DIA
22, DISSABTE 11 DE JULIOL DEL 2015- MANQUEN 78 DIES
Mor la llegenda Omar Sharif
Descobert pel director egipci Youssef Chahine, va debutar en el cine en anglès amb 'Lawrence d'Aràbia'. Va ser nominat a l'Oscar per aquest film, pel qual va guanyar un Globus d'Or, premi que va repetir per 'Doctor Jivago'
EL PERIODICO
QUIM CASAS
Dissabte, 11 de juliol del 2015
L'actor d'origen egipci Omar Sharif, mort
aquest divendres al Caire als 83 anys a causa d'un infart de cor, li
devia molt al cineasta anglès David Lean. Ell el va descobrir per al
cine internacional quan li va encomanar un dels principals personatges
de Lawrence d'Aràbia (1962), treball pel qual va ser nominat a
l'Oscar al millor actor secundari i pel qual va aconseguir el Globus
d'Or. Només tres anys després li va donar el seu primer paper realment
estel·lar, el de Iuri Jivago a Doctor Jivago. Havia nascut una petita estrella, modesta però important, del cine dels anys 60 i 70.
Malalt d'Alzheimer, en un estat de salut molt deteriorat, Sharif s'havia apartat del cine el 2013, encara que en els últims anys havia estat molt actiu intervenint en produccions tan diferents com Un castillo de Italia (2013), de Valeria Bruni Tedeschi -on es va interpretar a si mateix-, la minisèrie televisiva El último templario (2009), Océanos de fuego (2004) -amb Viggo Mortensen- i El señor Ibrahim y las flores del Corán (2003), el seu últim gran paper, fent d'ancià turc instal·lat a París que inicia amistat amb un jove jueu.
Nascut a Alexandria (Egipte) el 1932, va iniciar molt aviat el seu camí pels escenaris i va debutar en el cine l'any 1954, de la mà de Youssef Chahine, apareixent encara amb el cognom de Cherif, tot i que el seu nom real era Michel Shalboub. Després d'una vintena de pel·lícules al seu país, va intervenir en la seva primera producció internacional amb Lawrence d'Aràbia, i es va convertir a partir de llavors en presència recurrent d'ambicioses produccions nord-americanes filmades en els llocs més dispars.
Omar Sharif va protagonitzar en aquest període La caiguda de l'imperi romà (1963) -producció de Samuel Bronston rodada en terres espanyoles-, El Rolls Royce amarillo (1964), Y llegó el día de la venganza (1964), Doctor Jivago, La noche de los generales (1967), Mayerling (1969) i el western El oro de Mackenna (1969).
La seva procedència i trets marcats li van servir per encarnar personatges molt variats, des de Genguis Khan en el film homònim del 1965 fins a l'expert genet afganès d'Orgullo de estirpe (1971), passant ni més ni menys que per Ernesto Che Guevara a Che (1969), l'estranya producció hollywoodiana sobre el líder revolucionari.
Als anys 80 es va anar distanciant gradualment del cine nord-americà per tornar a treballar en el seu país i en diverses coproduccions europees, convertit, en certa forma, en icona d'una manera ja perduda de representar el cine. Perquè Sharif, actor de bones maneres, elegant, sobri en els papers més secundaris i complidor en els més protagonistes, resumeix en certa manera el cine sense fronteres que es va poder realitzar en la dècada dels 70; un tipus de cine en què les mirades dels autors personals (David Lean, Blake Edwards, Richard Fleischer) es barrejaven amb un tractament clar i precís dels gèneres. Sharif no tenia registres molt amplis, però sabia aplicar-se a tots els personatges que li van tocar. La isla misteriosa, per exemple, no passarà a la història com la millor adaptació possible de la novel·la de Jules Verne, però la seva composició del hieràtic i visionari Nemo sí que està a l'altura de la d'altres actors que han interpretat aquest personatge.
Bona part de l'elegància i refinament de les seves composicions, des de les més europeïtzades fins a les d'ascendència àrab que va realitzar al llarg de la seva dilatada carrera (més de 100 obres entre pel·lícules i treballs per a televisió) partien de la seva pròpia concepció de la vida. Sharif era un gran aficionat al bridge -hi jugava i escrivia encesos articles sobre aquest joc de cartes-, vivia regularment en hotels i va obrir una botiga de roba de cotó egipci a Madrid, al barri de Salamanca. Cristià de naixement, es va passar a l'islam quan va contraure matrimoni el 1955 amb l'actriu egípcia Faten Hamama, amb qui tindria un fill i de qui es divorciaria el 1974. Després es declararia ateu, encara que sempre amb la ironia que el va caracteritzar.
El cine sempre ha necessitat actors com Omar Sharif, cultes, intel·ligents, versàtils i que no fan massa soroll mediàtic. No va crear escola, no va donar lliçons ni va ser una grandíssima estrella que arrossega multituds, encara que la seva reputació va sobrepassar fronteres. No era un dels grans de la interpretació cinematogràfica, però sí un actor necessari. Va escollir bé els seus personatges després de la seva aparició a Lawrence d'Aràbia i, una vegada liquidada la seva carrera internacional, va saber tornar a temps i amb dignitat a les seves arrels, al cine egipci del qual havia sorgit sense fer soroll però amb enorme seguretat.
Omar Sharif, en la presentació de 'Foc damunt meu', a Avilés, el 2009.
Malalt d'Alzheimer, en un estat de salut molt deteriorat, Sharif s'havia apartat del cine el 2013, encara que en els últims anys havia estat molt actiu intervenint en produccions tan diferents com Un castillo de Italia (2013), de Valeria Bruni Tedeschi -on es va interpretar a si mateix-, la minisèrie televisiva El último templario (2009), Océanos de fuego (2004) -amb Viggo Mortensen- i El señor Ibrahim y las flores del Corán (2003), el seu últim gran paper, fent d'ancià turc instal·lat a París que inicia amistat amb un jove jueu.
Nascut a Alexandria (Egipte) el 1932, va iniciar molt aviat el seu camí pels escenaris i va debutar en el cine l'any 1954, de la mà de Youssef Chahine, apareixent encara amb el cognom de Cherif, tot i que el seu nom real era Michel Shalboub. Després d'una vintena de pel·lícules al seu país, va intervenir en la seva primera producció internacional amb Lawrence d'Aràbia, i es va convertir a partir de llavors en presència recurrent d'ambicioses produccions nord-americanes filmades en els llocs més dispars.
Omar Sharif va protagonitzar en aquest període La caiguda de l'imperi romà (1963) -producció de Samuel Bronston rodada en terres espanyoles-, El Rolls Royce amarillo (1964), Y llegó el día de la venganza (1964), Doctor Jivago, La noche de los generales (1967), Mayerling (1969) i el western El oro de Mackenna (1969).
La seva procedència i trets marcats li van servir per encarnar personatges molt variats, des de Genguis Khan en el film homònim del 1965 fins a l'expert genet afganès d'Orgullo de estirpe (1971), passant ni més ni menys que per Ernesto Che Guevara a Che (1969), l'estranya producció hollywoodiana sobre el líder revolucionari.
VENA SEDUCTORA
També va explotar la seva vena més seductora i galant amb Barbra Streisand a Funny girl (1968) i Funny lady (1975) o compartint protagonisme amb Julie Andrews a La semilla del tamarindo (1973), i va ser el capità Nemo a les ordres de Juan Antonio Bardem a La isla misteriosa (1973).Als anys 80 es va anar distanciant gradualment del cine nord-americà per tornar a treballar en el seu país i en diverses coproduccions europees, convertit, en certa forma, en icona d'una manera ja perduda de representar el cine. Perquè Sharif, actor de bones maneres, elegant, sobri en els papers més secundaris i complidor en els més protagonistes, resumeix en certa manera el cine sense fronteres que es va poder realitzar en la dècada dels 70; un tipus de cine en què les mirades dels autors personals (David Lean, Blake Edwards, Richard Fleischer) es barrejaven amb un tractament clar i precís dels gèneres. Sharif no tenia registres molt amplis, però sabia aplicar-se a tots els personatges que li van tocar. La isla misteriosa, per exemple, no passarà a la història com la millor adaptació possible de la novel·la de Jules Verne, però la seva composició del hieràtic i visionari Nemo sí que està a l'altura de la d'altres actors que han interpretat aquest personatge.
Bona part de l'elegància i refinament de les seves composicions, des de les més europeïtzades fins a les d'ascendència àrab que va realitzar al llarg de la seva dilatada carrera (més de 100 obres entre pel·lícules i treballs per a televisió) partien de la seva pròpia concepció de la vida. Sharif era un gran aficionat al bridge -hi jugava i escrivia encesos articles sobre aquest joc de cartes-, vivia regularment en hotels i va obrir una botiga de roba de cotó egipci a Madrid, al barri de Salamanca. Cristià de naixement, es va passar a l'islam quan va contraure matrimoni el 1955 amb l'actriu egípcia Faten Hamama, amb qui tindria un fill i de qui es divorciaria el 1974. Després es declararia ateu, encara que sempre amb la ironia que el va caracteritzar.
El cine sempre ha necessitat actors com Omar Sharif, cultes, intel·ligents, versàtils i que no fan massa soroll mediàtic. No va crear escola, no va donar lliçons ni va ser una grandíssima estrella que arrossega multituds, encara que la seva reputació va sobrepassar fronteres. No era un dels grans de la interpretació cinematogràfica, però sí un actor necessari. Va escollir bé els seus personatges després de la seva aparició a Lawrence d'Aràbia i, una vegada liquidada la seva carrera internacional, va saber tornar a temps i amb dignitat a les seves arrels, al cine egipci del qual havia sorgit sense fer soroll però amb enorme seguretat.
TEMES
Ho
podeu trobar tot recopilat al BLOC - A
100 DIES DEL 27S - Un diari cap a la llibertat.
www.a100diesdel27s.blogspot.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada