim dia 11 les 200 funcions de l'aclamat monòleg 'La plaza del Diamante', basat en la novel·la de Mercè Rodoreda
ALVARO MONGE
Dimarts, 3 de maig del 2016 - 17:10 CEST
EL PERIODICO
María Dolores González Flores (Madrid, 1958), coneguda popularment com a Lolita, celebrarà 200 funcions com a Colometa l’11 de maig vinent. L’actriu i cantant ho celebrarà a l’escenari del Teatre Goya, sala a la qual ara torna amb l’aclamat monòleg de La plaza del Diamante, una adaptació que Joan Ollé ha fet en castellà de la famosa novel·la de Mercè Rodoreda i en què Lolita és l’única protagonista. Les funcions es faran fins al pròxim 29 de maig. Poc després, l’actriu i la Colometa es diran adéu, qui sap si serà un comiat definitiu. Després d’una experiència tan intensa, Lolita assegura que necessita urgentment canviar de xip.
–¿No es cansa d’interpretar tantes vegades l’obra?
–Tinc la Colometa tan enganxada a la pell que ja forma part de mi.
–¿Aquest personatge ha canviat la seva manera de veure la vida?
–En absolut. El que sí que han canviat són coses en la meva vida. Amb aquesta obra no he parat d’anar al teatre i he sortit de gira. De no estar fent res de teatre a fer la Colometa, doncs és clar que és un canvi. Però la seva visió de la vida no m’ha canviat gens. Ella viu una època molt dura que, per sort, no m’ha tocat viure. A mi el que m’hauria agradat és que la Natàlia [nom real de Colometa] hagués viscut en aquesta època. Li hauria anat molt millor.
–¿Com creu que seria la seva existència avui?
–Hauria pogut ser com era realment. La Natàlia era una dona forta. En l’època en què transcorre la novel·la no tenia ni veu ni vot. Però, avui, la Natàlia hauria cridat molt abans i hauria posat les coses al seu lloc.
–Treballar sola a l’escenari, ¿l’avorreix o l’enganxa?
–Té la part bona de no estar obligada a donar el peu a ningú i, per tant, si t’equivoques, no passa res, perquè tu mateixa ho resols. El problema és que estàs sola i no surts d’escena en una hora i quart. Passi el que passi, has d’aguantar d’una tirada.
–¿Se segueix emocionant cada vegada que interpreta aquesta obra?
–Sempre. És un monòleg molt dur. Passen moltes emocions pel teu cos i és estressant, però també és molt gratificant. A més, la Colometa és molt catalana i Catalunya m’ha rebut amb els braços oberts.
–I pensar que van haver de convèncer-la per interpretar el paper...
–Al principi, no volia fer-lo. Veia complicat ficar-me en un monòleg com aquest, que a més venia d’un text tan important com el de Mercè Rodoreda. Per a mi era força complicat.
–¿Què ha sigut el més dur d’aquesta experiència?
–Fer un monòleg és un treball molt intens, molt dur. Jo acabo esgotada cada funció, perquè durant l’hora i quart que dura l’obra vaig a moltes revolucions per dins.
–¿Tant viu el personatge?
–És que jo no tinc escola de teatre. Aquesta és la meva manera d’actuar. El meu teatre surt de la meva ànima, del meu fetge i del meu cor. L’he de sentir en la meva pell i he de patir-lo dins. No tinc una altra mestria que la meva pròpia experiència i els meus propis sentiments.
–Avui dia segueixen existint Colometes...
–I tant. A tot el món. I més en les guerres com la que hi ha a Síria. Jo veig Colometes cada dia per televisió. I especialment en aquells països on les dones encara avui no tenen ni veu ni vot.
–Durant molt de temps va estar a l’ombra dels seus famosíssims pares. Ser filla de Lola Flores i el Pescaílla deu marcar. ¿Li va costar gaire trobar el seu propi espai?
–Jo estava al costat de la meva mare, però seguia sent jo. Amb ella discutia moltíssim, perquè jo tenia la meva manera de pensar i sempre he fet, entre cometes, el que m’ha donat la gana. Bé, almenys fins que vaig tenir els meus fills. Després he seguit fent-ho, però d’una altra manera, perquè sempre penses en ells.
–¿S’imagina una sèrie sobre la seva família?
–Doncs no. La nostra família no és de ficció com la de Cuéntame cómo pasó. És una família de veritat. I fer una ficció seria ridícul. Ja ho van voler fer amb la pel·lícula sobre la meva mare [Lola, de Miguel Hermoso] i la van cagar.
–¿La seva Colometa té data de caducitat?
–De moment la deixaré aparcada al juny. Que descansi i que se’n vagi de vacances. I després, doncs ja ho veurem. La Natàlia està cansada, i jo, també. Necessito fer un altre tipus de coses. Però ella seguirà allà i segurament la trobaré a faltar molt. Ara m’espera reprendre La asamblea de las mujeres, d’Aristòfanes, amb direcció de Juan Echanove. I encara tinc dos projectes més de teatre.
–Vostè ja fa uns quants dies que està per Catalunya. ¿Ha notat les ànsies independentistes? ¿Com viu aquesta situació?
–Veig algunes banderes als balcons, però poc més. Aquí no detecto que hi hagi rebuig a la gent de fora. A la vista està que jo he nascut a Madrid, em dic Lolita Flores, sóc un personatge popular i la gent em permet fer un paper tan català com la Colometa de La plaça del Diamant. No hi ha cap problema, gràcies a Déu. És més el que es diu des de fora que el que passa en realitat aquí. I si un dia arriba la independència, sempre dic que, com a filla de català, vull passaport i passi de pernocta per poder venir quan vulgui a Catalunya, com he fet fins ara.
–¿L’estranya que alguns catalans vulguin separar-se d’Espanya?
–De política no en parlo gaire, perquè jo em dedico a l’art. Però sí que crec que les prohibicions sempre donen lloc a més morbo. S’hauria de donar llibertat perquè la gent opini i que després s’accepti el que surti. Sigui un sí o sigui un no. Hauríem d’ocupar-nos més dels sentiments de les persones que de les tendències materials.
EL PERIODICO
María Dolores González Flores (Madrid, 1958), coneguda popularment com a Lolita, celebrarà 200 funcions com a Colometa l’11 de maig vinent. L’actriu i cantant ho celebrarà a l’escenari del Teatre Goya, sala a la qual ara torna amb l’aclamat monòleg de La plaza del Diamante, una adaptació que Joan Ollé ha fet en castellà de la famosa novel·la de Mercè Rodoreda i en què Lolita és l’única protagonista. Les funcions es faran fins al pròxim 29 de maig. Poc després, l’actriu i la Colometa es diran adéu, qui sap si serà un comiat definitiu. Després d’una experiència tan intensa, Lolita assegura que necessita urgentment canviar de xip.
–¿No es cansa d’interpretar tantes vegades l’obra?
–Tinc la Colometa tan enganxada a la pell que ja forma part de mi.
–¿Aquest personatge ha canviat la seva manera de veure la vida?
–En absolut. El que sí que han canviat són coses en la meva vida. Amb aquesta obra no he parat d’anar al teatre i he sortit de gira. De no estar fent res de teatre a fer la Colometa, doncs és clar que és un canvi. Però la seva visió de la vida no m’ha canviat gens. Ella viu una època molt dura que, per sort, no m’ha tocat viure. A mi el que m’hauria agradat és que la Natàlia [nom real de Colometa] hagués viscut en aquesta època. Li hauria anat molt millor.
–¿Com creu que seria la seva existència avui?
–Hauria pogut ser com era realment. La Natàlia era una dona forta. En l’època en què transcorre la novel·la no tenia ni veu ni vot. Però, avui, la Natàlia hauria cridat molt abans i hauria posat les coses al seu lloc.
–Treballar sola a l’escenari, ¿l’avorreix o l’enganxa?
–Té la part bona de no estar obligada a donar el peu a ningú i, per tant, si t’equivoques, no passa res, perquè tu mateixa ho resols. El problema és que estàs sola i no surts d’escena en una hora i quart. Passi el que passi, has d’aguantar d’una tirada.
–¿Se segueix emocionant cada vegada que interpreta aquesta obra?
–Sempre. És un monòleg molt dur. Passen moltes emocions pel teu cos i és estressant, però també és molt gratificant. A més, la Colometa és molt catalana i Catalunya m’ha rebut amb els braços oberts.
–I pensar que van haver de convèncer-la per interpretar el paper...
–Al principi, no volia fer-lo. Veia complicat ficar-me en un monòleg com aquest, que a més venia d’un text tan important com el de Mercè Rodoreda. Per a mi era força complicat.
–¿Què ha sigut el més dur d’aquesta experiència?
–Fer un monòleg és un treball molt intens, molt dur. Jo acabo esgotada cada funció, perquè durant l’hora i quart que dura l’obra vaig a moltes revolucions per dins.
–¿Tant viu el personatge?
–És que jo no tinc escola de teatre. Aquesta és la meva manera d’actuar. El meu teatre surt de la meva ànima, del meu fetge i del meu cor. L’he de sentir en la meva pell i he de patir-lo dins. No tinc una altra mestria que la meva pròpia experiència i els meus propis sentiments.
–Avui dia segueixen existint Colometes...
–I tant. A tot el món. I més en les guerres com la que hi ha a Síria. Jo veig Colometes cada dia per televisió. I especialment en aquells països on les dones encara avui no tenen ni veu ni vot.
–Durant molt de temps va estar a l’ombra dels seus famosíssims pares. Ser filla de Lola Flores i el Pescaílla deu marcar. ¿Li va costar gaire trobar el seu propi espai?
–Jo estava al costat de la meva mare, però seguia sent jo. Amb ella discutia moltíssim, perquè jo tenia la meva manera de pensar i sempre he fet, entre cometes, el que m’ha donat la gana. Bé, almenys fins que vaig tenir els meus fills. Després he seguit fent-ho, però d’una altra manera, perquè sempre penses en ells.
–¿S’imagina una sèrie sobre la seva família?
–Doncs no. La nostra família no és de ficció com la de Cuéntame cómo pasó. És una família de veritat. I fer una ficció seria ridícul. Ja ho van voler fer amb la pel·lícula sobre la meva mare [Lola, de Miguel Hermoso] i la van cagar.
–¿La seva Colometa té data de caducitat?
–De moment la deixaré aparcada al juny. Que descansi i que se’n vagi de vacances. I després, doncs ja ho veurem. La Natàlia està cansada, i jo, també. Necessito fer un altre tipus de coses. Però ella seguirà allà i segurament la trobaré a faltar molt. Ara m’espera reprendre La asamblea de las mujeres, d’Aristòfanes, amb direcció de Juan Echanove. I encara tinc dos projectes més de teatre.
–Vostè ja fa uns quants dies que està per Catalunya. ¿Ha notat les ànsies independentistes? ¿Com viu aquesta situació?
–Veig algunes banderes als balcons, però poc més. Aquí no detecto que hi hagi rebuig a la gent de fora. A la vista està que jo he nascut a Madrid, em dic Lolita Flores, sóc un personatge popular i la gent em permet fer un paper tan català com la Colometa de La plaça del Diamant. No hi ha cap problema, gràcies a Déu. És més el que es diu des de fora que el que passa en realitat aquí. I si un dia arriba la independència, sempre dic que, com a filla de català, vull passaport i passi de pernocta per poder venir quan vulgui a Catalunya, com he fet fins ara.
–¿L’estranya que alguns catalans vulguin separar-se d’Espanya?
–De política no en parlo gaire, perquè jo em dedico a l’art. Però sí que crec que les prohibicions sempre donen lloc a més morbo. S’hauria de donar llibertat perquè la gent opini i que després s’accepti el que surti. Sigui un sí o sigui un no. Hauríem d’ocupar-nos més dels sentiments de les persones que de les tendències materials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada