El Tribunal de Comptes veu irregularitats en els comptes de Ciutadans
El Nacional Foto: El Nacional Barcelona. Dissabte, 30 de desembre de 2017
El Tribunal de Comptes ha presentat un informe de la fiscalització dels partits polítics dels exercicis dels anys 2014 i 2015, i Ciutadans mostra moltes irregularitats. El partit presidit per Albert Rivera va registrar, l'any 2015, factures electorals a nom del seu partit per 14.371 euros, un fet que podria vulnerar l'article 4.3 de la Llei de Finançament de Partits (LOFPP), que prohibeix als partits acceptar que tercers assumeixin costos de la seva activitat. Referent a la quantitat esmentada, no s'identifiquen els donants de 2.037 euros.
En aquests comptes anuals que presenta Cs referents a l'any 2015 no es computen 678.023 cobrats del Parlament de Catalunya, 220.997 del Ministeri de l'Interior, 145.272 euros de la Generalitat Valenciana, 42.169 euros del Parlament Europeu ni 91.377 de diferents capitals de província.
També hi ha errors en els seguiments de saldos i pagaments a creditors, i s'observen algunes omissions de moviments de tresoreria i duplicitats en la comptabilització de despeses. D'altra banda, i en el context electoral dels comicis del 21-D, Ciutadans no va declarar com a despeses un import acumulat de 166.281 euros per unes partides que per llei haurien de constar-hi.
El salari del personal del partit és un altre punt de l'informe presentat pel Tribunal de Comptes. Grups de Cs d'ajuntaments i diputacions haurien gastat uns 166.393 euros per pagar remuneracions de personal del partit, cosa que podria vulnerar la llei de bases del règim local. Nòmines per duplicat, empleats contractats per a diverses campanyes sense que es declarin els sous com a despesa electoral o no pagar IRPF ni cotitzacions socials a dos becaris que van cobrar 4.000 euros, entre d'altres anomalies.
Entre els aspectes que es poden consultar a l'informe hi ha una desviació entre els comptes registrats pels taronges i la comptabilitat correcta de fins a 9,6 milions d'euros.
Els presos polítics catalans del comte-duc d’Olivares
Marc Pons Foto: Diego Velázquez Tarragona. Diumenge, 24 de desembre de 2017
L'existència de presos polítics catalans reclosos en penals espanyols és una macabra tradició que es remunta al segle XVII. El 10 de març de 1640, fa 377 anys, el comte de Santa Coloma, virrei hispànic al Principat de Catalunya, ordenava la detenció i l’empresonament preventiu de Francesc Joan Vergós i de Lleonard Serra, jurats del Consell de Cent de Barcelona. I vuit dies després ordenava, també, la detenció i l’empresonament preventiu de Francesc de Tamarit, jurat del Consell de Cent barceloní i diputat de la Junta de Braços, l'equivalent al Parlament. El mateix 18 de març, el virrei havia cursat l'ordre de detenció contra Pau Claris, president de la Generalitat. La condició eclesiàstica del president —que obligava a seguir el procediment per una altra instància— si bé va impedir-ne l’empresonament, no li va estalviar una autèntica persecució judicial. Vergós, Serra, Tamarit i Claris, membres destacats del partit “republicà”, serien acusats dels presumptes delictes de conspiració i rebel·lió. I es convertirien en els símbols de la resistència política catalana a l'ocupació militar hispànica. La metxa que encendria la Revolució dels Segadors.
Què era el partit “republicà”?
Abans d'entrar en matèria convé aclarir que el concepte república i el terme republicà aplicats a les societats de la centúria del 1600 no tenen el mateix significat que avui dia. El republicanisme del barroc, el de l'Antic Règim, era la ideologia de les classes mercantils urbanes. Sobretot, de les seves elits. Clarament contraposada a la ideologia nobiliària i senyorial de les oligarquies agràries rurals. I clarament contraposada als esclats revolucionaris incontrolats de les classes populars. Tant a Catalunya, com als Països Baixos, com a Anglaterra, per posar tres exemples. La gran crisi catalana (1635-1640) que va precedir la Guerra dels Segadors (1640-1652) va posar en escena una reveladora aliança entre classes mercantils urbanes i classes populars pageses, impulsada per l'existència d'un enemic comú: les oligarquies nobiliàries, el partit nobiliari, que representaven el poder de la monarquia hispànica. El gran èxit del partit republicà no seria per la seva condició de corpus social majoritari —que no ho era—, sinó per la seva habilitat política per liderar i conduir una gran revolució social que havia esclatat entre les classes populars pageses.
Mapa d'Europa. Taller cartogràfic de Jan Vriens. Amsterdam (1650) / Arxiu d'El Nacional
La restauració de l'ordre com a pretext de l'ocupació militar
Amb el pretext d'acabar amb el fenomen del bandolerisme, una guerra intermitent que posava de relleu el conflicte català pel poder entre el partit republicà i el partit nobiliari, el comte-duc d'Olivares, ministre plenipotenciari del rei hispànic Felip IV, havia iniciat una lenta ocupació militar del Principat. Era l'any 1626, i Olivares ordenava que els Tercios de Castilla rellevessin les forces de la Generalitat en la pretesa tasca de restauració de l'ordre. Una ocupació que s'intensificaria a partir de l'any 1635, amb l'intencionat desplaçament del front de guerra hispanofrancès a la frontera catalana. L'historiador anglès John H. Elliot, professor de la Universitat d'Oxford, a La revolta catalana (Universitat de València, 2006) revela que l'any 1635 hi havia quatre cossos de l'exercit hispànic aquarterats a Catalunya. Un cos situat a l'Empordà, un altre a Osona, un altre a les planes de Lleida i un altre a les Terres de l'Ebre. És a dir, 48.000 soldats estacionats sobre un país de 400.000 habitants. Aquesta proporció és un detall molt important que explica tant les causes dels empresonaments com les de la revolució immediatament posterior.
Pau Claris / Arxiu d'El Nacional
L'obligació d'allotjar i el privilegi de no allotjar
Les Constitucions de Catalunya, el text legal que documentava i reglamentava la relació bilateral entre el Principat i la monarquia hispànica, en cap cas autoritzaven la presència d'exèrcits estrangers en territori català. Ni tan sols les del rei hispànic. Però la qüestió jurídica no era el principal motiu que inclinava les classes populars catalanes a la revolta. Sinó que ho era l'obligació d'allotjar en les seves pròpies cases i alimentar amb els seus propis recursos la soldadesca que els represaliava. Una situació d'abús que es complicaria a partir dels robatoris, incendis, segrestos, violacions, amputacions i assassinats que les tropes hispàniques practicaven impunement sobre la població civil catalana. La consagració de l'estat de terror que, amb anterioritat, havien practicat als Països Baixos hispànics. En canvi, les mateixes Constitucions catalanes eximien de l'obligació d'allotjament i d'alimentació les classes nobiliàries. Un vell privilegi que es remuntava a l'edat mitjana i que havien aconseguit conservar en el decurs dels segles. La suma dels abusos comesos pels militars i del col·laboracionisme dels privilegiats seria la metxa que encendria la revolta.
Gravat de Barcelona (1650) / Ajuntament de Barcelona
El xoc institucional
Febrer de 1640. El país estava en peu de guerra. Les classes populars catalanes havien contestat la massacre militar i la inacció de la justícia hispàniques amb una reacció extremadament violenta. I en plena escalada, Olivares, per reblar el clau, va ordenar a Santa Coloma la lleva forçosa de 6.000 pagesos catalans per a combatre la revolta antihispànica que havia esclatat a Nàpols. Santa Coloma va ordenar el mateix a la Generalitat i al Consell de Cent. I el conflicte es va traslladar definitivament a les institucions. Els líders del partit republicà, que, en el decurs dels mesos anteriors, havien manifestat públicament l’oposició als mètodes del virrei, es van negar a acatar les ordres i es van enfrontar, en un conflicte que anava més enllà de les qüestions polítiques, amb les figures més destacades del partit nobiliari i de l'aparell de dominació hispànica a Catalunya. La negativa del partit republicà a col·laborar en la lleva forçosa representava un pas més enllà en l'oposició militant al sistema d'allotjaments forçosos i a la crítica sense embuts a la brutalitat hispànica, i seria el detonant de les ordres d’empresonament.
Francesc de Tamarit / Casal La Sega, Santa Coloma de Farners
Els perseguits per la justícia hispànica
El professor Elliot presenta una llista de persones que haurien estat en el punt de mira de la justícia hispànica: Pau Claris (president de la Generalitat); Joan Pere Fontanella i Pere Joan Rossell (assessors jurídics de la Generalitat); els diputats de la Junta de Braços Francesc de Tamarit, Francesc de Vilaplana, Ramon de Guimerà, Felip de Sorribes, Josep Margarit i Josep d'Ardena; els jurats del Consell de Cent Francesc Joan Vergós, Lleonard Serra, Josep Fontanella, Miquel Puigventós, i els germans Jeroni i Rafel Matali, i el canonge de Tortosa Francesc Puig. Una llista negra formada, pel cap baix, per setze personalitats molt rellevants de la vida pública catalana, que, reveladorament, estava encapçalada per la màxima autoritat política de les institucions del país. Una llista negra que revelava un veritable conflicte polític i institucional entre les institucions catalanes i la monarquia hispànica que Olivares, Santa Coloma i la llarga corrua de col·laboracionistes del règim pretenien resoldre per la via de l’empresonament i de l'escapçament del moviment opositor.
Corpus de Sang de 1640. Alliberament dels presos / Arxiu d'El Nacional
Per què Vergós, Serra i Tamarit?
Dit això, la qüestió que es planteja és per què Vergós i Serra van ser els primers empresonats i dies després ho seria Tamarit. Les fonts ens revelen que Vergós i Serra eren dues personalitats polítiques que gaudien d'una immensa popularitat i d'un gran ascendent sobre les classes menestrals de Barcelona. Allò que contemporàniament anomenem activistes. Vuit dies més tard era empresonat Tamarit, primer diputat del braç militar, l'equivalent —amb les obligades distàncies que imposa el temps— a l'actual figura de conseller d'Interior. Tamarit era un membre de la petita aristocràcia rural. La lògica ens diria que era al bàndol equivocat. Però el partit republicà havia engruixit les files amb famílies de la noblesa rural que també havien estat humiliades, saquejades i oscades per la brutalitat militar hispànica. La detenció i l’empresonament de Tamarit era una declaració de guerra institucional que repercutiria en tots els estaments de la societat catalana. I el seu alliberament, en la revolta popular del Corpus de Sang de 1640, marcaria l'inici d'una revolució que culminaria amb la proclamació de la Primera República catalana de Pau Claris.
«Ja no tenen cap projecte per a ells mateixos, excepte refugiar-se sota les faldes del Borbó, rere els cascs i les porres del primer d’octubre, per plorar espantats mentre criden que no pot ser»
Sempre que hi ha eleccions i l’espanyolisme ix derrotat passa igual. Primer, hi ha unes hores de desconcert. Els apologetes de l’unionisme, polítics o mediàtics (quina diferència hi ha, ja?), callen mentre intenten pair el que ha passat, mirant de trobar alguna teoria, algun angle, que els permeta de continuar cridant com si no hagués passat res, com si la realitat que ells voldrien tenir fos present. I després, de sobte, els veus com tornen tots a l’atac, impassibles al desànim, per dir-ho a la manera del vell i aberrant himne que tan bé els defineix. Amaguen la decepció d’haver estat derrotats, la ràbia que els fa que els qui haurien de ser els seus súbdits obedients no els facen cas, en noves campanyes de pensament màgic. I tornen a repetir, com si foren uns zombis, que el que ha passat no ha passat i que ‘ja us explicarem nosaltres què sou…’
Aquesta volta, el resultat del 21-D ha estat especialment dur de pair per a ells, i per això la recuperació ha estat més lenta que no és habitual i més costosa. De tan perduts que van, durant unes hores es van posar tots frenètics a inventar-se un païset a veure si així ens aconseguien fer rabiar, sense adonar-se que en realitat la broma els posava a ells, i no a nosaltres, davant l’espill de la pròpia actuació. Quan ho van entendre –ahir van començar a fer-ho–, van girar cua de seguida i van canviar novament d’arguments. Ara presentant una cara, un comportament, unes idees i una expressió que algun dia, si mai són capaços d’adonar-se què fan, els farà envermellir de vergonya. Suposant que quan això passe els en quede encara algun.
L’argument consolidat des d’ahir ja torna a ser el de la força bruta –l’únic que els queda, en realitat. Derrotats a les urnes, els apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha, ja?), es treuen la careta aferrant-se a la violència institucionalitzada, l’únic argument, si això és cap argument, que els queda. I així ja no invoquen una hipotètica victòria democràtica, ni tan sols en l’arxipèlag desendreçat que pretenen fer passar pel seu païset inventat. Ara criden a la violència i a la repressió. Tornen a cridar a la violència i la repressió. Descaradament. Que torne Puigdemont, que torne, que ja el tancarem! I Junqueras que es quede allà on és, ben tancat per a una bona temporada! Forcadell? A presó de seguida si s’aparta un segon de la línia marcada i deixa el parlament fer de parlament! Artadi? Artadi és la perillosa! Que la processen de seguida! I Marta Rovira? Aquesta, aquesta és la que cal portar a girona! (amb minúscula, que no fos cas…)
Com a ciutadà, veure les darreres hores alguna d’aquesta gent cridant obertament a la repressió, diria que amb alegria i tot, mentre es pensen que poden donar-nos lliçons de presumpte realisme, em genera una sensació de pena infinita. Pena per ells. Perquè la seua desesperació els fa perdre fins el darrer bri de dignitat humana. I perquè cal ser molt miserable per a dir que els independentistes ara han de tastar un suposat realisme polític, que significaria acceptar que ni Puigdemont ni Junqueras no poden ser presidents, perquè el seu destí és estar tancats i detinguts. Haja votat el poble o no. Siga justa la detenció o no. Siguen veritat els càrrecs que els imputen o no. Siga un pas en la direcció correcta o no. Siga de profit per a la societat que diuen servir o no.
En realitat aquests apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha ,ja?), només són uns pobres covards que, repudiats per la seua pròpia ciutadania, que ja ni els llig ni els vota, ni els escolta ni els segueix, ni els respecta ni molt menys encara els obeeix, opten per amagar-se, esporuguits, rere els escuts del 155, rere el sadisme polític del govern espanyol, rere la violència institucional promoguda pel monarca. Ja no tenen cap projecte per a ells mateixos, excepte refugiar-se sota les faldes del Borbó, rere els cascs i les porres del primer d’octubre, per plorar espantats mentre criden que no pot ser, que no és possible que el seu univers de caviar es vaja enfonsant a marxes forçades després de dècades de funcionar tan i tan bé i d’haver-los permès una vida tan regalada. I és aleshores, quan recapaciten, que de sobte i sense cap remordiment abominen de la democràcia, del vot de la gent, de les eleccions, de la voluntat popular, de tot allò amb què s’omplien la boca mentre tots votàvem d’acord amb el seu interès i no érem l’amenaça que ara, certament, som. I els cau la careta a terra, estrepitosament.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
