Joan J. Queralt
Barcelona. Diumenge, 7 de juny de 2020
3 minuts
Parodio el títol de la gran pel·li, si més no aleshores, d’ Steven
Soderbergh, del 1989. De sexe, gens; però de mentides i cintes de vídeo,
un munt.
Aquesta setmana s’ha posat de manifest el que els professionals del
dret saben en el seu dia a dia: que els atestats policials massa cops
pertanyen al gènere de la literatura fantàstica. Ho vam poder palesar en
viu i en directe amb les declaracions de la Policia Judicial de la
Guàrdia civil a Catalunya, encapçalats pel tinent coronel Baena, a la
xarxa Tácito, al judici pel procés. Com deia el genial i peripatètic
Josh Lyman, a L’ala oest de la Casa Blanca, alguns personatges tenen una relació informal amb la veritat.
En aquest context, més que legítima i gens retòrica resulta la pregunta de Dolors Bassa al president Sánchez, tot demanant-li si ella i la resta de condemnats per sedició són víctimes d'informes d'aquesta policia.
L’A por ellos ha canviat de destinatari però es manté
incòlume el tarannà. Ara és el 8-M, només el 8-M, ni el futbol, ni Vista
Alegre, ni els transports públics, qui ha contribuït a propagar la
pandèmia quan encara ningú en parlava. El 8-M. Per què? Perquè un govern
moderadíssimament d’esquerres va encoratjar el 8-M; un altre enemic, el
feminisme. Ni l’un ni l’altre agraden al sistema que es creu l'únic
dipositari de les essències: ni als que han perdut reiteradament el
poder ni als servidors del que sembla que és l’estat de veritat.
Aquesta deu ser la raó per la qual, de forma tosca, ho reconegués dies enrere el president del govern:
els titulars formals actuals del poder no volen la policia patriòtica.
Però desenganyem-nos-en, la policia patriòtica, o el que és més clar i
cru, la policia política, no és una exclusiva dels que governen a
Madrid. És una constant prou universal, fins i tot en les democràcies.
És un càncer que la rosega per dins i que només quan hi ha polítics
valents, decidits i que saben el que es porten entre mans (les tres
virtuts necessàries en aquest ofici) troben policies al servei de la
ciutadania, de la justícia i de la democràcia. No és el cas espanyol.
Tots sabem d’on ve la poca depuració practicada i les mútues concessions
entre polítics i els administradors quasi permanents dels sistemes de
seguretat: quasi seguretat a canvi de quasi impunitat.
Però aquesta forma grollera d’alterar la realitat és massa cops una
constant que s’adiu ben poc amb el que han de ser uns serveis de
seguretat professionals en una democràcia. Ara ja saben qui pa s'hi
dona. El mateix, sinó pitjor, que quan miraven cap a l'altre costat, o
que quan sense aturador aplaudien o desinfectaven.
En relació amb els festivals de manipulacions i distanciaments de la
realitat dels informes de la policia judicial de la Guàrdia Civil de
Madrid a la cerca de responsables polítics per la data gravada a foc del
8-M, IgnacioEscolar,
en una altra lliçó de periodisme de dades, ens ha despullat els
atestats en els quals l'anomenat servei de l’institut armat pretén
imputar el govern monclovita, via la manifestació feminista -només
aquest fet, no el míting ultradretà de Vista Alegre ni els partits de
futbol ni els viatges en transport públic, per exemple- la propagació de
la pandèmia.
Un rosari de falsedats és el que integra el nucli dels dos informes
de la policia judicial madrilenya que hem conegut. Espero i desitjo que,
en l’acte de ratificació de les bajanades i manipulacions que palesen
els escrits, els seus autors, en ser interrogats per les defenses -què
faran la jutgessa i el fiscal?- recuperin la vergonya envermellint fins
les arrels capil·lars i es depurin responsabilitats, disciplinàries i
també penals.
En aquest terreny és més clar el Codi Penal que unes complexes
ordenances internes. Una lectura superficial del delicte de falsedats en
document públic -l’atestat o qualsevol informe de la policia ho és-
comesos per un funcionari públic -qualsevol membre de la Guàrdia Civil
ho és- no ha de ser passat per alt. Les penes en joc tampoc. L’article 390. 1 del la llei penal no pot ser més clara. D'antecedents n'hi ha a dojo.
La impunitat a l’hora de fer xocar els fantasmagòrics desitjos,
propis o induïts, amb la realitat no ha de continuar. Aquest és un bon
moment per posar fil a la agulla. La impunitat genera sempre més
impunitat. En un estat social i democràtic de dret -oi,
constitucionalistes?- això no es pot tolerar de cap de les maneres. Si
es fa, la constitució desapareix: s’enfonsaria encara una mica més.
ERTO sense cobrar: l'escàndol més gran de la pandèmia
José Antich
Barcelona. Dissabte, 6 de juny de 2020
1 minut
Parlo aquest dissabte amb un restaurador important de Barcelona. Com
tots, està preocupat pels gairebé tres mesos que han tingut tancat el
seu negoci i que a partir d'aquest dilluns podrà reobrir perquè la
capital del país entrarà en fase 2. Ja no quedarà cap
territori en fase 1 i fins i tot tres regions sanitàries —Alt Pirineu i
Aran, Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre— assoliran la fase 3. Ell
serà dels que obrirà, però desconeix els que ho acabaran fent ateses les
estrictes mesures de seguretat sanitàries que s'han imposat i la crisi
econòmica —del sector i de la gent— després de més de 80 dies tancats.
Encara que aquest interrogant només tindrà una resposta provisional
en unes setmanes, res no l'irrita tant com la gestió del govern central
amb els ERTO. "En el meu restaurant no l'ha cobrat cap dels
treballadors; és l'escàndol més gran de tota la pandèmia". El
col·lapse del Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE) ha provocat una
situació gravíssima que ha deixat desenes de milers de persones sense
cobrar i a la intempèrie. A l'estat són centenars de milers que
estan igual. La notícia, tanmateix, està com desapareguda dels mitjans
de comunicació. Els afectats, pel que sembla, no tenen prou força per
fer arribar el seu drama als grans conglomerats mediàtics i a les
televisions. I els sindicats majoritaris miren cap un altre costat.
Els ERTO són, en aquests moments, tanmateix, l'única esperança. Molts
treballadors no el cobren encara però sense aquests pagaments la seva
situació serà encara més dramàtica si quan vencin, el 30 de juny, no són
prorrogats. Per això molts sectors ja estan reclamant que puguin
prorrogar-se, en les mateixes circumstàncies, fins al 30 de desembre.
Els números són clars: en aquests moments hi ha al voltant de 3,8
milions d'aturats —386.000 a Catalunya— i el nombre de treballadors amb
un ERTO s'eleva a 3,4 milions —molt per sobre dels 700.000 a Catalunya.
Quants dels treballadors amb un ERTO acabarien en un ERO en aquests
moments? Segurament, molts.
I, per experiències anteriors, sabem que la destrucció d'ocupació és molt més ràpida que la contractació. Aquesta lliçó l'haurien de tenir present els que prenen decisions.
T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació
compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra
independència també depèn de tu.
No són pas els vots que ens fan falta, sinó una força que no preparem
Marxa per la Llibertat a la C-17, l'octubre passat (Foto: Adiva Koenigberg)
L’analista de dades Joe Brew va
escriure dos articles sobre independentisme i demografia que de tant en
tant revisito i recomano. Són Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya i El Tic-Tac demogràfic i la independència
de Catalunya. Aquests dos articles, sobretot el primer, engeguen a
rodar la majoria de programes electorals. Programes electorals que es
basen en una premissa que podria ser falsa: la gent canvia d’opinió.
N’hi ha prou de convèncer-la. Doncs en segons quins casos no és pas tan
clar.
Brew,
basant-se en les dades del CEO, explica que en el cas de la
independència, hi ha factors que expliquen el vot més que no pas els
canvis d’opinió. Sobretot, el lloc de naixement. La majoria dels
catalans nascuts a Espanya són unionistes. La majoria dels nascuts a
Catalunya són independentistes. I el lent però constant augment de
l’independentisme es podria explicar perquè de mica en mica es van
morint els catalans nascuts a Espanya. Els arribats els anys quaranta,
cinquanta i seixanta ens van deixant. Per això el suport a l’unionisme
cau. L’any 2000 els catalans nascuts a Espanya eren el 27%. Avui són el
16,8%. Deu punts menys. L’independentisme no creix tant per canvis
d’opinió, sinó perquè els rivals es moren. Així de cru. I així de
bèstia.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
L’unionisme
a Catalunya tan sols guanya entre els catalans de més de seixanta anys.
Dels 18 als 60 anys, la majoria és independentista i per sobre del 50%.
Per sota els vint-i-cinc anys, supera el 60% del vot. És el tic-tac
demogràfic. El nostre conflicte, per tant, no és cronificat, ni
encallat, ni l’empat és etern. Al contrari, es va movent. Això sí, molt
lentament.
Cada cop que rellegeixo aquests articles, i les dades
que aporten, em vénen al cap tres reaccions. La primera, resto convençut
que tota teoria sobre eixamplar la base independentista a còpia de
diàleg o fent servir el com pitjor millor, és molt relativa. Convenceràs
gent, de segur. Jo, per exemple, sóc partidari del com pitjor millor, i
crec que aquests dies, amb la desastrosa gestió de la covid-19 del
govern PSOE Comuns, la base s’eixampla. I s’eixampla més que no pas amb
la taula de diàleg. Però Brew em convenç que els guanys d’aconseguir
canvis d’opinió entre els rivals sempre seran molt petits al costat del
pes de la demografia. L’independentisme puja sobretot perquè els
unionistes són gent gran. I es van morint. Així de bèstia. I així de
cru.
La segona cosa que em ve al cap són els anys vinents. Ai, els
anys vinents. Fruit de la demografia hauríem de viure repetides
eleccions en què els independentistes superaríem el 50%, perquè molt
malament haurien de fer-ho els partits per contrarestar la demografia.
‘Oh wait…’ I aleshores serà molt curiós de veure com els partits voldran
penjar-se les medalles. Sóc jo, que els he convençuts amb diàleg! No,
sóc jo, amb el com pitjor millor! Veurem petards d’alegria dalt la
superfície, castells de foc i medalles impostades. I si badem, oblidarem
la demografia, amb el corrent de fons: els independentistes no
convencem gaire. Són els unionistes, que es van morint.
La tercera
cosa que em ve al cap és l’octubre del 2017. Aquell dia vam veure que
els vots no són prou per aconseguir la independència. Vam guanyar un
referèndum. Molt bé. I què? Ens van mantenir dins Espanya a cops de
porra. Com diu Toni Soler, “si nosaltres no ens n’hem sortit, és perquè
els altres tenen la força. I la força és el factor decisiu. Sense la
força, l’estat no se n’hauria sortit.”
Del 2017 ençà que ens
barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa
la demografia. Potser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que
ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser
més forts. Només tens dues vies.
En primer lloc, podem certament
organitzar una insurrecció pacífica. La insurrecció pacífica, gandiana,
si la demografia no falla, es farà en una Catalunya amb més del 50% del
vot independentista en unes eleccions. ‘Oh wait…’ Doncs, tot i aquest
suport majoritari, no serà una insurrecció gens fàcil, que s’ha de
preparar en la clandestinitat, i que segurament es farà, de primer,
contra el govern i els partits independentistes. Moviments gandians no
solament contra un estat armat, sinó amb companys en contra. Tu mateix.
Per
a vèncer la força del rival pot passar una segona cosa. Que no et faci
falta. Aconsegueix un referèndum pactat amb Espanya i no et caldrà l’ús
de la força, ni la insurrecció pacífica, perquè l’estat deixa de ser
autoritari. Per això hi ha gent encara obessionada amb el referèndum.
Per què és la manera que troben de solucionar l’ús de la força. No és
que creguin que és la millor manera de comptar-nos. És que creuen que és
la manera que l’estat espanyol no faci servir la força bruta. El govern
espanyol no envia piolins ni militars. Acorda data i pregunta. I en cas
de victòria, l’Espanya de VOX, PSOE 155, Felipe VI, Marlaska, Pérez de
los Cobos i Guàrdia Civil accepten els resultats. Tu mateix.
Insurrecció
pacífica o referèndum. Dues vies per aconseguir el mateix objectiu:
superar la violència del rival. Que la demografia ajuda, però no ho és
tot.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Sánchez pensa mantenir sota tutela les autonomies després de l'estat d'alarma
El Nacional Foto: EFE
Barcelona. Divendres, 5 de juny de 2020
2 minuts
El govern de Pedro Sánchez pensa seguir tutelant les autonomies després de l'estat d'alarma, segons el decret llei que està preparant de cara al que denomina nova normalitat, i que cita el diari El Mundo. El decret-llei estableix una sèrie de restriccions que hauran de dur a terme forçosament les autonomies. Així
que, de facto, es mantindran gran part de les mesures de precaució de
l'estat d'alarma, si bé ja gestionades per les autonomies, i no pel
comandament únic.
En aquest sentit, assenyala que totes les limitacions comercials, esportives, mèdiques o socials que estableix el decret "seran
d'aplicació en tot el territori nacional fins que el govern [espanyol]
declari la finalització de la situació de crisi sanitària [no
confondre amb l'estat d'alarma]" . Argumenta aquest control per la
necessitat d'estar preparats "davant la possibilitat de nous brots" de
coronavirus.
Segons El Mundo, la frase més repetida en el decret subratlla aquesta voluntat de tenir controlada la situació a tot l'Estat: "Les administracions competents han d'assegurar el compliment de"...,
indica en nombroses ocasions. Ho cita respecte el compliment estricte
de les normes d'aforament, desinfecció, prevenció i condicionament dels
establiments comercials, així com en el mandat vinculant de fer test PCR
a tot cas sospitós, i en la necessitat de vetllar perquè l'ús de
mascareta es compleixi rigorosament i garantir que hi hagi material
sanitari suficient. També fixa que les autonomies hauran de coordinar
les residències amb els hospitals, després del fracàs durant el pic de
la pandèmia.
El decret també indica que amb la nova normalitat també es mantindrà intervingut el sector del transport de viatgers, com en l'estat d'alarma. Les autonomies sí que podran decidir, "d'acord amb criteris sanitaris i epidemiològics", la fi de la fase III
en qualsevol de les seves zones. Això sí, el decret deixa una porta
oberta a l'Estat i alerta que "l'actual evolució favorable en la
contenció de la pandèmia no eximeix els poders públics del seu deure
d'organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i
de les prestacions i serveis necessaris".
L'esborrany de decret porta les signatures dels ministres de Sanitat, Salvador Illa, i de Transports, José Luis Ábalos.
Jordi Pesarrodona: ‘El Tsunami és una gran trampa’
Entrevista a l'activista, ex-regidor i ex-militant d'ERC, que explica els motius d'haver deixat el partit
Jordi Pesarrodona ha deixat la
militància a Esquerra Republicana i les seves paraules no traspuen ni
derrota ni ressentiment. Tot al contrari. Té clar per què ho ha fet i ho
explica amb claredat. Encara té més clar què vol fer. El seu discurs és
transparent: ‘Sembla que es traeix l’esperit de l’1-O’. Està convençut
que tard o d’hora el moviment independentista trobarà una finestra
d’oportunitat que li permetrà guanyar. Però no confia en l’aire del cel.
Creu que la desobediència és la clau de volta. I per això matisa: ‘La
lluita no violenta i pacífica només triomfa si no s’atura.’ I remarca el
‘no s’atura’. Per això fa una crítica explícita al Tsunami com ningú
l’havia fet abans. És partidari de la unitat, però no abstracta, sinó
que invoca els ‘lliristes’ i defensa ‘els d’Urquinaona’. No té línia de
partit, fa política.
—Al
setembre ja havíeu deixat els càrrecs polítics amb ERC, en desacord amb
el partit. Ara us heu donat de baixa. Què ha canviat per fer aquest
pas? —Va ser el cap de setmana, quan vaig veure el pacte al qual
havia arribat ERC amb el PSOE d’abstenir-se a canvi de pràcticament res,
perquè ja es veu que tot és foc d’encenalls. ERC claudica constantment a
canvi d’una taula de diàleg que no acaba d’arribar mai, a canvi d’una
gestió de competències que no acaben d’arribar, a canvi d’una renda
mínima universal que no arribarà fins al 2021. Veig que ERC no va a
buscar la independència sinó que pensa a gestionar l’autonomia. Hi estic
absolutament en desacord. Molts ens vàrem creure que anàvem cap a la
independència i ens vàrem creure l’1-O. Hi vàrem deixar la pell i ho
vàrem donar tot. Sembla que es traeixi l’esperit de l’1-O.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
—Dieu que us heu sentit poc acompanyats. Fins i tot, sol. Podríeu desenvolupar aquesta sensació? —Em vaig sentir sol en la protesta clown, la que vaig
fer el 20-S, i que m’ha portat a ser una persona més coneguda. També és
la protesta que ha fet que la Guàrdia Civil em persegueixi. Allà em vaig
sentir molt poc acompanyat, com si ERC no reconegués la protesta com
una protesta vinculada amb ells; com si hagués anat per lliure. A mi
això em disgustava molt. Ho notava cada cop que havia d’anar a declarar.
Quan declarava algun batlle o algun diputat d’ERC, hi anaven els alts
càrrecs. I amb mi sempre venia la gent de segona o tercera fila. I no
m’equivocava quan tenia aquesta sensació. Mai no van donar suport a
l’acte simbòlic que vaig fer, un gest que s’ha fet arreu davant
qualsevol bogeria humana. Cap suport de la gent d’ERC, ni un sol escrit a
favor. I això em va molestar una mica. Vaig pensar que no combregaven
amb les protestes clown, amb les accions no violentes.
—Aquesta solitud també la vau sentir quan us van investigar per desobediència per haver participat en el referèndum del Primer d’Octubre de 2017? —No. Quan es tractava d’un càrrec de desobediència greu com a
regidor a l’ajuntament, em van proporcionar advocats, oferiments
especials, de tot. És una gran diferència. Com a polític d’ERC, tot el
suport que calgués. Però una protesta dins la desobediència no violenta,
no la van reconèixer. Crec que és una de les protestes més blanques que
s’han fet mai i que posen en qüestió un cos armat. I tot això, mira,
m’ha portat a tres anys d’absoluta persecució per part de la Guàrdia
Civil com del poder judicial espanyol. És tremend.
—‘Esperem tornar-nos a guanyar la seva confiança’, deia de la vostra baixa Marta Vilalta. Què hauria de fer el partit perquè això passés? —Quan vaig deixar tots els càrrecs d’ERC, vaig donar molt
suport al Col·lectiu 1 d’Octubre. Creia fermament que des de dins el
partit no calia estripar carnets, i des de la base, intentar que
l’aparell canviés una mica, perquè és un partit assembleari. De fet, vam
aconseguir que no es renunciés a la unilateralitat. Després hem sentit
declaracions del senyor Joan Tardà dient que ERC no vol la
unilateralitat. Per tant, no diuen la veritat sobre el que havíem
quedat. Tiren pel dret. I això és el que em disgusta i no vull formar
part del partit que diu unes coses i en fa unes altres. Això sap greu.
—La unilateralitat que demaneu, ara mateix cap partit no la posa en pràctica.
—No, per això em sento orfe de tots els partits. Jo sóc militant de
base, del carrer. Amb qui m’identifico més és amb els CDR, perquè ni amb
Òmnium ni l’ANC tampoc no m’hi identifico.
—Algun partit us ha temptejat? —No, però sí que he de dir que sóc una mica impulsor de la
plataforma Independentistes d’Esquerra. Són votants d’esquerres de tots
els partits, de la CUP al PSUC passant per militant històrics de partits
que ja no existeixen. Gent que creu en la unitat estratègica de
l’independentisme, i no parlo de llista única, sinó d’un full de ruta
clar. Des de l’1-O, i més encara des del 3-O, penso que hem d’anar a
totes i tots els partits sobiranistes i independentistes s’havien d’unir
darrere l’objectiu de la independència. Primer, la independència, i
després, ja hi haurà les diferències que hi ha d’haver programàtiques
pròpies de partit. I això no es fa. I la gent ho demana molt. Intento
trepitjar molt el carrer, i veus que la gent demana la unitat. I això ho
vaig reclamar dins del partit. I no em van donar mai una resposta
clara. ‘Deixa fer l’estratègia de partit que ja sabem cap on anem,
tranquil’. I no es pot anar així, s’ha de dir la veritat.
—Ho vau dir a Junqueras? —Jo sóc molt a prop dels Lledoners, perquè visc a Sant Joan de
Vilatorrada, i he tingut l’oportunitat d’entrar-hi unes quantes vegades.
Vaig poder parlar amb en Junqueras. Li vaig dir que la gent demanava
unitat i esperava que els adrecés algunes paraules. ‘No, no, Jordi, la
línia del partit i prou’. A mi em va sorprendre molt desagradablement.
Jo li vaig dir de fer una carta per a la gent que venia. Llegeixes una
carta d’en Junqueras al pla dels Lledoners i la gent es posa a plorar i
se’ls posa a la butxaca. M’ho van fer en Turull, en Sànchez i en
Cuixart. A la gent li agrada perquè vol saber que els té a prop. Però
ell no va voler, només em deia que se seguís la línia de partit.
—La militància en un partit es converteix en una obediència immòbil a les directrius i el relat de la formació?
—ERC sempre havia escoltat molt la militància. Per això he fet aquest
pas. No sabria dir en quin moment han deixat d’escoltar-nos. Però ho han
fet, i han tirat pel dret. I a vegades veus que unes coses que diuen
dirigents dels partits, les contradiuen uns altres. La política que es
fa a Madrid no és ben bé la que es fa a Catalunya. No hi trobo
explicació, per això vaig deixar tots aquests càrrecs.
—Què us agradaria que passés? Com enfocaríeu la culminació del procés?
—Això només ho farem la gent de base. Ens toca mobilitzar-nos, però no ens toca seguir les directrius de ja sabem qui.
—Qui? —El Tsunami ha estat com un fracàs. El Tsunami és una gran
trampa perquè fa la sensació que va llançar una pila de gent a
l’escorxador. Quan vam anar directament cap a l’aeroport, estàvem
disposats a quedar-nos-hi les hores i els dies que calgués. I de cop es
va desactivar. I a la Jonquera, que també estàvem disposats a continuar,
de cop i volta, es va desactivar. Llavors es va tornar a activar a Salt
i es va tornar a desactivar. I el dia del Barça, ja ni t’ho explico…
Qui hi ha darrere aquestes directrius, que no sabem qui és, no és ferm. I
la lluita no violenta i pacífica només triomfa si no s’atura. La
mobilització constant ha de ser com un gota a gota, i era possible,
perquè vam veure com la gent s’ho creia i hi estava disposada.
—Però us veig optimista.
—A estones… Sempre veig el got mig ple. Tot això que ha passat no ha
passat per no res. Estic convençut que les coses ja han començat a
canviar. Mireu què passa als Estats Units. Però com que som tan endins
del canvi, no ens n’adonem. I els canvis mai no són immediats. I els
poders fàctics, no sols els governants sinó també l’empresarial, ho
saben. És un imperi que va caient. Mireu amb la covid-19. Es podrà jugar
a futbol, anar amb avió, però amb la cultura, unes mesures de seguretat
màximes que són inabastables. Volen entreteniment i que la gent no
pensi i, així, tenir-nos distrets. Però això se’ls acaba i als carrers
cada cop hi ha més contestació.
—Acotant l’òptica a Catalunya, el moviment independentista va tenir un referèndum com a objectiu. Després, una resposta a la sentència. Ara sembla que no n’hi hagi cap. Què pot unir la base? —Sí, és el desencís principal de la gent amb qui parlo. Aquí
torno al got mig ple. Sempre dic que ens arribarà una finestreta
d’oportunitat. I ens hi hem d’agafar. Estic convençut que ens arribarà.
Si em demaneu quina, no us sé respondre, però hi serà.
—Diumenge a la tarda, uns coneguts van anar als Lledoners. Heu
estat una de les persones que més ha treballat per aquest suport. Ahir
hi va haver la primera concentració al Puig de les Basses. Als Lledoners n’hi haurà més o s’han acabat? —No, però tot allò que fèiem els diumenges de Música per la
Llibertat va passar a fer-se de manera confinada. I com que encara no
s’ha arribat a una fase en què pugui haver-hi una concentració d’unes
quatre-centes persones, vam decidir de no fer-ho. No volíem jugar-nos-la
i que vingués un desplegament de la Guàrdia Civil, que no seria la
primera vegada, o fins i tot dels Mossos, i comencessin a identificar
persones que anessin de manera il·legal als Lledoners. Perquè l’únic dia
que vam intentar de fer una cosa amb més de deu persones, algú ho va
denunciar. Mireu, que com a imputat, ja tant me fa tot, però no vull que
a altres persones els fotin la vida enlaire per una ximpleria.
—Així doncs, quan hi tornareu? —Doncs el primer diumenge de la fase 3. És més, en Joan Bonanit
va començar ahir. Però no és res oficial. La gent hi va esporàdicament,
fan uns crits i marxen. De moment, es fa tot de manera individual
precisament per això, per anar amb precaució, perquè no pot haver-hi més
de deu persones juntes. I els primers de casa són els que et fan males
jugades. Poden venir els Mossos, identificar-te, i apa. Sap greu, perquè
són gent que només hi van per donar mostres de solidaritat. Els
‘lliristes’, que en diuen.
—Els ‘lliristes’, els de cap paper a terra. —Sí, els independentistes d’anar a donar suport als presos, fer les performances de
l’Onze de Setembre… Jo crec que tota aquesta gent ens fa molta falta
perquè a l’hora de votar sempre hi són i a l’hora de mobilitzar-se,
també. Calen, les accions ‘lliristes’. I les altres, també. Per exemple,
els d’Urquinaona. Sempre els he defensat. Quan molts els criticaven,
fins i tot el meu partit, i d’aquí ve una mica el focus de discrepància…
Ostres, per què els joves no poden anar amb la cara tapada i crear
aldarulls? Primera, no van crear-los ells, els aldarulls. I segona,
s’han de protegir. Si jo hi tingués un fill, li demanaria que anés amb
un fulard i que només se li veiessin els ulls. Si t’identifiquen amb
vint anys, t’arruïnen tota la vida.
—Havíeu de ser jutjat per desobediència greu el 31 de març. Us n’han dit res? —Em van ajornar el judici, de moment no tinc data.
—Voldríeu dir res més? —S’ha de ser molt honest amb tot. A més, vull afegir que hem
d’aprendre a escoltar tothom. Sóc partidari de dialogar. Dialogar sí,
però començar ara i des del primer moment. Segurament, dialogant tothom
haurà de fer concessions, però és que a l’altra banda no ho han fet mai,
això, ni es veu. Per això em converteixo en un defensor de la
unilateralitat. Asseguem-nos i parlem-ne, des del diàleg sempre surten
les coses. Deixeu-me posar també l’exemple que els anglosaxons, que en
saben molt, diuen que tot és teu fins que no poden lluitar contra la
independència dels territoris ocupats perquè la situació els ha superat.
I aleshores els aconsegueixen convèncer que quedin, com a mínim, sota
la gran reina d’Anglaterra. En canvi, aquí l’esperit no espanyol, sinó
castellà, que per mi això és la Gran Castella, prefereixen que sigui
abans trencada que desunida. Això ho destrossa tot. Hi ha gent
fantàstica a tota la península, però aquest orgull… Tinc una anècdota
molt curiosa.
—… —Tenia un gran amic, que va deixar de ser-ho durant uns mesos,
un noi que treballa a l’Ajuntament de Burgos, que em va enviar un
missatge dient-me que no es creia el que jo feia contra la pàtria. Mesos
després vam coincidir a Sitges en un acte i va voler parlar amb mi i
demanar-me perdó. Em va dir que s’havia adonat d’on venia el problema,
que nosaltres, els catalans, teníem una gamma de colors amb el mar, però
ells a Castella només tenien la Meseta i això els feia cecs. Que aquest
orgull els mataria i que estava segur que ho perdrien tot. Això es diu
la gravetat castellana, i vaig preguntar-li què era i em va dir que
mirés el Quixot. Tinc grans amics i grans enemics per tot Espanya.
VilaWeb: com hem passat 25 anys inventant el futur?
Assumpció Maresma i Vicent Partal ofereixen un relat personal de
com hem fet aquest diari i un cop d'ull al futur que ens espera
Avui fa vint-i-cinc anys que
VilaWeb va penjar a internet la seua primera pàgina, amb el nom de la
Infopista. Aquell maig del 1995 era impossible saber on ens portaria
aquella xarxa innovadora que s’anomenava internet. Vint-i-cinc anys
després, VilaWeb és un moment diari per a centenars de milers de
persones, un espai conegut i al qual recorren milions de persones quan
necessiten informació rigorosa i professional, independent i compromesa.
El 1995, ens connectàvem una volta al dia per actualitzar la pàgina i
ens desconnectàvem de seguida perquè cada minut costava diners –1.500
pessetes per tres hores de connexió, 4.500 per una connexió il·limitada
en el temps al servidor. Avui, les vint-i-quatre hores del dia i els set
dies de la setmana, la redacció de VilaWeb treballa per portar a
pantalles de tota mena, algunes de les quals inimaginables aquell 1995,
la informació de tot allò que passa en uns Països Catalans que tenen poc
a veure, i ho diem en positiu, amb com eren aleshores i en un món que,
aquest encara més, ningú no podia imaginar que esdevindria, tan
ràpidament, tan petit i tan connectat.
Hem
dit unes quantes vegades que no sabíem, que no imaginàvem… i era així.
Els pioners d’internet, entre els quals VilaWeb, només sabíem que
passaria alguna cosa grossa amb allò, que ens ajudaria a canviar un món,
en el nostre cas periodístic, que no ens agradava. Però vist des
d’avui, sorprendria quantes coses ignoràvem i, per tant, descobríem cada
dia. Inventar, atrevir-se, va ser la clau per a viure. Ho explicaré amb
una anècdota.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
Un servidor a Londres va ser la gran decisió
Aquest
és el paper amb les primeres instruccions per a crear VilaWeb. En
aquella època, internet era una xarxa realment complicada per als
informàtics. Per actualitzar la pàgina, fabricada a mà amb aquell simple
llenguatge HTML de l’època, calia enviar-la per FTP a Londres i i
després obrir el Telnet (!?) i teclejar amb molta cura tot de
comandaments com ara:
“gunzip tar gz
cd../..”
No sabíem amb certesa què fèiem amb aquells comandaments
d’Unix. Només sabíem que calia escriure allò tan complicat sense
equivocar-nos ni en una sola lletra i desconnectar-nos. Aleshores,
VilaWeb es quedava allà penjada i visible des de tot el món. Potser us
pregunteu: I per què, Londres?’
En aquella decisió hi ha una de
les claus que expliquen per què ha funcionat VilaWeb. A començament del
1995, als Països Catalans només hi havia dos servidors privats que
podien allotjar documents web. I eren caríssims. Simplement, no els
podíem pagar. Però una nit se’ns va ocórrer que, si la xarxa era global,
no hi havia cap raó per a obligar-nos a tenir la pàgina ací, una idea
simple però nova. Una recerca ens va portar a triar el servei londinenc
de Demon.co.uk, un dels servidors més gran del món aleshores, que tot just va desaparèixer ara fa un any.
A
Demon van estar encantats de tenir un client estranger exòtic, en vam
ser els primers, i fins i tot ens telefonàvem per veure com anava tot.
Però la qüestió important és que el seu preu era deu voltes inferior al
que ens demanaven ací. Aquell dia, les tres persones que vam començar
aquest diari, nosaltres dos i Joan Subirats, vam aprendre que a la xarxa
tot es podia fer de manera diferent, que la imaginació comptava molt i
que fer sostenible l’empresa que volíem crear era una condició per a
fer-la durar. De retop, va passar que des del primer minut vam tenir una
adreça co.uk (www.pma.co.uk)
i VilaWeb no va fer servir mai ni el .es ni el el .fr. I de seguida ens
vam canviar al .com. Un dels dies més divertits de la nostra història
va ser quan Telefónica de España ens va demanar una reunió, tota
intrigada, per preguntar-nos com és que de Barcelona estant fèiem servir
el .com, que ells pensaven que només el podien tenir els americans i
què havien de fer ells per aconseguir-ho…
Durant els primers anys,
entre el 1995 i el 2004, VilaWeb va ser un intent constant d’entendre
quin era el nostre paper. L’atmosfera d’internet era extraordinàriament
creativa i amable, molt col·laborativa i tothom hi posava de la seua
part. Així vam anar inventant una cosa rere una altra, a la recerca de
com es feia el periodisme en aquell nou mitjà. Primer amb el directori i
convençuts que Yahoo News –que encara existeix, però no té res a veure
amb allò que era– marcava la pauta. Vam fer un cercador abans que
existís Google, tres anys abans. Vam crear una festa, les 24 Hores
d’Internet, que se celebrava cada any el 8 de febrer perquè aquell dia
es va fer la primera Expo Mundial virtual i hi vam participar. El 1996,
vam inventar un projecte de diaris locals que va arribar a tenir cent
vint edicions pròpies, però que no va trobar el model de sostenibilitat i
qualitat. Tanmateix, tant de temps després, encara en resten algunes
edicions en actiu, com les d’Ontinyent i Mollerussa. Les primeres
VilaWeb Locals van ser Montcada i Reixac, Sabadell, sa Pobla, Arenys de
Mar, Figueres, Nova York, Girona, Granollers, Terrassa, el Vendrell,
Vilafranca i Calafell, tot ensenyant que el nostre marc mental eren els
Països Catalans però que els catalans de la diàspora els consideràvem
part del nou país virtual que anàvem dibuixant.
Vam ser pioners a
fer xats amb personatges coneguts, xats que alguna gent es pensava que
ens inventàvem –el batlle de Barcelona aleshores, Pasqual Maragall, un
gran internauta, es va enfadar molt quan va veure que hi havia gent que
no es creia que fos ell qui era a l’altra banda de la pantalla. Vam
col·laborar amb tot de gent fent, per exemple, la campanya electoral amb
La Vanguardia en un projecte que es va dir Plaça Internet, on els
lectors enviaven preguntes per mail i els candidats, en teoria, també
responien per mail, tot i que la realitat era que un motorista del diari
del grup Godó traginava disquets d’una seu a una altra! El 5 de
novembre de 1989, vam crear el primer servei WAP del país per a servir
informació als incipients i prehistòrics telèfons mòbils de l’època, i
un any després, una edició per als Palm Pilot que ens va fer confiar,
pobres de nosaltres, que anàvem encarant bé el futur. Vam pactar amb
Menta, Cable i Televisió de Catalunya un servei informatiu per als seus
abonats que va permetre el primer salt endavant de la redacció del diari
i la primera font d’ingressos directa, periodística, en uns anys on els
diners els fèiem sobretot fabricant webs per a tercers, una feina
aleshores molt desconeguda.
Quan vam descobrir que érem un diari
Aquells
van ser uns anys tan apassionants com divertits, això s’ha de
reconèixer. Uns anys en què ningú no tenia cap problema de provar una
idea i abandonar-la perquè, en realitat, ningú, enlloc del món, tenia
gaire clar què feia. Des de sempre, VilaWeb va beure de les experiències
internacionals. El 1995, gràcies a una invitació de Wayne McPhail, vam
conèixer el Canadà i el Hamilton Spectator, on ell dissenyava el
projecte d’internet que seria pioner, també, en aquell país. El 1998,
VilaWeb va servir per a explicar què era internet en un acte prohibit
per la policia a Turquia i, durant anys, va posar tota la seua
infrastructura al servei de Bianet, els nostres valents col·legues
periodístics que lluitaven, i lluiten encara, per la democràcia. Al
Congrés Mundial de Periodisme de Recife (Brasil) de 1998, el nostre
diari va ser un dels tres projectes escollits per a explicar a
periodistes de tot el món que tot allò que coneixíem del paper i les
rotatives s’acabava. Pocs ens van fer cas aleshores i hi ha qui encara
avui no s’ho creu del tot.
Però no van ser anys senzills en tot.
La borratxera de les .com i els portals va ser a punt de destrossar tot
l’ecosistema internauta. Hi havia nous rics que ho compraven tot amb una
ànsia per créixer que només podia portar –com ho va fer– a una crisi
monumental. També van intentar comprar VilaWeb, especialment Star Media,
un dels grups més poderosos de la internet mundial d’aquella època, amb
seu a Nova York. No ens vam vendre, i en la perspectiva del temps
passat, aquesta va ser una decisió magnífica. Entre més coses, perquè
estem segurs que si ho haguérem fet avui VilaWeb no existiria, però
també perquè el català potser no hauria crescut a la xarxa com ho va
fer.
I això ho diem perquè cal recordar que el 1995 poca gent
creia que el català podia ser el cas d’èxit a internet que va certificar
la concessió del domini propi .cat l’any 2004. I poques notícies devem
haver donat més de gust que aquesta. Amadeu Abril, el màgic cervell
darrere l’invent, va rebre la trucada des de l’altra banda de l’Atlàntic
que comunicava que ja era tot fet i, uns minuts després, nosaltres vam
penjar aquestes preguntes i respostes sobre el nou domini de la cultura catalana,
les quals, vistes des d’ara, són curioses, si més no. S’hi explica, per
exemple, la famosa, i oblidada, prohibició de penjar fotografies de
gats que es van empescar els americans perquè el .cat fos, efectivament,
per a catalans i no per a amants dels felins.
Però al començament
les coses no eren així de clares ni de bon tros. El 1996, la
Generalitat de Catalunya va dedicar tots els seus esforços a fer un
portal en espanyol, amb l’inequívoc nom d’Olé, portal que va acabar als tribunals embolicat en acusacions de corrupció.
Per
això, VilaWeb, i molts altres projectes com el nostre, va tenir un
paper fonamental a l’hora de demostrar que el català no era cap llengua
subordinada a cap altra. Vam defensar que en català es podia fer
funcionar internet i que el català era un mercat coherent. En aquell
moment, molts projectes es van fer en espanyol pel convenciment (tan
imperialista com equivocat) que tota l’Amèrica Llatina llegiria allò que
li digueren els hereus dels conqueridors. Els va acompanyar el fracàs,
però es va perdre un temps preciós i una enorme quantitat d’energies i
diners. Per cert, que encara avui VilaWeb continua fidel a la idea que
el català no és una llengua subordinada a cap altra, raó per la qual, a
diferència de molts mitjans catalans, no ens hem passat mai a la doble
edició, bilingüe, malgrat la insistència, novament!, de la Generalitat,
independentista!, aquests darrers anys.
Enmig de tot aquest
panorama exuberant i volàtil alhora, el principal problema era encertar
què volíem fer. I el 1998 ho havíem deixat definitivament clar: ‘VilaWeb
no és una empresa d’internet, sinó un mitjà de comunicació: per tant,
hi ha coses d’internet que no farem mai i coses que fan els mitjans de
comunicació, fora d’internet, que nosaltres també volem fer.’ La frase,
pronunciada en l’acte que cada Cap d’Any organitzava l’imprescindible
Alfons Cornella a ESADE, definia el concepte que ens va servir per a
marcar l’orientació definitiva de VilaWeb.
L’11–M: el dia que ho va canviar tot
Fidels
a aquesta idea vam començar un replantejament total. Fins aleshores,
els nostres ingressos provenien de crear webs i continguts per a tercers
i la major part dels treballadors de Partal, Maresma i Associats eren,
de fet, informàtics. Encara van passar molts anys abans d’abandonar del
tot aquestes feines que ens servien per a finançar un diari que anàvem
fent créixer en paral·lel al creixement de la xarxa. Però aquell ‘som un
mitjà de comunicació’ ja no deixava cap espai al dubte.
I vam
intentar moltes coses, ja completament, des de l’àmbit periodístic. Vam
fer un acord amb el grup Prisa per a crear una sèrie televisiva amb
Ferran Adrià, dirigida per Josep Morell, que anys després es va
comercialitzar en DVD. Vam mirar de portar a Barcelona el diari gratuït
20 Minuts, que havia tingut un èxit fulgurant a Europa. De fet, el
hòlding europeu de 20 Minuts i VilaWeb vam signar un acord i ens vam
presentar a un concurs obert per l’Entitat Metropolitana del Transport,
amb la finalitat de repartir-lo al metro i als autobusos. Però
l’ajuntament, pressionat per La Vanguardia i El Periódico, el va
declarar desert. 20 Minuts va acabar eixint a Barcelona, però a costa de
comprar una empresa de Madrid i renunciar al monolingüisme català del
projecte, fets que ens van fer renunciar a participar en el projecte.
També coincidint amb la festa dels cinc anys de VilaWeb del 16 de
novembre de 2000, vam anunciar un acord estratègic amb l’empresa editora
del diari el Punt. Amb el Punt, VilaWeb va treballar molt, durant una
dècada llarga, va compartir-hi el projecte COMIT, on s’integraven diversos diaris en català, i fins i tot vam crear una redacció conjunta al Raval de Barcelona, el quart local i penúltim on hem fet feina aquests vint-i-cinc anys.
Va
ser precisament en aquest local del carrer de les Tàpies on la redacció
de VilaWeb va viure el dia que ho va canviar tot: els atemptats de
Madrid de l’11-M. La
informació sobre aquells atemptats va catapultar VilaWeb entre el gran
públic. José Maria Aznar, aleshores president del govern espanyol, va
pressionar els principals diaris perquè atribuïssen les bombes a
l’organització basca ETA, pocs dies abans de les eleccions. I així ho
van fer, obedients, com demostra aquesta portada que el diari El País ha
intentat amagar durant anys.
Explicar què es va viure entre
aquell dijous i el diumenge de les eleccions és impossible en poc espai
–però, si us interessa, al cap de deu anys vam fer aquest article, recordant els fets en detall.
No hem viscut mai una pressió com aquella. Pressió ambiental i
professional. Pressió dels lectors –guardem correus que ens acusaven amb
una enorme duresa de ‘girar la cara als morts’ i de ser etarres.
Pressió mental. Pressió política, també. I pressió, molta pressió,
personal. Aquell dia, aquells dies, érem conscients que si ens
equivocàvem seria la fi de VilaWeb.
Però no tan sols la vam
encertar, sinó que aquell dia va ser el punt tombant a partir del qual
els encara anomenats ‘nous mitjans’ o ‘no media’ vam començar a
acorralar la pesada maquinària de la premsa tradicional. Així ho
explicava un reportatge televisiu fet per poc després per Manuel Campo
Vidal i per Manuel Castells, avui ministre d’Universitat espanyol i
sociòleg més que eminent, que va emetre TV3. Fins i tot vam crear per
primer vegada una edició en pdf que en algunes manifestacions, com
auesta de València, es va repartir de manera massiva, gràcies a que algú
en va imprimir milers de còpies.
Trobant el fil, del 2004 a l’inici del procés independentista
El
2004 va ser fonamental per a VilaWeb perquè va servir per a definir les
bases sobre les quals encara avui se sosté el projecte. Després d’uns
anys fent de pioners, es va imposar la identitat de diari i es va
aclarir el debat sobre el model.
Avui, VilaWeb va cap als 19.000
subscriptors i és reconegut pel seu format rigorós, de periodisme de
qualitat, allunyat de les estridències i el sensacionalisme que, per
desgràcia, sembla imperar en els digitals. El resultat de l’aposta feta
el 2004 parla per si sol, però cal remarcar que és el fruit d’una visió a
molt llarg termini, d’una fe enorme en el periodisme de qualitat i
d’una paciència ingent.
El 2004, VilaWeb va començar el seu
projecte de subscripció. Hi ha qui se sorprèn que ho plantejàrem fa
tants anys. Era molt embrionari, basat en els blocs, un apartat de
VilaWeb que sempre ens ha estat especial, i en una sèrie de serveis molt
diferents dels que tenim avui. Tot era molt primitiu, però el cercle
virtuós ja era dibuixat. El 2004, a VilaWeb vam optar per rebutjar el
clic fàcil i el sensacionalisme, convençuts que el periodisme de
qualitat, aquell pel qual ens havíem ficat en aquest embolic el 1995,
tenia un públic a la xarxa, un públic que hi tenia interès i que estaria
disposat a finançar-lo.
Vam tardar onze anys fins a aconseguir
superar la barrera dels dos mil subscriptors. Onze anys durant els
quals, amb molta paciència, vam anar adaptant el model del diari i de
l’empresa als objectius que havíem definit. La publicitat començava a
funcionar, però no era prou. Vam haver de continuar fent continguts per a
tercers durant uns quants anys encara, a la recerca sempre de la
sostenibilitat i la independència. No deure res a ningú és la millor
manera de ser immunes a qualsevol pressió. El 2004, la Generalitat de
Catalunya va concedir per primera vegada subvencions als mitjans
digitals –un detall que alguns obliden quan insisteixen malèvolament en
el tòpic: en el cas de VilaWeb, quan els ajuts van arribar ja feia nou
anys que funcionàvem tots solets. Aquests ajuts, i els que posteriorment
va adjudicar també la Generalitat Valenciana, van tenir dues cares. Per
una banda, van consolidar molts projectes d’internet ajudant-nos a
créixer més de pressa que no hauríem crescut sense. Però l’altra cara és
que van obrir la porta al periodisme groc i sensacionalista per l’error
immens de basar-los en els clics recomptats per l’OJD. Per desgràcia,
la situació no tan sols no ha millorat pas en aquest sentit, sinó que va
pitjor, tal com va denunciar VilaWeb en el VI Congrés dels Periodistes Catalans.
I ara, a més, el partidisme i la dependència de la política més
agressiva han agreujat la situació, com es demostra gràficament en l’adjudicació capriciosa de la publicitat institucional del govern català.
L’aposta
periodística i empresarial de VilaWeb, doncs, és el fruit de la feina i
la reflexió que es va concretar a partir del 2004. Onze anys després
d’haver proposat el servei de subscripció, i després d’haver picat molta
pedra mirant de fer entendre als lectors que un bon diari de qualitat
només pot existir si una part d’ells el paga, el 2014 les xifres de
subscripció van començar a pujar ràpidament i no han parat des
d’aleshores.
I com ha passat amb tots els diaris del món, els
grans fets informatius, les grans sacsejades socials, han causat
impactes molt forts també en l’augment de les subscripcions. I de
l’impuls de l’edició mòbil, quan el telèfon ja va substituir l’ordinador
com a eina d’accés a internet. Així ho explicava The New York Times
parlant de l’elecció de Donald Trump i aquest ha estat el cas, pel que
fa a VilaWeb, de la primera fase del procés sobiranista i ara de la
crisi causada pel coronavirus. Això ens ha fet entendre millor encara
quina és la nostra feina.
Un diari imprescindible en els moments importants
VilaWeb és un diari hard news.
Bàsicament, parlem de política, economia i cultura i oblidem
voluntàriament els altres continguts. És un diari menys ocurrent i
divertit, però en canvi, és un diari en el qual es pot confiar. I per
això, quan passen coses de molta transcendència és quan ens fem més
importants per als nostres lectors.
De vegades, amb conseqüències
serioses. Hi ha hagut situacions en què hem necessitat molt de suport
per a defensar el dret a la informació. Ens hem querellat i hem guanyat
judicis contra els Mossos per agressions a periodistes nostres al
carrer. Vam destapar que La Caixa treia profit de la invasió americana
de l’Irac. Hem publicat informacions que han molestat moltíssim i han
implicat represàlies de caràcter divers. Fins i tot, ens vam veure
obligats a sostenir una llarga batalla de tres anys amb l’Ajuntament de
Barcelona, entre el 2008 i el 2011, per la investigació del cas Vilaró.
L’ajuntament ens va embargar una quantitat de diners enorme i va
demanar presó per al director del diari, pel contingut de les nostres
investigacions, abans de retirar la querella l’últim segon, quan ja érem
pràcticament dins el jutjat i nosaltres havíem deixat clar que, si
calia, aniríem a la presó, però que no desmentiríem allò que teníem
provat. Però com tantes vegades, el cas Vilaró ens demostra els límits
del periodisme. Des de VilaWeb vam poder demostrar que el cap de la
Guàrdia Urbana de Barcelona explicava una història que no quadrava amb
la realitat, però no vam ser capaços, ni n’ha estat capaç ningú encara,
de demostrar què va passar en realitat. El periodisme no sempre
reconforta prou.
Particularment, durant la fase del procés
d’independència de Catalunya començada el 2014, VilaWeb va esdevenir una
referència permanent tant en termes informatius com d’opinió. I això va
ser gràcies a la capacitat de depurar el model, deixar-nos
d’obsessionar pels clics i recuperar els principis deontològics i
professionals més bàsics. L’escàndol causat pel fals anunci de la mort
de Muriel Casals, que es va analitzar a fons en aquest article,
va ensenyar a molta gent que l’obsessió pel clic, la maximització del
nombre de pàgines i els ingressos de la publicitat era molt perillosa
per a l’exercici raonable del periodisme i per la salut democràtica de
la població.
En aquest sentit, és clar que l’eufòria per la
política que es va desencadenar arreu dels Països Catalans quan va
començar el procés d’independència va afavorir el creixement de VilaWeb.
Però, per això mateix, ens agrada remarcar que nosaltres ja hi érem. Ja
érem independentistes el 1995, ja érem progressistes, com queda
recollit en el nostre ideari,
el 1995, ja sabíem que el nostre marc nacional eren els Països
Catalans, i el primer dibuix de la Infopista era un manifest en tota
regla i ja érem digitals el 1995. Una combinació que, ho reconeguem, ens
dóna una perspectiva potser única.
VilaWeb sempre ha estat un
mitjà compromès, en tot. Des del començament, hem participat i
protagonitzat tota mena de campanyes mitjançant continguts especials. Hi
ha gent que encara recorda campanyes dels primers anys, com la que es
va fer contra la Warner i en favor del doblatge en català de Harry Potter,
que va arribar a moure 30.000 missatges des d’un formulari nostre,
aconseguint que la multinacional americana es retractés. En el seu
moment, VilaWeb va fer campanya contra la constitució europea, a favor
dels drets dels refugiats, pel dret de l’habitatge, contra els ultres
als camps de futbol, es va involucrar en les consultes populars per la
independència fent de la redacció del diari un dels col·legis electorals del 10-A
barceloní o va ser un dels punts on la gent podia aconseguir, i quines
cues que s’hi feien! les samarretes de l’Onze de setembre de l’ANC.
I
això és així perquè dels nostres referents periodístics, de Ramon
Barnils a Anna Politkóvskaia i Albert Camus, VilaWeb n’hem après que el
compromís social no va pas renyit amb l’exercici rigorós de la professió
periodística, ans al contrari, és imprescindible. Per això, VilaWeb
s’ha reforçat de manera obsessiva contra les ingerències polítiques i
econòmiques de tota mena mentre mantenia obertament posicions editorials
decidides, i no tan sols per escrit: la publicació dels anuncis del
referèndum d’autodeterminació, que molts diaris catalans no van publicar
per por, ens va valer una intempestiva entrada de la Guàrdia Civil a la redacció.
Aquesta
claredat pel que fa als posicionaments públics sempre l’hem combinada
amb la màxima professionalitat informativa. Fins al punt que, alguna
vegada, els lectors s’han sorprès per les informacions que publicàvem,
cosa que encara ens sorprèn més a nosaltres. Per exemple, quan durant la
campanya del 21-D des de VilaWeb es va desmuntar una mentida que circulava sobre el finançament irregular de Ciutadans.
O quan es va desmentir una informació falsa arribada dels Estats Units
que deia que els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren
dirigits directament per la policia espanyola. O, més recentment, quan
vam desmuntar la fantasia sobre les 1.714.000 màscares. Simplement, els
fets són els fets i no es poden manipular. No es guanya res essent
ignorant. Tots aquests anys, VilaWeb ha fet investigacions molt
rigoroses, com la reconstrucció dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el recompte de les interioritats del pacte
que acabaria portant Carles Puigdemont a la presidència de la
Generalitat o la publicació dels papers que demostraven la gravetat de
la pandèmia del coronavirus. Hem estat ràpids i directes, com quan, en
menys d’una hora de feina frenètica, vam aconseguir de despullar la falsedat de la famosa nota de la CIA
que El Periódico pretenia colar. Però tot ho hem fet sempre des d’una
posició radicalment professional i sense amagar mai als lectors res del
que sabíem, encara menys en funció de cap mena d’interès d’algú.
És
la capacitat de combinar aquest rigor professional amb el compromís
públic que ha fet de VilaWeb, juntament amb la proximitat amb el lector,
el diari que és avui.
L’originalitat de VilaWeb: un diari amb els lectors
La
gent no es demana què vol dir VilaWeb. Amb les marques passa això, que
quan es fan populars ningú no en veu el significat original. Vila-nova,
Vila-vella, Vila-rodona, Vila-quadrada, Vila-Web! El mateix nom del
diari ja és una declaració de principis. Som una ciutat a la web amb
veïns, amb espais, amb places, amb carrers, amb barris. La primera
VilaWeb, amb els extraordinaris dibuixos de Joan Subirats, era una
ciutat alegre i combativa. I una ciutat és un espai geogràfic on la gent
s’ajunta i fa coses.
Per
això, els lectors sempre han estat determinants per a fer VilaWeb. No
enteníem el nostre model periodístic com un altaveu que arribava igual a
tots els espectadors. Ens enteníem i ens entenem com un espai de
trobada, com un punt on anar a parar. Norman Mailer deia allò que ‘un
bon diari és una nació que parla amb si mateixa’ i nosaltres no aspirem
sinó a ser això.
Per aquest motiu, des del principi, la proximitat
amb el lector ha estat una norma de la casa. Proximitat i atenció que a
voltes s’expressa en els detalls més petits. Per exemple, passem molt
de temps responent de manera personal els correus que ens envien els
lectors del diari. No es nota ni serveix per a fer propaganda, però ens
ha transformat.
Assemblea
de lectors a Ciutadella de Menorca, l’any 2019. Els actes amb
subscriptors i les assemblees, a tots els Països Catalans, són una
manera de mantenir el contacte directe que el model periodístic de
VilaWeb reclama.
Les Assemblees de Lectors de VilaWeb, els actes multitudinaris
amb subscriptors o ara les Converses des del Confinament són això.
Enguany, la pandèmia ha aturat les assemblees just la setmana que havien
de començar. L’any passat, VilaWeb en va fer vint-i-una arreu dels Països Catalans.
També perquè la redacció conegués i apreciés la diversitat i la
pluralitat del país. Anar a Gandia, a Olot, a Perpinyà, a Maó i
sotmetre’ns a l’escrutini i a les queixes dels lectors, a les seues
crítiques, intentar entendre què volen i com volen que siga el seu diari
és un exercici molt gratificant de contacte amb la realitat.
De
fet, quan ens vam instal·lar finalment a l’edifici del carrer de
Ferlandina de Barcelona, el disseny mateix de l’espai ja es va fer
pensant en una relació diferent amb els lectors. En aquest país, molts
diaris tenen guàrdies a la porta, controls per a impedir el pas de la
gent. La redacció de VilaWeb la vam dissenyar, amb l’arquitecta Montse
Batlle i l’equip RGA, amb espais públics i portes obertes, on tothom pot
entrar sense haver de donar explicacions i on la gent sap que se
l’escolta.
Aquest local, inaugurat amb un tweet en una festa
inoblidable pel president del parlament aleshores i gran internauta
Ernest Benach i pel conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, ha
viscut dies molt intensos. La venda de les samarretes de l’Onze de
Setembre ha portat durant anys milers de persones a les nostres oficines
amb cues quilomètriques que a vegades envaïen la redacció i tot.
Amb
el pas dels anys, molts lectors, especialment subscriptors, han
esdevingut col·laboradors directes. Els uns amb els seus blocs, els
altres facilitant-nos contactes i comentaris, fins i tot hi ha un grup
de WhatsApp amb prop de dos-cents subscriptors que serveix per a
comentar i criticar o lloar les coses que es publiquen o la manera com
es publiquen.
Aquesta relació és la conseqüència del model
empresarial original que des del primer dia cerca la sostenibilitat i la
independència del projecte. Avui, la majoria dels ingressos de VilaWeb
ja provenen de les subscripcions, però pensem que hi haurà un dia, i no
és tan lluny, que tot el diari es pagarà amb la generositat dels
subscriptors i d’aquesta manera el podrem oferir a tothom en obert i
sense publicitat.
Que els subscriptors hagen entès aquesta opció
és especialment important per a nosaltres. VilaWeb no creu en els murs
de pagament perquè considera que la nostra obligació moral i social és
aportar la millor informació possible en obert a tota la ciutadania i no
tan sols als qui ens paguen. Per això demanem a qui pot pagar i ho vol
que se’n faça subscriptor, però no pas, com en els mitjans tradicionals,
per a rebre una informació que nosaltres pensem que l’ha de rebre
tothom, sinó per a ajudar-nos a sostenir el diari i la seua
independència i per arribar a tanta gent com siga possible.
Respectant
sempre els terrenys de cadascú –la professionalitat i el criteri de la
redacció i l’opinió plural i transversal dels lectors–, VilaWeb s’ha
establert com una comunitat i el diari és –d’alguna manera, se’n sent–
el portaveu de milers de persones, que cada dia intenta parlar amb elles
i per elles. Internet va revolucionar la comunicació, una cosa que avui
ja no pot dubtar ningú, i el gran canvi que va introduir és que les
coses es fan col·laborativament. No fem un diari per als nostres
lectors, sinó que fem un diari amb els nostres lectors.
I com és
evident, això pren una dimensió molt especial en els moments únics, com
tants n’ha viscut darrerament el nostre país. Durant la primera fase del
procés d’independència, entre el 2014 i ara, VilaWeb s’ha sentit empesa
pels seus lectors. En els moments fantàstics i en els moments tristos, a
vegades separats per molts dies. El Primer d’Octubre a la nit va
esclatar un repic de cassoles per tot el país i tota la gent de VilaWeb
vam eixir al carrer a participar-hi, aparcant per uns minuts la feina.
El dia que Jordi Cuixart, un dels nostres primers subscriptors quan no
el coneixia ningú, i Jordi Sànchez van ser portats a la presó, molts
dels periodistes van plorar de ràbia i indignació mentre redactaven la
notícia.
Viure en primera línia i poder narrar el procés
d’independència que el nostre país porta a terme és un privilegi únic
que ens obliga periodísticament.
Un gran equip que fa el diari i vetlla pel rigor
El rigor amb què la redacció de VilaWeb treballa és el nostre compromís. Josep Casulleras, el cap de redacció, va seguir el judici del procés
cada dia dins aquella sala tenebrosa de Madrid i va desgranar amb un
mestratge molt sòlid la complicada teranyina jurídica on ens volien
atrapar. El nostre fotògraf, Albert Salamé, ha estat testimoni amb la
seua càmera i el seu cos, ferit en alguna ocasió, del combat del carrer i
de la tensió del parlament, i amb Adiva Koeningsberg ens han retratat
l’ànima. El grup de periodistes que tenen al seu càrrec el minut a minut
de l’actualitat diària, tots ells, han mantingut la tensió informativa
altíssima en moments tan complicats i difícils d’entendre com aquesta
pandèmia de la Covid-19.
Les entrevistes, reportatges i la feina
de seguiment del dia a dia d’Andreu Barnils, de Josep Rexach, de Roger
Graells, de Txell Partal, d’Oriol Babler, de Clara Ardèvol, d’Arnau
Lleonart, d’Ot Bou i d’Àlex Solano, sempre pendent de la darrera dada,
ens han afilat el coneixement. Les cròniques de Pere Martí, Odei
Etxearte i Montse Serra ens han aclarit la perspectiva de manera
minuciosa. La qualitat de la llengua, de la manera d’escriure, que fixa
des de fa anys de manera magnífica Jordi Badia, fent equip amb Bel
Zaballa i Roger Ferran, és una de les marques que ens defineix. Amb
Jordi Goula acompanyant-nos i posant la saviesa econòmica, amb Marta
Rojals enlluernant-nos amb la seua visió única de la realitat, amb Joan
Ramon Resina sòlid com una roca del Pacífic. Amb Xavier Montanyà i Roger
Cassany, dos dels grans fars de la casa, sempre inconformistes, amb
Tina Vallès i Mercè Ibarz, amb Núria Cadenes, amb Joan Minguet i Oriol
Izquierdo i Martí Estruch i Biel Mesquida i Julià de Jodar, Anna Zaera,
Gemma Pasqual, Sebastià Bennasar, Pau Benavent, Pau Vidal i totes les
veus i signatures que enriqueixen aquest diari. I tots aquells, Àlvar
Teixidor, Sandra Vilalta, Francesc Pascual, Marta Martí i el gran Pep
Albinyana, sempre aguantant l’estructura, fent possible la feina de
tots.
En aquests vint-i-cinc anys, per VilaWeb han passat i hi han
treballat prop d’un centenar de persones, començant per Carlos García
aquell primitiu 1995. A algunes els devem molt més que no els vam pagar.
Aquest diari no seria com és sense la petjada i l’obra de Jem Cabanes. O
sense l’impuls de Jaume Cabaní. Sense la feina dels equips tècnics de
Bekodo. Però a totes els devem una gratitud immensa per haver aguantat
un ritme trepidant, el que marca l’actualitat, la xarxa i aquest país
que bull com un volcà a punt d’explotar.
Moltes d’aquestes cares
les coneixen, els lectors i els subscriptors. Altres no tant. Però totes
són imprescindibles per a fer funcionar aquest pacte entre diari i
lectors que és VilaWeb. En el nostre dia a dia, ells són els encarregats
de fer possible aquest moment de contacte, aquest espai que existeix
quan algú obre el mòbil o es connecta a l’ordinador per veure què diu
VilaWeb. Han passat 9.133 dies des que vam pujar per primera vegada a
aquell servidor de Londres el codi HTML de la VilaWeb original, i ara el
codi HTML és un WordPress, i el servidor de Londres, un conjunt de
servidors escampats per diversos països del món. Però la cosa que
importa, la que aleshores ja sabíem que importava, no és pas la
tecnologia. És que en cadascun d’aquests nou mil dies ha passat alguna
cosa, s’han generat notícies, s’han creat records, hi ha hagut
esdeveniments que han impactat en les nostres vides i ens han fet com a
individus i com a societat. I nosaltres hem mirat d’explicar-ho sempre
de la millor manera possible, amb tota l’honradesa i el compromís més
gran, sense esquivar mai la nostra responsabilitat i convençuts que el
periodisme és un combat llarg que es guanya dia a dia, mes a mes i any a
any.
07.06.2020 01:50
