divendres, 26 d’octubre del 2018
Qui és qui: Els membres del Consell Assessor pel Debat Constituent
Qui és qui: Els membres del Consell Assessor pel Debat Constituent
Lluís Llach presidirà l'organisme
|
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha signat aquest divendres el decret amb els noms dels membres del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent, presentat aquest dimarts. El president del consell serà Lluís Llach, Marta Rovira Martínez serà la vicepresidenta, i Jordi Domingo Garcia-Milà serà el seu secretari.
Aquests són els seus membres:
Lluís Llach i Grande. Cantautor i escriptor. Ha esdevingut un referent de la cançó catalana i de la cultura per a diverses generacions. Va ser president de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent a la legislatura XI com a diputat independent de Junts pel Sí. Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discs i, en acabar la seva carrera musical, va crear una fundació per al desenvolupament al Senegal. Ha escrit tres novel·les i un llibre de records sobre Miquel Martí i Pol.
Antonio Baños i Boncompain. Periodista i escriptor. Es va diplomar en Ciències de la Informació a la UAB. Ha treballat i col·laborat en una gran quantitat de mitjans de comunicació. Ha fet periodisme de divulgació econòmica i ha publicat dos llibres sobre aquesta matèria. Més recentment, ha escrit els llibres 'La rebel·lió catalana' i 'La república possible' que exploren els camins del procés cap a la independència de Catalunya. És portaveu de Súmate.
Carmina Castellví i Vallverdú. Advocada i jurista. Llicenciada en Dret. Col·legiada de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Lleida. Especialitzada per a la Jurisdicció de Menors del Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya. És advocada al Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) del Pallars Sobirà i secretària interventora del Servei d’Assistència Tècnica del Consell Comarcal del Pallars Sobirà pels municipis de Soriguera i Farrera des del 2009. Va ser diputada independent de Junts pel Sí en la XI legislatura.
Jordi Domingo i Garcia-Milà. Advocat. Amb més de 43 anys d'experiència en dret civil, mercantil, internacional i processal, és membre de l'ICAB des del 1975 i és portaveu de la plataforma Constituïm, que va elaborar —amb la participació activa de més de 3.500 persones— un projecte de constitució per a la República de Catalunya. Actualment és president de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya.
Albano Dante Fachin Pozzi. Membre fundador de Procés Constituent i signant del manifest fundacional de Podemos, “Mover Ficha”. Entre 2015 i 2017, va ser diputat per Catalunya Sí Que Es Pot. Va fundar la revista Cafèambllet i ha escrit dos llibres: “Artur Mas: on són els meus diners” i “Informe Urgent des dels escons 4 i 5”.
Jaume López Hernàndez. Professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra. És doctor en Ciència Política i de l'Administració i Màster en Teoria Política i Social i en Filosofia de les Ciències Socials. Va ser membre fundador i portaveu de Reinicia Catalunya i relator del Cicle de debats "Processos constituents al món", organitzat per la Generalitat de Catalunya. És autor de diversos llibres sobre dret de decidir i processos constituents arreu del món.
Àngels Martínez Castells. Professora de política econòmica (UB). És doctora en Ciències Econòmiques. Ha investigat sobre gènere, economia crítica i feminista, salut pública, immigració i ciutadania, entre més. Ha treballat també en la Història del Pensament Econòmic. Va ser diputada de CSQP al Parlament de Catalunya la XI legislatura i té una llarga trajectòria com a activista social en diverses organitzacions.
Albert Noguera Fernández. Jurista i politòleg. Professor de Dret Constitucional a la Universitat de València. Autor d'una extensa obra sobre poder i processos constituents, teoria de l'Estat i drets socials. Ha estat assessor de diferents processos constituents a Llatinoamèrica, on també ha estudiat les noves formes de participació política. És autor de diversos llibres com 'Utopia i poder constituent' o 'El subjecte constituent', entre més.
Montserrat Palau i Vergés. Doctora en Filologia Catalana i professora titular de la Universitat Rovira i Virgili i de l'Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere (IIEDG). Assagista, escriptora i col·laboradora en diversos mitjans de comunicació. La seva recerca s’ha centrat en la literatura contemporània, en la cultura popular i en els estudis de dones, gènere i feminismes. Va ser diputada de Junts pel Sí a la legislatura XI.
Miquel Puig i Raposo. Economista. Va obtenir el doctorat a la UB i va ampliar estudis al MIT i a la John F. Kennedy School of Government (Universitat Harvard). Va ser el primer president del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI). Va ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i també va dirigir la TVC. Actualment és el director general del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya i regidor d'Hisenda de l'Ajuntament de Falset. Ha escrit diversos llibres sobre l'economia catalana.
Marta Rovira Martínez. Doctora en Sociologia. Professora associada a la UOC i a la UAB. Directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Ha publicat diversos llibres i estudis sobre llengua, immigració, cultura, participació, educació, memòria, símbols, identitat nacional, i ha codirigit dos documentals. Col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació.
M. Gabriela Serra Frediani. Activista social. Va ser diputada per la CUP-Crida Constituent durant la legislatura XI. Ha estat presidenta de l'Associació de Veïns de Singuerlín a Santa Coloma de Gramenet i de la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament. Actualment és membre d'Entrepobles, la Fundació per la Pau, el Centre Delàs d'Estudis per la Pau, la Plataforma Pau i Democràcia, entre més.
Beatriz Talegón. Periodista. Llicenciada en Dret, va cursar estudis d'Economia del Desenvolupament a la London School of Economics a la Universitat de Pequín. Fou secretària general de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes. Ha treballat com a assessora del govern de Castella La Manxa a Brussel·les i com a assessora al Parlament Europeu. Ha escrit diversos llibres i és articulista i col·laboradora de diversos mitjans de comunicació.
De Fachin a Bea Talegón: Llach anuncia els dotze primers noms del consell del Fòrum Cívic Constituent
26.10.2018 08:55
—Àngels Martínez Castells, ex-diputada de CSQP.
—Montserrat Palau, ex-diputada de Junts pel Sí i professora de la Universitat Rovira Virgili.
—Carmina Castellví, ex-diputada de Junts pel Sí i jurista.
—Albano-Dante Fachin, ex-diputat de CSQP i periodista.
—Jaume López, professor de la UPF
—Albert Noguera, professor de la Universitat de València.
—Jordi Domingo, jurista.
—Gabriela Serra, ex-diputada de la CUP.
—Miquel Puig, economista.
—Beatriz Talegón, periodista.
—Antonio Baños, ex-diputat de la CUP i periodista.
—Marta Rovira i Martínez, directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.
Llach ha explicat que tots són membres del consell a títol personal. Ho ha aclarit fent referència a l’ex-diputada Gabriela Serra, perquè la CUP ha declarat que no hi dóna suport, al consell assessor. Llach també ha explicat que durant la setmana vinent decidiria la resta d’integrants. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha signat el decret amb aquests dotze primers noms.
He nomenat
els dotze primers membres del Consell Assessor pel Fòrum del Debat
Constituent. Confiança absoluta per aquest equip proposat per en @lluis_llach i que tindrà via lliure. Moltes gràcies pel vostre compromís i generositat. Bona feina!http://www.president.cat/pres_gov/president/ca/actualitat/noticies/308722/president-quim-torra-nomena-membres-consell-assessor-limpuls-forum-civic-social-pel-debat-constituent.html …
El president del consell assessor ha deixat clar que la funció de l’òrgan no és redactar la constitució catalana. I ha explicat que ‘en els països avançats el procés constituent el fa el parlament’. Per això, ha dit que la funció del consell serà treballar amb les entitats i organitzacions per obrir un debat tan ampli com sigui possible sobre el futur de Catalunya.
Més informació:
—Consulteu les biografies del membres del consell del Fòrum Cívic Constituent
Cap al judici a l’1-O: Totes les garanties que vulnera el Tribunal Suprem espanyol
25.10.2018 21:50
El judici a l’1-O ja comença a
tenir un calendari, perquè el Tribunal Suprem espanyol ha acceptat la
instrucció que ha fet Pablo Llarena i ha decretat l’obertura del judici
oral. És a dir, que les acusacions –la fiscalia, l’advocacia general de
l’estat i el partit d’ultradreta Vox– tenen cinc dies per a presentar
els escrits, i això pot acabar passant el 2 de novembre vinent. Aquell
dia sabrem si finalment l’estat acusa els dirigents independentistes que
aniran a judici de rebel·lió, sedició i malversació. És segur que Vox
ho farà. Després serà el torn de les defenses, de presentar els seus
escrits, i amb el calendari a la mà és ben probable que les sessions del
judici comencin el mes de gener i que s’allarguin uns dos mesos, durant
els quals els presos polítics seran traslladats a una presó de Madrid.
Haurà passat poc més d’un any d’ençà dels fets pels quals seran jutjats,
tot un rècord de la justícia espanyola, que ha accelerat tant com ha
pogut els terminis en un procediment d’aquesta envergadura, tant
jurídica com política. La voluntat d’escarment i de fer seure al banc
dels acusats els protagonistes polítics i socials de l’octubre republicà
a Catalunya tan aviat com fos possible i quan la memòria dels fets és
encara viva ha passat davant de tot; dels terminis raonables en un
procés amb una vintena d’acusats i amb uns delictes de la gravetat de la
rebel·lió i la sedició i vulnerant d’aquesta manera les garanties més
elementals de la defensa. La interlocutòria de conclusió del sumari que
ha publicat avui el Suprem és una prova flagrant de la vulneració del
dret de les defenses dels processats.
És un element d’indefensió que els fets pels quals seran jutjats han estat investigats per diversos jutjats alhora: pel Suprem, per l’Audiència espanyola –que ha processat el major Trapero i la intendenta Laplana–, pel jutjat número 13 de Barcelona –que mesos abans de l’1-O va començar a investigar en secret desenes d’alts càrrecs del govern amb nombroses irregularitats processals i amb l’amenaça que també podrien acabar essent processats per rebel·lió– i pel jutjat número 7 de Barcelona, que investiga més d’una vintena d’agents de la policia espanyola per l’actuació violenta del dia del referèndum. Una petició tan elemental com la d’incorporar en la macrocausa que ha instruït Pablo Llarena les investigacions, testimonis i documentació d’aquests jutjats ha estat desestimada pel Tribunal Suprem. L’argument: que Llarena ja va dir que els fets investigats per aquests jutjats ‘no tenen cap connexió processal’ entre ells. És solament un exemple de les tres-centes peticions d’inclusió de proves, documents i testimonis que el Suprem no ha volgut incloure en la instrucció.
És un element d’indefensió que els fets pels quals seran jutjats han estat investigats per diversos jutjats alhora: pel Suprem, per l’Audiència espanyola –que ha processat el major Trapero i la intendenta Laplana–, pel jutjat número 13 de Barcelona –que mesos abans de l’1-O va començar a investigar en secret desenes d’alts càrrecs del govern amb nombroses irregularitats processals i amb l’amenaça que també podrien acabar essent processats per rebel·lió– i pel jutjat número 7 de Barcelona, que investiga més d’una vintena d’agents de la policia espanyola per l’actuació violenta del dia del referèndum. Una petició tan elemental com la d’incorporar en la macrocausa que ha instruït Pablo Llarena les investigacions, testimonis i documentació d’aquests jutjats ha estat desestimada pel Tribunal Suprem. L’argument: que Llarena ja va dir que els fets investigats per aquests jutjats ‘no tenen cap connexió processal’ entre ells. És solament un exemple de les tres-centes peticions d’inclusió de proves, documents i testimonis que el Suprem no ha volgut incloure en la instrucció.
L’argument principal per a desestimar-los és que aquesta ‘allau
documental no faria sinó endarrerir l’inici del plenari’. Els advocats
dels presos s’han queixat manta vegada de la dificultat d’accedir a la
documentació inclosa en el sumari, a part del fet que hi manquessin
coses tan fonamentals com les comunicacions dels Mossos durant el 20-S o
bé la resolució del tribunal superior de Slesvig-Holstein desestimant
l’extradició de Carles Puigdemont per rebel·lió. A més, en les nombroses
diligències que van demanar al tribunal, hi ha la queixa del mal
funcionament de l’anomenat ‘núvol virtual’ des del qual podien consultar
la documentació del sumari. Un núvol que té moltes dificultats de
funcionament i que va entrebancar molt la consulta. Però el Tribunal
Suprem diu que no és pas excusa perquè ‘durant la instrucció podien
haver anat mirant la documentació’.
La documentació desestimada
Heus ací una mostra, a tall d’exemple, de les proves que el tribunal no ha volgut incloure en el sumari, i que haurien fet que la instrucció de Llarena hagués de tornar a començar o, si més no, que s’allargués un temps més i que el judici no pogués començar fins més endavant:
—La incorporació al sumari de testimonis recollits al jutjat número 13 de Barcelona, a l’Audiència espanyola i al jutjat número 7 de Barcelona.
—Proves mèdiques pericials sobre les lesions dels agents que van intervenir l’1-O, per a saber ben bé com se les van fer.
—Informació a la companyia Twitter sobre la identitat dels usuaris de comptes @nmaquiavelo1984 i @JdanielBaena, gestionats per responsables de la Guàrdia Civil que dirigien les investigacions.
—Dades sobre l’antiguitat de tots els membres de la sala penal del Suprem per a saber per quins criteris s’havia designat Pablo Llarena jutge instructor. En teoria, el sistema és rotatori. Es demanen aquestes dades per si la designació de Llarena havia estat irregular, ateses les sospites publicades en diversos mitjans, i, doncs, s’havia vulnerat el dret fonamental de tenir un jutge ordinari.
—La inclusió de nombrosos vídeos del primer d’octubre.
—La petició al Ministeri de Defensa perquè informi si hi va haver plans de contingència per a les unitats adscrites a la II Regió Militar en relació amb l’1-O; si es va activar el pla de contingència anomenat Cota de Malla de suport a les forces de seguretat de l’estat espanyol per al mateix període de temps.
—El bescanvi de correspondència, al setembre, entre el conseller d’Interior i el ministre d’Interior en relació amb el referèndum de l’1-O.
—La petició a l’Ajuntament de Barcelona perquè certifiqui els danys ocasionats al mobiliari urbà durant el 20-S i l’1-O.
—Informació de l’ICS sobre el nombre de lesionats per la policia l’1-O, amb detall de diagnòstic clínic de cada cas.
—Que el Centro Nacional de Protección de Infraestructuras Críticas informi de les resolucions adoptades en el seu àmbit competencial en relació amb el primer d’octubre. És a dir, ‘si es van adoptar plans de protecció d’infrastructures crítiques en relació amb el referèndum i a quines administracions es van remetre aquests plans’. I que es diferenciï allò que té a veure amb el nivell 4 d’alerta antiterrorista amb el risc associat a la situació política d’aquell moment.
—Les actes del consell de ministres fets el 2017 en què es va debatre la proposició al congrés de la declaració de l’estat de setge.
—Quines detencions van fer el primer d’octubre i per què?
—El percentatge d’efectius de Mossos, guàrdies civils i policies espanyols que disposaven d’arma llarga aquells dies.
—Els enregistraments de les càmeres de seguretat del Departament d’Economia el 20 i 21 de setembre de 2017.
—Material gràfic de la gent damunt dels cotxes de la Guàrdia Civil el 20-S a Economia.
—Que el Ministeri d’Interior informi dels criteris del dispositiu del primer d’octubre sobre: distribució territorial, nombre d’agents destinats a aquest dispositiu i criteri de repartiment, identificació dels comandaments que van donar ordres per a atacar els col·legis; els comandaments que van donar l’ordre d’aturar les actuacions violentes a partir d’un determinat moment de la tarda.
—Els efectius policíacs que van participar en el dispositiu del 20-S, tant uniformats com de paisà; el protocol de protecció i custòdia d’armes de foc llargues que hi havia dins els cotxes de la Guàrdia Civil.
—Petició perquè pèrits experts analitzin la literalitat de tots els missatges, intervencions i discursos de Cuixart i Sànchez perquè determinin si contenen cap mena d’incitació concreta a actes insurreccionals violents.
—Les declaracions de Méndez de Vigo el 22 de setembre en què parlava d’accions tumultuàries, anticipant la querella per sedició contra Sànchez i Cuixart presentada poc després per la fiscalia de l’Audiència espanyola.
Són tan sols alguns exemples de proves fonamentals per a l’enjudiciament i que Llarena ni tan sols havia inclòs en el sumari. Les defenses demanen que s’hi incorporin, però el Suprem ho desestima amb els arguments que s’allargaria l’inici del judici, que no poden actuar de filtre de la instrucció de Llarena i que si el jutge instructor ja va denegar unes proves ells no les acceptaran pas en el sumari.
I qui són ells? Són els magistrats del tribunal que jutjarà els presos polítics. La majoria són els mateixos que van admetre a tràmit la querella de la fiscalia per rebel·lió i tenen contactes personals i professionals amb el jutge Llarena. Per això se’n va demanar la recusació, però va ser endebades. Un element més d’indefensió, de manca de garanties i de vulneració de drets fonamentals.
La documentació desestimada
Heus ací una mostra, a tall d’exemple, de les proves que el tribunal no ha volgut incloure en el sumari, i que haurien fet que la instrucció de Llarena hagués de tornar a començar o, si més no, que s’allargués un temps més i que el judici no pogués començar fins més endavant:
—La incorporació al sumari de testimonis recollits al jutjat número 13 de Barcelona, a l’Audiència espanyola i al jutjat número 7 de Barcelona.
—Proves mèdiques pericials sobre les lesions dels agents que van intervenir l’1-O, per a saber ben bé com se les van fer.
—Informació a la companyia Twitter sobre la identitat dels usuaris de comptes @nmaquiavelo1984 i @JdanielBaena, gestionats per responsables de la Guàrdia Civil que dirigien les investigacions.
—Dades sobre l’antiguitat de tots els membres de la sala penal del Suprem per a saber per quins criteris s’havia designat Pablo Llarena jutge instructor. En teoria, el sistema és rotatori. Es demanen aquestes dades per si la designació de Llarena havia estat irregular, ateses les sospites publicades en diversos mitjans, i, doncs, s’havia vulnerat el dret fonamental de tenir un jutge ordinari.
—La inclusió de nombrosos vídeos del primer d’octubre.
—La petició al Ministeri de Defensa perquè informi si hi va haver plans de contingència per a les unitats adscrites a la II Regió Militar en relació amb l’1-O; si es va activar el pla de contingència anomenat Cota de Malla de suport a les forces de seguretat de l’estat espanyol per al mateix període de temps.
—El bescanvi de correspondència, al setembre, entre el conseller d’Interior i el ministre d’Interior en relació amb el referèndum de l’1-O.
—La petició a l’Ajuntament de Barcelona perquè certifiqui els danys ocasionats al mobiliari urbà durant el 20-S i l’1-O.
—Informació de l’ICS sobre el nombre de lesionats per la policia l’1-O, amb detall de diagnòstic clínic de cada cas.
—Que el Centro Nacional de Protección de Infraestructuras Críticas informi de les resolucions adoptades en el seu àmbit competencial en relació amb el primer d’octubre. És a dir, ‘si es van adoptar plans de protecció d’infrastructures crítiques en relació amb el referèndum i a quines administracions es van remetre aquests plans’. I que es diferenciï allò que té a veure amb el nivell 4 d’alerta antiterrorista amb el risc associat a la situació política d’aquell moment.
—Les actes del consell de ministres fets el 2017 en què es va debatre la proposició al congrés de la declaració de l’estat de setge.
—Quines detencions van fer el primer d’octubre i per què?
—El percentatge d’efectius de Mossos, guàrdies civils i policies espanyols que disposaven d’arma llarga aquells dies.
—Els enregistraments de les càmeres de seguretat del Departament d’Economia el 20 i 21 de setembre de 2017.
—Material gràfic de la gent damunt dels cotxes de la Guàrdia Civil el 20-S a Economia.
—Que el Ministeri d’Interior informi dels criteris del dispositiu del primer d’octubre sobre: distribució territorial, nombre d’agents destinats a aquest dispositiu i criteri de repartiment, identificació dels comandaments que van donar ordres per a atacar els col·legis; els comandaments que van donar l’ordre d’aturar les actuacions violentes a partir d’un determinat moment de la tarda.
—Els efectius policíacs que van participar en el dispositiu del 20-S, tant uniformats com de paisà; el protocol de protecció i custòdia d’armes de foc llargues que hi havia dins els cotxes de la Guàrdia Civil.
—Petició perquè pèrits experts analitzin la literalitat de tots els missatges, intervencions i discursos de Cuixart i Sànchez perquè determinin si contenen cap mena d’incitació concreta a actes insurreccionals violents.
—Les declaracions de Méndez de Vigo el 22 de setembre en què parlava d’accions tumultuàries, anticipant la querella per sedició contra Sànchez i Cuixart presentada poc després per la fiscalia de l’Audiència espanyola.
Són tan sols alguns exemples de proves fonamentals per a l’enjudiciament i que Llarena ni tan sols havia inclòs en el sumari. Les defenses demanen que s’hi incorporin, però el Suprem ho desestima amb els arguments que s’allargaria l’inici del judici, que no poden actuar de filtre de la instrucció de Llarena i que si el jutge instructor ja va denegar unes proves ells no les acceptaran pas en el sumari.
I qui són ells? Són els magistrats del tribunal que jutjarà els presos polítics. La majoria són els mateixos que van admetre a tràmit la querella de la fiscalia per rebel·lió i tenen contactes personals i professionals amb el jutge Llarena. Per això se’n va demanar la recusació, però va ser endebades. Un element més d’indefensió, de manca de garanties i de vulneració de drets fonamentals.
Les peticions de diligències de les defenses contenen un
argumentari clar per a garantir tot de drets fonamentals que han estat
vulnerats. I la constatació que, una vegada i una altra, totes aquestes
peticions han estat desestimades ajudarà a bastir la futura demanda al
Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg. Aquesta demanda
es presentarà una volta dictades les sentències, i amb un gran argument:
l’estat espanyol ha aplicat contra els dirigents independentistes
catalans un dret processal i penal d’excepció, ‘el dret penal de
l’enemic’.
dijous, 25 d’octubre del 2018
Espanya es fractura i els diaris de Madrid no ho reconeixen
QUIOSCOS & PANTALLES
Espanya es fractura i els diaris de Madrid no ho reconeixen
Antoni Maria PiquéFoto: EPP
Barcelona. Dijous, 25 d'octubre de 2018
2 minuts
Les portades impreses dels diaris de Madrid certifiquen aquest dijous que Espanya es trenca o, com titula El Mundo,
que “la crispació parteix el Congrés en dos”, que representa que és el
mateix per a un bon patriota constitucional. La cosa va anar així:
—“És vostè partícip i responsable del cop d'Estat que s'està perpetrant a Espanya”, va etzibar Pablo Casado a Pedro Sánchez des del faristol del Congrés aquest dimecres a la tarda.
—“Les relacions amb el president del PP, Pablo Casado, estan trencades”, va replicar La Moncloa, ja prop de la mitjanit.
En aquest punt, qualsevol ciutadà es preguntaria què els passa a aquests dos, per què es barallen, quina és la causa d’un enfrontament tan bèstia, mai vist.
La resposta de les portades és un silenci espès i singular.
Perquè s’han barallat per Catalunya i els costa de dir, de reconèixer, d’acceptar. Esclar, vinga setmanes i setmanes fabricant el relat que la crisi catalana és, abans que res i sobretot, “una crisi entre catalans”, i ara resulta que esclata com un polvorí enmig d’una sessió de control al Congrés, entre els líders dels dos principals partits espanyols.
Pitjor encara, la quaestio disputata no tenia res a veure amb el procés, sinó amb la venda d’armes a l’Aràbia Saudita. Han començat discutint-se per això però mira, una cosa ha menat a una altra cosa, s’han posat a barallar-se pel procés i, patapam, tot d’una, la fractura, la divisió, la crispació i tot plegat s’han traslladat de Catalunya –amb el seu #Parlamentcerrado i la seva “fractura social”, etcètera– al cor institucional de la democràcia espanyola del 78.
“Y todo por Catalunya”, diu la crònica d’El País en una postil·la més que reveladora.
S’ha punxat el globus. Això és el que està absent en totes quatre portades –especialment la de l’ABC, que és, tota sencera, un anunci de loteria (cap problema: la real, que ve a dins, és un pòster de Casado).
Tornant a les armes (sense segones eh) i a l’Aràbia Saudita, cal estar pendents de la investigació de l’Audiència Nacional sobre 16 operacions de venda de material bèl·lic tancades amb aquell país entre el 1992 i el 2014 per Defex, empresa participada per l’Estat espanyol (51%) i fabricants d’armes (49%). Es tracta de contractes irregulars per valor de més de 70 milions d'euros, aconseguits pels directius de Defex pagant suborns milionaris. És una exclusiva d’El País de dimecres a la que aquest dijous ja s’hi ha afegit El Mundo.
Tot això, de moment, només apareix en dues columnetes a la primera pàgina dels esmentats diaris. A La Razón i a l’ABC no se’n canta ni gall ni gallina.
A la vista d’aquesta nova claveguera de l'Estat descoberta per l’Audiència, quina cara se li queda a Sánchez, que defensava al Congrés mantenir la venda d’armes a Riad “per responsabilitat”. O a Dolors Montserrat, la portaveu del PP, que ha parlat de mantenir el comerç bèl·lic “pel bé d’Espanya”. De moment, sembla que “el bé d’Espanya” hauria anat a parar a les butxaques dels directius irresponsables de Defex i a les dels seus clients.
—“És vostè partícip i responsable del cop d'Estat que s'està perpetrant a Espanya”, va etzibar Pablo Casado a Pedro Sánchez des del faristol del Congrés aquest dimecres a la tarda.
—“Les relacions amb el president del PP, Pablo Casado, estan trencades”, va replicar La Moncloa, ja prop de la mitjanit.
En aquest punt, qualsevol ciutadà es preguntaria què els passa a aquests dos, per què es barallen, quina és la causa d’un enfrontament tan bèstia, mai vist.
La resposta de les portades és un silenci espès i singular.
Perquè s’han barallat per Catalunya i els costa de dir, de reconèixer, d’acceptar. Esclar, vinga setmanes i setmanes fabricant el relat que la crisi catalana és, abans que res i sobretot, “una crisi entre catalans”, i ara resulta que esclata com un polvorí enmig d’una sessió de control al Congrés, entre els líders dels dos principals partits espanyols.
Pitjor encara, la quaestio disputata no tenia res a veure amb el procés, sinó amb la venda d’armes a l’Aràbia Saudita. Han començat discutint-se per això però mira, una cosa ha menat a una altra cosa, s’han posat a barallar-se pel procés i, patapam, tot d’una, la fractura, la divisió, la crispació i tot plegat s’han traslladat de Catalunya –amb el seu #Parlamentcerrado i la seva “fractura social”, etcètera– al cor institucional de la democràcia espanyola del 78.
“Y todo por Catalunya”, diu la crònica d’El País en una postil·la més que reveladora.
S’ha punxat el globus. Això és el que està absent en totes quatre portades –especialment la de l’ABC, que és, tota sencera, un anunci de loteria (cap problema: la real, que ve a dins, és un pòster de Casado).
Tornant a les armes (sense segones eh) i a l’Aràbia Saudita, cal estar pendents de la investigació de l’Audiència Nacional sobre 16 operacions de venda de material bèl·lic tancades amb aquell país entre el 1992 i el 2014 per Defex, empresa participada per l’Estat espanyol (51%) i fabricants d’armes (49%). Es tracta de contractes irregulars per valor de més de 70 milions d'euros, aconseguits pels directius de Defex pagant suborns milionaris. És una exclusiva d’El País de dimecres a la que aquest dijous ja s’hi ha afegit El Mundo.
Tot això, de moment, només apareix en dues columnetes a la primera pàgina dels esmentats diaris. A La Razón i a l’ABC no se’n canta ni gall ni gallina.
A la vista d’aquesta nova claveguera de l'Estat descoberta per l’Audiència, quina cara se li queda a Sánchez, que defensava al Congrés mantenir la venda d’armes a Riad “per responsabilitat”. O a Dolors Montserrat, la portaveu del PP, que ha parlat de mantenir el comerç bèl·lic “pel bé d’Espanya”. De moment, sembla que “el bé d’Espanya” hauria anat a parar a les butxaques dels directius irresponsables de Defex i a les dels seus clients.
Entretant, a casa nostra…
…els dos diaris grans de Barcelona es preocupen amb tanta gentilesa dels presos polítics. Se’n cuiden a la seva manera, esclar: fent d’aparador dels “gestos” de Pedro Sánchez, i d’estendards del diàleg i la moderació amb què caldria correspondre a la generositat aclaparadora del president del govern espanyol:
Editorial
Els interessos d'Espanya
QUIOSCOS & PANTALLES
La immersió torna a la trinxera dels diaris de Madrid (per tapar l'afer àrab)
Oriol Soler: "A partir de l'1-O, l'Estat ens ensenya que si continuem, ens matarà"
Cas 1-O
Oriol Soler: "A partir de l'1-O, l'Estat ens ensenya que si continuem, ens matarà"
El NacionalFoto: ACN
Barcelona. Dijous, 25 d'octubre de 2018
3 minuts
L’empresari Oriol Soler, editor i director general de Som, va ser una de les persones que van viure en primera persona els dies que van portar a la declaració d’independència del
27 d’octubre del 2017, ha explicat avui que durant els dies previs a la
declaració es va confirmar des de Madrid que hi hauria violència.
En una entrevista a El món a Rac1, ha assegurat que "l’Estat havia decidit anar a la guerra i l’empresonament de Sànchez i Cuixart formava part d’aquesta guerra. A partir de l’1 d’octubre, l’estat s’organitza i comença una guerra i ens ensenya que, com continuem, ens matarà”.
Soler ha recordat que el mateix dia 1 d'octubre hi va haver-hi opinions contràries sobre com si calia aturar el referèndum o continuar amb la seva realització. Com és sabut, el referèndum va tirar endavant, però Soler ha assenyalat que “el fet que l’Estat estès disposat a fer servir la sang per aturar el que vingués, va condicionar de forma definitiva el que va passar entre el dia 1 i el 27”.
En tot cas, Soler relata que el mateix dia del referèndum “hi ha una reunió a Palau en què una persona molt important proposa aturar el referèndum i diu ‘aturem el referèndum perquè aquests ens mataran’. Una altra persona diu que, si hi ha morts, no és responsabilitat seva. I una tercera persona més important dona la raó a la primera i diu: ‘nosaltres no ho hem explicat això, hem explicat la revolució dels somriures, no vam dir que hi hauria sang’. I aquí s’obre un debat. No s’atura perquè es considera que és el més raonable”.
“El mateix debat que comença el dia 1, acaba el dia 26. Una part de la gent que hi ha allà pensa que hem d’anar fins al final per fer un cop de puny sobre la taula, i hi ha una part de la gent que creu que no estàvem preparats per aquest nivell de guerra i que hem de parar per recuperar forces. A les dues posicions hi ha gent d’ERC i gent de Convergència”, ha afirmat
Soler també ha assegurat que “amb gent a la presó i amb exiliats, sembla una frivolitat que jo digui que tinc por”, però ha afirmat que aquesta era “l’estratègia de l’estat espanyol”. “Hi ha hagut moments que ens han volgut fer passar por”, ha afegit, per recordar que “hi havia un helicòpter tot el dia sobre del Pati dels Tarongers i hi havia informes i trucades que ens deien que anaven a per nosaltres”
“Hi havia les urnes que no es van fer servir, les urnes que es van fer servir, i hi havia unes altres urnes” ha afirmat, per afegir que “en el camp informàtic, hi havia el CTTI, hi havia un sistema informàtic i una altra alternativa”.
Soler, que s’ha mostrat més partidari d’anar a eleccions, considera que a un any vista ha valgut la pena el què va passar perquè “hem plantejat el problema a Espanya i hem plantejat el problema al món” i “hem après moltes coses”, també les que “hem fet malament”. “La cosa més dolorosa que hem fet malament és no veure que hi ha una part molt important de la població que no vol la independència i que va tenir por”, ha afegit, per reblar, “no vull la independència amb un 40% de la població espantada. Tenim l’obligació de convèncer més gent i ser molt més empàtics amb la gent que té por”.
Soler va formar part de l’anomenat ‘estat major’ del procés, el nucli dur de Carles Puigdemont que el va assessorar en l’organització de l’1 d’octubre, a més de cap de campanya del 9-N i també de Junts pel Sí.
En una entrevista a El món a Rac1, ha assegurat que "l’Estat havia decidit anar a la guerra i l’empresonament de Sànchez i Cuixart formava part d’aquesta guerra. A partir de l’1 d’octubre, l’estat s’organitza i comença una guerra i ens ensenya que, com continuem, ens matarà”.
Soler ha recordat que el mateix dia 1 d'octubre hi va haver-hi opinions contràries sobre com si calia aturar el referèndum o continuar amb la seva realització. Com és sabut, el referèndum va tirar endavant, però Soler ha assenyalat que “el fet que l’Estat estès disposat a fer servir la sang per aturar el que vingués, va condicionar de forma definitiva el que va passar entre el dia 1 i el 27”.
En tot cas, Soler relata que el mateix dia del referèndum “hi ha una reunió a Palau en què una persona molt important proposa aturar el referèndum i diu ‘aturem el referèndum perquè aquests ens mataran’. Una altra persona diu que, si hi ha morts, no és responsabilitat seva. I una tercera persona més important dona la raó a la primera i diu: ‘nosaltres no ho hem explicat això, hem explicat la revolució dels somriures, no vam dir que hi hauria sang’. I aquí s’obre un debat. No s’atura perquè es considera que és el més raonable”.
“El mateix debat que comença el dia 1, acaba el dia 26. Una part de la gent que hi ha allà pensa que hem d’anar fins al final per fer un cop de puny sobre la taula, i hi ha una part de la gent que creu que no estàvem preparats per aquest nivell de guerra i que hem de parar per recuperar forces. A les dues posicions hi ha gent d’ERC i gent de Convergència”, ha afirmat
'L'Estat va començar una guerra"
Així mateix, l’empresari recorda que l’Estat “va començar una guerra”, i que en aquesta guerra, “el component mediàtic va tenir molta importància”, en especial en aspectes com “el tractament de la fugida d’empreses o la creació de la por i el pànic sobretot entre la gent que no és independentista”, i de fet, ha assegurat que el 21-D va haver-hi votants, en referència concreta als de Ciutadans, que “van votar per un sistema de repressió molt concret, que vol que acabem a presó”.Soler també ha assegurat que “amb gent a la presó i amb exiliats, sembla una frivolitat que jo digui que tinc por”, però ha afirmat que aquesta era “l’estratègia de l’estat espanyol”. “Hi ha hagut moments que ens han volgut fer passar por”, ha afegit, per recordar que “hi havia un helicòpter tot el dia sobre del Pati dels Tarongers i hi havia informes i trucades que ens deien que anaven a per nosaltres”
Urnes de sobres
Quant a la realització del referèndum, Soler ha assegurat que estava convençut que “hi hauria urnes, paperetes i sistema informàtic”, perquè tot “estava mil·limètricament organitzat de forma molt complexa, preveient molts escenaris”. Així, ha assegurat que “el cens universal no s’improvisa” i que hi hagués gent defensant les escoles tampoc va ser improvisat.“Hi havia les urnes que no es van fer servir, les urnes que es van fer servir, i hi havia unes altres urnes” ha afirmat, per afegir que “en el camp informàtic, hi havia el CTTI, hi havia un sistema informàtic i una altra alternativa”.
Cap negociació, només mentides
Finalment, Soler ha assegurat que no va haver-hi cap tipus de negociació entre els governs català i espanyol, “perquè l’Estat és un mentider compulsiu” i perquè ningú va donar garanties al president Puigdemont. “Una vegada més ens tornen a enganyar, com el dia 10 d’octubre que es va aturar la declaració d’independència per obrir la porta a una negociació”.Soler, que s’ha mostrat més partidari d’anar a eleccions, considera que a un any vista ha valgut la pena el què va passar perquè “hem plantejat el problema a Espanya i hem plantejat el problema al món” i “hem après moltes coses”, també les que “hem fet malament”. “La cosa més dolorosa que hem fet malament és no veure que hi ha una part molt important de la població que no vol la independència i que va tenir por”, ha afegit, per reblar, “no vull la independència amb un 40% de la població espantada. Tenim l’obligació de convèncer més gent i ser molt més empàtics amb la gent que té por”.
Soler va formar part de l’anomenat ‘estat major’ del procés, el nucli dur de Carles Puigdemont que el va assessorar en l’organització de l’1 d’octubre, a més de cap de campanya del 9-N i també de Junts pel Sí.
dimecres, 24 d’octubre del 2018
L'artífex de la immersió rebutja el nou model lingüístic: "El català perd força"
Model lingüístic
L'artífex de la immersió rebutja el nou model lingüístic: "El català perd força"
Pepa MasóFoto: Efe
Barcelona. Dimecres, 24 d'octubre de 2018
2 minuts
El pedagog Joaquim Arenas, considerat un dels artífexs del model d’escola catalana i del mètode de la immersió lingüística, ha rebutjat el nou model lingüístic del sistema educatiu català presentat aquest dimarts pel vicepresident de la Generalitat Pere Aragonès i el conseller d'Ensenyament Josep Bargalló perquè considera que
“no incideix en l’ús del català a les escoles” en tant que posa al
mateix nivell el català i el castellà. Arenas, en declaraciones a El Nacional, creu que amb el nou model “el català perd força”.
“No podem acontentar un sector de la societat dient-los que no pateixin, que el castellà serà respectat, perquè ja ho està”, afirma Arenas, que insisteix que si bé el castellà s’ha de conservar, “incentivar-lo com a llengua a consolidar és un punt molt discutible del nou model lingüístic”.
El document presentat pel Govern preveu que cada centre educatiu, seguint el seu projecte lingüístic propi, pugui incorporar blocs de contingut curricular en castellà i planificar activitats orals en aquesta llengua en centres situats en entorns amb forta presència de la llengua catalana.
En la situació política actual “hi ha una por injustificable que la llengua faci nosa a un projecte polític concret”, ha indicat Arenas. “És important situar les coses al seu lloc: la llengua de la nació catalana és el català, pels catalans i pels que vulguin ser catalans”, ha afegit.
“No podem acontentar un sector de la societat dient-los que no pateixin, que el castellà serà respectat, perquè ja ho està”, afirma el pedagog, que insisteix que si bé el castellà s’ha de conservar, “incentivar-lo com a llengua a consolidar és un punt del nou model lingüístic molt discutible”.
Arenas afirma que el document “no aclareix prou que el model educatiu és l’escola catalana i que una altra cosa és la immersió” i recorda que la immersió és el mètode perquè aquells alumnes nouvinguts no catalanoparlants puguin incorporar-se a l’escola catalana. En aquest punt ha asseverat que “sempre que es fa immersió es fa escola catalana, no sempre que es fa escola catalana es fa immersió”.
“No podem acontentar un sector de la societat dient-los que no pateixin, que el castellà serà respectat, perquè ja ho està”, afirma Arenas, que insisteix que si bé el castellà s’ha de conservar, “incentivar-lo com a llengua a consolidar és un punt molt discutible del nou model lingüístic”.
El document presentat pel Govern preveu que cada centre educatiu, seguint el seu projecte lingüístic propi, pugui incorporar blocs de contingut curricular en castellà i planificar activitats orals en aquesta llengua en centres situats en entorns amb forta presència de la llengua catalana.
El català, fet nacional
El pedagog insisteix que el cal, precisament, és potenciar el català i ha apuntat que el nou model el que busca és “no ofendre les persones que no veuen el català com el fet nacional més important”.En la situació política actual “hi ha una por injustificable que la llengua faci nosa a un projecte polític concret”, ha indicat Arenas. “És important situar les coses al seu lloc: la llengua de la nació catalana és el català, pels catalans i pels que vulguin ser catalans”, ha afegit.
“No podem acontentar un sector de la societat dient-los que no pateixin, que el castellà serà respectat, perquè ja ho està”, afirma el pedagog, que insisteix que si bé el castellà s’ha de conservar, “incentivar-lo com a llengua a consolidar és un punt del nou model lingüístic molt discutible”.
Arenas afirma que el document “no aclareix prou que el model educatiu és l’escola catalana i que una altra cosa és la immersió” i recorda que la immersió és el mètode perquè aquells alumnes nouvinguts no catalanoparlants puguin incorporar-se a l’escola catalana. En aquest punt ha asseverat que “sempre que es fa immersió es fa escola catalana, no sempre que es fa escola catalana es fa immersió”.
El document del nou model lingüístic al sistema educatiu presentat pel conseller Bargalló
24.10.2018 11:17
El Departament d’Ensenyament va presentar
ahir el document ‘El model lingüístic del sistema educatiu a
Catalunya’, que vol actualitzar el model actual. La presentació es va
fer al Petit Palau de la Música Catalana, amb la presència del
vice-president del govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere
Aragonès, i del conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló.
Les propostes que conté aquest nou model han suscitat controvèrsia, amb acusacions contra el departament que dirigeix Bargalló de fer perillar el sistema d’immersió, pel pes que pugui acabar tenint el castellà en l’ensenyament en les escoles que són en zones ‘de catalanització plena’, tal com diu el document. Aquest matí Bargalló ha donat explicacions a la cadena SER i ha desmentit es rebaixi la immersió. ‘El que fem és adequar la didàctica de les llengües a la realitat sociolingüística actual dels nostres centres’, ha dit. Ha dit que calia que tots els alumnes fossin ‘altament competents en català i castellà’ i que és ‘una estratègia que s’ha de seguir de manera diferenciada a cada centre’.
Us oferim el document íntegre, per l’interès que té per a tota la comunitat educativa:
Josep Bargalló
Les propostes que conté aquest nou model han suscitat controvèrsia, amb acusacions contra el departament que dirigeix Bargalló de fer perillar el sistema d’immersió, pel pes que pugui acabar tenint el castellà en l’ensenyament en les escoles que són en zones ‘de catalanització plena’, tal com diu el document. Aquest matí Bargalló ha donat explicacions a la cadena SER i ha desmentit es rebaixi la immersió. ‘El que fem és adequar la didàctica de les llengües a la realitat sociolingüística actual dels nostres centres’, ha dit. Ha dit que calia que tots els alumnes fossin ‘altament competents en català i castellà’ i que és ‘una estratègia que s’ha de seguir de manera diferenciada a cada centre’.
Us oferim el document íntegre, per l’interès que té per a tota la comunitat educativa:
Torra convida els líders parlamentaris a una taula de diàleg el 16 de novembre
24.10.2018 11:59
El gest de Torra, en compliment del mandat parlamentari, s’ha escenificat durant la sessió de control al govern. Un debat en què també s’ha fet evident l’aposta de l’executiu per negociar els pressupostos amb els comuns després que la CUP hagi passat definitivament a exercir un paper d’oposició.
Per què Flandes es va rebel·lar contra la monarquia hispànica?
història
Per què Flandes es va rebel·lar contra la monarquia hispànica?
Marc PonsTarragona. Diumenge, 21 d'octubre de 2018
6 minuts
Brussel·les, 5 de juny de 1568. Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, III duc d’Alba i capità general de Flandes, ordenava l’execució de Lamoral de Gavere, comte d’Egmont, stadhouder d’Holanda i cosí i company d’armes del rei hispànic Felip II, i de Philip de Montmorency, comte de Horn, stadhouder de Guelders
i cosí de Gavere. Tant Egmont com Horn s’havien distingit com a homes
d’armes al servei de la monarquia hispànica en el conflicte que aquesta
mantenia amb la monarquia francesa pel lideratge europeu. I fins i tot
Egmont, en la seva condició de familiar de la casa reial, havia
representat Felip II en el casament simbòlic del llavors hereu a la
monarquia hispànica amb la reina Maria d’Anglaterra. Els delictes que la
justícia hispànica va imputar a Egmont i Horn van ser els de rebel·lió i traïció. S’havien oposat a la implantació de la Inquisició hispànica als Països Baixos,
i se’ls va condemnar a una execució presentada com una escena de públic
escarment: van ser decapitats a la plaça major de Brussel·les.
Felip II, el duc d'Alba i el cardenal Granvela / Viquipèdia
Els comtes d'Egmont, de Horn i d'Orange / Viquipèdia
Flandes en el trencaclosques de Carles de Gant
Per a entendre el context del conflicte ens cal recular unes dècades: l’any 1516 (mig segle abans) Carles de Gant, pare de Felip II, assolia la majoria d’edat i prenia possessió de l’herència materna (les corones catalanoaragonesa i castellanolleonesa) i de la paterna (l’arxiducat d’Àustria i el ducat independent de Borgonya, que comprenia els Països Baixos). Carles de Gant reunia així la sobirania de diverses corones i principats independents en un difícil equilibri anomenat monarquia hispànica. Carles de Gant —que la historiografia nacionalista espanyola va rebatejar amb el sobrenom de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya quan, en aquell segle, ni Espanya ni Alemanya existien— governaria sobre la base que el seu imperi era un immens trencaclosques de peces de diferents mesures, relleus i textures. En temps de Carles, el comtat independent de Flandes es va governar amb la mateixa independència que ho havia fet des de la centúria del 800, amb la diferència que el sobirà en lloc de dormir a Brussel·les ho feia a Toledo.
Els Països Baixos (1556-1648) / Arxiu d'El Nacional
Carles I, el flamenc negociador
Però les tornes van canviar radicalment amb Felip II. L’any 1556, Carles de Gant, vell i cansat, abdicava a favor del seu primogènit. Amb l’entronització de Felip es desfermaven tots els dimonis. Bàsicament perquè Carles i Felip, pare i fill, eren dos perfils radicalment oposats, cosa que explica en bona mesura el conflicte a Flandes, que derivaria en una revolució nacional. Carles era un humanista, la qual cosa no vol dir, en cap cas, que tolerés de bon grat la llibertat religiosa i, encara menys, l’avanç del protestantisme en els seus dominis centreeuropeus. Però Carles havia nascut i havia estat educat a Flandes, i tenia aquella característica perspectiva de les societats mercantils centreeuropees: era un negociador nat. En canvi Felip havia nascut i havia estat educat a Castella, en un entorn dominat per les oligarquies aristocràtiques latifundistes de cultura rendista, que havien convertit la religió en el nervi polític i ideològic del regne.Felip II, el duc d'Alba i el cardenal Granvela / ViquipèdiaFelip II, el castellà integrista
Amb aquests elements és fàcil dibuixar el perfil integrista de Felip, incapaç de traçar la línia que assenyalava on acabava la política i on començava la religió. Felip, en el decurs del seu regnat, revelaria que s’avenia més amb el pensament de la seva besàvia Isabel la Catòlica —i que s’hi sentia més còmode— que amb el del seu pare, Carles de Gant. Sense oblidar que els personatges que l’envoltaven combregaven —mai més ben dit— plenament amb aquestes polítiques. Felip va impulsar una colossal reculada en tots els aspectes de la vida pública que tindria funestes conseqüències. Flandes seria la primera pedra de toc del seu regnat i l’escenari on tindria lloc un combat brutal entre dues formes de governar radicalment diferenciades. El conflicte entre les oligarquies cortesanes de Madrid, llavors ja elevada a la categoria de capital de l’imperi, i les classes dirigents de Brussel·les, Gant, Lieja i Anvers, bàsicament d’economia mercantil, es pot resumir en l’expressió Castella versus Flandes.L’espoli de Felip II a Flandes
Felip II va cometre el mateix error que més endavant cometrien tots els Felips que han posat les natges al tron de Madrid. En aquest sentit, Habsburgs i Borbons fan bona la dita que l’home, en aquest cas el rei de les Espanyes, és l’únic animal que ensopega dos cops —i tres, i quatre, i cinc, i sis— amb la mateixa pedra. Felip II, emmerdat en mil fronts de guerra, va tenir l’ocurrència de segrestar les caixes comunals de Flandes, que no era poca cosa, per finançar la despesa militar dels Tercios de Castilla al front nord de la guerra amb la monarquia francesa. Flandes, a mitjans de la centúria del 1500, era el territori més ric i més dinàmic de l’edifici polític hispànic. I la caixa comunal de Brussel·les, per posar un exemple, tenia una capacitat de recaptació i d’inversió molt superior a les de ciutats com València o Nàpols, que la duplicaven en població. Saltant-se totes les lleis, constitucions i textos legals va arrasar els calaixos públics del seu domini més ric.
Brussel·les a mitjan segle XVII / Museus Reials de Belles Arts
Convertir els textos legals en paper higiènic
Felip II, a Flandes, no faria més que seguir una pràctica indecent que havien iniciat els seus besavis materns, els Reis Catòlics, a Castella: convertir en paper higiènic les Capitulacions de Santa Fe (tant el contracte que van signar a Colom, com el que van rubricar davant les autoritats islàmiques de Granada) va ser l’inici d’una pràctica que Felip II convertiria en cultura d’estat, amb totes les reserves que implica fer ús d’aquest terme en aquella època. Naturalment la qüestió no es va quedar aquí; allò de si vols fer emprenyar un català toca-li la butxaca és més universal que no sembla. Tanmateix, el que va provocar les protestes més enèrgiques va ser l’acte de trepitjar i rebregar la llei. A Flandes, en aquella societat mercantil en què els contractes eren sagrats, no s’entenia de cap manera. Com no s’entenia que els Tercios de Castilla, de forma sistemàtica, es cobressin les soldades saquejant les ciutats de Flandes —és important subratllar que no eren territori enemic— quan s’endarrerien els pagaments.
Brussel·les en un gravat de 1680 / Biblioteca Nacional de França
La Inquisició hispànica i el règim de terror
Les primeres grans protestes van derivar en l’incendi d’alguns temples catòlics i la destrucció d’algunes imatges. L’integrista Felip II hi va veure un llamp que esquerdava l’escena tenebrosa que pertot cobria els seus dominis, i que tan magistralment el Greco havia plasmat en la pintura El entierro del conde Orgaz. I en aquell instant van entrar en escena el cardenal Granvela i la Inquisició. Felip II, tan convençut com la seva besàvia Isabel la Catòlica que la religió havia de ser el primer instrument d’unificació dels seus dominis, va nomenar l’integrista Antonio Perrenot de Granvela inquisidor de Flandes. Un pretext necessari, també, per acabar amb la dissidència política. La Inquisició hispànica a Flandes (1561) va actuar com una policia política que va acabar instituint un règim de terror. Granvela no arribaria a presenciar les execucions d’Egmont i Horn, però durant l’exercici del seu càrrec va acumular una llista d’enemics tan espectacular que va obligar Madrid a destituir-lo (1564).
El Tribunal de Tumultos en un gravat coetani / Biblioteca del Palau de la Pau de La Haia
El duc d’Alba i el Tribunal de Tumultos
La desaparició de Granvela no va afavorir la distensió. La Inquisició hispànica mantenia un règim de terror que, contra el que pretenia, alimentava la rebel·lió. Va ser llavors que va entrar en escena el duc d’Alba, nomenat cap dels Tercios de Castilla a Flandes (1567) amb el propòsit d’acabar la feina que Granvela havia deixat inconclusa. Alba, el militar més sanguinari de l’època, va crear un organisme policial i judicial de nom revelador, el Tribunal de Tumultos (1568), que va sembrar Flandes de ruïna i de cadàvers durant quasi deu anys. En aquella dècada de terror, el Bloedraad —Tribunal de la Sang, el terme popular per designar-lo— va executar 1.073 persones i va confiscar els béns de 11.130 persones més, abans de desterrar-les. El castellà Juan de Vargas, un dels jutges d’aquell pretès tribunal, va fer l’estimació que el volum de les confiscacions, destinades a omplir les arques de la monarquia hispànica, s’elevaria a 700.000 quilos de plata en monedes. Alba no tan sols seria un espoliador, sinó també una fàbrica de rebels.
Mapa de Flandes després de la independència de les províncies del nord, fet a París (1693) / Biblioteca Nacional de França
Imatge principal: L'execució dels comtes d'Egmont i de Horn en un gravat coetani / Biblioteca Nacional de França
Subscriure's a:
Missatges (Atom)