dimarts, 4 de setembre del 2018
Guia de la manifestació de la Diada de l’Onze de Setembre del 2018: ‘Fem la República Catalana’
04.09.2018 08:00
Com inscriure-s’hi?
L’ANC ha obert una pàgina web perquè els manifestants es puguin inscriure a la mobilització. Com cada any, s’ha dividit la manifestació en trams, concretament, 37. A la web, hom pot triar a quin vol anar. A més, l’entitat ofereix un mapa amb dades sobre ocupació per a garantir que els manifestants es distribueixin de manera equitativa per tot el recorregut. Per reservar una plaça d’autocar, cal posar-se en contacte amb la territorial corresponent.
<span data-mce-type="bookmark" style="display: inline-block; width: 0px; overflow: hidden; line-height: 0;" class="mce_SELRES_start"></span>
A banda, també és possible d’insciure-s’hi telefònicament trucant al 93 655 98 57. Els horaris d’atenció són de dilluns a divendres de 10.00 a 14.00 i de 16.00 a 20.00. L’ANC també resol possibles dubtes per correu electrònic (dubtes11s@assemblea.cat).
De moment, més de 200.000 persones ja s’han apuntat a la mobilització, però l’entitat ha fet una crida perquè la gent s’hi continuï inscrivint. ‘Hem d’omplir tots els trams per fer possible la gran onada’, demanen. L’ANC també ha informat que s’han venut més de 220.000 samarretes i ja hi ha 800 autocars plens per a portar manifestants a Barcelona.
L’entitat explica la mobilització en aquest vídeo:
El podeu veure a continuació d'aquest article:
Hem de sortir al carrer aquest Onze de Setembre per demanar que es faci efectiu el mandat del primer d’octubre. Que tots els qui van sortir a votar ens acompanyin; la societat organitzada ha empès per arribar fins aquí, conjurem-nos col·lectivament per acabar la feina, fer el cim d’una vegada’, diu la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie.
El recorregut
La manifestació començarà previsiblement a les 17.14, com ha estat habitual aquests últims anys. El recorregut serà aproximadament del Palau Reial a la plaça de les Glòries, tot i que l’ANC avisa que podria haver-hi canvis a mesura que s’acosti la data. S’ha descartat de fer passar la manifestació per les presons on són reclosos els presos polítics perquè, segons els organitzadors, les mobilitzacions per a reclamar-ne l’alliberament ‘seran continuades’.
Les samarretes
Les samarretes, fetes al país, seran de color corall, el color de les brides de les urnes del primer d’octubre. De fet, el referèndum –’el dia que vam guanyar’–, ha estat el fil argumental de la campanya d’estiu i també serà el de la Diada. A la samarreta, també hi apareix el perfil d’una de les muntanyes més emblemàtiques, el Pedraforca: ‘Som molt més amunt que quan vam començar i en el trajecte hi ha obstacles. I entre les fites aconseguides, en destaca una, el referèndum del primer d’octubre. Hem aconseguit exercir el dret d’autodeterminació i ara hem de fer cim’, deia la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie. Les samarretes es poden comprar a la botiga de VilaWeb. El lot de la Diada també es pot adquirir a la seu de l’ANC.
Presentem la samarreta basada en els colors de l’urna del Referèndum de l’1 d’octubre que portarà el seu esperit a la Diada per la República que farem a la Diagonal de Barcelona. Està feta a Catalunya #FemLaRepúblicaCatalana
L’espot de manifestació
La mobilització també té un vídeo oficial. ‘No permetis que ningú silenciï la teva veu. Aquest Onze de Setembre, reclama el mandat de l’1-O’, diu. Al vídeo, s’hi intercalen imatges de les càrregues contra el referèndum amb imatges de la votació i de la vaga general del 3 d’octubre. ‘Perquè ens la vam jugar i vam guanyar. Ara fem la República catalana. Depèn de nosaltres que sigui realitat’, diu la veu en off.
El podeu veure a continuació d'aquest article:
No permetis que ningú silenciï la teva veu. Aquest 11 de setembre,
reclama el mandat de l'1-O. Depèn de nosaltres que sigui realitat.Inscriu-te a la Diada per la República catalana
http://diada.assemblea.cat #FemLaRepúblicaCatalana
Òmnium Cultural, per la seva banda, organitza la Festa per la Llibertat, que es farà al Passeig Lluís Companys de Barcelona durant tot el dia, de les 10 del matí i fins a les 11 del vespre. La jornada d’enguany estarà marcada per l’absència del president de l’entitat, Jordi Cuixart, que fa gairebé onze mesos que és a la presó preventiva. I es reclamarà la llibertat dels presos i exiliats. Per Cuixart, la Diada, el clam per la llibertat, ‘ha de fer la volta al món’.
Durant el matí hi haurà activistats infantils i familiars. A la tarda, en canvi, la festivitat serà de caire més juvenil. A les 18:30 h, la Balkan Paradise Orchestra donarà el tret de sortida als concerts. Després pujarà a l’escenari Zoo i, tancarà la jornada, Macaco.
dilluns, 3 de setembre del 2018
Un any de l'aprovació de les lleis que no van servir per desconnectar Catalunya
Un any de l'aprovació de les lleis que no van servir per desconnectar Catalunya
Els dies 6 i 7 de setembre de 2017 el
Parlament vivia dues sessions maratonianes i de molta tensió a
l'hemicicle que van simbolitzar l'inici del xoc amb l'Estat
|
Dia 6
A primera hora del matí JxSí i la CUP van registrar una sol·licitud a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, perquè la Mesa admetés a tràmit la llei del Referèndum. A les 9:45 hores s'admetia a tràmit la norma de l'1-O, gràcies als 5 vots a favor de JxSí i CSQP. Minuts després Cs i PSC demanaven que el Parlament reconsiderés aquesta admissió a tràmit -poc després s'hi afegiria el PPC-, a més de demanar un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries (CGE) sobre el contingut de la norma. Just en l'inici de la sessió plenària, la portaveu parlamentària de JxSí, Marta Rovira, i la de la CUP, Anna Gabriel, van invocar l'article 81.3 del reglament per alterar l'ordre del dia del ple, i incloure-hi la votació de la proposició de la llei del Referèndum.
A primera hora del matí JxSí i la CUP van registrar una sol·licitud a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, perquè la Mesa admetés a tràmit la llei del Referèndum. A les 9:45 hores s'admetia a tràmit la norma de l'1-O, gràcies als 5 vots a favor de JxSí i CSQP. Minuts després Cs i PSC demanaven que el Parlament reconsiderés aquesta admissió a tràmit -poc després s'hi afegiria el PPC-, a més de demanar un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries (CGE) sobre el contingut de la norma. Just en l'inici de la sessió plenària, la portaveu parlamentària de JxSí, Marta Rovira, i la de la CUP, Anna Gabriel, van invocar l'article 81.3 del reglament per alterar l'ordre del dia del ple, i incloure-hi la votació de la proposició de la llei del Referèndum.
El ple començava amb una tensió que es mantindria tot el dia -i la nit. La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va haver d'aturar la sessió fins en cinc ocasions al llarg de la jornada per reunir de manera extraordinària la Mesa i la Junta de Portaveus per resoldre les diverses reconsideracions de Cs, PSC i PPC sobre l'aplicació de l'article 81.3 del reglament, que permet l'alteració de l'ordre del dia, i pels dictàmens de l'oposició al Consell de Garanties Estatutàries (CGE). A més, PSC i PPC van presentar recursos d'empara al Tribunal Constitucional (TC). A mig matí, mentrestant, el president espanyol, Mariano Rajoy, signava un incident d'execució de sentència contra l'admissió a tràmit de la llei de l'1-O.
|
A la tarda la Fiscalia i Vox es querellaven contra els membres de la Mesa que havien aprovat una admissió a tràmit de la llei del Referèndum que Rajoy impugnaria minuts després. Al mateix temps, les acusacions de "filibusterisme" eren una constant entre els partits al Parlament. A les 21:15 -set hores més tard del previst- la cambra aprovava la llei de l'1-O amb el vot de JxSí i la CUP, i l'abstenció de CSQP. Cs, PSC i PPC van protestar marxant del ple i negant-se a participar de la votació. Els parlamentaris populars van deixar als seus escons banderes catalanes i espanyoles, que la diputada Martínez (CSQP) va retirar. A les 21:50 Arrimadas anunciava una roda de contactes amb els grups per impulsar una moció de censura contra Puigdemont, estratègia que acabaria sense cap suport.
A les 22:30 el president del Govern signava i promulgava la llei de l'1-O, i el BOPC publicava la norma, que va entrar en vigor a les 23:13 hores de la nit, un cop el DOGC la va publicar. A les 23:27 Puigdemont i el vicepresident, Oriol Junqueras, i la resta de consellers van signar el decret de convocatòria de l’1-O. Ja a quarts d'una de la matinada, JxSí i la CUP registraven una petició perquè la Mesa admetés a tràmit la llei de Transitorietat. Poc abans de les 2:00 hores el Govern cridava a la participació de l'1-O a través d'un anunci institucional i activava la web oficial del referèndum.
Dia 7
El matí del 7 de setembre començava amb la pressió del PDeCAT per ajornar l'aprovació de la llei de Transitorietat enfront les reticències d'ERC i la CUP. Puigdemont i Junqueras van haver d'intervenir per consensuar un calendari. A la tarda el ple es reprenia amb el mateix esquema que el dia anterior: JxSí i la CUP van demanar de nou que s’alterés l’ordre del dia per incloure el debat i votació de la llei de Transitorietat, i Forcadell va atendre la demanda. Des de la Moncloa, Rajoy prometia fer "tot el necessari" per impedir l'1-O.
|
Al Parlament el ple es tornava a encallar per diverses reunions de la Mesa i la Junta per debatre les reconsideracions de l'oposició. A mitja tarda, els diputats de Cs, PSC i PPC ovacionaven el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela, en carregar contra el Govern, en una de les imatges més recordades d'aquella jornada. Ja de nit, el ple aprovava l'alteració de l’ordre del dia per incloure el debat i la votació de la llei de Transitorietat -després de quatre suspensions de la sessió.
A les 21:45 el TC suspenia la llei i la convocatòria del referèndum i, a les 00:15, el Parlament aprovava la llei de Transitorietat, després de gairebé 15 hores més de ple. Els vots de JxSí i la CUP van permetre aprovar la norma "suprema" que establia el pas de la legalitat espanyola a la catalana. Cs, PSC i PPC van repetir l’esquema de la votació de la llei del Referèndum i no van participar-hi en abandonar el saló. CSQP hi va votar en contra.
diumenge, 2 de setembre del 2018
L’extrema dreta té partit , per J.M. Solé i Sabaté
Opinió
L’extrema dreta té partit
J.M. Solé i SabatéBarcelona. Diumenge, 2 de setembre de 2018
3 minuts
Les coses clares, l’extrema dreta ja té partit. Millor d’aquesta
manera que no fent tota mena de subterfugis que enganyen la gent i el
votant. A partir d’una ideologia excloent, insten la violència, van
contra la llibertat d’expressió, amb nocturnitat i traïdoria, i és lògic
que Cs sigui punt d’arribada de tots els radicals de l’espanyolisme
anticatalà.
No ens confonguem però: a més soroll, més crits, més presència mediàtica al voltant de la confrontació verbal o d’actes contra la llibertat de pensament al carrer. Arrencant llaços grocs, atacant contra la premsa o disfressant-se per fer-se anònims s’aconsegueixen menys vots, menys simpaties, menys suport social. Aquí i a Espanya.
L’extrema dreta, com més radicals fa sortir al carrer, menys pes té en democràcia. No és un moviment de masses, sinó és en un conflicte obert (cas de les Camises Negres italianes, les SA alemanyes o la Falange espanyola).
Un perfil clar d’extrema dreta té un altre efecte important: permet marcar de forma més nítida la dreta espanyola de caire més democràtic. És possible que el PP, ara per ara, fins que no faci la travessa pel desert mentre governi el PSOE, no sàpiga distanciar-se prou de l’opció radical de l’extrema dreta cridanera. És possible que, amb l’actual lideratge de Pablo Casado, home afí a un exaltat Aznar, el PP faci només un seguidisme més lleuger dels Rivera i Arrimadas, però si són una mica intel·ligents —al PP no tots són quatre caps calents, hi ha gent intel·ligent— veuran que tenen una oportunitat d’or de menjar-se de nou els vots que van anar a Cs fins que el capital financer espanyol va veure el perill que suposava el seu extremisme descontrolat als carrers que posava en risc el dia a dia espanyol, tant en l’aspecte polític com l’econòmic.
A tall d’exemple és bo recordar que la clau de la moció de censura contra Rajoy i el PP, amb el subsegüent govern del PSOE de Sánchez, va ser fonamentalment sostingut pel PNB, que no podia de cap manera deixar que Cs pogués arribar al govern de l’Estat. Cal recordar que l’afany centralista de l'espanyolisme exacerbat dels taronja en contra del Concert basc, cas que haguessin guanyat les eleccions com molta gent creia, hagués provocat un problema de conseqüències imprevisibles, sacsejant sens cap mena de dubte encara més els conflictes territorials de l’Estat Espanyol.
Molts analistes polítics deien que una Espanya de feble democràcia no tenia cap mena de lògica social sense que no hi hagués un partit d’extrema dreta. No són cap raresa, són la conseqüència lògica. I més en un país on mai han estat depurats els llegats i les responsabilitats del franquisme.
El pes del franquisme que es resisteix a morir definitivament, l’enganyifa de la Transició Democràtica, la nul·la voluntat de fer un pas de debò vers la separació de poders, el no respectar el dret de les minories (com diu l’article 2 de la Unió Europea), ha donat ales a un neocentralisme espanyol cec que ni el PP, ni sembla que el PSOE tampoc, volen tallar d’una vegada per totes. El PSOE s’equivoca greument en abandonar el concepte suprem de la paraula socialisme, fent recordar aquell que va pactar de forma vergonyant amb la Dictadura de Primo de Rivera, un error a conseqüència del qual s'ha enfortit una nostàlgia vers el passat proper de caràcter autoritari. No sembren ni fan créixer valors democràtics.
I no, el passat no torna, ni tornarà. El pes de la democràcia s’acaba imposant en tots els països que volen viure sota aquest concepte polític, i és impensable d’altra banda una Espanya moderna fora de la UE. Més hora que tard, Espanya haurà de plantejar-se el que de forma majoritària, democràtica i electoral han dit els catalans a les urnes. Voler votar per si mateixos, decidir el seu futur.
Tot fa creure que, amb la manca de visió d’Estat que han demostrat els polítics espanyols, no frenaran el poder omnímode d’uns jutges que faran pagar amb repressió, sigui presó, sigui exili, als polítics catalans que varen possibilitar el referèndum de l’octubre. L’actuació falsària que aproven PSOE i PP és la prova més evident de la feblesa d’un estat que no sap atraure, pactar, dialogar, negociar amb els catalans i els polítics que han escollit.
L’opció de comprar voluntats amb inversions per apaivagar les tensions de l’estat amb Catalunya està destinada al fracàs. Arriben tard, hi ha massa violència pel mig, massa menyspreu, massa memòria col·lectiva de la màxima “ A por ellos”. El paper galdós dels del 155, amb el Rei al capdavant, amb les amenaces de Sánchez al govern català —que demostren que és més matusser del que hom pensava—, incrementen el descrèdit d’un sistema que a Catalunya no ofereix res prou consistent.
L’extrema dreta, en anar contra la democràcia, o s’hi imposa o l’enforteix. L’extrema dreta, en una democràcia lliure i pacífica, mai ha esta un moviment de masses, per molt que cridi, atemoreixi o intimidi. És un moviment que viu en la marginalitat política.
No ens confonguem però: a més soroll, més crits, més presència mediàtica al voltant de la confrontació verbal o d’actes contra la llibertat de pensament al carrer. Arrencant llaços grocs, atacant contra la premsa o disfressant-se per fer-se anònims s’aconsegueixen menys vots, menys simpaties, menys suport social. Aquí i a Espanya.
L’extrema dreta, com més radicals fa sortir al carrer, menys pes té en democràcia. No és un moviment de masses, sinó és en un conflicte obert (cas de les Camises Negres italianes, les SA alemanyes o la Falange espanyola).
Un perfil clar d’extrema dreta té un altre efecte important: permet marcar de forma més nítida la dreta espanyola de caire més democràtic. És possible que el PP, ara per ara, fins que no faci la travessa pel desert mentre governi el PSOE, no sàpiga distanciar-se prou de l’opció radical de l’extrema dreta cridanera. És possible que, amb l’actual lideratge de Pablo Casado, home afí a un exaltat Aznar, el PP faci només un seguidisme més lleuger dels Rivera i Arrimadas, però si són una mica intel·ligents —al PP no tots són quatre caps calents, hi ha gent intel·ligent— veuran que tenen una oportunitat d’or de menjar-se de nou els vots que van anar a Cs fins que el capital financer espanyol va veure el perill que suposava el seu extremisme descontrolat als carrers que posava en risc el dia a dia espanyol, tant en l’aspecte polític com l’econòmic.
A tall d’exemple és bo recordar que la clau de la moció de censura contra Rajoy i el PP, amb el subsegüent govern del PSOE de Sánchez, va ser fonamentalment sostingut pel PNB, que no podia de cap manera deixar que Cs pogués arribar al govern de l’Estat. Cal recordar que l’afany centralista de l'espanyolisme exacerbat dels taronja en contra del Concert basc, cas que haguessin guanyat les eleccions com molta gent creia, hagués provocat un problema de conseqüències imprevisibles, sacsejant sens cap mena de dubte encara més els conflictes territorials de l’Estat Espanyol.
Molts analistes polítics deien que una Espanya de feble democràcia no tenia cap mena de lògica social sense que no hi hagués un partit d’extrema dreta. No són cap raresa, són la conseqüència lògica. I més en un país on mai han estat depurats els llegats i les responsabilitats del franquisme.
El pes del franquisme que es resisteix a morir definitivament, l’enganyifa de la Transició Democràtica, la nul·la voluntat de fer un pas de debò vers la separació de poders, el no respectar el dret de les minories (com diu l’article 2 de la Unió Europea), ha donat ales a un neocentralisme espanyol cec que ni el PP, ni sembla que el PSOE tampoc, volen tallar d’una vegada per totes. El PSOE s’equivoca greument en abandonar el concepte suprem de la paraula socialisme, fent recordar aquell que va pactar de forma vergonyant amb la Dictadura de Primo de Rivera, un error a conseqüència del qual s'ha enfortit una nostàlgia vers el passat proper de caràcter autoritari. No sembren ni fan créixer valors democràtics.
I no, el passat no torna, ni tornarà. El pes de la democràcia s’acaba imposant en tots els països que volen viure sota aquest concepte polític, i és impensable d’altra banda una Espanya moderna fora de la UE. Més hora que tard, Espanya haurà de plantejar-se el que de forma majoritària, democràtica i electoral han dit els catalans a les urnes. Voler votar per si mateixos, decidir el seu futur.
Tot fa creure que, amb la manca de visió d’Estat que han demostrat els polítics espanyols, no frenaran el poder omnímode d’uns jutges que faran pagar amb repressió, sigui presó, sigui exili, als polítics catalans que varen possibilitar el referèndum de l’octubre. L’actuació falsària que aproven PSOE i PP és la prova més evident de la feblesa d’un estat que no sap atraure, pactar, dialogar, negociar amb els catalans i els polítics que han escollit.
L’opció de comprar voluntats amb inversions per apaivagar les tensions de l’estat amb Catalunya està destinada al fracàs. Arriben tard, hi ha massa violència pel mig, massa menyspreu, massa memòria col·lectiva de la màxima “ A por ellos”. El paper galdós dels del 155, amb el Rei al capdavant, amb les amenaces de Sánchez al govern català —que demostren que és més matusser del que hom pensava—, incrementen el descrèdit d’un sistema que a Catalunya no ofereix res prou consistent.
L’extrema dreta, en anar contra la democràcia, o s’hi imposa o l’enforteix. L’extrema dreta, en una democràcia lliure i pacífica, mai ha esta un moviment de masses, per molt que cridi, atemoreixi o intimidi. És un moviment que viu en la marginalitat política.
Les altres notícies
Lliga Santander
El Barça vol festivals i no sorpreses (8-2)
Lliga Santander
L'1x1 del Barça-Osca
Presos polítics
Rull: "El Suprem estarà desbocat"
Editorial
Cinquanta anys! Felicitats, Josep
Polítics de Ciutadans, del PP i del PSOE, entre els signants d’un manifest contra l’exhumació de Franco
01.09.2018 19:08
Més de dues-centes personalitats espanyoles, entre les quals polítics i historiadors, han signat un manifest contra la reforma de la llei de Memòria Històrica del PSOE i contra l’exhumació de Franco.
El ‘Manifest per la història i la llibertat’ defensa que ‘no es pot imposar per llei un sol relat de la història, perquè cap legislació no pot fer variar la història’ i ja recull vint mil signatures.
Entre els qui hi donen suport hi ha uns quants noms coneguts: els eurodiputats de Ciutadans, Javier Nart i Enrique Calvet; l’ex-president del PSOE de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina; i els ex-ministres del Partit Popular Alberto Ruiz-Gallardón, Jaime Mayor Oreja i Rafael Arias-Salgado.
També l’han signat l’historiador Stanley Payne i els polítics María San Gil, Ignacio Camuñas, Alejo Vidal Cuadras o Santiago Abascal; el besnét del dictador, Luis Alfonso de Borbó o el militar Santiago Milans del Bosch.
El ‘Manifest per la història i la llibertat’ defensa que ‘no es pot imposar per llei un sol relat de la història, perquè cap legislació no pot fer variar la història’ i ja recull vint mil signatures.
Entre els qui hi donen suport hi ha uns quants noms coneguts: els eurodiputats de Ciutadans, Javier Nart i Enrique Calvet; l’ex-president del PSOE de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina; i els ex-ministres del Partit Popular Alberto Ruiz-Gallardón, Jaime Mayor Oreja i Rafael Arias-Salgado.
També l’han signat l’historiador Stanley Payne i els polítics María San Gil, Ignacio Camuñas, Alejo Vidal Cuadras o Santiago Abascal; el besnét del dictador, Luis Alfonso de Borbó o el militar Santiago Milans del Bosch.
Waterloo, Lledoners i el que ens ve a sobre ,per Jordi Barbeta
Crònica
Waterloo, Lledoners i el que ens ve a sobre
Jordi BarbetaBarcelona. Diumenge, 2 de setembre de 2018
5 minuts
A la Casa de la República, a Waterloo, hi ha un trànsit constant de
gent que entra i surt cada matí, migdia, tarda i vespre. El president
Puigdemont no para de rebre visites i de fer una reunió darrera l’altre.
A Lledoners passa quelcom de semblant, dins les possibilitats del règim
penitenciari. El president i els membres del Govern “legítim”, uns a
l’exili i altres a la presó, han arribat a una conclusió compartida amb
el president Torra de la qual se’n deriven totes les estratègies per al
curs que comença: “La llibertat dels presos i el retorn dels exiliats no
és l’objectiu prioritari, només és la condició prèvia i sine qua non perquè el diàleg amb l’Estat sigui útil. I aquest diàleg té com objectiu l’autodeterminació de Catalunya l’any 2019”.
L’argument que fan servir tan el president Puigdemont com bona part dels consellers del seu Govern és que “no som a l’exili o a la presó per tornar a casa com si res no hagués passat, som on som per defensar l'autodeterminació de Catalunya i aquest sacrifici no hauria tingut cap sentit si no és perquè la lluita continua i continuarà fins a aconseguir la sobirania del nostre poble”. En aquest sentit, la llibertat dels presos es contempla com “la gran oportunitat del Govern de Pedro Sánchez per reconduir la situació, seria un èxit polític del nou president espanyol”.
Amb aquestes premises arrenca demà a Espanya i a Catalunya un curs polític tan o més incert que l’anterior, però que sense cap mena de dubte marcarà una inflexió definitiva en el curs del procés sobiranista català i en la crisi política de l’Estat espanyol. Com sempre, la Diada de l’Onze de Setembre marcarà el termòmetre de la mobilització del moviment sobiranista, que haurà de dosificar esforços tenint en compte que a continuació vindran els aniversaris de l’1 d’Octubre, de la declaració política d’independència del 27, i, de seguida, el més transcendent: la celebració dels judicis contra el líders independentistes empresonats.
D’acord amb l’estratègia principal, els advocats treballen set dies a la setmana preparant una defensa que es vol inequívocament política. Les actituds del Tribunal Suprem i dels fiscals han portat al convenciment general que l’Estat es planteja els judicis com “un acte de guerra” contra els sobiranistes i que la sentència està gairebé dictada. Així, l’estratègia de defensa es basarà en la denúncia d’un “judici polític sense garanties”, en la vulneració dels drets dels empresonats i del moviment que representen, i en la reivindicació de les “legítimes aspiracions del poble català”. Més que no pas al tribunal, els parlaments dels acusats aniran dirigits a la societat catalana i a la comunitat internacional. Llavors ja funcionarà a ple rendiment el Consell de la República, l’instrument liderat des de Waterloo pel president Puigdemont, que tindrà com a missió principal mantenir viva la internacionalització del conflicte català. Puigdemont vol que el Consell tingui una representació transversal, no només de partits, sinó de tots els grups, organismes i associacions compromesos amb el dret a decidir dels catalans.
La tesi que només una candidatura unitària del sobiranisme estaria en condicions de guanyar com a llista més votada a la capital de Catalunya no és compartida per Esquerra Republicana, que es veu capaç de guanyar tota sola. De moment, la batalla de Barcelona la protagonitzen l’actual alcaldesa, Ada Colau, i l’exprimer ministre francès, Manuel Valls, candidat de Ciutadans, que està treballant molt rigurosament recaptant suports de l’establishment barceloní. Fins i tot està disposat a incorporar el PP a la seva llista. No cal dir que una victòria de Ciutadans a Barcelona, amb un discurs agressiu contra el sobiranisme, suposaria un torpede contra el moviment independentista de conseqüències molt negatives per a la credibilitat del procés.
En paral·lel, els contactes entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya des de la presa de posessió del nou Govern de Pedro Sànchez han estat freqüents i més cordials del que sembla, però encara sense acords transcendents. Per a Pedro Sánchez, el més important és el suport dels independentistes als pressupostos de l’Estat, perquè sense pressupostos, el clam perquè Sánchez convoqui eleccions es farà ensordidor. Avui per avui, no sembla que els grups parlamentaris d'ERC ni del PDeCat estiguin disposats a posar les coses massa difícils a l’executiu espanyol, sempre que aquest no actuï amb deslleialtat. Tot sembla complicat, però fins i tot el PSC podria intervenir per facilitar l’entesa amb actuacions paral·leles al Parlament. No és la intenció, de moment, dels sobiranistes contribuir a fer caure el govern Sánchez com pretenen PP i Ciutadans, però encara tot està per fer i tot és possible.
L’argument que fan servir tan el president Puigdemont com bona part dels consellers del seu Govern és que “no som a l’exili o a la presó per tornar a casa com si res no hagués passat, som on som per defensar l'autodeterminació de Catalunya i aquest sacrifici no hauria tingut cap sentit si no és perquè la lluita continua i continuarà fins a aconseguir la sobirania del nostre poble”. En aquest sentit, la llibertat dels presos es contempla com “la gran oportunitat del Govern de Pedro Sánchez per reconduir la situació, seria un èxit polític del nou president espanyol”.
Presos i exiliats es reafirmen en que l’objectiu prioritari no és la seva llibertat sinó l’autodeterminacióDe fet, tret de la desorientació que hi va haver immediatament després de l’1 d’Octubre quan l’Estat va desfermar la repressió contra els líders independentistes, el plantejament general del sobiranisme no ha variat gaire. Ho va anunciar fa mesos Jordi Turull des d’Estremera. “Hem de trobar nous camins per la independència, perquè no som a la presó per defensar les competències en rodalies”. El rebuig al retorn a l’autonomisme és, doncs, unànime entre els líders sobiranistes, tot i que, com sap tothom, perviuen les diferències tàctiques entre Puigdemont i el vicepresident i líder d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, sobre com “implementar la República” i com respondre en cada moment als reptes que planteja l’Estat. Aquestes diferències van fer pensar que hi hauria eleccions al Parlament per Nadal com quelcom inexorable, però aquesta idea ja no la defensa ningú.
Amb aquestes premises arrenca demà a Espanya i a Catalunya un curs polític tan o més incert que l’anterior, però que sense cap mena de dubte marcarà una inflexió definitiva en el curs del procés sobiranista català i en la crisi política de l’Estat espanyol. Com sempre, la Diada de l’Onze de Setembre marcarà el termòmetre de la mobilització del moviment sobiranista, que haurà de dosificar esforços tenint en compte que a continuació vindran els aniversaris de l’1 d’Octubre, de la declaració política d’independència del 27, i, de seguida, el més transcendent: la celebració dels judicis contra el líders independentistes empresonats.
D’acord amb l’estratègia principal, els advocats treballen set dies a la setmana preparant una defensa que es vol inequívocament política. Les actituds del Tribunal Suprem i dels fiscals han portat al convenciment general que l’Estat es planteja els judicis com “un acte de guerra” contra els sobiranistes i que la sentència està gairebé dictada. Així, l’estratègia de defensa es basarà en la denúncia d’un “judici polític sense garanties”, en la vulneració dels drets dels empresonats i del moviment que representen, i en la reivindicació de les “legítimes aspiracions del poble català”. Més que no pas al tribunal, els parlaments dels acusats aniran dirigits a la societat catalana i a la comunitat internacional. Llavors ja funcionarà a ple rendiment el Consell de la República, l’instrument liderat des de Waterloo pel president Puigdemont, que tindrà com a missió principal mantenir viva la internacionalització del conflicte català. Puigdemont vol que el Consell tingui una representació transversal, no només de partits, sinó de tots els grups, organismes i associacions compromesos amb el dret a decidir dels catalans.
Després de les sentències, el sobiranisme es plantejarà si es donen les condicions objectives per obrir nous escenaris de rupturaEl calendari dels judicis no està fixat, i encara menys el moment en què es farà pública la sentència, perquè l’Estat vol evitar que determinin la campanya de les eleccions municipals, previstes per la primavera (cosa que sembla, per altra banda, gairebé impossible). Una condemna severa resultarà un incentiu a la unitat sobiranista per presentar candidatures conjuntes arreu i guanyar les alcaldies de les principals ciutats, les quatre diputacions i hegemonitzar el poder territorial en 900 municipis. Aquest assumpte, però, és el que genera més discrepàncies entre els grups sobiranistes, especialment pel que fa a la ciutat de Barcelona.
La tesi que només una candidatura unitària del sobiranisme estaria en condicions de guanyar com a llista més votada a la capital de Catalunya no és compartida per Esquerra Republicana, que es veu capaç de guanyar tota sola. De moment, la batalla de Barcelona la protagonitzen l’actual alcaldesa, Ada Colau, i l’exprimer ministre francès, Manuel Valls, candidat de Ciutadans, que està treballant molt rigurosament recaptant suports de l’establishment barceloní. Fins i tot està disposat a incorporar el PP a la seva llista. No cal dir que una victòria de Ciutadans a Barcelona, amb un discurs agressiu contra el sobiranisme, suposaria un torpede contra el moviment independentista de conseqüències molt negatives per a la credibilitat del procés.
Els sobiranistes no es plantegen fer caure el govern de Pedro Sánchez mentre no actuï amb deslleialtatUn cop fetes públiques les sentències, el moviment sobiranista es trobarà en la necessitat d’analitzar la situació i definir els passos següents. Serà el moment en què tothom haurà de definir-se honestament sobre si les condicions objectives i subjectives obren nous escenaris de ruptura.
En paral·lel, els contactes entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya des de la presa de posessió del nou Govern de Pedro Sànchez han estat freqüents i més cordials del que sembla, però encara sense acords transcendents. Per a Pedro Sánchez, el més important és el suport dels independentistes als pressupostos de l’Estat, perquè sense pressupostos, el clam perquè Sánchez convoqui eleccions es farà ensordidor. Avui per avui, no sembla que els grups parlamentaris d'ERC ni del PDeCat estiguin disposats a posar les coses massa difícils a l’executiu espanyol, sempre que aquest no actuï amb deslleialtat. Tot sembla complicat, però fins i tot el PSC podria intervenir per facilitar l’entesa amb actuacions paral·leles al Parlament. No és la intenció, de moment, dels sobiranistes contribuir a fer caure el govern Sánchez com pretenen PP i Ciutadans, però encara tot està per fer i tot és possible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)