El debat al voltant de la
memòria històrica torna a estar damunt la taula. El desencadenant ha estat la decisió del govern de
Pedro Sánchez de complir una vella promesa de l’esquerra: treure el cos del dictador
Francisco Franco
del Valle de los Caídos, el seu santuari personal a glòria del
feixisme, i allunyar-lo dels milers de víctimes de tots dos bàndols que
allà hi ha enterrades en la fossa comuna més gran de l’Estat espanyol.
Però, més enllà d'aquest gest simbòlic tan reclamat per les víctimes,
encara hi ha molta feina per fer en memòria històrica. Malgrat la
transició exemplar venuda de cara a la galeria, no tot està fet. Així ho
adverteixen des de diversos organismes de les
Nacions Unides fins a l'organització de drets humans
Amnistia Internacional.
Aquest 20 de novembre farà 43 anys que el dictador va morir al llit,
sense que ningú no el jutgés pels seus crims, i sense haver desfet tot
el llegat.
Aquestes són només algunes de les carpetes que, des de fa 43 anys,
agafen pols sobre la taula, esperant que algú les agafi, les obri i s’hi
posi a treballar.
Foto: EFE
Què fer amb el Valle?
Un dels primers interrogants que apareixen després de l’exhumació del
cadàver del dictador és què fer amb el Valle de los Caídos, un mausoleu
a la violació dels drets humans, on hi ha més de 33.000 cossos
enterrats, també de republicans confiscats per Franco per vendre la
“reconciliació”. No només va ser construït per presos de guerra, que van
treballar forçats en un homenatge personal al dictador, sinó que durant
dècades ha estat un punt de reunió i exaltació dels nostàlgics de la
dictadura.
Al Valle de los Caídos, al costat de Franco, també hi ha enterrat en un lloc privilegiat
José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador Miguel Primo de Rivera i fundador de Falange Española.
Després de visitar Espanya el 2014, el
relator especial del Consell de Drets Humans de l’ONU,
Pablo de Greiff, advertia que “en el seu estat actual, el lloc no
proporciona cap mena d’informació o senyalització que expliqui la
prevalença de simbologia franquista i feixista i l’exaltació del camp
‘vencedor’ de la Guerra Civil”. De la mateixa manera, criticava que no
s’ofereix informació sobre els milers de cossos enterrats, “ni que
moltes restes hi van ser traslladades sense consentiment o sense
coneixement dels seus familiars”. És per això que reclamava una
“ressignificació” de l’espai.
De propostes no n’han faltat. Albert Rivera ha proposat convertir-lo en l’Arlington espanyol. Una diferència important és que
Arlington és
el memorial de la guerra nord-americà creat pels demòcrates; el Valle
de los Caídos va ser concebut com un homenatge personal de Franco al
feixisme. Altres proposen convertir-lo en una mena d’
Auschwitz, un espai de memòria.
El relator especial de l'ONU advertia que el Valle de los Caídos no
ofereix informació sobre els milers de cossos enterrats ni com van ser
traslladats sense consentiment.
És aquesta la línia cap a la qual apunta el sociòleg Emilio Silva,
fundador de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica
(ARMH). Abans de res, però, assenyala que caldria un
informe tècnic
que determinés quants dels cossos poden ser exhumats i estudiats, com
demanen les famílies. “És quelcom que no se’ns ha permès durant molts
anys”, lamenta.
Indica que és possible, i posa l’exemple dels germans Lapeña,
fundadors del sindicat CNT, enterrats al Valle. L’exhumació va ser
ordenada pel jutjat de primera instància número dos de San Lorenzo de El
Escorial. Patrimoni Nacional ha comunicat aquest mateix agost a la
família que havia encarregat al col·legi de forenses els informes
preliminars per a l’exhumació.
Un cop resolt el capítol dels cossos, Silva creu que s’hauria de
convertir en un indret que expliqui la seva història. “Ha d’explicar
quines empreses el van construir, qui eren els presos forçats a
treballar-hi, quines n'eren les condemnes, com van traslladar-se les
restes, quin ús ha tingut el Valle...”, explica el representant de
l’associació memorialista. Recorda que, durant els anys 60 i 70, va
convertir-se en un
santuari del feixisme europeu, i s’hi reunien excombatents del continent. També defensa que hauria de ser un lloc aconfessional.
Foto: ACN
Obrir les fosses i cunetes
Hi ha una excepció que confirma la norma, segons Emilio Silva: el País Basc. “
El govern basc exhuma cada fossa que coneix,
automàticament”, explica. Insisteix en això: “Algú assenyala una fossa i
s’obre. No es discuteix”. Les autoritats basques també han gravat
centenars de testimonis i digitalitzat centenars de milers de documents.
“Hi ha hagut diversos governs, però la política no ha canviat”,
assegura. Però és això, una excepció. A la resta de l’Estat, en diversos
graus, no ha estat així. L'Estat espanyol és el segon país del món amb
més fosses comunes,
només superat per Cambodja.
El relator Pablo de Greiff denunciava ja el 2014 que la llei de
memòria històrica no establia una política estatal d’exhumacions, sinó
que “privatitzava” la responsabilitat traslladant-la a famílies i
associacions de víctimes. Aquestes, lamentava l’expert de l’ONU, “han
suplert funcions que corresponen a l’Estat, sense rebre el suport
suficient". “La ‘privatització’ de les exhumacions també alimenta la
indiferència de les institucions de l’Estat, incloent les autoritats judicials”, avisava.
Els familiars i les associacions "han suplert funcions que
corresponen a l'Estat" pel que fa a la recerca de desapareguts durant la
guerra civil i el franquisme.
El
Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades de l’ONU
també va visitar l’Estat espanyol el setembre del 2013. En el seu
informe posterior, instava de manera “urgent” l’Estat espanyol a
prioritzar la recerca de la veritat, en especial dels desapareguts,
tenint en compte l’edat “molt avançada” dels testimonis i familiars.
També cridava l’atenció sobre el “limitat abast” de la llei de memòria
històrica en aquest aspecte.
En l’absència d’exhumacions, denuncia Emilio Silva, hi han tingut un paper clau les autoritats judicials. “Els
jutges continuen prevaricant cada
cop que denunciem una fossa on hi ha restes humanes amb signes de
violència i el jutjat no s’hi presenta en el 95% dels casos”, adverteix
el fundador de l’ARMH. També assenyala els obstacles que posa la
fiscalia, com en el cas de Cipriano Martos, mort el 1973 a Reus, de qui
la justícia argentina n’ha demanat l’exhumació.
Silva sosté que és una qüestió de voluntat política, que no cal
reformar cap llei. “Un govern pot decidir acollir els refugiats de
l’'Aquarius' i pot decidir des del poder executiu posar-se a buscar els
desapareguts”, diu. “Els mateixos arguments que va fer servir la
vicepresidenta Carmen Calvo, la urgència i els informes de l’ONU, per
justificar l’exhumació de Franco, són aplicables a les fosses”, afegeix.
Foto: Dirección General de Seguridad (1940)
Anul·lar les sentències franquistes
S’han fet diverses iniciatives parlamentàries pel que fa als
tribunals franquistes i les seves sentències. Sense anar gaire lluny, la
llei de memòria històrica del 2007 els considerava il·legítims. El
juliol del 2017 el Parlament de Catalunya va qualificar 63.961 consells
de guerra d’”il·legals” i “nuls de ple dret”. Però queda un assumpte
pendent: l’anul·lació d’aquestes sentències. Pedro Sánchez podria
recollir aquest testimoni plantejat per ERC i el PDeCAT, especialment
alguns casos emblemàtics com el del president
Lluís Companys.
Però el govern de Zapatero, impulsor de la llei de memòria històrica,
rebutjava anul·lar aquests judicis. “És un impossible jurídic. La
nul·litat és la privació d’efectes jurídics i no es pot tornar a privar
d’efectes jurídics allò que el legislador ja ha declarat que no en té”,
argumentava el llavors ministre de Justícia, Francisco Caamaño. Els
intents per revisar alguns casos, com la condemna a mort a
Salvador Puig Antich, han estat en va.
Els intents per revisar algunes condemnes de tribunals franquistes, com la de Salvador Puig Antich, han estat en va.
El relator especial de l’ONU obria la porta a fer-ho en el seu
informe. “La nul·litat no representa només una reparació simbòlica, sinó
que acabaria els efectes legals d’aquestes sentències”, afirmava.
No obstant això, Silva ho veu poc probable. “Em costa creure que ho
farà aquest govern, excepte que inclogui una clàusula que impedeixi que
els descendents de persones confiscades puguin litigar per aquests
béns”, assenyala. “En molts casos són petites propietats, però també
fins i tot emissores de ràdio que avui pertanyen a grans empreses de
comunicació”, detalla.
Alguns mitjans ja han recollit les opinions de juristes, que
“alerten sobre els riscos d’anul·lar els judicis del franquisme”, com és el cas d’
El País.
El catedràtic i exdiputat del PSOE Diego López Garrido avisa que “es
poden desencadenar milions de demandes contra sentències dels
tribunals”. Justament el que persegueixen les famílies de les víctimes
del franquisme.
Foto: ACN
Cal anar a l’Argentina per investigar
En diversos països que han passat per dictadures similars a la
franquista s'han creat organismes per investigar els crims. Des dels
judicis de Nüremberg contra Adolf Hitler i els seus col·laboradors fins a les
comissions de la veritat de Sud-àfrica, Xile o l'Argentina. A l'Estat espanyol, en canvi, va fer-se la
llei d'amnistia
del 1977. "Ens la van vendre com una gran conquesta de l'esquerra, però
la majoria de presos polítics ja era al carrer. I allà hi van colar el
2f, que dona impunitat als franquistes".
Fa referència a l'article 2f de la llei, que estableix que l'amnistia
recull "els delictes comesos pels funcionaris i agents de l'ordre
públic contra l'exercici dels drets de les persones". Ha estat el
principal obstacle per poder investigar els crims del franquisme.
Qui ha intentat jutjar els crims del franquisme a l'Estat espanyol ha
estat apartat de manera fulminant. El millor exemple és el del jutge
Baltasar Garzón, que va acabar expulsat de la carrera judicial. El
llavors magistrat de l'Audiència Nacional va declarar-se competent per
investigar tortures, desaparicions forçades i execucions. Però la
fiscalia va oposar-s’hi perquè no el considerava competent, i va rebre
una querella de Manos Limpias, Falange i Libertad e Identidad. El
resultat: la macrocausa va quedar en un calaix.
Amnistia Internacional i l'ONU han advertit que la llei d'amnistia és
contrària a les obligacions internacionals contretes per l'Estat
espanyol.
En el seu informe del 2008,
Amnistia Internacional
ja advertia que la llei d'amnistia "no només és una norma
preconstitucional, contrària a les disposicions de la Constitució, sinó
que és contrària al dret internacional convencional vinculant per
Espanya en aquell moment".
En els mateixos termes, el relator especial de l'ONU subratllava la
"incompatibilitat entre els efectes de la llei d'amnistia amb les
obligacions internacionals adquirides per Espanya", citant el Pacte
Internacional de Drets Civils i Polítics. Recordava que aquests
compromisos van ser contrets abans d'aprovar-se la llei d'amnistia.
El resultat de la impossibilitat d'iniciar investigacions a l'Estat
espanyol és que ho ha de fer la jutgessa Maria Servini a l'altra banda
de l'Atlàntic, a càrrec del jutjat federal número u de Buenos Aires.
Porta les regnes de l'anomenada "
querella argentina".
No obstant això, la magistrada també s'ha d'enfrontar als obstacles de
la fiscalia general de l'Estat quan cita a declarar exalts càrrecs del
règim franquista.
Un patrimoni multimilionari en mans de la família
La setmana passada el Tribunal Suprem de Xile va comdemnar la família
del dictador Augusto Pinochet a retornar més de 1.600 milions de dòlars
a l'Estat. La sentència tenia a veure amb el cas del banc Riggs, dels
Estats Units, que va investigar la fortuna del colpista. Segons la
investigació, Pincohet va arribar a tenir 127 comptes secrets en aquell
banc, per uns 27 milions de dòlars. La condemna no es pot recórrer. A
l’Estat espanyol no s’ha vist res així amb els Franco.
Sense anar gaire lluny, la família Franco ha heretat un patrimoni
multimilionari, que el dictador va acumular durant quatre dècades. En el
seu llibre
Los Franco S.A., el periodista Mariano Sánchez va
intentar quantificar aquesta fortuna. La xifra que va sortir va ser
entre 500 i 600 milions d’euros. El 1975, any que va morir Franco, la
seva filla Carmen Franco i el seu marit Cristóbal Martínez-Bordiú tenien
22 propietats.
Es calcula que la fortuna de la família Franco es mou entre els 500 i els 600 milions d'euros.
Una d'aquestes és el famós
Pazo de Meirás, al terme
municipal de Sada (A Coruña), oferta el 1938 al dictador com a
residència d'estiu. Actualment continua en mans de la família, però
diverses administracions locals estan litigant per a confiscar-la a la
família Franco. El seu net, Francis Franco, advertia la setmana passada:
“Lluitarem pel Pazo de Meirás; l'hem heretada i és nostra”.
"Hi ha un munt de béns que van ser adquirits il·legalment i l'Estat
no ha fet absolutament res per recuperar-los", lamenta Emilio Silva. El
president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica
assenyala amb ironia la paradoxa: "A Xile s'està fent, a l'Argentina
també. Resulta que l'Estat espanyol va fer la transició 'exemplar', però
ha deixat tot el patrimoni en mans dels Franco".
Jutges i policies
En el seu intorme del 2014 el relator de l'ONU Pablo de Greiff
lamentava que els programes de formació de la Policia Nacional i la
Guàrdia Civil no incloïen ni l'estudi de la guerra civil i la dictadura,
ni de les violacions greus als drets humans, de les quals van tenir
part de responsabilitat.
En els mateixos termes s'expressava sobre el poder judicial: "El relator especial nota amb preocupació que els
programes de formació de jutges
en matèria de drets humans no només no fan menció a les
responsabilitats del poder judicial durant la guerra civil i la
dictadura franquista, sinó que tampoc inclouen temes específics de drets
humans".
El llegat de la dictadura també es veu en elements com la
Fundación Nacional Francisco Franco,
creada a glòria del dictador i que va arribar a rebre diners públics.
Aquesta entitat va arribar a oferir assessorament legal a aquells
municipis perseguits per incomplir la llei de memòria històrica, que no
en són pocs.
Una llei limitada i incomplerta
La primera
llei de memòria històrica no va arribar
fins al 2007, de la mà del govern del president José Luis Rodríguez
Zapatero. Malgrat que va vendre’s de manera molt ambiciosa, en aquell
moment ja va deixar poc satisfetes les associacions memorialistes. Ara,
una dècada després, encara ho estan menys, veient el seu grau de
compliment.
Des de les entitats de memòria històrica assenyalen que, com a molt,
ha servit de "palanca" per posar en qüestió els noms dels carrers i els
símbols franquistes. I tot i així, els incompliments 11 anys després
d'aprovar-se es compten per centenars. El millor exemple és el del
monument franquista de Tortosa, que després d'una consulta popular va decidir mantenir-se en el seu lloc.
Segons el registre que va fer l’advocat especialitzat Eduardo Ranz ara fa un any, fins a
349 municipis espanyols incompleixen
aquest aspecte de la llei de memòria històrica. El rànquing el lidera
Castella i Lleó (191), seguida de Castella-la Manxa (69), Aragó (22),
Extremadura (17), el País Valencià (16), Astúries (12), Galícia i
Andalusia (8), les Canàries (3) i Catalunya, les Balears i Múrcia (1).
Per la seva part, el relator de l'ONU Pablo de Greiff expressava
"preocupació" perquè "mai no s'ha establert una política d'Estat per a
la promoció de la veritat" i que la llei de memòria històrica "no
soluciona en absolut aquest problema".
"De vegades fer una llei és una trampa", adverteix Emilio Silva. "Si
no hi ha voluntat política, una llei com la de la memòria històrica
acaba servint de ben poc. El millor exemple és el dels desapareguts",
conclou el membre de l'associació memorialista.
29.08.2018 22:00
