MÓN > CÒRSEGA

Grups independentistes de tot el món es donen cita a Còrsega

Les Jornades Internacionals de Corti apleguen una important delegació catalana

Per: Redacció

08.08.2018  02:16

Vilaweb

Aquest any les Jornades Internacionals de Corti, que són organitzades pels independentistes de Corsica Libera, han tingut una àmplia representació d’arreu del món.
Les Jornades de Corti van començar dissabte amb una roda de premsa de les delegacions internacionals.Cal destacar aquest any la participació del representant d’afers internacionals del FLNKS de la Nova Caledonia que el proper 4 de novembre faran un referèndum oficial d’autodeterminació. Les jornades han comptat amb una àmplia delegació catañana que ha participat en tots els debats polítics i també en la participació cultural amb l’espectacular actuació dels Minyons de Terrassa.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

El primer debat es va centrar en ‘la violència de l’estat contra els pobles en lluita’. En el mateix va prendre part Conxita Bosch de l’Associació Catalunya Corsica i Cesc Poch d’ERC, que van fer una àmplia exposició de la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme català, la brutal repressió policial del 1-O, l’empresonament dels dirigents de la societat civil, escorcolls i amenaces a la premsa, impremtes, cantants, mestres i finalment després del 27-O amb la declaració de independència i l’aplicació del article 155, on es suspen l’autonomia i l’empresonament dels membres del govern que van restar a Catalunya, el Vicepresident Oriol Junqueras, la presidenta del Parlament Carme Forcadell i cinc consellers mes. També es va. denunciar la persecució a traves de les famoses euroordres de detenció i entrega del jutge Larena del president Carles Puigdemont i la resta del govern català que van marxar a l’exili.
En aquest acte va intervenir també Iker Elizalde per l’Esquerra Abertzale, que va denunciar l’immobilisme de l’estat espanyol respecte a situació del col.lectiu de presos bascos i va denunciar la dispersió com a venjança política de l’estat contra els familiars dels presos i l’independentisme basc
Katy Bartoli per l’organisme de solidaritat amb els presos corsos “Sulidarita” també va denunciar la política repressiva de l’estat francès amb els presos corsos, malgrat el procés de desmilitarirtzacio del FLNC del 2012 i l’exigència de l’Amnistia per part del govern de Còrsega , els ajuntaments i la majoria del poble cors. Va fer una crida a la participació a la manifestació nacional per la reivindicació de l’Amnistia pel proper 22 de setembre
A les vuit del vespre, a la plaça de la capital històrica de Corsica, davant el monument a Pascale Paoli, els Minyons de Terrasa van començar la seva actuació a Còrsega, una actuació que va continuar pels carrers de la ciutat fins la Ciutadela de Corti on van actuar grups de musica tradicional corsa
Diumenge el primer debat internacional va ser organitzat per U Ribombu sota el lema  ‘Dels límits de l’autonomia al futur de la independència’. En aquest debat va participar Mickaël Forest , responsable d’afers internacionals del FLNKS, que en la seva intervenció va explicar els eixos generals de la campanya del SÍ a la independència dels independentistes Kanacs , els fraus en el cens i la discriminació racial de l’estat francès que ha sigut denunciat amb cinc reports de la missió de l’ONU per la Nova Caledònia.
Moetai Brotherson, diputat independentista de la Polinèsia francesa també va parlar del procés de descolonització i les proves nuclears franceses al seu país
Per Catalunya va intervenir Josep -Lluis Carod Rovira, ex-vicepresident de la Generalitat, per Euskal Herria va parlar Gorka Elejabarrieta i Petru Antoine Tomasi, cap del grup parlamentari Corsica Libera en el govern de coalició nacionalista Pè a Corsica, va fer una intervenció explicant la posició de Corsica Libera davant la negativa francesa a cap avenç dins el marc constitucional.
En el debat entre les forçes nacionalistes que governen Còrsega formant part de la coalicií Pè a Corsica hi van participar diputats, representants sindicals i membres del govern i es va centrar en , agricultura,medi ambient i transports
La cloenda de les Jornades Internacionals de Corti es. va fer amb un miting de Corsica Libera on va participar per videoconferència el president Puigdemont per agrair a Còrsega el suport rebut. En una intervenció en francès, Puigdemont va defensar que Europa s’ha de refundar en base al respecte a la democràcia i a la diversitat de les nacions obertes a la resta del món.
A continuació Josep Lluis Carod Rovira va intervenir en cors fent una reflexió sobre Europa: ‘els estat han segrestat Europa i l’han convertida en una estructura freda i sense ànima. Els pobles com el català i el cors hem de recuperar Europa per la democràcia i la llibertat’.
Posteriorment va parlar Arnaldo Otegi, coordinador general de EH-Bildu, que en la seva intervenció va apostar per construir “processos democràtics de resolució dels nostres conflictes tant a Córsica com a Euskal Herria” i que va defensar la ‘necessitat de construir les nostres pròpies repúbliques independents, tan a Còrsega com a Euskal Herria en elcontext europeu’.
Va tancar les intervencions, el president del Parlament Cors Jean Guy Talamoni que va anunciar que ‘davant la nova etapa que s’obrirà al setembre, és essencial que la nostra majoria prengui el temps necessari per debatre i definir una nova estratègia, comuna i eficient’ contra el govern francès. ‘Sigui quina sigui la destinació de la revisió constitucional francesa al començament del nou curs escolar, i sigui quin sigui el lloc possible de Còrsega en aquest text, és perfectament clar que mai no ho reconeguem com la nostra llei fonamental’, va afirmar, assegurant que ‘la independència és l’única esperança’.
Talamoni va acabar la seva. intervenció demanant la construcció d’una ‘estratègia comuna a Europa’ amb líders bascos i catalans per a una ‘nova Unió Europea’.

Còrsega

 

PAÍS > PRINCIPAT

Carles Boix: ‘L’única cosa que tenim ara per ara és un govern de resistència’

Amb la sèrie d'entrevistes 'La tardor republicana' examinem què ha passat aquest darrer any, molt intens políticament, pensant en la tardor propvinent i què hauria de passar.

Per: Txell Partal

06.08.2018  22:00

Vilaweb

Analitzem la tardor republicana amb Carles Boix, professor de Ciència Política de la Universitat de Princeton (EUA). ‘El referèndum del primer d’octubre va ser el primer gran pas’, així el defineix. Creu que per fer efectiva la República cal continuar ampliant la base d’independentistes, però que ara mateix hi ha una part de l’independentisme que no vol fer-la efectiva. També fa una crida a la reconciliació entre independentistes, tot i que es mostra confiat que la divisió minvarà a mesura que s’acostin els judicis polítics.
—Aquest Onze de Setembre no serà una Diada més. Què s‘hi juga, l‘independentisme?
—Hi veig, en l’Onze de Setembre de 2018, el començament d’un cicle de mobilitzacions durant la tardor i l’hivern que giraran al voltant dels judicis dels presos polítics i, de retop, d’un nou intent de sacsejament de l’estat.
—Creieu que s’han de fer més accions davant les presons?
—Sí, si va connectat amb una reivindicació dels drets civils i polítics dels catalans, d’una reivindicació que faci possible culminar l’exercici del dret d’autodeterminació.
—Què en queda, del primer d’octubre?
—Aquesta pregunta me la faig constantment. Crec que sense respondre-la amb una certa serenor i acceptant que ens podem equivocar en la resposta, no resoldrem què cal fer d’ara endavant.
—Quina conclusió en traieu?
—Deu mesos després, l’1-O el podem interpretar de dues maneres diferents. Com un referèndum en el sentit estricte de la paraula i, per tant, amb conseqüències molt específiques: la declaració d’independència i la seva execució efectiva. Aquesta és la interpretació que es derivava de les lleis aprovades el setembre del 2017, o, almenys, la que va dominar el discurs públic fins a mitjan octubre. Operant amb aquesta interpretació, entenc que hi hagi una part de l’independentisme que demani que s’acabi allò que es va començar. Tanmateix, aquesta interpretació i la promesa que incloïa no es van complir: en part, perquè la coalició governant ja anava dividida sobre els objectius a aconseguir amb l’1-O, i en part, perquè un cop fet va decidir que no era possible imposar-ne el resultat davant la violència de l’estat i l’abstenció d’una part important de la població. Per això, ara mateix, la declaració és encara dempeus, però la seva efectivitat ha estat i és nul·la. L’única cosa que tenim ara per ara és un govern de resistència.
—Però podeu entendre que la gent demani que es faci efectiu el resultat del referèndum?
—Sí, un pot demanar que el resultat del referèndum es faci efectiu. Jo no veig cap problema a les accions de protesta que es van fer la setmana passada, per exemple. Però cal reconèixer que, tot i que la base independentista és més sòlida que fa un any o dos, no ha canviat prou respecte al 2015: voreja el 50% sense haver-hi arribat. I que una part important de l’independentisme no vol fer-la efectiva ara. Sense aquesta part, hi ha coses que no es poden fer. Això no vol dir que no canviïn d’opinió. L’impàs en què ens trobem ara no ha servit de gaire. I l’estat no ha reculat en res i està lligat per la inèrcia de la maquinària judicial i pels judicis que hi haurà d’ací a pocs mesos. Amb tota aquesta realitat, tot el sobiranisme haurà de considerar si cal fer un nou pas endavant, real.
—Però aleshores què va ser, el referèndum del primer d’octubre?
—Si l’1-O no va ser un referèndum complet o suficient, vol dir que va ser fonamentalment un referèndum com a acte de mobilització i resistència ciutadana. Un acte legítim arran de la negativa de l’estat, absurda des del punt del dret internacional i de la raó democràtica més elemental, a fer un referèndum d’autodeterminació. El referèndum de l’1-O va ser el primer gran pas, diguem-ho així, per a cristal·litzar la consciència del país al voltant de l’autodeterminació, per a demostrar la gàbia política en què viu Catalunya.
—És el punt de partida?
—Sí, si ara ens parem aquí, aleshores ens quedarem insatisfets. Haurem sacrificat molt per no arribar enlloc. En canvi, si l’entenem com el punt de partida d’una marxa cap a la llibertat, aleshores continua tenint un sentit molt potent. Si aquest és el sentit de l’1-O, aleshores els nostres dirigents polítics i civils ho han de dir manera explícita: en comptes de dir ‘fem República’ han de dir que ens trobem en un procés dinàmic, complex, d’alliberament nacional.
—Íntimament, què us evoca aquesta data?

—Vaig ser a la porta del meu col·legi de les sis del matí a les deu de la nit, amb algun moment de descans. Va ser, sense dubte, el moment polític més intens que he viscut mai. Compartint, amb coneguts i desconeguts, una causa noble, pacíficament, generosament.
—Què penseu que s’ha de fer l’1 d’octubre de 2018?

—Com a mínim, jo ens convocaria a tots a tornar als col·legis electorals. Però tot ha d’anar emmarcat en la lluita pels drets civils i polítics que hi haurà en relació amb els nostres presos polítics.
—Vist ara en perspectiva, què va faltar per fer efectiva la República?

—En vaig parlar en un seguit d’articles al novembre i desembre de l’any passat. A la coalició sobiranista, hi convivien persones amb objectius diferents: uns volien un 1-O com un altre 9-N, com un acte reivindicatiu que ‘demostrés’ que Espanya no ens reconeixia com a nació; uns altres l’entenien com un instrument per a forçar l’estat a negociar; finalment, una altra part creia que l’1-O era un referèndum que havia de tenir totes les conseqüències polítiques i jurídiques d’un acte d’autodeterminació. La participació per sota del 50% i una possible resposta encara més violenta de l’estat a la declaració d’independència van reduir el pes dels més ‘radicals’.
—Després del primer d’octubre arribarà el judici als presos polítics. Què s’ha de fer aquells dies?
—Denunciar la vacuïtat de les imputacions de la justícia espanyola. Mobilitzar pacíficament la ciutadania. Els nostres representants hauran de meditar quines accions reals volen fer per a trencar la repressió que patim.
—Quin paper han de fer els presos polítics?
—Entenc que volen convertir aquest judici en un judici a l’aparell estatal i en una demostració de la situació de Catalunya.
—I els exiliats?

—Malgrat les tensions que veiem entre presos interiors i presos exteriors, jo els veig complementaris. La presó preventiva per càrrecs inventats destrueix la credibilitat d’Espanya, i encara serà pitjor quan arribem a Estrasburg. Els exiliats internacionalitzen la causa de Catalunya, sense dubte. I han aconseguit posar en evidència la justícia espanyola i la seva no-homologació amb els criteris de jutges belgues i alemanys.
—Constantment es veu la divisió entre els partits independentistes. Com cal afrontar-la?

—A l’octubre va haver-hi molts malentesos entre els dirigents d’aquell moment, alguns d’incomprensibles per a mi, que continuen pesant sobre tots nosaltres. Amb l’adversari que tenim, no ens podem permetre de quedar atrapats per les desconfiances d’aquell moment. Crido a la reconciliació de tothom: dels més grossos als més menuts, que, sovint, crispen l’ambient amb comentaris i piulets desafortunats. En tot cas, la divisió es reduirà a mesura que s’acostin els judicis polítics i es vegi que l’estat no vol substituir el procés judicial per una dinàmica de negociació política.
—Quines han de ser les prioritats del govern català a curt termini?

—Pacificar les tensions internes del sobiranisme. Posar fi a la impunitat de l’extrema dreta. Disciplinar el govern del PSOE a les corts espanyoles. Preparar una tardor que girarà al voltant dels judicis i, en definitiva, de la llibertat de Catalunya. Acostar-se als sectors ciutadans reticents a la independència o, si més no, a acceptar aquelles accions i sacrificis per poder decidir democràticament sobre el nostre futur col·lectiu.
—Què ha de ser el Consell per la República? Qui n’ha de formar part?

—Tenim un president legítim a l’exili. Tot allò que serveixi per a enfortir la causa de Catalunya a fora i per a parlar amb llibertat del que passa a Espanya serà bo. Però no tinc cap opinió formada sobre com concretar institucionalment aquest punt polític. El meu únic consell: res d’inventar-se repúbliques virtuals; volem un camí, encara que sigui incert, perquè Catalunya sigui materialment lliure.
—S’ha parlat molt de la possibilitat d’eleccions aquesta tardor. S’han de convocar?
—No podem descartar les eleccions. Però no es tracta de fer-les servir per resoldre les tensions del sobiranisme, que són inevitables perquè hi conviuen sensibilitats, estratègies i dirigents diferents. Les eleccions són una arma democràtica per a forçar l’estat a acceptar la nostra realitat nacional. Jo hauria preferit anar a eleccions aquesta primavera, per marcar bé els límits de la nostra sobirania. Però si això no era possible perquè no tothom ho volia, accepto que calgui esperar. Sempre hi ha un procés d’aprenentatge i entenc que, un cop superades les eleccions més difícils, les del 21 de desembre, el temps juga a favor nostre.
—Quines oportunitats representen per a l’independentisme les eleccions municipals de l’any vinent?

—Consolidar això que és ben a prop de ser una majoria absoluta de la població. I assajar formes d’articulació, com les primàries, que permetin d’obrir la política a generacions més joves i, sobretot, a trencar situacions encarcarades pròpies del sistema de partits estructurat amb la transició espanyola. Les municipals també vénen amb perills: que guanyin grups que intentin ‘autoguetitzar’ una part del país; això seria un desastre precisament per a aquestes àrees.
—Creieu que pot haver-hi una nova oportunitat per a fer efectiva la República a curt termini?
—No ho sé. Crec que necessitem el 50% dels vots a les eleccions o una decantació definitiva dels comuns davant la repressió espanyola. Demano als nostres dirigents que meditin cada pas que fan i com els han de fer per portar-nos a guanyar. També demano que, abans d’encetar accions de resistència de gran volada, considerin de validar-les amb eleccions. El curt-terminisme, que és típic de la política, ens va fer mal. Un estat consolidat es pot permetre d’actuar d’un dia per l’altre. Nosaltres, no tant. Jo no vull tenir un altre president a l’exili perquè sí.
—Què s’ha de fer amb la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya?
—Per començar, les autoritats del país han de demanar explícitament a tots els partits parlamentaris i extraparlamentaris que condemnin, sense condicions i amb concreció, tot acte de violència. És inacceptable que no ho facin. I això cal estendre-ho als partits estatals. Segon, entenc que la violència que hem vist ve d’un nombre reduït de persones, la majoria ben identificades. Els Mossos han de neutralitzar-los, detenir-los i considerar la possibilitat de denunciar-los per delictes d’odi, una figura que aquí em sembla aplicable perquè la violència es dirigeix a una minoria nacional per raons de les seves idees expressades pacíficament.

Carles Boix

La tardor republicana

PAÍS > PRINCIPAT

Salvador Cardús: ‘Hauríem de celebrar la victòria que va significar el primer d’octubre’

Amb la sèrie d'entrevistes 'La tardor republicana' examinem què ha passat aquest darrer any, molt intens políticament, pensant en la tardor propvinent i què hauria de passar.

---

Per: Txell Partal

05.08.2018  22:00

Vilaweb

El sociòleg Salvador Cardús repassa aquest últim any, viscut amb una gran intensitat política. Assegura que el primer d’octubre propvinent hauríem de celebrar l’èxit que va significar el referèndum del 1r-O. Al seu entenent, cal reivindicar un victòria que no hi hagué temps de celebrar. Mirant al futur, creu que la independència arribarà per un fet inesperat, a l’estil de la caiguda del mur de Berlín, no pas per un acord amb l’estat espanyol, que considera perdut. En conclusió, opina que els fulls de ruta serveixen de ben poc, perquè sempre acaben passant coses inesperades que canvien el rumb previst i traçat.
—Que ens hi juguem aquest Onze de Setembre?
—Demostrar, una vegada més, la resistència i la bona salut del moviment, malgrat tants alts-i-baixos. Tothom estarà pendent de si som més o no tants; de si hem crescut, de si mantenim la força.
—S’haurien de fer accions diferents de les dels altres anys?
—És difícil de trobar noves fórmules que funcionin. Potser en trobaríem, si no estiguéssim tan pendents de saber si som més o no som tants. Les concentracions descentralitzades podrien ser una bona alternativa. Però llavors no ens podríem mesurar i segurament que no hi hauria tant d’impacte internacional.
—I fer-ne més a prop de les presons, ara que tenim els presoners a Catalunya?
—No ho sé. Les accions es poden fer si hi ha la garantia de poder-les mantenir llargament en el temps. En el cas de les concentracions, si hi ha la seguretat de poder-les mantenir quan començarà el curs i tothom es trobarà més lligat per la feina i la família… De vegades responem d’una manera molt reactiva i potser caldria una mica més de reflexió. Hauríem de mesurar la força i l’impacte que volem que tinguin aquestes concentracions. No tan sols en els presoners sinó també en l’opinió pública. Unes accions molt regulars que no aportin res de nou poden acabar essent invisibles.
—Què en queda, del primer d’octubre? Què ha deixat?
—Ha deixat la constància de la brutalitat de l’estat a l’hora d’impedir que els catalans puguem decidir i ens puguem autodeterminar: d’una manera evident als nostres ulls i als ulls dels qui dubtaven de la brutalitat de l’estat. També ha internacionalitzat la nostra demanda. L’estat espanyol encara no és conscient de l’error d’aquella acció brutal en la internacionalització del procés. Va ser un gran moment de presa de consciència. Ara sabem quines són les dificultats, i les nostres forces.
—Què n’hem après?
—Hauríem d’haver guanyat una gran capacitat d’autoestima. Desgraciadament, no hi hagué temps de celebrar l’èxit que va ser el primer d’octubre. Entre les patacades i els titubeigs no vam acabar de celebrar aquell torcebraç guanyat a l’estat d’una manera pacífica, amb intel·ligència i voluntariat. Una cosa francament difícil d’aconseguir.
—Personalment, íntimament, què us evoca aquella data?
—La capacitat de confrontació i de resistència dels catalans. La sensació de no tenir por, de molt de coratge. Com més ens sentíem amenaçats, més gent anava als col·legis. Personalment, és d’aquells dies que recordaràs en cas que mai dubtis de si el país té prou força per a aconseguir la independència. Segur que ho podem fer. Ho farem.
—Què s’hauria de fer aquest primer d’octubre?
—Aquest primer d’octubre és molt important. No l’hauríem de deixar passar com si res. Hauríem de fer allò que no vam poder fer l’any passat. Fa un any l’impacte de les patacades, la mobilització del 3 d’octubre i la manera com va acabar aquell mes no ens van deixar celebrar la victòria que va significar el primer d’octubre. Tot plegat va desdibuixar-ne l’èxit. Ara hauríem de fixar-nos en la capacitat de resistència i confrontar-nos pacíficament a l’estat. Donar-nos l’autoestima que necessitem per arribar a la independència.
—Vist amb perspectiva, què va faltar per a fer efectiva la república?
—Quan ha passat un cert temps, tots som molt savis. Si haguéssim previst una mica més la brutalitat amb què va actuar la policia espanyola el dia primer d’octubre, potser hauríem sabut què fer l’endemà. Però, és clar, ningú no ho sabia. Sempre hi ha gent sàvia que diu que tot era imaginable. Jo sóc dels qui no m’ho havia imaginat gens. No sabia ni si seríem capaços de tenir les urnes als col·legis electorals.
—Passat el primer d’octubre, arribarà el judici. Què s’hauria de fer aquells dies?
—Ja tenim experiències de concentracions davant els tribunals. Però s’haurà de veure on es fa aquest judici. Si és a Madrid, serà molt difícil de fer-hi grans concentracions, i no sé pas què haurem de fer. Ara, sí que és clar que haurem d’esperar els resultats i llavors prendre decisions.
—I quins resultats preveieu?
—Segur que no seran justos. Un resultat just seria que els deixessin anar i que es fessin càrrec de reparar el mal causat, cosa del tot impossible. Malgrat això, voldria pensar que a última hora no gosaran dictar les condemnes màximes que diuen. Haurem de veure com reaccionen i moure’ns per la via jurídica posant tots els recursos necessaris en l’àmbit estatal i internacional. Però, és clar, això és un fil que ha d’anar paral·lel a les altres coses que passaran al país. Perquè, mentrestant, hi haurà totes les celebracions i poden passar coses molt difícils de preveure ara.
—Difícils de preveure?
—Si res ens ha ensenyat aquest any, és que no hi ha res previsible. Parlar de fulls de ruta és la cosa més estúpida que hem fet. D’aquí a final d’any poden passar moltíssimes coses. Moltes, ni me les sé ni imaginar. Hi poden haver eleccions a Espanya, eleccions aquí, resolucions de caràcter internacional, les municipals… Continuarem tan accelerats com aquest últim any. Caldrà estar molt alerta a què vagi passant per reaccionar-hi i respondre-hi adequadament.
—Tot això que dieu pot ser decisiu per a fer efectiva la república a curt termini?
—La República, més que no pas venir com a resultat d’un gran pacte amb l’estat per a fer un gran referèndum, vindrà arran d’un esdeveniment ara difícil de preveure que ho desencadenarà tot. A l’estil de la caiguda del mur de Berlín. Vindrà a cavall d’esdeveniments no previsibles que en algun moment se’ls escaparan de les mans i que faran que passi. M’ho imagino més així que no pas esperant deu anys o quinze si finalment l’estat espanyol canvia de mentalitat. Això ja no m’ho empasso, francament.
—Quin paper han de fer els presoners polítics?
—Els hem d’escoltar molt, però haurien de decidir poc. La situació del presoner és molt dura i no és segur que en tots els casos estiguin en les millors condicions de prendre grans decisions. Cal escoltar-los i reivindicar-los. I assegurar que es respectin els seus drets polítics.
—I els exiliats?
—Els exiliats tenen l’avantatge que no són directament amenaçats i, per tant, poden tenir un pensament més tranquil. La situació és completament diferent.
— Quin paper ha de fer el Consell de la República?
—La veritat és que en sé molt poques coses, però crec que el Consell de la República pot fer un paper molt important fora del marc institucional autonòmic; un paper de relleu en la internacionalització i en l’estratègia futura del sobiranisme. Però, és clar, dependrà molt de qui en formi part i de si és capaç d’aplegar sectors diferents. Com més sectors aplegui, més força tindrà; si no, solament serà una plataforma més o menys vinculada als exiliats.
—Per tant, no hi hauria d’haver representació dels exiliats i prou?
—No en tinc informació, però m’imagino que, el Consell de la República, l’hauria de formar gent independent i compromesa amb el projecte. No me l’imagino com una representació dels partits o exiliats, sinó com un consell de gent forta amb projecció internacional i nacional. Amb capacitat d’intervenir en algunes estratègies de futur.
—La divisió entre els partits és constant. Com s’hi ha de respondre?
—Amb paciència… En realitat, aquest és un dels aspectes positius del nostre procés: el projecte no pivota en un únic partit. N’hi ha que parlen de fer una mena de partit nacional escocès, SNP. Jo no ho veig. No té gens de sentit. Aquí les tradicions polítiques són unes altres.
—Per tant, no sou partidari de llistes úniques?
—Depèn de les circumstàncies. Una cosa és que en un municipi determinat vulguin plantar cara unint forces. Això ja ha passat. Potser podria estar bé en el cas de Barcelona, però em sembla evident que no serà possible. Unes primàries podrien arrossegar una bona part de votants, però Esquerra i la CUP no s’hi avindran. En canvi, a municipis mitjans o petits, podria passar.
—Poden ser una oportunitat per a l’independentisme les eleccions municipals de l’any vinent?
—Si no ha passat res abans, serà un moment molt important. A més, a Catalunya les municipals han tingut un paper molt destacat, històricament. De vegades, encara que els discursos polítics i socials siguin molt diferents, apareixen reflexos que tenen una lògica i dinàmica política pròpies. És clar que si les municipals anessin molt bé per al sobiranisme, encara el carregarien més de raons, tant del punt de vista internacional com de possibles relacions amb l’estat. No dic pas que l’estat arribés a negociar un referèndum, però potser entendria que no es troba en condicions d’actuar com va fent fins ara.
—S’haurien de fer eleccions aquesta tardor?
—Si ens les podem estalviar, millor… Convocar-ne per convocar-ne em sembla que no té sentit. Per desavinences internes, seria un senyal de feblesa. Únicament s’haurien de convocar si sabem que són una mostra de fortalesa i sabem què fer-ne, dels resultats. No haurien de fer-se per veure si finalment Esquerra passa al davant de la Crida, o com se’n digui en aquell moment. Si és per això, no val la pena.
—Quines haurien de ser les prioritats d’aquest govern?
—Aquest govern ha de fer dues coses alhora: continuar lluitant per la república, pels drets dels represaliats, per internacionalitzar el procés… i governar. Hem estat molt mesos sense govern i s’han encallat moltes qüestions quotidianes, que ara s’han de desencallar. Hi ha un munt de coses empantanegades, pel 155, i ara el govern s’ha d’afanyar a posar el país al dia.
—Aquests últims dies hem vist força atacs de l’extrema dreta a Catalunya. Què s’ha de fer per posar fi a aquesta impunitat?
—Els Mossos d’Esquadra haurien d’actuar com han fet sempre, amb la màxima intel·ligència i informació. Tinc la seguretat que la informació la tenen, perquè ja la tenien; ara haurien d’actuar. No sé fins a quin punt la dificultat està, més que no en la policia, en els estaments judicials, però no tinc tampoc informació per a poder-ho afirmar amb contundència. En tot cas, la policia hauria d’actuar amb previsió. Vigilant l’extrema dreta.

I AIXÌ ANEM...!!!

MÓN > ESPANYA

La prestigiosa Foreign Policy alerta de la pervivència del franquisme a Espanya

La prestigiosa revista de política internacional explica per què els responsables de la dictadura no han passat comptes

---

Per: Redacció

31.07.2018  20:33

Vilaweb

‘El dictador espanyol és mort, però la seva popularitat perviu.’ Així es titula el reportatge que ha publicat la prestigiosa revista d’anàlisi de la política internacional Foreign Policy sobre la persistència d’un franquisme sociològic i polític més o menys soterrat, més o menys evident. I ho fa arran de la decisió del president espanyol, Pedro Sánchez, d’exhumar el cadàver del dictador Francisco Franco i treure’l del Valle de los Caídos. Diu l’autor del reportatge que aquest monument feixista és ‘un veritable santuari del franquisme i un lloc obligatori de pelegrinatge dels partidaris de Franco’. I recorda que aquestes últimes setmanes ‘els més devots han pres els carrers de Madrid cantant “el Valle no se toca”’.
Arran d’això, la revista es fa aquesta pregunta: ‘Per què Franco es va salvar de la infàmia popular que en canvi van aplicar contra els dirigents feixistes Adolf Hitler i Benito Mussolini?’ I destaca com ‘durant la transició a la democràcia, a Espanya, hi va haver molt poc espai per a la justícia i per a passar comptes amb l’antic règim […]. El règim de Franco es va reinventar des de dins cap enfora com una democràcia en un procés polític de reforma encapçalat pel jove rei Juan Carlos’. Però això va fer que ‘la part que va perdre la guerra’ no tingués ‘mai l’oportunitat de fer pagar a Franco el seus pecats polítics’. És allò que els historiadors han anomenat ‘l’holocaust espanyol’, fent ús d’un concepte esgrimit per Paul Preston.
Parla del pacte de l’oblit en què va participar tot l’espectre polític. Un pacte que també ‘va servir per a amagar alguns crims comesos per l’anomenat terror roig, amb una onada d’assassinats que van deixar entre vint mil i setanta mil franquistes morts, incloent uns dos mil clergues’.
Però no tota l’explicació sobre la pervivència i la impunitat del franquisme la trobem en els pactes institucionals, destaca el reportatge, que hi veu també ‘la complicitat de la gent’. ‘En el cor d’aquesta complicitat hi ha l’ambivalència que molts espanyols senten envers el règim franquista.’ Cita un sondatge del 2008 del CIS segons el qual la majoria dels ciutadans deien que Franco ‘feia coses bones i coses dolentes’ i s’oposaven a la persecució dels antics oficials franquistes i no sentien cap entusiasme sobre la creació d’una comissió de la veritat per a determinar responsabilitats sobre la guerra.
El reportatge va més enllà, i mira d’aprofundir en les raons que expliquen la complicitat i el silenci sociològic i polític sobre els crims del franquisme. Esmenta un fet obvi, i molt repetit, que era el de la por d’un altre conflicte bèl·lic just quan es va morir Franco. Però n’esmenta un altre de ‘menys aparent’: ‘l’intens procés de socialització política que la gent va suportar durant la dictadura’, amb una extensa campanya propagandística i educativa per a silenciar allò que va passar durant la guerra. I destaca com ha perviscut un mite sobre la guerra que es va consolidar durant la transició, que és aquell segons el qual tots dos bàndols en tenien la mateixa culpa. ‘Convenientment es passa per alt el fet que el 1936 Franco va derrocar un govern elegit democràticament. Un altra mite és el de la bogeria col·lectiva […] i una altra narrativa popular és la de culpar-ne les influències ideològiques externes, especialment l’anarquisme. Però res supera la teoria de la salvació, segons la qual el cop de Franco de 1936 va salvar Espanya del caos i la violència de la Segona República. Aquesta lectura escandalosament cínica de la història ignora el caos i la violència que Franco va infligir a Espanya i que qualsevol grau de pau que Franco portés al país es va cobrar la vida d’un milió de persones.’
De la teoria de la salvació, al mite que l’Espanya dels últims anys del franquisme, amb el ‘desarrollismo’ dels anys seixanta i setanta, marcat per l’especulació salvatge, va posar els fonaments del creixement econòmic de l’Espanya de la transició. I explica el reportatge que aquests mites no es van començar a qüestionar fins a la llei de la memòria històrica que va impulsar el govern de Zapatero. I diu que ara Pedro Sánchez vol seguir els seus passos, i no preveu que tingui gaires problemes per a exhumar Franco.
La lectura que fa del moviment de Sánchez és que pot voler complaure els sectors més progressistes de l’electorat, sobretot els catalans. ‘A Catalunya, l’afirmació que Espanya (i l’administració central de Madrid en particular) és retrògrada i lligada al passat ha estat un dels arguments en el moviment per la independència de la regió’.
Però sobretot veu en aquesta decisió la possibilitat d’obrir el camí perquè es puguin obrir les fosses per a identificar i enterrar com cal els represaliats i els desapareguts durant la guerra. Una petició, formulada per organitzacions internacionals com les Nacions Unides, que ha tingut uns impediments permesos pel ‘silenci sobre el passat després de la mort de Franco’.
Informació relacionada: The New York Times, impactat pel Valle de los Caídos: ‘Espanya és una anomalia a Europa’

Estatocràcia i partitocràcia en caiguda lliure, per Pep Puig

OPINIÓ > OPINIÓ CONTUNDENT

Estatocràcia i partitocràcia en caiguda lliure

«Les experiències viscudes a partir del primer d'octubre i les seves conseqüències han fet possible el sorgiment de visions i pràctiques que qüestionen no solament les estructures polítiques heretades del segle XX i sinó també les mateixes maneres de fer política»

---

Per: Pep Puig

27.07.2018  22:00

Vilaweb

Entre les múltiples crisis que ens ha tocat viure, en vull comentar dues que són especialment punyents pel que fa a la situació que vivim a Catalunya.
Les dues crisis que apunto són la crisi de l’estat i la crisi dels partits. Ambdues crisis estan molt relacionades, ja que el funcionament de l’estat-nació i els seus òrgans (executiu, legislatiu i judicial) està estretament relacionat amb la crisi dels partits i els seus òrgans (direcció). Es pot parlar ben clarament de crisi de l’estatocràcia i de crisi de la partitocràcia.
Què podem anomenar ‘estatocràcia’? ‘Estatocràcia’ no és res més que l’aparell que s’ha anat construint a les societats recents, que, si bé formalment, era per garantir els drets i llibertats de les persones, ha anat esdevenint un aparell de cobertura de totes les accions de domini sobre les persones i sobre els sistemes naturals.
Avui dia anem constatant que l’estat-nació ja no és una forma avançada d’estructuració social, perquè ja no serveix l’interès general de tota la societat sinó solament els interessos de les castes dominants, siguin polítiques, militars, burocràtiques, financeres o propietàries. Tant si es considera l’estat-nació en la seva versió totalitària (dictadura civil o militar, dictadura del proletariat, república socialista, etc.) com en la seva versió ‘democràtica’ (república presidencialista, monarquia constitucional, etc.) cap d’aquestes no està mai al servei del ‘poble’ sinó més aviat al servei del poder de la jerarquia, en qualsevol de les seves formes.
Què podem anomenar ‘partitocràcia’? ‘Partitocràcia’ no és res més que l’aparell que els partits polítics han anat construint, per poder accedir a determinades parcel·les de poder en el marc dels estats-nació. Tot i que originalment van ser pensats per facilitar la participació de les persones en les tasques col·lectives de la societat, s’han anat convertint en estructures tancades en què l’interès general s’ha transformat en l’interès de les persones que formen part de l’estructura partidista.
Avui, constatem que els partits ja no són cap forma de participació, sinó que són estructures en què un molt reduït nombre de persones (la direcció) fan i desfan al marge de les persones que en formen part.
L’estat-nació modern i els partits que el sostenen, amb les seves ànsies de domini sobre els humans i sobre la natura, s’ha anat configurant sobre l’opressió de les cultures locals i sobre l’espoli de la natura. En el marc de la globalització, els estats-nació i els partits que es varen configurar al llarg del segle XX han servit per a assegurar el domini dels poders transnacionals (sobretot industrials, econòmics i financers) sobre la població i sobre els béns comuns del planeta.
A Catalunya ho constatem cada dia. Des que la partitocràcia i els òrgans de l’estat espanyol (legislatiu, executiu i judicial) van fer miques l’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat per la població, hem anat veient com els aparells de l’estat (especialment el judicial, però també l’executiu i el legislatiu) s’han anat degradant exponencialment. I en el cas de Catalunya, això ha fet que la partitocràcia de casa nostra hagi fet implosió.
Davant aquesta situació de degradació, la societat s’ha defensat amb el reforçament de les organitzacions socials, que han actuat de punta de llança per anar creant les condicions que facilitessin un canvi en profunditat. Però massa vegades, aquestes organitzacions han estat massa pendents de l’actuació de la partitocràcia existent a Catalunya, de manera que en alguns moments han contribuït a entorpir la dinàmica social que s’anava gestant.
Les experiències viscudes a partir de l’1 d’octubre de 2017 i les seves conseqüències han fet possible el sorgiment de visions i pràctiques que qüestionen no solament les estructures polítiques heretades del segle XX sinó també les mateixes maneres de fer política. Això fa que les estructures partidistes existents (la partitocràcia) s’hagin d’adaptar a la nova situació (amb totes les profundes implicacions que això suposa) o tornin amb els tretze són tretze i es resisteixin a canviar (cosa que les porta a la seva ràpida degradació).
En canvi, una candidatura, oberta a persones de la societat civil, sense vinculació partidista, va demostrar en les eleccions imposades pel 155 que era possible trencar les dinàmiques convencionals en el joc polític. Però la seva feina s’ha vist sovint encotillada per les estructures de l’estatocràcia existents a Catalunya (i també per aquells sectors de la partitocràcia catalana que es resisteixen a canviar).
El suport espectacular que rep la Crida Nacional per la República és una finestra d’esperança per a abordar el futur, que requereix estructures polítiques i maneres de fer política adaptades a les noves situacions que ens toca viure, perquè si alguna cosa sabem de cert (i ho hem constatat en la realitat) és que les estructures polítiques heretades del segle XX i les maneres com s’ha fet ‘política’ no serveixen per a fer la POLÍTICA necessària per abordar els problemes del segle XXI i la seva gran complexitat.
Resistir –els embats que ocasiona la crisi de l’estatocràcia i de la partitocràcia– i innovar –tant en les estructures com en el seu funcionament– són les grans eines que les societats tenen al seu abast en moments de crisis ecològiques, socials i polítiques com les que vivim. Fer servir aquestes eines, però, requereix no solament grans dosis d’imaginació i de creativitat, sinó també una activa participació d’àmplies capes de la societat. Estic segur que aquestes dues eines –la resistència i la innovació– ens ajudaran al sorgiment de la intel·ligència col·lectiva de la nostra societat, que ens permetrà de superar amb èxit la situació actual.

Salvar la llengua a l’Alguer. Per: Marco Tedde, diputat al parlament de Sardenya ex-síndic de l’Alguer

OPINIÓ > OPINIÓ CONTUNDENT

Salvar la llengua a l’Alguer

Marco Tedde, diputat al parlament de Sardenya i ex-síndic de l'Alguer, explica els passos que s'han fet per preservar el català a l'Alguer

---

Per: Marco Tedde

31.07.2018  22:00

Vilaweb

Després de vint-i-un anys, Sardenya té una nova llei sobre la llengua sarda i algueresa. Un camí laboriós començat fa tres anys i acabat a la fi del juny amb l’aprovació de la nova norma de disciplina de les polítiques lingüístiques que ens ha vist enfeinats a combatre al consell regional les tantes contradicions i contraposicions de la majoria política que governa la Regió Autònoma de Sardenya.
He de dir que la proposta de llei originària no deixava espai per al català de l’Alguer. Però això és canviat gràcies a la col·laboracio d’Òmnium Cultural de l’Alguer, i en particular del seu president, Esteve Campus i de la vice-presidenta, Carla Valentino; als consells de Guido Sari; i gràcies a la col·laboració de l’honorable col·lega Raimondo Cacciotto, que acabava d’entrar al Consell Regional, hem donat la justa dignitat a la nostra llengua.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

Com vaig evidenciar el dia 19 de juliol, durant l’encontre públic organitzat d’Òmnium de l’Alguer a la Sala del Consell Municipal, davant la presència de representants polítics algueresos, la nova llei defineix els principis establerts de la Llei estatal 482/99, i gràcies a les tantes esmenes (inicialment quaranta-set) que vaig presentar al Consell Regional, nades de l’efactiva col·laboració amb Òmnium Cultural, hi són estats introduïts principis de salvaguarda i valoració importants per al català de l’Alguer que no eren presents en la proposta de llei originària.
Abans de tot, a diferència de la llengua sarda, que no té estàndard lingüístic ni norma ortogràfica, pel que fa al català de l’Alguer, gràcies a una esmena proposta de nosaltres, se fa referència a l’estàndard ja en ús al municipi (Català de l’Alguer: criteris de llengua escrita model d’àmbit restringit de l’alguerès, document a cura de Luca Scala aprovat de l’Institut d’Estudis Catalans el 2003).
Un altre punt important, inserit en la nova llei, gràcies a les susdites esmenes, és el de la certificació de coneixença de la llengua de nivell C1 (segons el Marc Comú Europeu de Referència MCER), que han de posseir els docents de les escoles i els operadors dels Oficis Lingüístics, que, en lo cas del català de l’Alguer, és atorgada de reconeixuts i qualificats instituts de llengua i cultura catalana a través de la Universitat de Sàsser.
La nova també defineix l’ús de la llengua minoritària a dins dels oficis de la regió i de les administracions municipals: el que pertoca al personal, als actes administratius i a dins dels òrgans col·legials.
Una de les quaranta-set esmenes, presentada per sol·licitació d’Esteve Campus, Carla Valentino i Guido Sari, no aprovada del Consell Regional, proposava que als aeroports sards els anuncis dels vols fossin fets també en llengua sarda i al de l’Alguer en alguerès: un tema caríssim al nostre ciutadà desaparegut fa deu anys, Rafael Caria.
Pel que fa l’ensenyament en les escoles, a partir de la de la infància i fins a la secundària, es defineixen els principis ja fixats de la Llei estatal 482/99, és a dir, que l’ensenyament del català de l’Alguer en horari curricular, de dues o tres hores setmanals, podrà ser inclòs en l’oferta formativa de la institució escolar. És important precisar que l’ensenyament de la llengua minoritària no és obligatori, sinó que la tria serà efectuada dels pares quan hi apunten el fill. La regió sarda sosté econòmicament les institucions escolars que inclouen en la programació l’ensenyament de la llengua o l’ús vehicular del català de l’Alguer.
Ara es tracta de treballar junts per l’objectiu comú deixant de part inútils personalismes i fantasioses primogenitures. Estem convençuts que per contrastar el procés d’extinció de la nostra llengua i per promoure-la i avalorar-la és necessària la col·laboració de tots.  
Marco Tedde
diputat al parlament de Sardenya
ex-síndic de l’Alguer

Live: Puigdemont holds press conference in Berlin