La consulta supera l’examen de la claredat?
La pregunta del referèndum d'independència hauria de seguir els
criteris d'intel·legibilitat, simplicitat, neutralitat, brevetat i, per
damunt de tot, claredat. Des d'un punt de vista jurídic la inclusió de
dues preguntes i l'ús del concepte 'estat' posen en escac el compliment
d'aquest darrer criteri
PAU BOSSACOMA |
L’acord de consulta entre els líders polítics de CiU,
ERC, ICV i la CUP ha de ser sotmès a una reflexió pausada. De moment,
intentaré examinar la consulta acordada a la llum dels objectius per
redactar una pregunta clara que vaig exposar en aquesta àgora virtual a
mitjans del mes passat. Tals objectius, com apuntava, eren: la
'intel·ligibilitat', la 'simplicitat', la 'neutralitat', la 'brevetat' i
la 'correcció jurídica' −vegeu “La claredat de la pregunta”−.
Per començar, el president Mas l’ha definit com a pregunta de dos
apartats, però seria més adient definir-la com a consulta amb dues
preguntes encadenades o en cascada. És palès que aquesta tècnica
consultiva posa en perill els objectius de 'brevetat' i 'simplicitat'.
La 'intel·ligibilitat' es pot definir com la manca d’ambigüitat i la
minimització de la vaguetat. La 'intel·ligibilitat' no implica
necessàriament radicalitat, per bé que la radicalitat sovint afavoreix
la claredat. En aquest sentit, l’apel·lació a un estat −sense més
adjectius− s’allunya en excés d’aquest requisit. Parlar d’estat sense
més ni més és molt similar a apel·lar a l’estat propi, i ja vaig
alertar, d’acord amb el CATN, que estat propi podria significar estat
independent, confederat o federat. El Sr. Rull ha explicat que la
primera pregunta es refereix a si vol un estat sobirà. Tanmateix, ser
qualificat com a estat no significa automàticament ser estat sobirà. A
tall d’exemple, els estats federats dels EUA no són sobirans. Una prova
indiciària de la manca de sobirania rau en el fet que no poden
secessionar-se unilateralment segons la jurisprudència de la Cort
Suprema. El sinònim més adequat d’estat sobirà és estat independent. Dit
això, tant la sobirania com la independència són qualitats graduals. Si
Catalunya vol continuar a la UE, no serà ni un estat plenament sobirà
ni plenament independent. Per això vaig proposar:
“Vol que Catalunya sigui un estat independent (d’Espanya)?”
A la llum d’aquesta primera reflexió, no sembla oportú obligar els
independentistes a votar a favor de la primera pregunta per poder votar
afirmativament a la segona. “Vol que Catalunya esdevingui un estat?”. Un
independentista convençut és ben raonable que es negui a ésser
comptabilitzat en aquest grup. No vol qualsevol estat, vol clarament un
estat independent. El fet de forçar un independentista convençut a votar
en favor de la primera pregunta posa en risc la 'neutralitat' de la
consulta, ja que s’afavoreix excessivament la resposta afirmativa a la
primera pregunta. Podria semblar un problema accessori o menor, però tot
seguit veurem que obligar els independentistes a votar favorablement a
la primera pregunta genera un problema de legitimitat política punyent.
Plantegem una hipòtesi analítica: Què haurien de fer el Govern i el
Parlament de la Generalitat si un 75% dels catalans vota afirmativament a
la primera pregunta i un 55% a la segona? En aquest escenari hipotètic,
però prou versemblant, ¿els representants polítics catalans haurien
d’optar per la via estat independent, sent la via minoritària en
comparació amb la via estat que recull un major i ampli consens? La
resposta aparent i ràpida podria ser: sí, haurien d’optar per la via
estat independent perquè les terceres vies estan tancades. La rèplica
seria: i si tals representants saben que les terceres vies estan
tancades, per què ho pregunten? Per què fan perdre el temps o enganyen
els ciutadans amb preguntes que no depenen de vostè o que saben que són
inviables? Si tot i això vostès formulen la pregunta, atinguin-se a les
conseqüències i continuïn uns anys −o legislatures− més procurant de
convèncer Madrid −que ja no vindrà d’aquí!−. Tots sabem que el consens
és un objectiu difícil, però malgrat tot, la nostra concepció pública de
justícia política ens empeny a perseguir-lo.
La
inclinació pel consens democràtic no és una convicció personal: és
nacional, estatal i occidental. Les democràcies occidentals han tendit
durant els darrers temps a identificar-se cada vegada més amb la
democràcia del consens en detriment de la simple democràcia majoritària.
És a dir, no és més democràtic allò més parcial o faccional amb un
suport de la meitat més un dels ciutadans o de llurs representants.
Sobretot en relació amb les decisions fonamentals −les constitucionals
i/o constituents− es requereixen amplis consensos. Un exemple nostrat és
la norma que exigeix una majoria de 2/3 del Parlament per a l’aprovació
d’una reforma estatutària. Exigirem una majoria més estreta a la
secessió que a una reforma estatutària? L’analogia amb la reforma
estatutària ens inclina a pensar que una majoria simple referendària és
suficient sempre que ho avali una majoria qualificada de representants
en seu parlamentària. Però ara no toca desenvolupar a fons aquesta
analogia.
Hi hauria una lectura de la consulta que
solucionaria aquest problema de legitimitat política, i seria dir que la
consulta, a la pràctica, ofereix tres respostes a l’electorat i que
cada una s’ha de contraposar a l’altra: estat autonòmic (no-no), estat
federat o confederat (sí-no) i estat independent (sí-sí). Si realment es
volen oferir aquestes tres respostes a l’electorat, insisteixo que
sembla tècnicament més adient una pregunta multiopció seguida d’una
segona volta referendària amb les dues opcions guanyadores. D’aquesta
manera es desglossaria l’opció 'estat' i es podrien debatre i
quantificar més clarament les diferents opcions.
El
president Mas ha celebrat que l’acord s’havia produït de forma ràpida i
senzilla. Doncs potser en això rau el problema? O potser rau en la
convicció que és una mera pàgina política que calia superar, ja que a
Madrid ja s’encarregarien d’impedir que la consulta sigui consultada? En
aquest sentit, tal com vaig exposar en l’article referit, la consulta
no compleix els requisits de 'correcció jurídica' de la jurisprudència
del Tribunal Constitucional que prohibeix consultar a la ciutadania
sobre qüestions la resposta de les quals requerís una reforma
constitucional (Sentència 103/2008). A més, és dubtós que la primera
pregunta compleixi l’examen de la claredat de la doctrina del Consell de
Garanties Estatutàries, ja que és “imprecisa i equívoca” (Dictamen
15/2010). Malgrat sembla ser un acord de consulta salomònic, la manca de
claredat de la primera pregunta i el fet que aquesta s’encadeni amb la
segona pregunta podria posar en escac la consulta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada