ESPANYA, CEMENTIRI DE TIRANS I NAZIS
EL PERIODICO
Aquí hi jeuen dictadors i genocides
Franco no és l'únic 'cabdill' enterrat en aquest país. Els ossos de Trujillo i Batista van anar a parar al seu dia als cementiris del Pardo i de Sant Isidro, i continuen allà. Destacats acòlits de Hitler també 'descansen' en territori espanyol
La de Franco al Valle de los Caídos no
és l’única tomba polèmica que hi ha a Espanya. Diversos cementiris
recullen les restes d’altres dictadors i genocides, d’aquí i d’allà.
Unes són anònimes, d’altres, discretes, i també n’hi ha de pomposes i
orgulloses del seu inquilí, com la que acull a la basílica de la Mercè de Jerez de la Frontera Miguel Primo de Rivera, que després del seu cop d’estat el 1923 va encapçalar un govern dictatorial d’inspiració feixista fins al 1930.
A pocs metres de l’entrada del cementiri municipal del poble valencià de Carcaixent,
quan comencen els panteons nobles, té des de fa gairebé 50 anys la seva
distingida tomba ‘el senyor Vicent’. Però no és aquest el nom que
apareix a la làpida, perquè Vicente Pérez García, la
identitat que va tenir durant els prop de 20 anys que va viure a la
comarca de la Ribera, no existia. Tampoc el desgastat escut que
ennobleix el frontal sota una adusta creu té els colors de Polònia,
malgrat que també se’l va conèixer a la zona com ‘el general polonès’.
El 1969, una vegada mort i amb el règim franquista encara dret i amb bona salut, no feia falta ocultar res més, per això el nom inscrit és Vjekoslav Luburic i se’l reconeix com a general de les forces croates. Això sí, no apareix ni el seu sobrenom ‘Maks, el carnisser’, ni que durant la segona guerra mundial va ser a l’Estat Independent de Croàcia cap de Jasenovac, un dels camps de concentració més grans d’Europa, on van ser assassinades entre 113.000 (les documentades oficialment) i 700.000 persones, principalment serbis, però també eslovens i comunistes.
Luburic va aplicar allà els mètodes que va estudiar a Auschwitz,
però fins i tot alguns nazis el van arribar a qualificar de “sàdic
extrem” o “malalt mental”. Sota el seu comandament es va establir el
truculent concurs que premiava el soldat que més serbis degollava amb
ganivet ‘srbosjec’ (‘talla serbis’).
Acabada la guerra, després de passar per Hongria, Àustria i França, va arribar a Espanya vestit de franciscà i protegit per l’Església i les autoritats franquistes, que li van facilitar la seva nova identitat i el van presentar com un lluitador contra el comunisme. Després de separar-se de la dona espanyola amb qui va tenir quatre fills a Benigànim, es va traslladar a la veïna Carcaixent, on va muntar una impremta des de la qual distribuïa materials de l’anomenada Resistència Nacional Croata contra la Iugoslàvia de Tito. Se sospita que també pot ser que participés en l’organització de diversos atemptats.
Expliquen a Carcaixent que fa dues dècades eren freqüents les peregrinacions de seguidors a la seva tomba per retre-li homenatge però, tot i que ara ja no ho siguin, a la tomba no falten un gerro amb flors de plàstic i un parell d’espelmes. L’Ajuntament i la Conselleria de Justícia i Memòria Democràtica han iniciat gestions per revertir la situació d’alguna manera, bé sigui mitjançant plaques explicatives o una exhumació pactada amb Croàcia o els seus familiars, tot i que hi ha moltes traves per obrir una tomba sufragada al seu dia a perpetuïtat per un desconegut.
La seva tomba és lloc habitual de peregrinació de nacionalistes
croats, en part perquè en la guerra dels Balcans, els membres de
l’exèrcit d’aquest país cantaven: “A Madrid hi ha una tomba d’or on
descansa Pavelic, cabdill de tots els croats. Aixeca’t, Pavelic, per tu
morirem tots”.
En aquest cementiri de Mingorrubio també hi ha enterrats Carrero Blanco i Arias Navarro, i com que allà té també la seva impressionant cripta Carmen Polo,
la dona del dictador espanyol, és un dels llocs on podrien acabar les
restes de Franco, ja que es tracta d’un recinte cedit en exclusivitat a
la família.
En aquest cementiri, a la tomba número 12 de la zona nova, hi està enterrat l’austríac Anton Galler,
cap del batalló protagonista de la matança de Santa Anna de Stazzema,
un poble italià els 500 habitants del qual van ser afusellats i cremats a
la plaça del poble l’agost del 1944, nou mesos abans del final de la
segona guerra mundial.
Alfons XIII (esquerra) amb el dictador Miguel Primo de Rivera, el cop d’Estat del 1923 del qual va sancionar.
El 1969, una vegada mort i amb el règim franquista encara dret i amb bona salut, no feia falta ocultar res més, per això el nom inscrit és Vjekoslav Luburic i se’l reconeix com a general de les forces croates. Això sí, no apareix ni el seu sobrenom ‘Maks, el carnisser’, ni que durant la segona guerra mundial va ser a l’Estat Independent de Croàcia cap de Jasenovac, un dels camps de concentració més grans d’Europa, on van ser assassinades entre 113.000 (les documentades oficialment) i 700.000 persones, principalment serbis, però també eslovens i comunistes.
A la tomba del general Luburic, encara avui, no falta un gerro amb flors de plàstic i un parell d’espelmes
Acabada la guerra, després de passar per Hongria, Àustria i França, va arribar a Espanya vestit de franciscà i protegit per l’Església i les autoritats franquistes, que li van facilitar la seva nova identitat i el van presentar com un lluitador contra el comunisme. Després de separar-se de la dona espanyola amb qui va tenir quatre fills a Benigànim, es va traslladar a la veïna Carcaixent, on va muntar una impremta des de la qual distribuïa materials de l’anomenada Resistència Nacional Croata contra la Iugoslàvia de Tito. Se sospita que també pot ser que participés en l’organització de diversos atemptats.
Assassinat a Carcaixent
El maig del 1969, va ser violentament assassinat a la seva pròpia casa per Ilya Stanic, el seu ajudant, que al cap de pocs dies va viatjar a Barcelona, on se li va perdre la pista. La Interpol el va situar a Austràlia el 1975, però la investigació del periodista Francesc Bayarri, recollida al seu llibre ‘Cita a Sarajevo’, va demostrar que va tornar a l’extinta Iugoslàvia, on el règim de Tito el va rebre com un heroi. Però, en la seva entrevista amb l’escriptor valencià va assegurar que ell també era un nacionalista croat i va apuntar qüestions personals per haver participat en una venjança interna.Expliquen a Carcaixent que fa dues dècades eren freqüents les peregrinacions de seguidors a la seva tomba per retre-li homenatge però, tot i que ara ja no ho siguin, a la tomba no falten un gerro amb flors de plàstic i un parell d’espelmes. L’Ajuntament i la Conselleria de Justícia i Memòria Democràtica han iniciat gestions per revertir la situació d’alguna manera, bé sigui mitjançant plaques explicatives o una exhumació pactada amb Croàcia o els seus familiars, tot i que hi ha moltes traves per obrir una tomba sufragada al seu dia a perpetuïtat per un desconegut.
Dels honors de Pavelic...
Més gran encara per estar enterrat amb els seus familiars és la tomba al cementiri de Sant Isidro de Madrid del filonazi Ante Pavelic, nomenat per Alemanya líder del breu Estat croat nascut el 1941 i màxim responsable, per tant, del genocidi que van executar Luburic i d’altres. Després de viure a l’Argentina protegit per Perón, la pressió de la justícia internacional i els intents dels serveis secrets de Tito d’acabar amb ell el van fer viatjar a Espanya el 1957, on va ser discretament acollit pel règim de Franco fins a la seva mort a l’antic Hospital Alemany dos anys després.
Nínxols de l’oficial nazi Gerhard Bremer i la seva dona, Almut, al cementiri de Dénia. /
...a l’anonimat de Trujillo
El dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo va arribar a Espanya ja al taüt. Ho va fer també durant el franquisme, el 1970, nou anys després del seu assassinat. Embalsamat, va ser traslladat amb barco a França però el iot va ser detingut a la recerca d’uns lingots d’or que no van aparèixer. Finalment va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise, a París, on va estar-se nou anys, fins que, sis mesos després de la mort i enterrament del seu fill Ramfis a Madrid, les seves restes van ser traslladades al cementiri del Pardo perquè estiguessin junts. Però no hi ha cap placa que ho recordi al mausoleu de marbre negre que els acull.Carrero Blanco, Arias Navarro, Carmen Polo i el general Trujillo estan sepultats al Pardo
Batista, mort a Marbella
Trujillo havia donat empara a Fulgencio Batista l’1 de gener del 1959, quan la victòria dels ‘barbuts’ de Fidel Castro a Cuba ja era imminent i pel que sembla el seu barco sí que anava carregat de milions. De la República Dominicana aviat el van convidar a anar-se’n i va passar a Portugal i d’allà, a Madrid, on va ser acollit per Franco. Va viure els seus últims dies entre la capital i Marbella, on va morir el 1973 d’un infart i des d’on les seves restes van ser traslladades al cementiri de Sant Isidro, on havia sigut enterrat un dels seus fills i on encara segueixen.Dénia, cementiri nazi
La localitat alacantina de Dénia té al seu cementiri les restes d’almenys dos alts càrrecs de l’exèrcit de Hitler. Es tracta de Gerhard Bremer, un oficial de les Wafen-SS que va arribar a aquest poble de la Marina després de sis anys de presó i que van visitar diversos excompanys de files els molts anys que va viure en el que llavors era un poble de pescadors. Reconvertit en promotor immobiliari, celebrava els seus aniversaris amb magnificència, vestit amb l’uniforme reglamentari i amb presència de la banda municipal. Fins al 1980.
Tomba del ‘carnisser’ Anton Galler, al cementiri de Dénia. /
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada