VilaWeb ha pogut parlar amb el conseller Puig mentre ja era a l’Alguer.
—Per què heu decidit d’anar a l’Alguer?
—He vingut a tenir algunes reunions de caràcter cultural i polític. Però sobretot tenia ganes de tornar a trepitjar terres de parla catalana. Ser a l’Alguer em motiva més sentimentalment. Anar a Itàlia, un estat on el govern a l’exili encara no havia entrat, és un pas més. Que el primer lloc d’Itàlia on entrem sigui l’Alguer és tan important com que el primer lloc de l’estat francès on vam entrar fos Perpinyà, on vaig anar al gener. Potser és sentimental o simbòlic, però per a mi és important. A França hi haurà anades, però la primera va ser a Perpinyà, i a Itàlia també hi haurà més viatges, però el primer haurà estat a l’Alguer.
—Quina sensació heu tingut en arribar?
—Una sensació fantàstica en veure el cel blau i un sol brillant. Tot això acompanyat de la cuina i el vi… Veritablement és casa. És Sardenya, però la part catalana. Poder parlar en català, francament, fa molta il·lusió. No sóc un expert en l’Alguer, però sóc a casa. Com quan baixàvem direcció a Perpinyà, que va sortir el sol després de dormir tota la nit. Et comences a apropar a casa. Som a l’abril i molta gent que em trobo a Bèlgica encara em parla de Perpinyà. És un fet simbòlic i hi ha gent que ho critica i diu que som romàntics o idealistes, però a mi Perpinyà encara em porta molt bon record, i més quan la gent m’ho recorda. Aquests passos que hem fet a l’exterior els hem fet en països de llengües i cultures diferents, però a mi personalment sempre m’ha agradat cuidar molt allò que diuen Països Catalans, territoris de parla catalana o com es vulgui dir. Per mi allà on es parla català hi ha temes a compartir. Dels quatre estats on es parla el català, he estat a Catalunya Nord i a l’Alguer. Em falta Andorra i els territoris que encara controla l’estat espanyol.
—Què fareu durant aquest cap de setmana?
—Aniré a veure una obra de teatre costumista que fan en alguerès i tindrem una reunió amb totes les entitats culturals de l’Alguer. Hi ha l’Obra Cultural de l’Alguer, relacionada amb Òmnium, una delegació de Plataforma per la Llengua, una delegació d’Òmnium, una del IEC… També participaré en un festival d’un poble pròxim que es diu Bauladu. És un festival de literatura, de la paraula, que es titula ‘Al voltant de la llar de foc’. I em trobaré amb el batlle d’aquest municipi. M’he reunit, a més, amb el responsable de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer, Gustau Navarro, en connexió amb Luca Bellizzi, que és el delegat del govern de la Generalitat a Itàlia. També vinc a explicar la situació de Catalunya i el que estem vivint, aquesta manca de llibertat i de dret a la llibertat d’expressió i el fet que els nostres companys siguin a la presó. La gent vol saber com va el judici i què passa a Catalunya un any i mig després. La intenció és explicar Catalunya al món, en definitiva. Com fan els casals catalans de Brussel·les, de Colònia, de Luxemburg, d’Amsterdam… I no només a Europa, també a altres continents. Aquestes entitats culturals amb què tants anys portàvem treballant, si abans ja eren importants, en aquest moment ho són el doble. Els vinc a dir que són les nostres ambaixades de la cultura, la pau i la cohesió social. El que fan ens ajuda a demostrar que estem dempeus i seguim treballant i fent les coses amb pau i serenor, sense insultar i sense cops de porra. Aquesta diàspora catalana a l’exterior ha tingut una rellevància més que important per a nosaltres en aquest últim any. Hem d’agrair-los el que fan i veure si podem fer més encara tots plegats.
—Entre anar a Perpinyà i anar a l’Alguer què heu trobat de diferent?
—Marxar de Perpinyà en cotxe eren moltes hores, mentre que marxar de l’Alguer en avió són dues horetes. Seguim voltant per Europa com a ciutadans lliures sense cap problema. Si la justícia espanyola aixequés una ordre de cerca i captura internacional per tercera vegada i els sortís malament a Itàlia, seria un revés important. No deixaria de ser una ampliació dels països europeus en què han fracassat. No és que vingui a provocar-ho, però vinc conscient que la nostra tasca d’intervenció internacional implica també assumir riscos. He vingut amb les mesures de protecció necessàries, però alhora disposat a assumir més riscos.
—Després d’aquest temps a l’exili, com és el fet de ser lliure d’anar a tot arreu menys a Catalunya?
—Ara ho focalitzo molt en la campanya electoral. Accepto anar a les llistes pel senat sabent que si guanyo i no puc acabar sent senador serà per culpa dels poders judicials, que m’impediran anar a recollir l’acta amb total normalitat. Per tant, que això es visibilitzi una vegada més. El 21-D ja vaig haver de renunciar-hi per tal que no es manipulessin les votacions al parlament. Després no han parat de perseguir els resultats electorals. Mai en la història de la democràcia europea la justícia ha arribat a interferir tant en la suma dels vots dels càrrecs electes. En el moment que ets un càrrec electe –que vol dir que t’han escollit els ciutadans– passes a tenir un estatus de respecte i protecció. A tot arreu menys a Espanya, on el poder jurídic continua interferint. Per què accepten els nostres companys de la presó ser caps de llista? O per què jo o el Jami Matamala acceptem de presentar-nos al senat? Per a refregar-los, dins de les seves pròpies institucions, la vergonya democràtica que executen en contra dels represaliats, sigui els que només estan amb querelles, sigui els que estan a la presó o els que som a l’exili. Hem d’aprofitar totes les plataformes democràtiques per tal de fer manifesta aquesta situació. Ja hem vist aquests dies com no permeten que els caps de llista puguin sortir a fer actes o fer cap acte dins la presó. Es visibilitza dia a dia. Si guanyés l’acta de senador, podria tornar si el tribunal de justícia corresponent retirés l’ordre de cerca i captura sobre la meva persona. Això no ho denunciem només a les eleccions, sinó arreu d’Europa on se’ns permet donar a conèixer la nostra situació.
—És possible que el govern espanyol pressioni l’italià per aquesta visita?
—És públic i notori el favor que ens fan les ambaixades espanyoles cada vegada que executen una ordre del senyor Borrell. Hi ha gent que ens comença a preguntar si el tenim en nòmina! Jo els dic que no… Als països normals, quan veuen l’actitud amb què la diplomàcia espanyola es belluga, se n’adonen que qui té un problema és Espanya. Fan anar la diplomàcia, les ambaixades i els cònsuls de manera barroera i poc elegant. Segurament deu ser el primer que s’estudia el primer dia de classe per a ser diplomàtic espanyol: com malmetre les relacions cordials entre països. No fa gaire van interferir a Mèxic perquè no es pogués fer una videoconferència del president Puigdemont. Arriben a uns nivells que al final són ells els qui queden retratats. La diplomàcia exterior espanyola queda tocada amb unes actituds incomprensibles.
—Amb aquest, ja són un bon grapat de viatges, com hi reacciona la gent?
—Sortosament, cada vegada ens coneix més. Hi ha hagut declaracions a Portugal, declaracions de quaranta-un senadors de totes les regions de França, el manifest signat pel Consell Regional d’Occitània, declaracions a Itàlia, a Còrsega, a la regió flamenca de Bèlgica… Cada vegada els suports són més evidents, tant de polítics, com de premis Nobel o juristes. El suport és cada vegada més evident excepte en els països propers a Espanya, els veïns, que és amb qui més ens hem d’entendre. Les males formes de fer de la diplomàcia espanyola donen molta més credibilitat a la nostra paraula. Sobretot quan explico que la presidenta del parlament, Carme Forcadell, escollida democràticament, permet un debat al parlament i per això fa un any i mig que és a la presó… Això és una prova irrefutable davant de qualsevol país, assemblea d’ONGs, parlament polític o reunió privada, més enllà del que cadascú opini o la tendència que tingui, més esquerranosa, dretosa, lliberal, anàrquica o de centre. Aquest sol fet, sumat a la visió de la diplomàcia espanyola, ens dóna més credibilitat. Els diners que deu costar i totes les hores que dediquen a aquella societat que van crear per millorar la marca Espanya! Totes les seves ambaixades fent una operació anti-Catalunya contra nosaltres, que som quatre persones. Això vol dir vuit mans, quatre ordinadors, quatre telèfons i una webcam. No som més! No tenim una agència de publicitat, ni d’advocats ni diplomàcies. Nosaltres no gastem diners públics en difamar la marca Espanya. Mai no hem parlat malament d’Espanya. Són ells que es fan malbé el seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada