LA BATALLA DE BARCELONA ELS REPTES
El dilema de Barcelona: entre el model i la marca
La gestió del turisme és el principal desafiament de la capital catalana
CATALINA SERRA Barcelona |
El lèxic de vegades ho diu tot. Fa uns anys es parlava del model Barcelona,
un terme una mica confús que tothom entenia com una manera de fer
urbanisme centrada inicialment en la recuperació de l’espai públic per a
la ciutadania i, més tard, en fer ciutat a cop de grans esdeveniments
que servien d’excusa per a les grans transformacions urbanes. Quan el
model, gràcies al Fòrum i a altres megalomanies, començava a morir
d’èxit, es va anar convertint en marca Barcelona. El model estava
pensat per als de dintre, la marca per atreure els de fora. Avui, es
parli amb qui es parli, el gran tema de la ciutat, amb permís del que
pugui passar el 9-N, és precisament aquest: com gestionar la marca i el
seu èxit perquè no acabi de fer miques el model. Els experts amb qui hem
parlat ens expliquen alguns dels grans reptes de Barcelona de cara a un
futur just.
TURISME VERSUS INDÚSTRIA
“El principal i l’únic repte que té Barcelona és com superar l’estadi
del monoconreu turístic”, afirma segur el filòsof Ferran Sáez. “El
problema és que això passa per una reindustrialització interna que té un
cost mediambiental i social que caldrà veure si la ciutadania està
disposada a assumir”. L’antropòleg i cronista barceloní Xavier Theros
comparteix el diagnòstic: “El gran repte passa per regular l’actual
indústria turística, de la qual només es beneficien les grans empreses
hoteleres i algunes multinacionals, per fer-la més respectuosa amb el
patrimoni, el territori i les persones que hi vivim”.
Les recents manifestacions a la Barceloneta han fet
palès que és un tema que preocupa, i molt, els ciutadans, que el
consideren el quart problema que té la ciutat (el primer és l’atur), per
sobre del transport, la contaminació i la pobresa. “La crisi econòmica
ha coincidit amb l’expansió del turisme globalment, i el risc
d’especialització de sectors econòmics i d’espais urbans en aquest ús és
més que evident”, comenta el geògraf Francesc Muñoz, que creu que
Barcelona s’hauria d’alliberar de la imatge de marca, pensada només per a
esdeveniments concrets, i recuperar la seva capacitat “d’acollir l’ús
quotidià dels seus propis habitants”.
Hi coincideix Judit Carrera, cap de debats del
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, per a qui és evident que
la ciutat no ha aconseguit formular una idea alternativa de la ciutat
sorgida dels Jocs Olímpics més enllà de l’aposta pel turisme: “Una de
les principals paradoxes de Barcelona és que segueix tenint un gran
prestigi internacional mentre els que hi viuen tenen una creixent
sensació de pèrdua de qualitat de vida. Tornar a cosir el prestigi de la
ciutat al privilegi que suposa viure-hi, i no només al plaer que dóna
visitar-la, és sens dubte un dels grans reptes que té plantejats
Barcelona”.
Pel president del Cercle d’Economia, Antón Costas,
la cosa varia si es té una visió de la ciutat metropolitana o
estrictament urbana. “Si parlem del pla metropolità, no hi ha gaires
problemes, però si ho mirem només en l’àmbit municipal el turisme pot
alterar la mateixa manera com la ciutat s’ha vist sempre a ella
mateixa”, comenta. “Els valors de Barcelona estaven molt vinculats a una
ciutat burgesa i industrial, gairebé manufacturera, i això comportava
virtuts com la feina, la puntualitat i els projectes a llarg termini,
que formaven part d’aquesta manera de ser. Si la ciutat canvia la seva
naturalesa econòmica i passa a ser financera i de serveis turístics
també canviaran aquests valors”.
Per Costas, el repte és capgirar la indústria
turística. “Es pot veure com una activitat especulativa i curtplacista o
com una activitat industrialitzada, desenvolupada i respectuosa amb
altres activitats i amb el patrimoni arquitectònic i ciutadà de
Barcelona. Faig una crida perquè s’industrialitzi en aquest sentit la
creativitat turística de Barcelona. Cal pensar-ho d’aquesta manera, no
podem deixar que el turisme flueixi com un torrent desbocat, sinó com un
riu canalitzat”.
Respecte a la recuperació de la indústria, mentre
que Ferran Sáez creu que l’operació 22@ ha sigut un fracàs i aposta per
la tornada de la indústria manufacturera clàssica, tot i els costos,
Costas considera que l’aposta encara pot ser vàlida i que hi ha un tipus
d’indústria de serveis que té futur perquè el concepte de fàbrica ha
evolucionat. Creu que s’hi ha d’insistir perquè, “per conservar la seva
ànima, Barcelona ha de fer un esforç continuat per pensar-se ella
mateixa com una ciutat industrial”.
LA BARCELONA METROPOLITANA
Els reptes barcelonins, com és lògic, estan enllaçats. Si per analitzar
el model econòmic Costas ja ha fet referència al concepte de la
Barcelona metropolitana -que ell veu en un sentit ampli, fins a
Sabadell i Terrassa-, l’arquitecte Manel Gausa també parla d’“una
articulació en l’àmbit territorial més enllà de l’àrea metropolitana”
quan explica la necessitat que la ciutat faci el gran salt i, a més de
ser “una ciutat atractiva per als visitants, una dream city, sigui també un lloc conegut com a generador d’activitats culturals, de pensament i d’investigació”.
En ple procés de redacció del nou Pla General
Metropolità, hi ha també coincidència en el fet que no es pot ajornar
més el debat sobre aquesta visió de la gran Barcelona, els seus límits i
la manera com s’haurà de gestionar. “És la gran assignatura pendent”,
diu Francesc Muñoz, director de l’Observatori de la Urbanització de la
UAB. I continua: “D’una banda, el territori i la vida de les persones ha
adquirit durant els últims anys un contingut netament metropolità, fins
al punt que la vida quotidiana d’una majoria d’habitants ja no té a
veure només amb un únic municipi de referència. A més, aquesta realitat
contrasta amb la mínima capacitat de govern per gestionar una munió de
dinàmiques urbanes que presenten un abast metropolità, des de la
mobilitat a la urbanització, passant per la prestació òptima de serveis
públics urbans”. “El govern metropolità no està ni embastat, però els
problemes ja fa temps que hi són”, adverteix.
“Hem de superar les endogàmies locals i les
dinàmiques centrípetes per fer l’aposta per un nou tipus de multiciutat
regió enllaçada i en xarxa”, avisa contundent Gausa, per a qui el repte
urbanístic de la ciutat és doble. Cap enfora, ha de liderar aquesta
xarxa de ciutats connectades; cap endins, s’ha de reformar creant, per
exemple, grans eixos verds a l’Eixample que multipliquin la vegetació.
“Algunes coses s’han iniciat, però cal creure-s’ho més i fer l’aposta
clara per projectes més versàtils i innovadors”. Muñoz pensa que s’ha
actuat molt a cop d’eslògan i aposta per una actualització de l’espai
públic a les noves necessitats socials del moment.
COMBATRE LES DESIGUALTATS
El creixement exponencial del sector turístic ha coincidit amb els
pitjors moments d’una crisi que ha fet disparar de manera preocupant els
índexs de desigualtat social entre els diferents barris de la ciutat.
“Els barris rics són cada vegada més rics, i els pobres cada vegada més
pobres”, afirma Teresa Crespo, presidenta de la Federació d’Entitats
d’Acció Social. “El principal repte que tenim és lluitar per reduir
aquestes diferències per fer una ciutat més cohesionada, més igualitària
i més justa socialment”. La falta d’habitatges socials en una ciutat
plena de pisos buits, sumada al drama dels desnonaments i a l’atur són,
per Crespo, els grans problemes a resoldre de manera immediata. “Una
ciutat com Barcelona ha de tenir capacitat de crear ocupació”, afirma.
Judit Carrera hi coincideix, i posa l’accent en els
joves en edat universitària. “La falta d’ocupació i la dificultat
d’accés a l’habitatge són, sens dubte, alguns dels problemes més urgents
que, tot i afectar la població en general, són devastadors per a
aquesta franja d’edat en particular”, afirma. Hi afegeix, també, la
falta d’escoles bressol, que, juntament amb la degradació dels serveis
de salut vinculats a la dependència, fan que especialment les dones, que
solen ser les més afectades, vegin molt minvada la seva qualitat de
vida a la ciutat.
PARTICIPACIÓ I CULTURA
Els problemes socials, greus, de la ciutat, no són gaire diferents
dels que pugui tenir la resta del país. Tanmateix, en l’àmbit local hi
ha moltes maneres de gestionar-ho i, cada cop més, sorgeixen entitats,
plataformes i associacions veïnals que demanen més canals de
participació. “Tenim la urgent necessitat de repensar la ciutat des dels
barris per redreçar la crisi d’identitat que patim, governant amb la
complicitat dels veïns i no com s’ha fet últimament”, comenta Xavier
Theros.
En aquest camp, la comissària i crítica d’art Rosa
Pera creu que la cultura té un paper a jugar: “Cal substituir la cultura
del consum per la cultura de la cosa comuna, potenciar el valor d’ús
per sobre del valor de canvi, i fer-ho amb vocació pública. Hem de
substituir la cultura del parc temàtic per la cultura oberta i
participativa, treure l’accent al turisme i posar-lo en la producció i
distribució de coneixement”. Com diu Teresa Crespo, és un cercle viciós:
“El desenvolupament de Barcelona com a capital turística comporta el
perill que desapareguin els espais de convivència i participació, perquè
el ciutadà no s’hi sent com a casa, i això pot fer créixer les
desigualtats”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada