‘Es vulneren drets civils d’una
manera molt evident i cal actuar d’alguna manera. No poden romandre
impassibles en una situació tan injusta com aquesta.’ Aquesta és la
reflexió que la tardor del 2017 va portar l’advocat Lluís Mestres i un
grup de col·legues seus a organitzar-se quan van veure l’empresonament
dels presos polítics i l’exili d’una part del govern. Aplegats en l’
Associació Atenes,
van decidir de fer la seva aportació en l’estratègia judicial contra
l’ofensiva repressora de l’estat espanyol. I es van fixar especialment
en la cúpula judicial, en la dinàmica corruptiva que ja feia anys que
s’hi anava coent i que l’acció venjativa contra l’independentisme ha
anat posant de manifest. Han desplegat la seva acció de manera discreta i
coordinada amb els presos i els seus advocats, perquè cap dels passos
els pugui perjudicar, sinó ajudar.
I per això han presentat dues querelles. La primera, prenent
l’informe Greco del Consell d’Europa, que adverteix l’estat espanyol de
la manca d’independència judicial pel sistema de nomenament dels
magistrats. Va ser contra els vint membres del CGPJ perquè vulneraven
les normes de designació de magistrats, prevaricació continuada
administrativa. Van relatar set casos de nomenaments de jutges vinculats
al PP. Després la van ampliar pel nomenament de Carmen Lamela a la sala
segona del Suprem i per un cas més flagrant, el del
tracte de favor de Sofía Marchena,
la filla del president de la sala del tribunal que jutjarà els presos
polítics. La segona querella, contra el Tribunal Constitucional i els
membres del govern Rajoy, per haver vulnerat els drets polítics de
Carles Puigdemont i haver-li impedit de poder ésser investit president
ara farà un any.
Havent examinat amb lupa les accions i les decisions dels jutges del
Suprem durant aquest any llarg de causa contra l’independentisme,
l’Associació Atenes té clares quines són les claus que la desacrediten i
quins són alguns dels escàndols en què s’han fixat que palesen un
funcionament irregular de la cúpula judicial espanyola. Lluís Mestres ho
explica en deu punts.
1. Un judici amb irregularitats i sense fonament legal
És un judici que no té fonament legal. Sí que van tenir una
certa cura d’intentar respectar les garanties tan bon punt la causa va
arribar al Suprem. Al començament va ser un desastre, van vulnerar els
drets més bàsics de qualsevol defensa. No poden comunicar un dia festiu
que l’endemà toca anar a Madrid a algú que visqui a Barcelona, donar-li
menys de vint-i-quatre hores per a estudiar les acusacions i preparar
una declaració a l’Audiència espanyola. Això sí que és una irregularitat
processal greu. Però un cop dins el procediment, tot i que es poden
anar trobant interlocutòries que no compleixen tots els requisits, sí
que es nota que el Suprem intenta anar polint les garanties processals
perquè ningú no els pugui dir que no les respecten. Però això és
maquillatge. La raó de fons és una il·legalitat com una casa, perquè han
anat instruint una causa sabent que no hi havia delicte. La gravetat és
aquesta. No em crec que un magistrat del Suprem digui que hi ha indicis
de criminalitat. No hi ha cap jurista amb una mica de dignitat que
pugui dir que això se sustenta en un delicte real.
2. L’estratagema del Suprem per a mantenir el cas encara que no li toca
Sembla que el tribunal digui que hi ha una raó d’estat per a
fer-ho. I s’inventa l’excusa legal dient que, com que els fets que jutja
tenen efecte a tot l’estat, s’ho queda perquè n’és la màxima autoritat
judicial: és el Tribunal Suprem. Aquest és un argument molt poc jurídic.
Entre els acusats en aquesta causa especial n’hi ha només del delicte
de desobediència. I és evident que, per una desobediència, el màxim
òrgan de l’estat no pot jutjar una causa. Per això, per evitar cap
possible causa de nul·litat, envia aquests acusats al TSJC. Però és
bàsicament un criteri estratègic; el Suprem no actua per criteris
jurídics, sinó de comoditat estratègica i d’interès. A ells els
interessa de poder resoldre aquesta causa de manera àgil i retallant
tant com puguin el temps que pot durar el judici. Passant uns quants
acusats al TSJC amb l’excusa de la desobediència, s’estalvia d’haver-los
de jutjar i només en jutjarà dotze. És una decisió d’oportunitat, no
pas jurídica. És una decisió que pren algú que pensa en clau política.
Mantenen aquesta causa per criteris polítics. Per això els presos i les
defenses diuen que és un judici polític i que cal defensar-se
políticament. Jurídicament no hi ha res a discutir perquè no hi ha
delicte. I a tot això cal afegir que el Suprem té un inconvenient molt
gran a l’hora de jutjar, que és la privació d’una segona instància
judicial a qui es defensa.
3. Una operació de càstig ràpid i sense fre
Encara que els jutges del Suprem fossin un poder aïllat
completament de l’executiu farien exactament igual. No els cal la
influència de ningú; ja actuen
motu proprio. No cal la
trucadeta d’una Soraya (que de vegades ja hi va trucar). Ja actuen de
manera autònoma amb la voluntat ferma de defensar l’estat. Aquesta és la
seva funció. La sala penal és molt ben composada i instruïda per a fer
com fan. I estic convençut que actualment hi ha hagut moments d’una gran
dissonància, sobretot ara que governa el PSOE, entre els criteris del
govern i els del Suprem espanyols. Penso que al PSOE no li interessa per
a res de fer aquest judici, o en tot cas de prorrogar-lo tant com
puguin perquè no arribi abans de les municipals. En canvi, el Suprem ha
mantingut una línia i no l’abandonarà. Ara mateix em penso que no hi ha
aquesta connexió que hi havia hagut entre l’executiu i el TS, i que fins
i tot hi ha una contraposició. Però el Suprem té la seva dinàmica, i
ells estan convençuts ara mateix que són els garants de l’estat.
4. La designació irregular de Llarena com a jutge instructor
Quan Llarena va entrar a formar part de la sala penal del
Tribunal Suprem hi havia dotze magistrats. A l’hora de designar qui
instrueix una causa especial com la de l’1-O, cal tenir presents els qui
ja d’entrada no poden ser instructors perquè van formar part de la sala
d’admissions; després, els qui ja porten causes especials o formen part
d’una altra sala…En total, eren set els qui no la podien assumir, la
causa. I al final restaven cinc magistrats que sí que podien instruir.
L’ordre que cal seguir sempre és que assumeixi la causa el més antic; i
Llarena era el més nou, el darrer de la llista. Però, per alguna raó que
desconeixem, cap dels quatre anteriors a Llarena no va agafar la causa.
I no tenim cap dubte que Llarena va ser designat a dit perquè portés
ell la causa. Però no vol dir que en tinguem la prova última, perquè hem
intentat accedir a la informació interna del Suprem per saber com es va
decidir que Llarena fos instructor i no pas els altres quatre, però no
ens la faciliten. Ens remeten contínuament a les normes de repartiment,
que ja sabem. No tenim el moment de la decisió. Ens pensem que era el
més controlable per Carlos Lesmes. Si és instructor un Colmenero o un
Del Moral, que són magistrats amb molts anys d’experiència i que tenen
els seus criteris i més veterania que Marchena o Lesmes mateix, són poc
dominables. D’una banda, amb Llarena hi ha l’amistat, però també que és
més dominable. La idea que ho portés Llarena era que tots fossin al
darrera dirigint la instrucció.
5. La mà de Marchena controlant-ho tot
Dit per magistrats que coneixen l’interior del Suprem, hi ha
moltes decisions que es prenen fent un cafè. Difícilment un jutge
instructor d’una causa especial com aquesta no contrasta amb els
companys les decisions a prendre. Estic gairebé segur que hi ha moltes
decisions que Llarena contrastava amb els companys i que moltes més
s’han pres prenent un cafè, una copeta o un puro. I entenc que Llarena
es volia assegurar que, en cas que hi hagués recursos, comptava que
l’apel·lació fos resolta amb la mateixa fermesa amb què ell actuava. Com
que tot passa dins la mateixa sala, és fàcil d’amanir-ho tot entre els
companys. Són dotze. Marchena no s’hi podia posar, però estic convençut
que Llarena no va prendre sol les decisions. D’altra banda, la renúncia
de Marchena a presidir el CGPJ fou una maniobra per a mantenir-lo al
capdavant del judici a l’1-O. L’estratègia política del PP amb
l’escàndol dels Whatsapps de Cosidó era molt estudiada per a no
desenganxar Marchena de la sala. I aquest és un dels problemes del
Suprem: Si tot es fa a la mateixa sala, si tot és concentrat a la sala
segona, és molt difícil de desvincular la instrucció de l’enjudiciament,
i estic convençut que tant Marchena com altres membres del TS coneixien
perfectament la instrucció de Llarena i que l’han comentada.
6. Magistrats de perfil ultraconservador
Marchena és una persona molt tacada i amb la imparcialitat
discutida. Ha tingut problemes dins el TS i en el seu entorn que
demostren que és molt afectat directament per aquesta causa. És una
persona que honestament se n’hauria de retirar. Però és que honestament
tota la sala hauria de dir que això no ho poden jutjar ells i haurien de
tornar la causa a Catalunya. De fet, no hi hauria d’haver ni causa. I
tots els magistrats tenen un perfil molt semblant sobre la manera de
pensar i l’actitud que tindran en el judici. Intentaran mantenir el
màxim respecte vers les normes processals però la decisió ja és presa. I
és una decisió acordada. Em costa de pensar que no sigui una decisió
que hagin portat en petit comitè a resoldre els aspectes d’una manera
molt compacta. Cada vegada que les defenses han fet un recurs dins la
instrucció i l’ha resolt la sala d’apel·lacions dins la mateixa sala del
Suprem, aquesta sala encara ha estat més dura que no pas el jutge
instructor. Quan teníem molt clar que l’instructor, Pablo Llarena,
cometia moltes irregularitats o feia moltes afirmacions que no eren
pròpies, la sala d’apel·lació ho confirmava i ho potenciava. És un
perfil de magistrats durs, molt conservadors, alguns d’ultraconservadors
i amb un gran ascendent de l’Opus Dei. Aquesta gent per a mi no són al
Suprem perquè siguin els millors juristes del país, sinó perquè són els
més afins al poder i en qui el poder pot confiar per defensar la unitat
de l’estat.
7. Una estructura pensada i dissenyada per Federico Trillo
La dinàmica del procés judicial, quan va engegar la tardor del
2017, era compartida per tot el Suprem, la fiscalia, el govern espanyol
de Rajoy i Sáenz de Santamaría. Hi havia una sintonia i es complia el
manual que havia preparat Federico Trillo, que és l’
alma mater de
l’estructura judicial actual. La manera d’organitzar el sistema de
nomenaments i de col·locar gent interessada en les diferents sales que
podien veure causes especials de corrupció o de polítics, com és el cas,
prové de Trillo, l’enginyer de tot això que tenim ara. Quan el PP es
veu amb la necessitat de defensar l’estat i de posar en marxa la
maquinària judicial, allò és una bassa d’oli, hi ha una coordinació
absoluta, era tot preparat per a actuar en situacions com aquesta. És
evident que el PP i el Suprem tenen una sintonia política claríssima.
Això funcionava com un rellotge. Aquesta estructura que va dissenyar
Trillo ha permès de fer els nomenaments de les màximes autoritats de la
justícia espanyola amb el perfil conservador que els interessava. El
nucli de poder és al CGPJ. Qui el controla, controla la justícia. Per
tant, el gran secret va ser organitzar bé la manera de nomenar, que
alterava allò que en principi la llei deia que havia de ser per mèrits i
capacitació. Però analitzant els casos de qui va ser nomenat, un
s’adona que no eren ni molt menys els qui tenien més mèrits i més
capacitat però que eren molt vinculats al PP.
El CGPJ designa del president del TS fins als presidents de les
audiències provincials de tot l’estat espanyol. Tot passa pel CGPJ. Si
hi ha una terna per a una plaça determinada, aquest òrgan decideix qui
l’ocuparà examinant-ne els mèrits i la qualificació. Però és clar que,
veient que la sala segona ha tingut tres vacants, com les designen, i
qui hi posen…
8. L’escàndol Concepción Espejel
Un cas paradigmàtic del control polític en el nomenament d’alts
càrrecs en la judicatura espanyola és el de Concepción Espejel. Era
membre de la sala penal de l’Audiència espanyola i quan va arribar el
primer cas de la Gürtel, els companys de sala li diuen que ella no pot
portar el cas perquè és amiga íntima de María Dolores de Cospedal.
Sabent-ho, s’absté de portar la causa abans no la recusessin. Però al PP
se li acut en aquell moment que a la sala penal li cal un president i
crea el lloc, on va a parar Concepción Espejel. Per tant, de ser
companya de sala dels magistrats que diuen que no pot portar el cas
passa a ser la presidenta d’aquests companys i, per tant, a tenir el
control de la sala. És una fórmula que s’empesquen per no perdre el
control de res.
9. L’escàndol Sofía Marchena
Feia l’oposició de jutgessa i ha acabat fent de fiscal, quan
això no és possible, perquè són dues carreres paral·leles i la separació
és fonamental. Va començar la carrera de jutgessa a l’escola dirigida
per Gema Espinosa, muller de Llarena, es va posar malalta i va deixar
l’oposició a mitges. Quan va tornar no va poder accedir a la que
pretenia i, en comptes de tornar a començar, va rebre l’ajuda d’algú que
li va permetre d’entrar en algun lloc: Efectivament, Gema Espinosa va
fer una carta dient que Sofía Marchena tenia mèrits i capacitat per a
fer l’oposició per a fiscal, que encara era oberta. Amb l’agreujant que
hi havia una vacant de trenta-cinc places i totes ja eren ocupades. Per
nota, no hi entrava. I van crear la plaça trenta-sis, ajustada de manera
que la nota de Sofía Marchena hi encaixava. A més, vam haver de fer una
tercera denúncia contra el fiscal Luis Navajas, que és qui ens impugna
tot allò que fem i fa tot allò que li toca fer com a fiscal de la sala
segona.
10. L’escàndol del fiscal Navajas
En el cas de Sofía Marchena, ell va respondre que no hi havia
motiu per a denunciar i va acabar afirmant que s’havien posat en
contacte amb qui tocava el número trenta-sis per a opositar de fiscal i
que havia declinat de formar-ne part. Això ens ho diu per escrit.
Resulta que hi havia cinc-cents opositors que havien estudiat durant
anys que haurien pogut tenir més opcions per a aconseguir aquesta plaça
que no pas Sofía Marchena. I la persona a qui tocava resulta que ho va
declinar després d’haver rebut a trucada de la fiscalia. I això, el
fiscal ho diu per escrit i ho diu amb tota la barra. Qui és ell per a
trucar a ningú? És clar, vam anar a anticorrupció a presentar una
denúncia contra aquest fiscal. Se m’acudeixen dues coses: Que a qui
tocava la plaça trenta-sis estava cansat, no volia ser fiscal i era amic
de la Marchena i va declinar amablement o bé que va cobrar per
renunciar. Hi ha corrupció en qualsevol d’aquests casos.
09.01.2019 12:17
