El toc d’atenció (via Brunetti) de Donna Leon a Ada Colau
/ 5.02.2016
NUVOL.Vilaweb
Donna Leon (Montclair, Estats Units, 1942) és
una excel·lent autora de novel·la negra però, sobretot, el que no vol
ser és una escriptora de tracte circumspecte i tediós. L’últim premi Pepe Carvalho rebutja
rotundament aquesta idea que es té d’ella. La d’una persona
extremadament seriosa, a qui li costa relaxar-se, deixar-se anar.
Donna Leon va rebre el premi Pepe Carvahlo al Saló de Cent | Foto Gerard E. Mur
Aquest dijous, Leon, durant el discurs d’agraïment
—després de rebre el guardó de mans de l’alcaldessa Ada Colau—, va
lluitar per derrocar el que considera una falsa imatge que Paco
Camarasa, comissari de BCNegra, va fallar en recordar-li durant
la seva presentació. Aconseguí girar la moneda de l’altre cantó amb un
parlament saltejat d’intel·ligents consideracions i alguna historieta
d’allò més curiosa. Per exemple, l’acte al Saló de Cent de l’Ajuntament
hauria estat, segons l’autora, una tarda perfecta per cometre un
assassinat. Leon busca incansablement noves formes de matar. “Quina serà
la nova manera d’eliminar la víctima?”, es pregunta amb freqüència.
S’ha de reinventar llibre rere llibre. Cada novel·la és una nova
estratègia criminal. En el seu cas, encara és més difícil perquè no
utilitza armes de foc. I no les utilitza perquè quan les té a les mans
—en el món real— s’adona que les agafa a l’inrevés. Els seus criminals
de paper intenten ser sofisticats i curosos. En l’última entrega de
Brunetti, Les aigües de l’eterna joventut (Edicions 62),
l’assassí ofega la víctima. Al consistori barceloní, Leon va mirar
fixament la figura contundent i massissa que era el premi —una
representació de l’inspector de Vázquez Montalban—. Era l’arma perfecta
del vespre. Un cop d’estàtua sec i enèrgic al cap de l’objectiu. Malgrat
que per a ella “no hi ha res com una bona empenta escales avall. És
difícil saber què ha passat”.
La successora de Giménez Barlett, Petros Màrkaris o
Henning Mankell va saber, doncs, combatre l’aparent seriositat que se li
atribueix. Però sabia també que era el lloc i el moment per invocar la
“fanàtica de l’ecologia” que duu dins seu. Canviava el to per introduir
un tema greu —la destrucció mediambiental del planeta— que a ella i a
Brunetti els preocupa. A les seves novel·les llegim com el mateix
comissari no es permet més de quatre minuts de dutxa diària —per temor a
“la policia de l’aigua”— i com s’erigeix un ferm defensor d’utilitzar
el transport públic, el pintoresc vaporetto en el seu cas. “Sé
que no és un tema agradable per parlar avui però el desastre ecològic
que pateix Itàlia m’obsessiona. La part sud del país és un desastre. I
el més trist és que tothom sap el que passa però calla. És una cosa que
ha de ser dita en públic”, admetia, abans d’introduir la raó concreta de
la seva militància: el turisme. Des del primer lliurament de la sèrie
Brunetti, Mort a la Fenice (1992), Leon ha anat explicant els
canvis que ha patit la ciutat. Canvis, la gran majoria, perjudicials i
amb un detonant comú: l’epidèmia turística. Només va explicar que viure a
Venècia s’ha convertit en un desig gairebé inassolible. Un amic seu,
recordava l’escriptora, va voler intentar-ho i en preguntar el preu d’un
pis de 150 metres quadrats la resposta immediata que va rebre va ser si
el que volia era muntar un Bed & Breakfast. “El que fa el turisme
en una ciutat és trist i devastador. Per això, us demano que veient el
que ha passat a Venècia comenceu a treballar perquè no es repeteixi
aquí”. Des del mateix
ajuntament, la mare de Brunetti feia aquest delicat advertiment. Dirigit
a qui a més poder té per solucionar una problemàtica cada cop més
inflamada: l’alcaldessa Colau; darrere seu durant el discurs, potser visualitzant el polvorí de la Barceloneta.
Però a banda del turisme, l’obsessió per l’ecologia i la
societat de Leon passa també per altres assumptes, tots traslladats als
seus llibres: el canvi climàtic, el reciclatge, el tràfic d’armes, de
persones, de drogues; els residus nuclears, els residus, en general… “El
cluedo s’ha acabat”, deia per justificar l’actualitat que ocupa les
planes de les seves novel·les, “el públic actual vol temes actuals, que
l’afectin”. El de Leon és un gènere negre que avança paral·lel a la vida
dels lectors. És l’estratègia que la nord-americana ha triat per dotar
l’obra de certa novetat i evitar el perill literari de la novel·la
negra: obviar la realitat i capficar-se massa en el crim. Simplement, la
realitat està farcida de tot tipus de delictes. Tal com ho està la
història de la literatura, fins i tot aquella que no considerem
criminal. En una carta blanca final, Leon pensava en Èdip Rei de Sòfocles com la primera novel·la negra. Tampoc va oblidar l’obra de Dickens, citant-ne Bleak House,
on apareix un dels primers inspectors de les lletres britàniques, el
detectiu Bucket. I va voler tancar amb un consell i una cita que
combinaven tot el que domina Leon: literatura i misteri. Les paraules de
Wilkie Collins, l’autor de La dama de blanc, quan li van
preguntar que recomanava per escriure novel·la negra: “Fes-los riure,
fes-los plorar i fes-los esperar”. I uns versos de Philip Larkin:
“Emborratxa’t de llibres. Els llibres són una muntanya de merda!”. Sens
dubte, Leon no és una escriptora seriosa, malgrat que s’hi posi o ens ho
pugui semblar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada