Opinió. Quim Torra
El Singular Digital
25/12/2013
Carta al president Macià
"Encara hi ha pàtria, President, encara hi ha pàtria i caldrà veure si sabrem guanyar-nos-la. Només depèn de nosaltres, de la fe en nosaltres mateixos"
(Del llibre "Honorables, cartes a la pàtria perduda", Acontravent, 2011)
Molt Honorable President de la República Catalana,
Molt Honorable President de la República Catalana,
Amb una emoció a penes continguda em plau enviar-vos aquesta
lletra. Us avanço que no penso ser equànime, ans al contrari. Ja tenim
prou filisteus a casa nostra que es prodiguen en les velles arts del
malabarisme i el trapezi —amb xarxa. No, benvolgut President, aquesta és
una carta impetuosa, escrita a raig, apassionada. Penseu que sou el meu
penúltim honorable, i l’únic català que proposant-se l’alliberament de
la pàtria ho ha aconseguit. Però vull deixar clar també que he procurat
escoltar-vos, he intentat llegir les vostres biografies, he passat hores
consultant el vostre arxiu personal, que es guarda a Sant Cugat, he
parlat amb la vostra néta Teresa, que tant vau estimar i que encara avui
recorda com l’empaitàveu pels corredors de Palau, he consultat amics
historiadors, he visitat Poblet a la recerca de dades sobre la macabra
història del monstruós viatge del vostre cor embalsamat. He provat, amb
totes les meves forces, de retrobar-me amb l’home i el polític, fugint
tan bé com he sabut del refugi fals i hipòcrita, poruc, del símbol,
perquè tot terreny que es cedeix al mite és un pas enrere.
Precisament fa poques setmanes hem acabat les commemoracions del
150è aniversari del vostre naixement, l’any Macià. Més ben dit, hem
acabat de suportar-les. Fa uns mesos, en una de les activitats dirigides
a desactivar el vostre component radical i revolucionari, vam haver de
constatar, estupefactes, que s’utilitzés la vostra figura, en plena
desnegociació pel finançament del nostre país. Aleshores vau ser
presentat com un «home de pacte, capaç de valorar de forma realista la
situació política i d’actuar en conseqüència, de recórrer amb dignitat
la distància que sempre separa l’ideal de la realitat». Després, ha
continuat la mateixa tesi subjugadora i naïf, en la línia de fer de vós,
el president que ni més ni menys va proclamar la República Catalana, un
líder simple, inodor, com de cel·lofana. En definitiva, un polític tan
mediocre com qualsevol altre.
És extremadament revelador del caràcter d’alguns catalans el que ha
passat amb vós. Tots aquests apologetes del seny, catalanistes al bany
maria, regionalistes encongits i geperuts, eterns diplomàtics
provincians dels pactes de renúncia, plens «de tuf d’amaniments
sentimentals, d’adiposa empremta retardatària», per dir-ho en paraules
de Xuriguera, s’han mogut sempre en la mateixa direcció: presentar-vos
com un il·lús, un foll que no tocava de peus a terra, un outsider
individualista, un primari esquerp, un il·luminat candorós. Fins un
romàntic suïcida o un eixelebrat encisadorament ingenu. Conscients de la
tensió espiritual de la vostra ànima i de la força amb què podíeu
aixecar tot un poble, com va reconèixer Hurtado, han fet mil i un
treballs per reduir-vos a un espantall de joguina a qui avui podem mirar
amb un somriure de condescendència i donar-li, carinyosament, un copet a
l’espatlla. No sou el president de la nostra república, la catalana, es
veu, sinó que us heu transformat en l’Avi, un titella entranyable i una
mica carcamal no se sap ben bé de què ni de qui, en el somiatruites
quixotesc de fa ja molts anys que es movia en el blanc i el negre
accelerat de les pel·lícules mudes, a qui benèvolament se li pot
perdonar que hagués gosat alçar un país perquè aquestes coses avui ja no
s’estilen.
Per això amb vós, més que amb ningú altre, hem de tornar a
començar, hem de veure-us amb els ulls dels qui més a prop vostre van
ser, hem d’arrencar-vos anys de crosta de sobre, fins a deixar-vos nu,
la mirada neta i endavant, com la d’aquell 14 d’abril de 1931, quan la
dignitat es va fer pàtria i la pàtria es va fer digna.
«El primer que cal destruir del mite Macià és la imatge benèvola,
tova, de l’home —del vell— que s’ofereix a l’afalac, de l’Avi
susceptible d’influències i proclamar, tant si agrada com si no, que,
contràriament a l’equivocat interès amb què alguns han volgut
presentar-lo així, fou un home d’atac, incisiu, feridor, d’una ambició
rectilínia i tenaç, d’una constant i extemporània intransigència pel que
fa al plantejament absolut del problema de Catalunya.» En aquests
paraules de Joan Alavedra hi ha la via a seguir. Qui millor que ell, que
va ser secretari vostre —a proposta del seu amic Tarradellas— per
explicar-nos qui vau ser? Alavedra, em confirmava fa poc el seu fill
—que, sabeu?, porta el vostre nom perquè vós havíeu de ser-ne el padrí, i
no va poder ser perquè vau morir tres mesos abans que ell nasqués—,
Alavedra, dic, us veia com un capdavanter i un agitador, «en el primer
pla dels homes d’acció de la nostra terra», l’home que «encarna amb tota
la intensitat la vocació nacionalista de Catalunya, que no admet cap
dubte, ni dilacions, ni temences».
Un dia, decebut de tanta claudicació al vostre voltant, vau cridar:
«Sempre trobo el mateix: la por.» I més endavant: «Els pidolaires, de
bracet dels nostres opressors, continuen allargant la mà ossuda
esgrogueïda del fet vergonyant en súplica d’una almoina de misèria.» I
encara vau confessar a la vostra estimada esposa: «S’acosta el moment de
sacrificar el futur teu i el dels meus fills a qui tant estimo i,
malgrat això, no dubto ni un segon. Jo no aspiro a més que a veure la
meva Catalunya lliure. Tu dius que ningú no m’ho agrairà. Ja ho sé. Ni
això no em preocupa.»
Cal no equivocar-se: no sou pas cap anacrònic cavaller sense espasa
dels ideals més purs i inassolibles, ni encara menys un idealista
romàntic condemnat pel destí capritxós a vagar pel món com un jueu
errant, de cap manera; en les vostres idees el pensament polític és
sempre inseparable del militar, del professional de la guerra i de
l’estratègia. Un home lligat a un objectiu pel qual ho vau sacrificar
tot, és cert, però pel qual vau combatre amb totes les armes al vostre
abast: la tàctica, la disciplina, l’autoritat, l’organització,
l’oportunitat, l’audàcia, la planificació, el comandament. Tot
condicionat a l’acció. Vau negociar amb dretes i esquerres, vau visitar
l’URSS, Amèrica del Sud i Cuba a la recerca de suport i recursos, fins
vau intentar la invasió de Catalunya. «La guerra no és pas cap joc, ni
una simple passió per la gosadia i el triomf, ni el fruit d’un
entusiasme sense límits; és un mitjà seriós per assolir un fi seriós»,va
sentenciar Von Clausewitz. Sempre un pla, sempre un objectiu, sempre un
enemic. «La llibertat de Catalunya ha d’ésser obra d’un profund
capgirament que elimini els elements que li són hostils: monarquia,
institucions i organismes conservadors i reaccionaris. I només serem
lleials a l’esperit i a la tàctica alliberadora actuant amb feréstega
intransigència en defensa de les llibertats integrals de Catalunya», va
insistir el vostre partit, Estat Català, el febrer de 1931, després de
tants anys de lluita sorda i constant. Al cap de menys d’un mes i mig
proclamàveu la República Catalana. Teníeu 72 anys.
«Feréstega intransigència.» Que bé que sonen a les nostres orelles
d’ara aquestes paraules! I tanmateix, què havia passat perquè aquell nen
que jugava a la sorra de la platja de Vilanova setanta anys abans fos
el primer català, després de Pau Claris, que tingués l’honor d’anunciar
al món que els catalans érem una altra vegada lliures?
Vau néixer a la rambla dels Josepets de Vilanova, el 1859. Dos anys
després, Víctor Balaguer publicava la Historia de Cataluña y de la
Corona de Aragón, en cinc volums. I el 1875 naixia Amadeu Hurtado, ben a
prop de casa vostra. El primer us ajudaria a entrar a l’Acadèmia
d’Enginyers Militars de Guadalajara; el segon seria un dels vostres
homes de consell i confiança. Balaguer, potser el més gran intel·lectual
del XIX, representa aquell esperit de la Renaixença, que s’adonava que
el país tenia una història, una cultura i una llengua diferents de les
espanyoles però no s’atrevia a anar més enllà. Hurtado, en canvi, és ja
un home nou, un home fet per la Solidaritat i la Mancomunitat de Prat,
plenament conscient del fet nacional català. D’alguna manera representen
el pas del federalisme al catalanisme. Tots dos liberals,
progressistes, vilanovins. Com vós. Durant quaranta-cinc anys us moureu
molt més a prop de l’esperit balaguerià que no de l’hurtadisme. És a
dir, ni Valentí Almirall, ni les Bases de Manresa, ni la Unió
Catalanista, res del que el món nacionalista començava a posar sobre la
taula no us va interessar en absolut. Impermeable al despertar de la
nació, vau limitar-vos a completar els vostres estudis —enginyeria civil
i militar— i a llicenciar-vos a l’Acadèmia amb el grau de tinent sis
anys després d’entrar-hi, el 1880, sense poder complir el vostre somni
d’anar a Cuba. Progressaríeu adequadament en la carrera militar, i
després de passar per Barcelona, Madrid i Sevilla —ja com a capità—, vau
ser destinat a Ceuta, Jaén, Lleida, Girona i Barcelona, fins a tornar
altra vegada a la capital de les terres de ponent, on rebríeu el
nomenament de tinent coronel l’any 1904. D’aquests llargs anys n’han fet
darrerament una pel·lícula on sortia a la llum la vostra feina com a
enginyer, el festeig amb Eugènia Lamarca, el casament, l’arribada dels
fills. Un temps en què la feina i la família ho són tot, en què viviu a
cavall de Lleida, Vallmanya i les Borges, en què coneixeu alguns dels
que seran els vostres millors amics, com ara Humbert Torres o Pau Font
de Rubinat, i en què res no pressuposava que una vida burgesament
idíl·lica i pacífica estigués a punt d’enfonsar-se.
Però va arribar el primer alçament català després del Corpus de
1640 i de la guerra de Successió: la Solidaritat, i de sobte la sang va
tornar a sentir la terra. Només un acte de vexació i d’humiliació com
l’assalt al Cu-cut per part dels vostres companys de l’exèrcit podia
provocar en vós aquest efecte. El vostre despertar al catalanisme va ser
una qüestió d’honor. «La llibertat és la dignitat, és vestir el nostre
cos d’un esperit, i és donar una ànima a Catalunya. [...] És contribuir,
per modestament que sigui, amb la nostra personalitat, a la pau del món
i la perfecció de la humanitat. Totes les tradicions del nostre poble
ens han llegat un testament que hem de complir. Rebutjar-lo seria la
submissió i el vilipendi. Complimentar-lo serà la llibertat. Catalunya
complirà els seus deures, costi el que costi.» Descobríeu, Molt
Honorable Senyor, el llegat dels nostres avantpassats, que no era res
més que la persistent voluntat de ser nosaltres mateixos. De ser
catalans. El rellotge es posava a zero. Des d’aquell moment, a la ratlla
dels cinquanta anys, vau restar, incondicionalment, al servei de la
pàtria.
El gest no va passar desapercebut a ningú. Vau ser l’únic militar
que es va negar a aprovar l’assalt al Cu-cut. Vós vau perdre una carrera
militar; Catalunya guanyava un dels pocs homes que hem tingut amb
sentit d’Estat —d’Estat català, és clar. Immediatament us poseu al
costat dels homes que estan cosint la xarxa de la primera plataforma
unitària moderna del catalanisme, la Solidaritat. Aquí coneixeu Prat i
Cambó i us retrobeu amb Hurtado, entre d’altres, mentre la classe
política catalana, poc acostumada a admetre nouvinguts, us havia
d’acabar deixant un lloc una mica a contracor per la immensa popularitat
de què ja gaudíeu. Fins l’any 1923 seríeu escollit diputat per les
Borges Blanques de manera ininterrompuda. Però vós no éreu un polític
com els altres. L’establishment aviat començarà a recelar d’algú que no
es conforma amb les molles, que parla sense pèls a la llengua i que més
que defensar unes idees sembla pres d’un estat d’esperit.
L’enfonsament de la Solidaritat us decep enormement, però seguiu
fidel al catalanisme. Us ho agraeixo, va ser un moment difícil.
Tanmateix, a les Corts de Madrid us ofegueu. L’ambient a Espanya se us
fa irrespirable. El 1915 preneu la decisió d’abandonar el Parlament:
«Me’n vaig gairebé convençut, després de les moltes coses que he vist,
que només Déu pot posar-hi remei; que no hi ha cap força humana que
pugui salvar Espanya.» Mentrestant, Europa es dessagnava als camps de
França. Com un més dels catalans que van veure en la Gran Guerra la
lluita de la humanitat per les seves llibertats, accepteu de treballar
com a corresponsal de guerra per al diari francòfil La Publicidad. Hi
restareu un any i mig. Torna a ser un moment clau en la vostra vida, més
del que probablement ens pensem tots. En aquell desastre de filferrades
i trinxeres, de fang i mort, esteu en contacte amb l’ànima d’Europa,
amb la civilització i el pensament lliure, amb el Heimat d’uns pobles
que no es resignen a la barbàrie, i que lluiten per defensar una
tradició i una determinada manera de ser al món. El gener de 1918, el
president dels Estats Units, Thomas Woodrow Wilson, llança la idea del
dret d’autodeterminació de les minories nacionals; a finals d’octubre
del mateix any, Masaryk es converteix en el president de la República
Txecoslovaca; Irlanda és a punt d’alliberar-se també. Torneu
separatista. És quan es viu fora de Catalunya que es veu clar. Torneu
separatista, n’estic convençut. Tots els que hem viscut fora de
Catalunya en algun moment hem tornat separatistes. El nacionalisme no es
cura viatjant, es radicalitza. Sí, benvolgut senyor Macià, torneu
separatista i torneu al Parlament espanyol. Però ja res no és igual,
perquè res no pot tornar a ser igual un cop un decideix separar-se
d’Espanya com a única via de resolució del plet nacional català.
Catalunya, acabada la guerra, es converteix en la rosa de foc per
les bombes anarquistes i els locauts patronals. L’agitació social és
insostenible, Madrid rebutja l’Estatut d’Autonomia que se li presenta,
Cambó és nomenat ministre. Aneu fonent en la vostra consciència
separatisme i obrerisme. La Lliga, esclerotitzada, pateix una escissió
que deixarà aquest partit fora de joc per sempre més. A la conferència
de les esquerres de juny de 1922, que donarà lloc a l’Acció Catalana,
presenteu una esmena proposant l’estat català. Vau perdre per 211 vots
contra 76. Els intel·lectuals d’Acció, doncs, Nicolau, Bofill, Rovira,
queden enrere per vós. Ja no podeu aturar-vos. Endavant, sempre
endavant. O amb vós o contra vós. El 18 de juliol de 1922, al CADCI,
proclameu que «sols la formació d’un Estat Català a base de la
República Catalana pot donar solució definitiva al plet de Catalunya».
Un any després, des de la tribuna dels oradors de les Corts, els
congressistes espanyols, atònits, havien d’escoltar el que mai ningú
abans s’havia atrevit a explicar-los: «El dilema s’ha plantejat d’una
manera brutal, si voleu, i aquest dilema és: o nosaltres continuem sota
l’opressió de l’estat opressor, de l’estat centralista amb una
esclavitud moral cent vegades pitjor que la material, o anem a la
violència. No queda altra solució... I creiem que molt aviat l’alçament
d’un poble, que té la decisió ferma d’obtenir la seva llibertat, serà un
fet.» President, havíeu creuat el Rubicó. Sempre un pla, sempre un
objectiu, sempre un enemic. Insisteixo que aquesta és l’única manera per
seguir-vos i no perdre’ns en el camí. L’estratègia és l’alliberament de
la pàtria, la tàctica consistirà a utilitzar tots els mitjans a l’abast
—inclosos, sobretot, els violents—, l’enemic, Espanya. Quin altre
catalanista ha tingut un full de ruta més clar?
El cop d’Estat de Primo de Rivera, al setembre del 1923, us porta a
l’exili. La via política s’havia acabat, començava la via militar. I
tal com havíeu desafiat aquells diputats espanyols, ara desafiareu tot
un poble, el poble català, i l’encoratjareu a la batalla. Igual com
aquells joves francesos i anglesos lluitaven en les trinxeres del Marne,
perquè enmig del llot i dels obusos hi brillava la puresa dels ideals,
igual en el vostre combat fosc i solitari s’obria pas l’alba resplendent
d’un futur en llibertat. «Ai del poble, si el determini que pren no és
dictat per la dignitat, i ai d’ell si no té la ferma voluntat de
portar-lo a terme, costi el que costi, i siguin els que siguin els
sacrificis que això comporta.» Apel·làveu tan sols a una paraula,
dignitat, però exigíeu sacrifici, a una Catalunya esgotada del pacte i
del senyor Esteve, que havia anat cremant etapes, primer el federalisme
de Pi i Margall, després el regionalisme de Cambó, i que només esperava,
tan sols, un pla i un objectiu, perquè ja havia descobert qui era
l’enemic.
Del Migjorn francès a la casa de Bois-Colognes. París. A finals del
1923 afirmeu: «Volem una República catalana independent per tal com
tenim plena consciència de la personalitat de Catalunya; perquè aquesta
és la nostra voluntat, que ningú ni res no torcerà, car Catalunya es
capaç de governar-se ella mateixa i de viure per si mateixa. Fem aquesta
crida amb una esperança absoluta i amb una fe cega en Catalunya. Tenim
fe en el poble català. Nosaltres, catalans, no som pas diferents dels
altres homes. No som pas una raça inferior. El dia que decidirem
l’alçament, l’entusiasme ho abrandarà tot.» Van ser vuit anys intentant
que una espurna encengués un país. A París, a Moscou, a Buenos Aires, a
l’Havana («Quina alenada d’esperit de llibertat es troba en aquestes
terres, tèbies encara de les darreres revolucions que les dugueren a la
independència»), a Brussel·les. A Ginebra no us van deixar passar,
vergonya que els suïssos hauran de suportar per sempre. No vull fer-me
pesat, benvolgut senyor Macià, vau donar la volta al món per complir el
pla que us havíeu marcat. «Som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i
que ho vol tornar a ésser.» Quin romàntic tísic i tuberculós ho
resistiria? Quin somiatruites negociaria amb anarquistes, comunistes i
dictadures per assolir el seu objectiu? Quin home de pacte signaria la
Constitució de la República Catalana? Quin avi xacrós i bonjan
planejaria la invasió armada del seu país?
En aquesta guerra que vau menar vau perdre moltes batalles, la més
clamorosa, la de Prats de Molló. Tant se val, de cada derrota en sortíeu
més reforçat. D’alguna manera, en aquella epopeia, com diria Humbert
Torres «humanitzaríeu el catalanisme», el posàveu a l’altura del poble,
el fèieu profundament humà, l’arrencàveu dels ateneus i dels instituts, i
l’impregnàveu de vida, li donàveu alè. «És totalment impossible que
Catalunya, que representa característiques tan oposades a les d’Espanya,
pugui conviure amb ella un sol moment més amb comprensió i pau.» Així
començava el discurs que vau pronunciar en el judici que la República
francesa va impulsar contra els homes rebels de Prats de Molló. Ja
aleshores vós no deixàveu de repetir al vostre amic Gassol: «Falta
l’espurna, falta l’espurna... si arribem al Pirineu tot Catalunya
s’aixecarà, si poguéssim anar a la plaça de Sant Jaume, jo proclamaria
la República Catalana». I el vostre defensor, M. Henry Torrès, després
de fer constar que havia aconseguit que esborréssiu del vostre discurs
les paraules «els bàrbars del Sud»
—llàstima— intuïa ja molt clarament el que estava passant: «En el
nostre país no hi ha ni un sol ciutadà que no es senti solidari de les
reivindicacions del coronel Macià i dels seus amics. D’aquestes
reivindicacions cavalleresques que, en la noblesa de la seva causa
justa, representen, encarnen i expressen el triomf del treball sobre
l’explotació, l’esperit sobre la matèria, la victòria de la llibertat
sobre l’arbitrarietat i, finalment, el triomf de l’home sobre la
bèstia.» I és que en paral·lel al futur de la nostra pàtria, una altra
batalla més important encara s’estava lliurant. Un vell tinent coronel
de quasi setanta anys s’enfrontava, sí, a l’explotació i
l’arbitrarietat. L’home que tenia un pla i un objectiu plantava cara a
la bèstia acèfala. Contra una dictadura que esclafava un poble, només un
home va apuntar amb el dit l’enemic i va ser capaç d’aixecar la veu i
cridar «Prou!» Al meu entendre, senyor Macià, aquest fet, per al vostre
triomf posterior, és tant o més important com la idea de país que
s’estava discutint. Vau aconseguir lligar nacionalisme a acció, i fondre
acció amb dignitat. Un cercle tancat que senzillament feia engrunes
tants anys de decadència provincial, de resignacions i falsedats. Molts
no nacionalistes només van saber veure això, i en van tenir prou. Aquest
és un dels miracles maciànics. Però té una explicació molt senzilla:
també ells estaven cansats de tanta indignitat. Amb la vostra actuació,
repeteixo, d’un pragmatisme insultant, passàveu la pilota de la ingènua
follia als executadors de la realpolitik, que havien acabat per
adaptar-se a l’agonia de la dependència en un exercici que no portava
enlloc —només, potser, al món dels malsons, que és una altra classe de
somnis—, i que no podia despertar en el nostre poble el més mínim
interès, ans al contrari, era un fre a la revolució cívica que
necessitàvem.
D’on vau treure les forces per no defallir, aquells anys? Fa unes
setmanes, gràcies a la filla del doctor Trueta, que n’és molt amiga,
vaig poder parlar una estona amb la vostra néta, la Teresa Peyrí, al seu
pis de l’Eixample. Tenia uns dotze anys quan vós vau morir, però guarda
el vostre record com un tresor preuat. Vaig endur-me la impressió que
la clau van ser ells, la vostra família. Eugènia Lamarca, la vostra
esposa, l’estimada Geni, que us va costar un prometatge de sis anys a
canvi del qual us casàveu amb una de les pubilles més riques de tot el
país, no va deixar d’estar pendent tota la vida de vós, una gran senyora
—però una senyora de poble, amb un senyoriu de pagès, natural, sense
galindaines ni cursileries—, que va morir un mes abans d’acabar la
guerra, quan la família s’estava a la Jonquera, a resultes d’un refredat
mal curat; i els vostres fills, en Joan, l’hereu amb qui mai no us vau
entendre i que va portar una vida allunyada de la família; la Maria, la
vostra Marionis, la fidel Maria, que us va acompanyar a tot arreu,
sempre atenta, sempre pendent de vós, la primera dama de Catalunya de
facto, que es va quedar soltera; i la Josefina, la mare de la Teresa,
casada amb el doctor Peyrí, dermatòleg. La vostra néta em va explica com
us agradava passejar a Lleida, després de dinar, camí de Gardeny,
mentre anàveu del braç de la vostra dona i ella, la Teresa, corria i
feia girar el cèrcol al voltant vostre o de la seva tia Maria; i els
estius a Vallmanya, el vostre santuari sagrat, on us aïllàveu de tot i
de tothom, i sortíeu de caça o muntàveu a cavall i caminàveu; i quan us
posàveu seriós i desfilàveu marcial al seu davant tot cantant «Soy un hombre que estoy desesperado / si no me hubiera retirado / por lo menos sería coronel»,
i acabàveu morint-vos de riure mentre l’abraçàveu i la fèieu volar pels
aires; quan teníeu tot el servei aterrit perquè al matí, en llevar-vos,
no trobàveu els botons de puny i regiràveu tota la casa bramant: «Qui
m’ha tocat els botons?»; quan vau entrar a Barcelona d’incògnit l’any 30
i us van venir a detenir a la casa del vostre gendre, i us van ficar al
cotxe i us van escortar fins a la frontera, mentre la Maria cridava amb
totes les seves forces: «Canalles, canalles!»; quan la vostra dona i la
Maria anaven al Palau de la Generalitat a dinar, i la Teresa també s’hi
arribava, i només de veure-la el majordom de Palau us avisava i
aleshores us preparàveu per un assalt a dotze rounds perquè la Teresa,
després d’empaitar-vos i fer-vos gemegar com un condemnat, saltava sobre
vós i us vencia, us vencia sempre, l’única persona del món que us va
guanyar. Tot això la Teresa Peyrí m’ho anava explicant a poc a poc,
perquè li costa recordar algunes coses, però parlava de vós amb una
dolcesa infinita. Penso que sense la terra de Vallmanya i sense aquesta
cuirassa familiar no hauríeu aguantat. En aquell hàbitat femení us
sentíeu segur, elles us van protegir i us van renovar les forces. Terra
és nom de dona.
Estimat President, m’està passant una cosa molt curiosa, avui. Jo
m’havia plantejat aquesta carta per poder parlar llargament amb vós del
14 d’abril, perquè estic estudiant aquells dies amb la intenció, no
rigueu, de fer-ne un llibre, Quatre dies d’independència, del 14 al 17
d’abril de 1931. He anat buscant aquí i allà, i he trobat coses tan
curioses com els menús dels sopars i esmorzars que aleshores es van
servir a palau, el registre de trucades telefòniques, telegrames enviats
a Madrid, els decrets signats per vós com a President de la República
Catalana —inclòs un sobre l’oficialitat del català—, els noms que
integraven la guàrdia cívica que els escamots d’Estat Català van formar
per protegir-vos, el registre de les persones que anaven entrant a
Palau, etc. Em sembla veure en aquells quatre dies la sublimació de la
tragèdia catalana, amb tots els actors al seu lloc. L’audàcia
imprevisible de Companys, la consumació de l’alçament pel qual havíeu
lluitat tota la vida, rectificant que la República que es proclamava era
la nostra; la independència de facto d’Espanya; el govern de
concentració, del qual vau excloure només la Lliga; el clam angoixant al
poble per fer-se dignes; la vostra immensa solitud en aquells moments;
el suport dels militars espanyols de Barcelona; les conspiracions
anarquistes; les desercions en el camp catalanista; les maniobres del
govern de Madrid. Uns personatges sobresurten: Companys, esclar, però
també Joan Casanovas, Jaume Aiguader i sobretot Carrasco i Formiguera,
un dels pocs en qui teníeu absoluta confiança, a qui vau enviar amb
plens poders a Madrid per negociar una sortida a la crisi institucional
el dia abans de l’arribada dels tres ministres a Barcelona. Naturalment,
el clímax d’aquesta obra es troba no el dia 14 sinó el 17, el dia que
la República Catalana va passar a ser senzillament la Generalitat de
Catalunya. Què va passar? Per què va passar? Com és que no van passar
altres coses? Però haurem de deixar-ho estar per a una altra ocasió,
m’allargo massa, no vull importunar-vos més.
En qualsevol cas, el que sempre m’ha atret de vós és el camí que
vau fer cap a la llibertat. Tant del vostre propi procés personal com
col·lectiu. Assolida, els dos anys següents no tenen per mi tant
interès. La negociació de l’Estatut i les insuportables batusses
permanents amb els membres del vostre partit emplenarien desenes i
centenars de cartes. Una olla de grills. No paga la pena posar-s’hi. A
mitjans de desembre de 1933 els diaris avançaven en un breu que estàveu
malalt. Al començament ningú no va donar-hi gaire importància. Però els
dies anaven passant i un silenci espès va encomanar-se a tot el país. A
mesura que les notícies empitjoraven, tothom va tornar a recordar-se de
vós, dels anys de la Solidaritat i de Prats de Molló, del 14 d’abril i
del dia de la visita d’Alcalá Zamora, com si no fos possible una
Catalunya sense Macià. Records que semblaven esborrats es feien més
presents que mai. Us van haver d’operar, sense anestèsia, naturalment.
«Vostè faci el que hagi de fer», vau tranquil·litzar el doctor Corachan,
serè. En les hores finals les campanes de la catedral van deixar de
tocar per no destorbar el vostre son.
La vostra néta s’entristeix en recordar aquells dies. La família no
va deixar-vos ni un moment. La Marionis us vetllava dia i nit. Un
vespre va entrar una papallona a l’estança. Va posar-se a aletejar prop
vostre i ella va aixecar-se per tal d’agafar-la amb un mocador. Devia
fer algun soroll i us va despertar. De sobte vau dir: «Maria, Maria, no
l’agafis, avia-la, avia-la», i la Maria va obrir la finestra per
deixar-la anar. Vaig gosar preguntar a la senyora Peyrí si va poder
acomiadar-se de vós. Va contestar-me que sí, que us va venir a veure un
dels darrers dies, i us va fer un petó al front. Vau obrir els ulls, vau
somriure i vau murmurar: «Que ets tu, la meva Teresa?» Al costat del
llit, el doctor Vilardell, Gassol, Alavedra i els militars Pérez Farràs i
Escofet. Afirma Ramon Arrufat que les vostres últimes paraules van ser:
«El nostre poble ha perdut la fe», però la versió oficial les va
transformar en un «Pobra Catalunya!» La matinada del dia de Nadal va
gebrar.
Comença aleshores una història estranya, demencial. Algú pren la
decisió d’embalsamar el vostre cadàver aplicant un bany d’àcid fòrmic i
us extreuen el cor i el sotmeten a un bany electrolític. El vostre cor!,
el cor del President, galvanitzat i conservat en un estoig de plata,
destinat a perpetuar l’espiritualitat catalana. Mesos després de
l’enterrament, es va plantejar al Parlament de Catalunya la proposta de
convertir l’església de la Ciutadella en un mausoleu dedicat a la vostra
memòria —ja sabeu que feia anys que es parlava d’instal·lar-hi un
panteó de catalans il·lustres. No es va tirar endavant, però en acabar
la guerra Josep Tarradellas, tement la profanació de la vostra tomba i
del cor, va decidir endur-se’l a l’exili. Un viatge macabre, tots
aquells anys, amb el cor primer a la residència de Saint Martin le Beau i
després en una bústia de seguretat d’una entitat francesa. Quan va
tornar com a president de la Generalitat el vostre cor va ser enterrat
al panteó de Montjuïc on descansen les vostres despulles. Però no
voldria haver-vos amargat la tarda amb aquesta història tan trista, que
només podria haver passat al nostre país i que en bona mesura explica la
història de Catalunya.
Benvolgut President, el Nadal proppassat vam pujar amb la meva dona
a Montjuïc. Feia un dia com de primavera, fresc, barrejat amb l’olor de
fulla tendra i de poncella, i potser fins i tot Mercè Rodoreda l’hauria
trobat comparable al 14 d’abril. Les parades i celebracions oficials
d’homenatge anaven passant, monòtones, fredes, grises. Sabeu? aquest
homenatge s’ha acabat convertint en un ritual més, com de carcassa
buida. Vam atansar-vos a la tomba dels germans Badia, que és a tocar de
la vostra. Uns moments després van venir uns nois, van deixar una rosa i
un ram d’espígol, i se’n van anar. Portaven una estelada. I jo vaig
pensar que ja està bé de tanta necrofília i tant embalsamament de la
memòria. No, President, jo us vull aquí, al meu costat, al nostre
davant. Alt, el bigoti perfectament retallat, distant, elegant, vestit
de gris Macià, amb el punt de coqueteria just —no oblido que vau ser un
dels polítics més ben vestits de l’Europa del vostre temps—, un dandi
polític, amb un clar horror per la vulgaritat i un menyspreu natural per
la mediocritat. Us vull aquí, aquests joves us necessiten aquí.
Intransigent, optimista, paramilitar, visionari, persistent, home
d’Estat, ferotge. Perquè ja està bé de tanta estultícia i poca-soltada.
Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix
impossible amb Espanya vós aconseguíeu tocar la independència amb la
punta dels dits i la posàveu a l’abast del poble català. Aquella
«tension vers le but, tensió vers el blanc» amb què Carner-Ribalta us
defineix. No vau deixar mai d’«avançar cap al blanc, cap a la
independència», conscient que era l’única carta que la nostra pàtria
tenia per sortir del laberint, però no vam saber jugar-la. No vau deixar
mai d’afirmar un cop i un altre que teníeu fe en el poble de Catalunya,
però el poble de Catalunya no va saber tenir fe en si mateix. Per això
la vostra és la història bellíssima d’un fracàs. Del nostre fracàs.
Només un petit grup d’homes no va fracassar. A ells vam retre
homenatge a Montjuïc el Nadal passat, juntament amb vós: Carrasco i
Formiguera (assassinat pel franquisme), Manuel González Alba i Jaume
Compte (morts al CADCI), els germans Badia (assassinats pels pistolers
de la FAI), Josep Sunyol, Carles Rahola, Domènec Latorre, Lluís Escaler,
Daniel Cochs, Rafael Battestini (afusellats pel franquisme), les
desenes d’alcaldes d’Esquerra Republicana sentenciats a mort després de
la guerra i tants i tants que van pagar un preu altíssim simplement per
voler ser, per voler ser catalans. Torno a Carner-Ribalta quan fa
referència al vostre ideal: «Pràctic, cap quimera, basat en els termes
més positivistes: naturalitat i simplicitat.» I la destil·lació màxima
d’aquell ideal no podia ser sinó: «Catalans, Catalunya! » Milers van
morir per defensar aquestes dues paraules. Només ells es mereixen un
lloc al panteó de catalans il·lustres. Al costat del president Companys i
de Joan Peiró, naturalment, i de tots els que també van ser assassinats
per culpa d’aquelles dues paraules.
Molt Honorable Senyor Macià, acabo. Perdoneu-me si us he cansat en
algun moment. Prometo tornar-vos a escriure ben aviat. Encara hi ha
pàtria, President, encara hi ha pàtria i caldrà veure si sabrem
guanyar-nos-la. Només depèn de nosaltres, de la fe en nosaltres
mateixos. Deia Rossell i Vilar: «En la naturalesa, com en la política,
res es fa de franc; tot s’ha de guanyar. No vàrem poder guanyar-nos la
República Catalana i ens haguérem de conformar amb el Govern de la
Generalitat.» Avui, una nova generació de catalans, vuitanta anys
després, som els que juguem la partida: o República o Generalitat. De
nou, un altre cop, el mateix dilema: ser o no ser. Ja us aniré
informant. Estimat President, ha estat un honor poder escriure-us
aquesta lletra. Un dia vau preguntar: «Què seria d’una vida sense
dignitat?» Ara ja coneixem la resposta.
En homenatge al president Macià, en el 80è aniversari de la seva mort.
Quim Torra Advocat i editor. Ha treballat durant 20 anys a l’empresa privada, dos dels quals a Winterthur (Suïssa). És autor de: Ganivetades Suïsses (2007) i Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (2008). I ha editat l´epistolari de Pau Casals i Josep Trueta. Ha guanyat el Premi Carles Rahola d´assaig 2009.
Seguir l'autor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada