El 29 d’octubre,
mentre desenes de periodistes esperaven al Palau de la Generalitat
l’arribada de Carles Puigdemont -quan dos dies abans el Parlament havia
proclamat la independència-, el president penjava una foto del cel vist
des del Pati dels Tarongers. Jugava a l’equívoc: en aquell moment estava
arribant a Bèlgica, on començaria cinc mesos d’exili i periple per
Europa que, si la justícia alemanya accepta l’ordre de detenció del
jutge Pablo Llarena, poden haver arribat a la seva fi.
Bèlgica
De l’hotel a la Casa de la República de Waterloo
Puigdemont va viatjar a Brussel·les d’incògnit el 29 d’octubre, on es
va reunir mig Govern, que parcialment -Joaquim Forn i Meritxell Borràs
van tornar per comparèixer davant la jutge Carmen Lamela- va quedar-se a
l’exili. Lamela, després de decretar presó per als set membres de
l’executiu que van anar a declarar -Santi Vila va quedar en llibertat
després de passar una nit a la presó-, va enviar una euroordre de
detenció a Brussel·les per Puigdemont i els consellers a l’exili. El
president va entregar-se a la justícia i va sortir-ne amb mesures
cautelars: prohibició de sortir del país i comunicar els seus
desplaçaments. Tot mentre el jutge revisava la petició de Lamela, que no
es va arribar a resoldre. Davant el temor que Bèlgica es negués a
extradir-lo pel delicte de rebel·lió, el jutge del Suprem Pablo Llarena
-ja al càrrec del cas- va decidir retirar-la i el procediment es va
tancar definitivament el 14 de desembre. Puigdemont ha aprofitat
l’estada a Brussel·les per mantenir una intensa agenda política. Va
capitanejar la gran manifestació que, el 7 de desembre, va recórrer els
carrers de la capital europea en contra de la repressió. I, més enllà de
fer servir l’altaveu de la premsa internacional, va fer campanya
electoral (amb un resultat inesperat que li permetia seguir liderant la
majoria independentista) i ha encapçalat les converses per formar
govern, amb constants viatges dels negociadors a Brussel·les.
Tot i la insistència per seguir sent president des de Bèlgica,
Puigdemont va anunciar que feia un pas al costat i la seva voluntat de
liderar “l’Espai Lliure”, un ens privat destinat a internacionalitzar el
Procés. Després de passar-se setmanes en un hotel, la seva presidència
ja tenia seu: una mansió a Waterloo batejada com “la Casa de la
República”.
Dinamarca
La primera sortida amb el dubte de l’euroordre
Puigdemont va trigar gairebé dos mesos a sortir del país. Ho va fer al
gener en un viatge a Dinamarca, per impartir una conferència a la
Universitat de Copenhaguen i visitar el Parlament del país, convidat
pels diputats que estan seguint el cas català. El viatge va evidenciar
una fissura entre la fiscalia i el Tribunal Suprem. El ministeri públic
va demanar reactivar l’euroordre, però Llarena ho va rebutjar perquè
considerava que Puigdemont volia ser detingut per poder ser candidat a
la investidura. Aleshores el president seguia sent el candidat, i el
Tribunal Constitucional assegurava que per votar-lo s’havia de presentar
davant el jutge. Setmanes després, Llarena demostraria que amb això no
n’hi hauria prou, negant a Jordi Sànchez el dret a ser investit.
Suïssa
Els consellers aprofiten la llibertat de moviments
Fa tot just una setmana, Puigdemont va participar en diversos actes
paral·lels a la reunió del Consell de Drets Humans de l’ONU, a Ginebra.
Allà va coincidir amb Anna Gabriel, l’última exiliada fins aleshores, i
Meritxell Serret. Una mostra que els consellers gaudien de la llibertat
de moviments per Europa que els garantia l’absència d’euroordre, fins al
punt que Clara Ponsatí va decidir moure’s de Bèlgica a Escòcia.
Finlàndia
Un final abrupte i la incertesa sobre el futur
De Suïssa Puigdemont va anar directament a Finlàndia, on va tenir una
agenda similar a la de Dinamarca: conferència a la Universitat de
Hèlsinki i visita al Parlament del país. Tot, però, va coincidir amb el
seu processament al Tribunal Suprem i la reactivació de l’ordre de
detenció europea. Segons el relat del diputat finès Mikko Kärna,
amfitrió de Puigdemont a Finlàndia, el president va deixar el país
divendres al vespre. La seva intenció era defensar-se de l’euroordre a
Bèlgica, on ja coneixien el cas, abans que a Finlàndia, on havia de
començar tot el procediment. Dissabte tant la fiscalia belga com la
finesa afirmaven que havien rebut l’euroordre però desconeixien on era
Puigdemont. La resposta va arribar ahir al matí: el periple del
president ha acabat, de moment, a Alemanya, que té a les seves mans
acabar amb l’exili i enviar-lo a una presó de l’Estat.
JxCat i ERC: la disputa per l’hegemonia a peu de carrer
Radiografia dels municipis on es baten el poder territorial
JxCatiERCbatallenperl‘hegemoniail‘estratègiaindependentista a peu d’urna en cada elecció, i diumenge es pot tancar un cicle. Les europees faran visible d’una manera nítida els suports a OriolJunqueras i CarlesPuigdemont, i marcaran de manera decisiva el lideratgepolític
del moviment. Però no hi ha direcció sense base i, pel que fa a
l’extensió del poder territorial, són molt rellevants els resultats de
les eleccions municipals, on totes dues formacions pugnen per
enfortir-se a tot arreu. ERC aspira a guanyar-les per primera vegada des
del 1979, però JxCat no li ho vol posar fàcil. El 2015, ERC ja s’hi
acostà. Es va quedar a 159.000 paperetes de CiU, que es va mantenir en
el primer lloc en vots (669.781) i en regidors (3.336). ERC va ser la
segona candidatura en regidors (2.380) i la tercera en vots (510.080),
darrere el PSC.
CiU va pair de manera agredolça aquells resultats. Havia guanyat les eleccions, però perdia Barcelona en mans d’AdaColau. L’interès mediàtic que desperta Barcelona ho pot enlluernar tot. ERC ho sap molt bé. Aquesta vegada, la victòria d’ErnestMaragall
a la capital catalana pot esdevenir la icona de l’ascens electoral
d’aquests últims anys, a partir de la qual ERC podria provar novament
d’aconseguir la presidència de la Generalitat quan QuimTorra
convoqui eleccions. El somni d’ocupar les dues bandes de la plaça de
Sant Jaume: CiU hi va ser entre el 2011 i el 2015. Però el mapa
electoral continua canviant. N’és un indicador el nombre de llistes
presentades. ERC podrà ser votada a 807 municipis, un centenar més que
el 2015. JxCat opta a la batllia a 809, tot i que fa quatre anys va
registrar 850 candidatures, aleshores amb les sigles de CiU. Pere
Aragonès amb els batlles Annabel Moreno (Arenys de Mar), Isaac Peraire
(Prats de Lluçanès), Maite Aymerich (Sant Vicenç dels Horts) i
l’ex-batlle de Sabadell Juli Fernàndez. Fotografia: ACN.
Lesquatregransciutats
El 26-M arriba com la segona volta del 28-A. ERC confia que els
resultats de les espanyoles es repliquin diumenge als col·legis
electorals i JxCat encreua els dits perquè el vot europeu per a
Puigdemont porti l’electorat a votar per la mateixa força a les
municipals, unes eleccions en què tradicionalment s’ha imposat la
confiança en el candidat i les dinàmiques locals.
A Barcelona, les enquestes han reflectit un frec a frec entre
Maragall i Colau que es podria decantar per l’ex-conseller d’Afers
Exteriors. Els pactes de govern no seran senzills si el ple es fragmenta
tant com indiquen els sondatges, i aquí JxCat, amb ElsaArtadi,
pot tenir un paper clau. No hi haurà cap moviment sense conseqüències.
El color de les aliances a Barcelona i als ajuntaments més importants
del país pot esblaimar o reforçar les relacions dels dos socis del
govern de la Generalitat, després d’una campanya d’enfrontaments
continus. A Girona, la batllessa MartaMadrenas
podria mantenir-se a la batllia, però és una incògnita els suports que
sumarà Guanyem Girona. Madrenas intenta mobilitzar l’electorat avisantque,sipoden,pactaranambERCielPSC.
Fa quatre anys, CiU va obtenir-hi deu regidors, i ERC, quatre, igual
que la CUP i el PSC. El 28-A, ERC va ser primera força, seguida de
JxCat, a només tres punts. Caldrà veure si ERC trasllada al ple
municipal aquesta tendència a l’alça o si, al contrari, Guanyem també fa
forat en el seu electorat potencial.
La pugna entre els dos socis de govern s’ha traslladat igualment a Lleida, on pot trontollar la batllia del socialista FèlixLarrosa, qui l’estiu passat va rellevar ÀngelRos. JxCat, que va ser segona força el 2015 amb les sigles de CiU, aspira ara a aconseguir-la amb l’ex-diputat al congrés espanyol ToniPostius. Però ERC també treballa perquè el seu cap de cartell, MiquelPueyo,
lideri un canvi a la ciutat, amb l’embranzida dels resultats de les
espanyoles i ERC com a primera força a la ciutat, seguida del PSC. A
Tarragona, el socialista JosepFèlixBallesteros
pretén governar en solitari i els dos partits independentistes intenten
guanyar pes al ple. Ara bé, és ERC qui podria obtenir millors resultats
si se segueix la tendència del 28-A, quan ja va ser segona força. No
era un creixement menor: havia estat la cinquena feia tres anys. Ernest
Maragall i Elsa Artadi, quan seien a la taula del consell executiu. Ara
es mesuren les forces a Barcelona. Fotografia: ACN.
Quèdecantaelvotalesmunicipals?
Les lògiques que expliquen l’opció de vot són diferents en funció de
les eleccions i caldrà veure si diumenge, amb l’efecte del 28-A,
s’imposa la lògica del contagi, del contrapès o una dinàmica pròpia.
Quins elements defineixen els vots a les municipals? Segons
l’observatori de política municipal que elabora Feedback per a
l’Associació Catalana de Municipis, a les poblacions de més de 50.000
habitants els factors més decisius són –per aquest ordre–la
feina del grup a l’ajuntament durant la legislatura anterior i la
confiança personal en el candidat, a més de l’orientació política pel
que fa a la relació entre Catalunya i Espanya. En canvi, pesen menys la
voluntat de canvi a l’ajuntament, la identificació ideològica amb el
partit o la defensa d’un interès local concret. Per tant, els batlles
parteixen en teoria amb una fortalesa difícil de contrarestar per a
l’oposició si han tingut mandats més o menys plàcids, sobretot si, a
més, han governat amb majories folgades.
JxCat arriba a les municipals arrossegant la crisi interna amb el
PDECat, el ball de sigles amb la constitució de la Crida Nacional per la
República, ara en hibernació, i entomant les conseqüències de l’ascens
electoral d’ERC a totes les institucions. Les dues forces, a més,
concorren als comicis colpejades per la repressió de l’estat espanyol
després de l’1-O, amb l’impacte de desenes de batlles investigats i
l’arxivament lent i progressiu de la majoria de les causes. CiU va
aconseguir 429 batllies després de les últimes municipals, el segon cop
que superava el PSC en vots i regidors des del restabliment de la
democràcia. Aquest llistó sembla ara difícil de repetir, si s’avaluen
els resultats del 28-A.
QuanERCguanyaenmunicipisgovernatsperJxCat
L’estira-i-arronsa independentista també s’ha traslladat a alguns
dels principals municipis en què governa JxCat. Aquestes darreres
eleccions espanyoles, ERC va guanyar en nuclis emblemàtics de la força
municipal convergent com són Sant Cugat del Vallès, Vic, Igualada,
Figueres i la Seu d’Urgell; ciutats on els relleus generacionals que va
culminar CiU entre el 2007 i el 2011 van convertir la federació en la
primera força municipalista. El mapa que explica el creixement d’ERC municipi a municipi
A Sant Cugat del Vallès,CarmelaFortuny va rellevar MercèConesa
a la batllia l’any passat, i el 28-A va veure com ERC obtenia el 26,75%
dels vots i tornava a ser primera força, mentre que JxCat, amb deu
punts menys, perdia suport. Per entendre l’evolució de l’electorat i
avaluar l’impacte de la tendència s’ha de mirar enrere: CiU hi va
obtenir el 40,08% dels vots en les espanyoles del 2011, amb uns
resultats històrics per a la federació arreu de Catalunya. JxCat ha
governat aquest mandat amb onze regidors, i ERC, amb tres. Més ajustada
ha estat l’aritmètica a Figueres, on JordiMasquef ocupa la batllia sobre la base de set regidors des del novembre, quan MartaFelip
va deixar el càrrec. ERC és la segona força i la CUP ja li va proposar
un pacte, amb el PSC i Compromís d’Esquerres, per a canviar la batllia.
Provaran de bastir ara un pacte d’esquerres? El 28-A, ERC hi va guanyar
amb el 26,08% dels vots i JxCat va ser la tercera, amb un 14,59%. Més
difícil sembla que això pugui passar a Banyoles, que ha tingut batlles
d’ERC i de CiU aquestes darreres dècades. MiquelNoguer,
de JxCat, és batlle des del 2007 i ara es presenta a la reelecció.
També aquí ERC va guanyar el 28-A i ha exercit com a principal partit de
l’oposició al ple davant de la majoria. A Vilafranca del Penedès, PereRegull
és batlle des del 2009, després d’una moció de censura avalada per ERC i
la CUP que va desbancar els socialistes. Amb el bagatge pactista amb el
PSC, ara es torna a presentar. En les dues últimes eleccions
espanyoles, hi va guanyar ERC, i en les darreres catalanes, JxCat. Anna Erra i Quim Torra, al mercat del Ram de Vic. Fotografia: ACN.
CiU ha governat a Vic des del 1979. Però, per primera vegada, ERC va guanyar-hi el 28-A. La batllessa de JxCat, AnnaErra,
pretén mantenir-se a la sala de comandaments de l’ajuntament, però ERC
també s’ha fixat com a fita d’entrar-hi, malgrat les dificultats.
Salvant les distàncies, l’aritmètica no és gaire diferent d’Olot, on JosepM.Corominas ha tancat el mandat gràcies a un pacte amb el PSC. Però Corominas no repeteix. S’hi presenta PepBerga i ERC hi va guanyar en les dues darreres espanyoles. També canvia el candidat de JxCat a la Seu d’Urgell. AlbertBatalla
no repeteix (intenta rellevar-lo a la batllia el pediatre Jordi
Fàbrega) i JxCat va quedar a més de deu punts de distància d’ERC en les
darreres espanyoles, les segones que ERC quedava primera. També hi ha un
canvi de candidat de JxCat a Valls, on DolorsFarré cerca de rellevar el batlle AlbertBatet,
un dels homes de confiança de Carles Puigdemont i portaveu de JxCat al
Parlament de Catalunya. Aquí la governabilitat sembla novament forçada
als pactes, després d’un mandat en què Batet ha governat amb nou
regidors i gràcies a un pacte amb el partit d’Oriol Junqueras, després
d’una dècada a la batllia. ERC aconseguirà de guanyar regidors després
de l’ascens espectacular que ha tingut en les eleccions espanyoles
aquests tres últims anys? El 21-D, JxCat va quedar davant d’ERC amb sis
punts més. A Vilanova i la Geltrú, tampoc no ha optat a la reelecció la
batllessa NeusLloveras. CiU hi ha governat durant dues dècades i ara JxCat renova la llista, encapçalada per BlancaAlbà. ERC va quedar primera el 28-A, i el 21-D, per davant de JxCat.
LesbatlliesmésconsolidadesdeJxCat
Hi ha més municipis governats per JxCat on ERC va guanyar per primera
vegada el 28-A. Però la majoria amb què han governat batlles de JxCat,
que ara opten a la reelecció, dificulta molt que hi pugui haver relleus.
És el cas d’Igualada, amb MarcCastells,
i una folgada majoria absoluta d’onze regidors de vint-i-un.
Històricament, a Igualada hi ha hagut batlles de CiU i del PSC, però mai
d’ERC. A Ripoll, el batlle i també diputat de JxCat JordiMunell
ha governat amb una àmplia majoria absoluta d’onze diputats, davant els
quatre d’ERC. Amb algunes diferències, la situació es repeteix a
Puigcerdà amb AlbertPiñieira,
que va accedir al càrrec el 2015, després de cinc mandats amb ERC amb el
timó de l’executiu, i ha governat amb onze regidors dels catorze. A
Mollerussa, MarcSolsona també
va veure com ERC s’imposava el 28-A, però fins ara ha gestionat el
consistori amb una àmplia majoria absoluta d’onze regidors, davant els
tres d’ERC. Després de setze anys, l’històric convergent JosepPoblet
deixa la batllia de Vila-seca amb majoria absoluta. També la
presidència de la Diputació de Tarragona, que ha exercit durant dotze
anys. Aspira a rellevar-lo PereSegura, de la candidatura Vila-seca Segura-Junts.
El pes municipal d’ERC
Gabriel Rufián i Juli Fernández, en la campanya electoral del 28-A. Fotografia: ACN.
Fa quatre anys, ERC va obtenir 259 batllies i ha governat en més de
tres-cents municipis. Una de les més importants ha estat la de Sabadell,
amb JuliFernàndez. Hi va arribar per un pacte amb la Crida per Sabadell (encapçalada per la CUP) que incloïa fer un relleu a mig mandat amb MatiesSerracant. ERC i la Crida han compartit la gestió d’un municipi sacsejat pels casos de corrupció en què es va implicar el socialista ManuelBustos. ERC també es va enfortir el 2015 a les batllies de Cambrils (CamíMendoza), Salt (JordiViñas), Sant Vicenç dels Horts (MaiteAymerich), el Masnou (JaumeOliveras), Vilassar de Mar (DamiàdelClot), Amposta (AdamTomàs), Manlleu (ÀlexGarrido), Balaguer (JordiIgnasiVidal, que ara pugna per la reelecció amb el candidat de JxCat), Santa Coloma de Farners (JoanMartí), la Bisbal d’Empordà (LluísSais), Solsona (DavidRodríguez), Montblanc (PepAndreu), Falset (JaumeDomènech) i Moià (DionísGuiteras).
És una incògnita si l’ascensd‘ERCal‘àreametropolitana
en les eleccions espanyoles es replicarà ara a les municipals amb
l’obtenció de regidors en ciutats fins ara gairebé impenetrables, com
Santa Coloma de Gramenet. ElPSCesmantindràenelsseusbaluards,
però ERC podria començar a guanyar votants en municipis on JxCat encara
ho té més difícil per a créixer, tenint en compte que va quedar lluny
del podi, sovint com a setena força, per darrere de Vox. És el cas de
l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Viladecans, el Prat de Llobregat i
Sant Adrià de Besòs. A Badalona, a més, ERC es presenta en coalició amb
Guanyem Badalona, amb el propòsit que DolorsSabater torni a la batllia en compte de XavierGarcíaAlbiol, del PP. Diumenge, la batalla per l’hegemonia independentista entre JxCat i ERC també es dirimirà decisivament als municipis.
Una tarda d'acudit al Suprem tanca la fase pericial
Gemma Liñán Foto: EFE
Madrid. Dijous, 23 de maig de 2019
1 minut
Potser és pel cansament de tothom o per la complicació d'aportar proves pericials que puguin demostrar un delicte de rebel·lió i malversació, però el cert és que avui, entre pèrits fugaços que amb prou feines
s'han assegut a la cadira, un testimoni expert a qui finalment la
fiscalia ha renunciat davant les reiterades protestes de les defenses i
la filòloga analitzant les frases de les traduccions dels atestats, el
tram final del judici està sent d'acudit.
Només ha faltat el tall de llum al Tribunal Suprem que ha deixat fora
de joc tots els periodistes, ja que s'ha tallat també el senyal
institucional per seguir la vista.
Els metges de la pericial, per demostrar que "una agressió no
necessàriament és provocada per una agressió". També han dit que
voluntàriament ningú es pot lesionar els testicles.
La filòloga ha deixat clar que es van traduir malament les frases de
Joaquim Forn en els escrits interns per als Mossos: "La traducció
d'aquesta frase hauria d'haver conservat el valor de futur que tenia en
català". La frase era "l'1 d'octubre s'ha de celebrar el referèndum" i
es va interpretar com una ordre que s'havia de celebrar el referèndum.
"La relació que va fer la Guàrdia Civil entre Òmnium i la Generalitat
no se sustenta", han dit els últims pèrits que han desvinculat
qualsevol relació a partir de les IP de les webs.
La delegació espanyola, rebuda al Bundestag pel mateix vicepresident que Puigdemont
Lluís Bou Foto: @irenelozano
Barcelona. Dijous, 23 de maig de 2019
1 minut
El Bundestag ha donat un tracte discret a la delegació espanyola que
avui hi ha acudit per pressionar contra la moció a favor de la mediació
amb Catalunya, que va presentar el partit Die Linke. La delegació
espanyola, encapçalada per la secretària d'Estat d'España Global, Irene
Lozano, ha estat rebuda per un dels cinc vicepresidents del legislatiu
alemany, el liberal Wolfgang Kubicki, del tercer partit en importància i
el mateix que precisament va rebre la setmana passada el president Carles Puigdemont, i els consellers Toni Comín i Carla Ponsatí.
Kubicki no va dubtar a rebre dijous passat Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí al
mateix Bundestag, quan es van reunir amb diversos diputats a la seu del
legislatiu alemany, coincidint amb el míting que va celebrar JxCat a
Berlín. Els tres candidats van visitar el Parlament alemany convidats
per Die Linke.
El vicepresident alemany no ha tingut inconvenient a fer igual avui amb Lozano, que ha lliurat al Bundestag una carta del Congrés espanyol sense la signatura de la presidenta, Meritxell Batet. La firma que hi constava era la d'una expresidenta, Ana Pastor.
La secretària d'Estat d'España Global ha difós a les xarxes la seva
entrevista, i ha explicat que havia lliurat la carta signada per Ana
Pastor.
Me he reunido con uno de los vicepresidentes del Bundestag, Wolfgang Kubicki. Le he hecho entrega de una carta de nuestro Congreso que expresa preocupación por el intento del independentismo de intoxicar con su #desinformación a los diputados de un país amigo, Alemania.
La majoria de partits alemanys, entre ells la CDU i l'SPD, són
partidaris d'una solució dialogada en el conflicte català. El segon
diari alemany, el Süddeutsche de Munic, es va pronunciar ahir en contra de la suspensió dels diputats que són presos polítics, i va demanar la construcció de ponts.
Munic acollirà el primer acte de la campanya per internacionalitzar la repressió de l'Estat
El Nacional
Barcelona. Dimarts, 21 de maig de 2019
1 minut
La plataforma Wereport, nascuda per internacionalitzar la repressió de l'Estat espanyol,
ja té lloc, data i hora pel primer acte de la campanya de denúncia de
la “vulneració de drets civils” que asseguren que es practica a Espanya.
L'esdeveniment tindrà lloc a Munic aquest dijous a les set de la tarda.
Hi participaran Diether Dehm, diputat al Bundestag per Die Linke, Peter A. Kraus, catedràtic de Ciència Política a la Universitat d'Augsburg, Anand Torrents, coordinador del projecte Wereport, i Núria Tarrés, mare de l'Adrià Carrasco, activista dels CDR exiliat a Bèlgica.
Què és Wereport?
Diverses entitats socials van posar en marxa el passat mes de gener la plataforma Wereport, un projecte amb què volen denunciar internacionalment la “vulneració de drets civils” que asseguren que practica l’Estat espanyol, que acusen “d’assemblar-se a Turquia o Veneçuela”.
L’objectiu d’aquest projecte és engegar una campanya internacional de denúncia de la vulneració dels dretscivils
i polítics a Catalunya: "El dret a la representació política, el dret a
la participació política, el dret a la llibertat d'expressió i fins i
tot el dret a la pròpia integritat física, per no parlar del dret
col·lectiu a l’autodeterminació són vulnerats a casa nostra", afirmen
els creadors del projecte.
del presidente Puigdemont, Toni Comín y Clara Ponsatí,
promovido por ciudadanos del Estado español no residentes en Catalunya.
Ningún demócrata puede tolerar que se le impida tener una lista
electoral que les represente y a la que quieran votar. La cosa ya no va
de ideología, sino de democracia.
Ante situaciones extraordinarias se ha de reaccionar, la Junta
Electoral Central (JEC) pretendía excluir, por razones políticas, al
cabeza de lista de Lliures per Europa (Junts), Carles Puigdemont, y al
números dos y tres de la lista, Toni Comín y Clara Ponsatí, de las
elecciones europeas, y eso no se puede tolerar.
Hay que determinar es si estamos a favor o en contra del “derecho a
tener derechos” y si dicha categorización es también aplicable al
president Puigdemont y sus consellers o no.
Los derechos humanos y también los civiles y políticos son patrimonio
del conjunto de la sociedad y su defensa es obligación de todos. La
equidistancia es complicidad y ningún demócrata debería ser cómplice de
tales abusos. No existirá una sociedad igualitaria, justa y democrática
si a todos no se nos reconocen y garantizan los derechos fundamentales.
El president Puigdemont, Toni Comín y Clara Ponsatí han desafiado el
régimen del 78 como nunca se había hecho hasta ahora, poniendo sobre la
mesa terminar con una transición inconclusa.
Puigdemont, Comín y Ponsatí representan la desfranquización de España
para conseguir que España se comporte como una democracia europea, y es
por esto que apelamos a todos los demócratas de España.
Que España respete el derecho a la autodeterminación supone que se
comporta como una democracia plena, y que otras naciones del Estado
tengan una oportunidad futura de ejercer su soberanía y decidir
libremente sobre su destino. Y esto es de interés de todos los
españoles, no sólo de los catalanes. Puigdemont, Comín y Ponsatí estan
defendiendo la democracia en España.
Impedir que el president Puigdemont y los consellers Ponsatí y Comín
se presentaran a las elecciones europeas vulnera también al derecho de
todos los catalanes y españoles a votar libremente a quienes consideren
oportuno y afecta a los derechos de todos porque estamos ante unas
elecciones que son en circunscripción única y con la intención de
impedir que ni siquiera la lista que ellos encabezan se pudiese
presentar.
El objetivo de la Junta Electoral Central era silenciar a una parte
importante de los electores catalanes y como demócratas lo tenemos que
denunciar. Aquí la cosa ni va de candidatos ni va de partidos,
simplemente va de democracia sí o democracia no.
Nosotros, como ciudadanos del Estado español, hemos decidido vencer
el miedo, vencer la represión y denunciar esta violación de derechos
fundamentales. Nosotros defendemos la libertad. Las elecciones europeas son circunscripción única, cualquier
ciudadano del Estado, viva donde viva, puede votar la lista del
president Puigdemont, la candidatura Lliures per Europa (Junts). Estas
elecciones se han convertido en un plebiscito entre la democracia o el
autoritarismo. Por esto defendemos y apoyamos la candidatura del
presidente Puigdemont, es quien más miedo les da. Nosotros, los
ciudadanos, podemos dar voz al presidente Puigdemont, Toni Comín y
Clara Ponsatí con nuestros votos. Es fundamental que tengan voz en
Europa, en el Parlamento Europeo, por la democracia, por la libertad.
Agustin Gainza. Economista. Bilbao
Alejandro Pacheco Yepes, diseñador. El Garaje Ediciones, loquesomos.org. Madrid
Antonio Galo Ibarrondo Gamboa. Hostelero jubilado. Bilbao
Antonio Rincon. Profesor. Redondela, Galiza
Anxela Pereira. Profesora. Vigo
Arantza Goyoaga. Periodista. Bilbao
Asier Fdez. de Truchuelo. Mecánico. Vitoria-Gasteiz
Bea Talegón. Abogada y periodista. Madrid
Beñi Agirre. Historiador, profesor de euskera. Gipuzkoa
Bráulio Amaro. Profesor. Vigo
Carmen Sorauren. Iruñea/Pamplona
Cristina Ridruejo. Traductora, miembro de Mujeres X la República. Madrid
Dionisio Pereira. Historiador. A Coruña
Dolores Varela Salgado. Profesora. Galiza
Eneko Egibar Artola- Albaitaria eta Politika Zientzietan Lizentziatua. Vitoria-Gasteiz
Fernando Ealo Bravo. Delineante proyectista jubilado. Bilbao
Fernando Sánchez Aranaz. Escritor, historiador. Araba
Francisco Cisneros Medina. Movilidad. Málaga
Gonzalo Boye. Abogado penalista. Madrid
Guillermo Canut Garramiola. Ondarroa. ExPresidente del Zazpirak Bat de Rosario (Argentina)
Gustavo Luca de Tena. Xornalista. Vigo
Henrique del Bosque. Profesor. Vigo
Humberto Astibia. Catedrático de la EHU/UPV. Iruñea/Pamplona
Ikel Castrillo Urrejola. Administrativo. Madrid
Iñaki Alonso Ruiz. Editor de LoQueSomos, miembro de las Consultas Republicanas de Madrid. Madrid
Iñaki Anasagasti Iturriaga. Electricista jubilado. Bilbao
Iñaki Arrondo. Soraluze(Gipuzkoa)
Iñaki Baseta Isundegi. Guarda forestal jubilado. Bilbao
Iñaki Elejalde. Farmacéutico. Vitoria-Gasteiz
Iñaki López Rentería. Licenciado en medicina, jubilado. Bilbao
Iñigo Larramendi. Economista. Vitoria-Gasteiz
Isabel Elbal. Abogada penalista. Madrid
Javier Vizcaya. Periodista. Jefe de prensa de Xabier Arzalluz. Bilbao
Jean-Marie Bidegainberry. Biarritz
Jesus Pérez de Viñaspre. Médico. Vitoria-Gasteiz
Jexux Agirresarobe. Baserritarra. Gipuzkoa
José Joaquín Odriozola. Gipuzkoa
José María Lara. Productor de cine. Madrid
José María Rous. Enginiero telecos. Collado Villalba - Madrid
Joseba Ealo Barrena. Licenciado en Ciencias Políticas. Bilbao
Joxan Jauregi Mindegia. Papergintzako langilea. Gipuzkoa.
Joxe Migel Agirre. Psiquiatra. Vitoria-Gasteiz
Joxean Larrañaga “Urko”. Kantaria. Donostia.
Juan Manuel Rey de la Torre. Gestor laboral. Sevilla
Lourdes Gutiérrez Cano, diseñadora, Málaga
Luis Gereka. Médico. Donostia.
Luis Mª Martínez Garate. Ingeniero de telecomunicaciones. Escritor. Donostia.
Mª Ángeles Pérez Lamana. Iruñea/Pamplona
Mª Carmen Rekalde. Ilaskea/estudiante. Gipuzkoa
María Angustias Cortés Ortiz. Secretariado Asamblea Nacional Andaluza. Málaga
María del Carmen Barrena Arizamendi. Administrativa jubilada. Bilbao
María Esperanza Silva Mendoza. Estudiante. Sevilla
Maria Luisa Fernández Clavo. Limpiedora. Utrera
María Xosé Rial Conde. Profesora. Vigo
Miguel Salazar. Pelotari. Markina. Miami
Mikel Ezkerro. Buenos Aires.
Mikel Sorauren. Historiador. Iruñea/Pamplona
Mireille Tumba. Docente. Madrid
Mohamed-Rida Lkhluf Ouaddana. Ingeniero de telecomunicaciones. Málaga
Montserrat Toll del Cacho. logopeda escolar. Madrid
Moraia Grau. Madrid
Nekane Alzelai. Irakaslea/Profesora. Donostia.
Omar Salcedo de la Torre. Estudiante. Sevilla
Pedro Ignacio Altamirano Macarron. Coordinador Federal Partido Somos Andaluces, Partido Andaluz. Málaga
Pedro Santana Montoya. Escritor. Málaga
Rafael Sanmartin. Periodista y escritor. Sevilla
Robert Knörr. Sacramento State University (CA)
Rosa Minguella. Madrid
Salvador Garcia Urbano. Presidente de la Asamblea Nacional Andaluza. Málaga
Victor Manuel Vaca Arcila. Empresario hostelero. Puerto de Santa María, Cádiz
Xabier Añua. Abogado. Primera Mesa de Herri Batasuna. Vitoria-Gasteiz
Xabier Garaloces. Responsable Relaciones Insitucionales Xuntos Actua. Galiza
Desconcert a Madrid davant la moció sobre Catalunya del Bundestag
El Nacional Foto: EFE
Barcelona. Divendres, 17 de maig de 2019
1 minut
La moció que debatrà el Bundestagi que reclama una mediació d'Alemanya i la UE en el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol, presentada pel partit d'esquerres Die Linke, ha sembrat el desconcert a Madrid.
Les institucions es passen unes a les altres la pilota per veure qui ha
de reaccionar contra el debat que es produirà al Parlament alemany.
Segons informa el diari El País, aquesta situació ha
provocat que fins ara Espanya no hagi presentat cap reacció concreta.
Apunta que el govern espanyol va demanar fa dies al Congrés que
protestés per carta davant el Bundestag, amb l'argument que el cas
català és un afer intern, però la mesa de la cambra baixa espanyola, presidida per Ana Pastor, s'hi ha negat i ha argumentat que la competència és del ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell.
Aquest, però, és candidat del PSOE a les europees, i pròximament
abandonarà el càrrec, de la mateixa manera que farà Ana Pastor, que serà
substituida previsiblement per Meritxell Batet.
L'estira-i-arronsa entre el govern i el Congrés espanyol ha durat
dues setmanes, fins al punt que la carta ja estava redactada, però ha quedat en un calaix.
El diari afegeix que al final serà la responsable d'España Global, l'exdirigent d'UPyD Irene Lozano,
qui viatjarà la setmana vinent a Berlín per mantenir contactes amb el
ministeri d'Afers Exteriors alemany i el Bundestag, en un intent de
contrarestar la moció procatalana.
Enmig d'aquest embolic, l'única gestió que ha fet fins ara Espanya és
que l'ambaixador a Alemanya va enviar fa dies una carta a la
presidència del Bundestag criticant la moció de Die Linke, que té el
suport de les autoritats catalanes i de la presidència a l'exili.
"M'agradaria evitar que el Bundestag alemany actui en base a fake news o mitges veritats manipulades, que el que busquen és danyar la reputació d'Espanya i la seva condició d'estat democràtic i de dret", deia la carta.
La missiva, però, fins ara no ha causat cap efecte en el Bundestag, que ahir va admetre a tràmit la moció, perquè entri en el debat en comissió.
Anem a fer una anàlisi sobre els possibles resultats
que es poden donar a les properes eleccions europees. Partim del mosaic
de la població que resulta de l’encreuament dels eixos identitari i
social. Adjudiquem les caselles d’acord amb els resultats del 28A tal
com ja vam explicar:
Ens preguntem quins canvis es donaran cap a les europees. Què passarà a
les diverses fronteres?. Per tenir-ne una idea més clara agafarem
l’última enquesta del CEO. Cal dir que aquesta última enquesta és menys
fiable de l’habitual ja que és feta sobre mil entrevistes i
telefònicament. Farem l’encreuament entre record de vot el 28A i
intenció de vot al Parlament europeu:
Les files indiquen a on (partits) van els vots de cada record de vot, i
les columnes d’on, de quins partits segons record, s’obtenen els vots.
Els votants de la CUP (Front Republicà) proposem que tendiran a
l’abstenció, però una part votaran Puigdemont i alguns altres ERC.
Mirem-ho al quadre, la CUP es troba dins l’epígraf NS/NC/A, veiem que
efectivament els seus vots van majoritàriament a l’abstenció, JxC
(6,52%) i ERC (4,52%).
ERC només manté el 52,45% de fidelitat de vot, l’efecte Puigdemont
comporta un 10,64% de traspàs cap a JxC. ERC obté vots en primer lloc de
ECP (4,78%).
JxC manté una alta fidelitat de vot 82,49%, és a dir, no trapassa vot i
en rep d’ERC (10,64%) i CUP (6,52%). He suposat que rep vots d’esquerra
radical allunyats perquè considero que aquest sector prioritza la
legitimitat democràtica per sobre del posicionament esquerra-dreta.
ECP: fidelitat, 51,26%, traspàs a ERC (4,78%) i PSC (3,48%), rep de CUP.
PP: fidelitat 73,73%, traspàs cap a C’s (6,43%).
PSC: fidelitat 63,03%, rep de ECP, cedeix cap a C’s, Podem i ERC
C’s: fidelitat, 55,74%, traspàs a PSC i Vox, rep de Vox, PPC, PSC
A partir d’aquí proposo el següent repartiment de les caselles:
Cosa que donaria (suposant l’abstenció igualment repartida):
És a dir, 50,82% pels partits independentistes. Recordem, però, que a
les eleccions passades del 28A vam errar el FR, no per adjudicar
malament les caselles, sinó per l’abstenció d’aquestes caselles. Si
aquestes caselles opten, en un grau molt superior a la mitjana, per no
anar a votar els resultats de JxC i ERC poden baixar uns 2 punts i,
aleshores, no es superaria el 50%.
Intentem escatir-ho. Anem a comparar, segons l’enquesta, la declaració
d’abstenció en aquestes caselles amb el conjunt general. Efectivament,
globalment només el 3,37% declaren explicitament que no aniran a votar
(deixem de banda els NS/NC); però a les caselles dels que es declaren
«només catalans d’extrema esquerra», el 11,11% declaren que no aniran a
votar. Per tant, hem de restar, i aleshores el vot independentista es
quedaria al voltant del 48%. Convèncer els «només catalans d’extrema
esquerra» que vagin a votar és la clau per superar el 50% en aquestes
europees.
