diumenge, 7 de gener del 2018

Resum 2017: diccionari-2017, entre la República i el 155

Resum 2017: diccionari

2017, entre la República i el 155

L'any que tanquem, en un diccionari de l'A a la Z

El referèndum, la proclamació de la República i la suspensió de l'autogovern de l'Estat han marcat el tram final d'un 2017 que es recordarà, entre moltes altres notícies, pels atemptats gihadistes a Barcelona i Cambrils

Les millors fotos de l'any de NacióDigital

| 31/12/2017 a les 19:00h
Una estelada davant d'un Palau de la Generalitat buit després de l'aplicació del 155 | Adrià Costa
Referèndum, proclamació de la República, aplicació de l'article 155 de la Constitució i eleccions al Parlament amb majoria independentista. Aquesta és la seqüència que ha marcat l'últim tram del 2017, un any marcat -de nou- per esdeveniments d'alt voltatge polític. NacióDigital repassa en aquest diccionari de l'A a la Z els fets que han definit els últims dotze mesos, amb especial atenció als atemptats a Barcelona i a Cambrils del mes d'agost i altres problemàtiques de caire social que seguiran presents durant l'any vinent.

A d'Arrimadas
Arrimadas fent-se una foto amb dos seguidors en plena campanya del 21-D Foto: Adrià Costa

36 escons, 1.100.000 vots i un suport del 25% de l'electorat. Són les xifres que han permès a Inés Arrimadas, candidata de Ciutadans, sortir vencedora del 21-D. És un triomf estèril: no gaudeix de  majoria per formar Govern perquè el PP s'ha enfonsat -4 escons- i el PSC ha obtingut uns decebedors 17 diputats. Arrimadas, amb un discurs nítid en contra del procés, ha tancat l'any difonent les bondats de Tabàrnia, l'última ocurrència constitucionalista per presentar Catalunya com una societat dividida.
B de Bitcoin
La moneda virtual, el bitcoin. Foto: Europa Press



La divisa digital bitcoin viu una etapa d'or. Es va donar a conèixer el 2009, com també la tecnologia que la fa possible –blockchain-, però aquest ha estat el seu any. L'1 de gener valia menys de 1.000 dòlars i la darrera setmana del 2017 ha tocat el seu sostre: 20.000 dòlars. La cotització està experimentant grans fluctuacions, cosa que genera recel entre alguns dels responsables de la presa de decisions, però cada cop més companyies, empresaris i inversors aposten per la criptomoneda més popular.
C de Castor
La plataforma Castor, vista des de la costa del Montsià. Foto: ACN

A les acaballes de l'any el Tribunal Constitucional (TC) ha declarat nul·la per unanimitat la indemnització de 1.350,7 milions d'euros al projecte Castor, el magatzem de gas subterrani situat davant la costa de Tarragona i Castelló. L'activitat de la plataforma va provocar una bateria de petits sismes. El govern espanyol va decidir posar en "hibernació" les instal·lacions i pagar la compensació a l'empresa concessionària, Escal UGS –darrere de la societat hi ha Florentino Pérez-, però el TC l'ha tombat.
D de Dimissió
Primera reunió del Govern després del referèndum Foto: ACN

No ha estat un any tranquil al consell executiu. El camí cap al referèndum va tensionar les costures fins al punt que Carles Puigdemont es va veure obligat a fer canvis en tres temps per salvar la cohesió. Primer va saltar Jordi Baiget (Empresa), a principis de juliol, i la setmana següent ho van fer Neus Munté (Presidència), Meritxell Ruiz (Ensenyament), Jordi Jané (Interior) i Joan Vidal de Ciurana (secretari del Govern). Un dia abans de la declaració d'independència, qui va marxar va ser Santi Vila (Cultura). 
E d'Exili
Puigdemont i els consellers a l'exili després de l'acte de lliurament de la bandera Foto: NacióDigital

Un cop declarada simbòlicament la independència, el Govern es va reunir per abordar el nou escenari. Es va prendre una decisió solidària: uns consellers marxarien a l'exili i els altres es quedarien a risc de ser empresonats. Carles Puigdemont va liderar el primer grup, que es va dirigir cap a Brussel·les. Acompanyen el president Toni Comín (Salut), Meritxell Serret (Agricultura), Clara Ponsatí (Ensenyament) i Lluís Puig (Cultura). En els propers dies han de decidir si tornen a Catalunya.
F de Fuga
Seu central del Banc Sabadell a Barcelona Foto: Adrià Costa

Després del referèndum, companyies com La Caixa, Gas Natural, Agbar i el Banc Sabadell van decidir traslladar la seu fora de Catalunya per la inestabilitat política generada per la votació i la repressió de l'Estat. De les catalanes de l'Íbex-35, només Grífols es va quedar. El govern espanyol va preparar un decret per aplanar el camí a les empreses que volguessin marxar de Catalunya. Segons les dades del registre, al voltant de 330 han fet efectiu el canvi de seu.
G de Gihadisme
Mostres de condol a la Rambla, una setmana després de l'atemptat. Foto: Adrià Costa

Estat Islàmic ha estès el seu camp d'actuació, i Catalunya també ha patit atemptats gihadistes. El 17 d'agost, Younes Abouyaaqoub va atropellar amb una furgoneta els vianants que va ensopegar a la Rambla de Barcelona, i va deixar 13 morts i més de 100 ferits de 34 nacionalitats. Al passeig Marítim de Cambrils (Baix Camp), els terroristes van envestir diverses persones, i una dona va morir. Un total de sis terroristes van ser abatuts pels Mossos d'Esquadra. La petjada del gihadisme no es queda aquí. D'Europa, el Regne Unit segueix sent un dels objectius.
H d'Habitatge
Un pis en lloguer al centre de Barcelona. Foto: Adrià Costa

Viure a Barcelona cada cop és més car. Els preus del lloguer han marcat màxims històrics, fins i tot per damunt dels imports més àlgids d'abans de la crisi. Això fa que sigui molt difícil trobar un pis en condicions per menys de 1.000 euros mensuals d'arrendament. La resposta de les administracions no serveix per intervenir en el mercat per ara: l'Ajuntament vol fer créixer el nombre de pisos de lloguer assequible, però no ho farà a curt termini, i l'índex de preus de la Generalitat és merament orientatiu.
I d'Intervenció
Mariano Rajoy comunicant les mesures del 155 Foto: Moncloa

Per primera vegada, l'Estat ha aplicat l'article 155 de la Constitució. Ha servit per cessar tot el Govern i per convocar les eleccions del 21 de desembre, i li servirà a Rajoy per convocar la sessió constituent del Parlament. Abans del 155, però, el ministeri d'Hisenda ja va aplicar control total sobre les finances catalanes per evitar que es destinessin recursos públics al referèndum. La intervenció, per cert, segueix vigent.
J de «Jordis»
Jordi Cuixart i Jordi Sànchez arribant a l'Audiència Nacional espanyola Foto: ACN

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, cares visibles de l'independentisme civil, dormen a la presó de Soto del Real des del 16 d'octubre. Carmen Lamela, magistrada de l'Audiència Nacional, els va privar de llibertat per un presumpte delicte de sedició associat a les manifestacions que es van produir davant de la seu del departament d'Economia el dia que va ser escorcollat per la Guàrdia Civil. Sànchez és ara diputat electe de Junts per Catalunya.
K de Kremlin
Vladimir Putin Foto: Europa Press / Reuters

"La màquina d'ingerències russa penetra en la crisi catalana", titulava el diari El País el 25 de setembre, poc abans del referèndum. La informació la signava David Alandete, adjunt al director del rotatiu de Prisa, que ha fet d'aquesta qüestió una bandera. Segons les peces publicades, la xarxa de notícies falses que va ajudar Donald Trump i el Brexit a triomfar també s'ha centrat en Catalunya.
L de Litigi
Imatge del trasllat de les obres al monestir de Sixena. Foto: ACN

L'aplicació de l'article 155 de la Constitució per reprimir el procés català ha tingut un efecte inesperat: la resolució per la via exprés del conflicte de les obres d'art de Sixena a favor de l'Aragó. La matinada de l'11 de desembre la Guàrdia Civil va arribar al Museu de Lleida per executar la sentència d'un jutge d'Osca que obligava a traslladar les peces. Al Monestir de Vilanova de Sixena s'hi van dur 43 de les 44 obres que són objecte del litigi, i per a la que queda, l'Ajuntament del municipi aragonès ha reclamat que la policia entri al museu lleidatà "per la força si cal" per buscar-la.
M de Municipalitzacions
Manifestació a Terrassa per la gestió pública de l'aigua. Foto: Juanma Peláez

Aquest és el mandat de les municipalitzacions als ajuntaments, o sigui de la recuperació de la gestió pública de serveis que ara presten empreses privades. Una de les batalles més sonades ha estat la de l'aigua a Terrassa. Tot i això, el consistori ha aprovat una nova pròrroga que farà que l'empresa Mina segueixi gestionant el servei fins al juny. Vol assumir la gestió amb plenes garanties, argumenta. Les municipalitzacions també són una de les banderes del govern d'Ada Colau a Barcelona, però per ara s'ha hagut de conformar amb la internalització de petits serveis.
N de Neymar
Neymar en la presentació com a jugador del PSG. Foto: PSG

El PSG va pagar a l'agost 222 milions d'euros per endur-se Neymar del Barça. El jugador brasiler, considerat l'hereu de Messi al tro del futbol mundial, va preferir un canvi d'aires abans de perpetuar el domini del triplet ofensiu que formava amb l'argentí i Luis Suárez. El seu traspàs, el més car de la història, va fer entrar el mercat en una dinàmica alcista que sembla no tenir aturador.
O d'Oscar

A la cerimònia de lliurament dels Oscar 2017 es va viure un despropòsit, que es va rectificar en directe després de l'error protagonitzat per Warren Beaty, que va dir el nom de La La Land com a millor pel·lícula en un instant d'aquells que han passat a la història. Pocs minuts després, amb l'elenc del musical a l'escenari, l'Acadèmia de Hollywood va rectificar i va nomenar Moonlight com a guanyadora, en una de les situacions més estranyes, confuses i estrambòtiques que s'han viscut mai als guardons.
P de Puigdemont
Carles Puigdemont Foto: Delmi Álvarez

El 130è president de la Generalitat no ha tingut un any senzill. L'impuls del referèndum i de la República l'han dut a l'exili, i des de principis de novembre viu a Bèlgica. Sobre ell hi pesa una ordre de detenció espanyola que es farà efectiva si torna a Catalunya. Com a candidat de Junts per Catalunya ha aconseguit 34 escons, dos més que l'ERC d'Oriol Junqueras, empresonat a Estremera. Ha de decidir si torna per sotmetre's a la investidura o bé si segueix a Brussel·les.
Q de Querella
José Manuel Maza, en una imatge d'arxi Foto: Europa Press

La judicialització del procés ha estat una constant d'aquest 2017. L'ha encarnat com ningú José Manuel Maza, encarregat de presentar la querella per rebel·lió, sedició i malversació de fons públics contra els membres del Govern que els ha conduït a la presó i a l'exili. Maza, que va morir a l'Argentina, també va perseguir judicialment els alcaldes que van fer costat al referèndum i als membres de la mesa del Parlament.
R de Referèndum
La Policia Nacional espanyola desallotjant un col·legi a Barcelona Foto: Martí Urgell

L'esdeveniment de l'any a Catalunya. La votació de l'1 d'octubre passarà a la història per la violència policial de les forces de seguretat de l'Estat, per la defensa ciutadana de les urnes i per una participació d'èxit -2,28 milions de persones- malgrat les circumstàncies. Un 90% dels vots van ser a favor de la independència. Els resultats van servir de base al Govern per portar la proclamació de la República al Parlament, tot i que no es va acabar de desplegar davant l'actitud bel·ligerant de l'Estat.
S de Sánchez
El líder del PSOE, Pedro Sánchez, en la cloenda del congrés Foto: Flickr PSOE

Pedro Sánchez ha protagonitzat un dels retorns de l'any. Descavalcat pels seus companys de partit, el dirigent socialista va tornar a agafar les regnes del PSOE al maig. No ho tenia fàcil: davant seu s'hi trobava Susana Díaz, plenipotenciària presidenta de la Junta d'Andalusia que tenia el suport de la vella guàrdia, i Patxi López. Sánchez, tot i fer bandera de l'oposició a Rajoy, ha acabat fent costat al 155.
T de Turismofòbia
Una pintada contrària als turistes al barri de Gràcia. Foto: Jordi Bes

Un nou terme ha despuntat aquest 2017 amb força a Barcelona: la turismofòbia. Amb ell s'han designat els atacs a interessos turístics, no sense que s'hagi qüestionat aquesta denominació perquè des de sectors crítics amb el model turístic senten que se'ls criminalitza. El moment àlgid es va viure a finals de juliol, quan un grup de quatre encaputxats van punxar una roda i van fer una pintada contra un autobús turístic. L'acció la va reivindicar Arran, una organització juvenil vinculada a la CUP. Des de l'atemptat de l'agost a la Rambla s'han reduït considerablement aquestes accions.
U d'Urdangarin
Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó aquest dimarts a l'entrada del judici Foto: EFE

El cunyat del rei Felip VI i marit de la infanta Cristina va ser condemnat a sis anys de presó pel cas Nóos, però segueix en llibertat. La seva dona, que en tot moment va afirmar que desconeixia les activitats d'Urdangarin, va quedar absolta i només se li va imposar una multa. Els dos viuen apartats de la família reial espanyola i es mantenen en perfil públic baix des de l'estranger.
V de Valverde
Ernesto Valverde, en una roda de premsa Foto: Europa Press

Després d'una última temporada decebedora en títols i en joc -malgrat la remuntada contra el PSG i la victòria al Bernabéu-, Luis Enrique va abandonar el Barça i el club blaugrana va triar Ernesto Valverde com a substitut. Amb el Txingurri a la banqueta, Messi i companyia li treuen 14 punts al Reial Madrid en Lliga i aspiren a superar el Chelsea als vuitens de final de la Champions.
W de Weinstein
L'encapçalament de l'article de «The New York Times» que va destapar el cas Weinstein.

A Hollywood s'ha destapat un dels capítols més foscos de la meca del cinema. Harvey Weinstein, que havia estat el productor més poderós del món, ha estat acusat d'assetjaments, abusos, xantatges i extorsions a desenes d'actrius. Les seves pràctiques es van fer públiques amb un article demolidor al The New York Times. Entre les dones que van patir els abusos de poder de Weinstein hi ha Ashley Judd i Mira Sorvino. Amb ell només hi havia dues opcions: o feien el que ell volia o acabava amb les seves carreres.
X de Xi Jinping
Xi Jinping és el primer ministre xinès Foto: Europa Press

El primer ministre xinès ja és el dirigent amb més anys al poder de les últimes dècades, i se'l compara amb la figura de Mao. El seu nom i la seva filosofia governamental, de fet, han quedat inscrits en la constitució del partit comunista xinès. Xi Jinping consolida així el seu lideratge a nivell mundial, des del qual aspira a tractar de tu a tu els Estats Units que governa Donald Trump amb voluntat proteccionista.
Y de Yellen
Janet Yellen, en una compareixença pública Foto: Europa Press

Janet Yellen, primera dona en dirigir la Reserva Federal nord-americana, deixarà el càrrec en els propers mesos. Al llarg del seu mandat, la institució econòmica ha apujat els tipus d'interès, i ha començat a desprendre's del deute que va adquirir en els pitjors anys de la crisi. Se la considera arquitecta de les mesures macroeconòmiques per superar el crack bancari del 2008 i, en els últims temps, ha apostat per retirar part d'aquests estímuls.
Z de Zoido
El vaixell amb la policia espanyola al port de Barcelona Foto: Albert Alemany

El ministre de l'Interior és el responsable polític -juntament amb Mariano Rajoy- del desplegament de més de 10.000 agents a Catalunya per intentar frenar el referèndum. Un operatiu milionari que va acabar aquest 30 de desembre que pretenia impedir la votació i va causar greus escenes de violència. Un gruix d'agents es van allotjar al ja emblemàtic vaixell del Piolín, que va generar crítiques dirigides cap a Zoido.

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

L'ESTRANYA CARTA D'EN QUIMET, ALS REIS MAGS. - El conte de Reis del 2018.-

Articles del Víctor


El conte de Reis del 2018.

L'ESTRANYA CARTA D'EN QUIMET, ALS REIS MAGS.

04-06.01.18

Permeteu-me que abans de continuar amb els temes variats i polítics que ens han tocat el voraviu per dalt i per baix, - i pel que és veu no ha acabat pas tal com voliem,- m'ha s' acudit un altre conte del Quimet,i del seu avi Quim,- per decongestionar, i dedicat als Reis Mags.

............

L'avi i el nét, i tota la família van passar un Nadal i un Cap d'Any d'aquells més clàssics ( ja sabeu els que es fan ara, on hi ha de tot i més, - es pugui o no-), on tota la família es va empatxar d'allò més, i que tothom diu : “Que tip estic, ja no puc més.”

Després de fer totes les xerinoles del món, amb una casa guarnida de tot i més, ( Arbre, un pessebre ven gros, amb totes les estances plenes d'atuells de tots colors, i les més lluents possibles - la majoria fetes a la xina-.

Quan havíem de fer car el Tió, abillat amb barretina i la manta de quadres vermells escocesos, - l'avi Quim sempre l'enyorava aquell tros de tronc, buit per dins, que un dia, de petitets l'hi portà el pare, aixó sí, ni recordava on l'havia trobat. Ja sabeu que en Quimet, que com sempre ho criticava tot, i són avi Quim, que en moltes coses n'estava d'acord, tot que ho trampejava com podia.

L'avantatge que en aquesta edat que tenia el nét, s'ho menjava tot, o gairebé,això sí un xic acel-lerat. Tot per obra i gràcia de la iaia Mercè, -que en Quimet l'estimava molt -,i de l'avi Quim que el van acostumar molt bé. La majoria de vegades a l'avi Quim pensava:_“Aquest xiquet, potser algun dia no deixarà ni el vernís del plat”.

............

Després de xerrat totes les festes sobre els joguets, aquests dies surten de tot arreu i cada dia ( Tió, arbre, Pare Noel,i ttutti quanti.), fou llavors quan l'avi Quim li digué:_ “Fa molts i molts anys, quan el teu avi era molt petit...” _”au, vinga una altra batalleta” _ pensava en Quimet, _“aquest avi, també, n'explica cada una...”- , però l'avi continuava dient: _“...sí,petitissim, vàrem passar, - amb els teus besavis-, pel davant d'un aparador,on hi havia un cavall de cartó gran i maco,- a mi m'ho semblava-, em va fer molt goig, i ho escrigué a la carta,i sí,sí, m'ho portaren.En acabar-ho de desembolicar, vaig exclamar disgustat , OH!!, és de tartró...!,- no parlava gaire clar, i em pensava que seria de debò...-”

............

Llavors va canviar de tema, i digué:_“Recordes el munt de vegades que estàvem al cotxe esperant que ta mare i la iaia ,compressin com unes posesses, tots dos jugàvem al “Veo-Veo”, i sempre guanyaves”. L'avi Quim es va posar seriós, encara que a la vegada conten i pensatiu, i li va continuar dient: _“Però sí en alguna cosa m'has guanyat, sempre és en el futbolí, que hi hem jugat pràcticament d'ençè que arribaves justet a les manetes dels jugadors, i mira't ara,ets més llarg, que un dia sense pa,i sempre m'has fotut unes pallisses fantàstiques.”

............


Varen passar els dies, i malgrat que en Quimet, com son avi, no creia, ni n'era partidaris de totes aquelles “carallotades”, -deien ells-,desprès de moltes hores de xerrar, sobretot amb l'avi Quim, i encara pensà:_ “ L'avi, ja sap que no sóc molt de Reis.”, decidí escriure una llarga carta, adreçada no sabia pas quí, on hi posaria totes les deries que des de feia temps tenia arxivades a l'enteniment, i és digué:_”Un altre dia l'hi explicarè a l'avi Quim,”.L'endemá, abans de donar la carta al Patge Karim,- com sí fos un nen petit- , li va passar pel cap com un llamp: “ No se pas sí servirà per a re, però per provar-ho, potser no perdre gran cosa.”

Passada una estona el Patge Karim, quan no el guaitava ningú, va obrir la carta, empès ja que s'havia donat compte que aquell noi, era molt ganàpia per portar la carta als Reis Mags, i més en ple segle XXI, quan la qüestió de les noves tecnologies, fan que cada vegada s'escrigui menys a mà. I això és el que hi va llegir alt per alt:

Majestats d'Orient, permeteu-me posar part d'un poema de l'admirat Pere IV, del seu llibre Circumstàncies*, on definia el que vull, més bé que jo.

Déu :I tu, què vols? _Jo...Doncs jo sols vull—ei, si pot ser—:

Un poc de fam,i un xic de pa.Un poc de fred,i un poc de foc.Un xic de son,i un poc de llit.Un xic de set,i un poc de vi,i un poc de llet.I un poc de pau.Un poc de pas,un poc de pes,i un poc de pis.I un xic de niu.Un xic de pic,i un poc de pac,—o un xic de sou,i un xic de xec.I un poc de sol,i un poc de sal.I un poc de cel.Un xic de bé,i un xic de mal.Un poc de mel,i un poc de fel.I un poc de nit,i un xic de por,i un poc de pit,
un xic de cor,i poc de crit.I un xic de llum,i un xic de so:un poc de llamp,i un xic de tro.Un poc de goig,i un xic de bes,i un poc de coit.I a més del meu,un poc del seu,i un xic del llur.

Vull ser: ruc?- Clerc?-bell? -lleig?- dret? -tort? -gras? -prim?- llest? -llosc?-nou?- vell? -ferm? -flac?-bla? -dur? -buit? -ple?-dolç? - tosc? -sec? -moll?-greu? -lleu? -curt? -Llarg?,fosc? -clar? -xaix?, i fi?
Un poc de tot.I a més, què vull?.Un xic de seny.I un poc de temps.I un xic de món.I un poc de sort.I un poc de mort.I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.”

Vostre. En Quimet, by Pere IV.

............

*Cal dir que en Quimet, d'aquesta carta no havia dit re al seu avi Quim, que fou el que li va deixar el llibre Circumstàncies (1968),el segon que tenia, el primer,- comprat a Sabadell, l'any 1969- el va perdre. I tant al nét com a l'avi, de totes les poesies d'en Pere Quart,la que més els hi va agradar fou la titulada Tirallonga dels monosíl·labs, de la que ha posat una part a la carta.

No sabem que li van portar, però sí que ús desitgem BONS REIS (Republicans), I MILLOR 2018.

Víctor Lluelles i Cardona

TV3 estrena un documental que mostra com es va viure l'1-O

República Catalana

TV3 estrena un documental que mostra com es va viure l'1-O

El Nacional
Foto: Roberto Lázaro
Barcelona. Diumenge, 7 de gener de 2018


minuts
VIOLENCIA 1-O POLICIA MANIFESTANTS COL·LEGI GUINARDO - ROBERTO LAZARO
El programa Sense ficció de TV3 emetrà el dimarts 9 de gener a les 21:55h el documental 1-O, una crònica de la jornada produïda per Mediapro sota la direcció de Lluís Arcarazo. El treball se centra en les persones "que van fer possible el referèndum" i es reconstrueixen escenes viscudes en diversos punts de votació amb imatges enregistrades per la productora, cedides d'altres mitjans i captades pels propis ciutadans amb els seus telèfons mòbils. En concret el documental mostra instants de diverses escoles de Barcelona, Arenys de Munt i Sant Julià de Ramis. En el transcurs de la crònica apareixen el testimoni de diverses persones que expliquen com van viure l'1-O intercalats amb aportacions enregistrades al lloc dels fets. L'equip del programa ha evitat l'aparició de polítics per centrar-se en l'emotivitat "que van viure les persones" i ara estudia com internacionalitzar el documental, ja sigui en cadenes de televisió internacionals com en festivals.
El treball, de poc més de 38 minuts de duració, comença amb imatges d'una persona que treu de casa seva una urna que tenia amagada i la porta en un dels punts de votació, mostra el moment en què arriben les urnes i la documentació electoral en diversos centres i els primers instants de la constitució dels punts. Durant els primers minuts s'aborda com es van solucionar els problemes que es van produir a l'inici de la jornada: la no recepció de notificacions i, per tant, la no designació de persones a les meses, i la caiguda del sistemes informàtics. En els dos casos, la crònica mostra com persones voluntàries van constituir les meses i van ajudar a minimitzar els inconvenients tecnològics. A la recta final, es pot veure com es va realitzar el recompte en els punts en què la productora va rodar.

L'audiovisual mostra el moment en què la Guàrdia Civil va accedir al col·legi de Sant Julià de Ramis on havia de votar el president Carles Puigdemont. En aquest punt es pot veure tant l'entrada dels agents com les corredisses dels voluntaris per amagar, sense èxit, les urnes. El documental també recull declaracions de Roger Español, que denuncia que ha perdut la visió de l'ull i que no ha pogut identificar l'agent que va disparar la pilota de goma. En aquest sentit, Español reitera que vol ser l'últim ferit per pilotes de goma de l'Estat.

Comença una guerra freda entre Ciutadans i el PP

PAÍS > PRINCIPAT

Comença una guerra freda entre Ciutadans i el PP


El resultat del 21-D dispara la tensió i els recels entre tots dos partits




El soroll als titulars i portades d’alguns diaris sobre desavinences entre independentistes i la polèmica més mediàtica que no política sobre la investidura de Puigdemont o Junqueras ha fet passar per alt una situació de tensió cada vegada més creixent entre els principals partits unionistes, Ciutadans i el PP, que han començat una guerra freda, soterrada de moment els grans mitjans espanyols, de conseqüències imprevisibles arran de la derrota electoral (no reconeguda) davant l’independentisme el 21-D.
El fet que Ciutadans i tot l’aparell mediàtic que l’acompanya repeteixi que Inés Arrimadas va guanyar les eleccions indica la dimensió de la topada. Perquè el discurs d’uns és que ells van fer els deures i els altres no els van fer. Arrimadas deia que ‘no es deixarien pressionar pel PP i el PSOE’ quan aquests partits van otenir ‘un resultat pèssim’ el 21-D.  En efecte, 36 diputats per quatre diputats.
El xoc entre uns i altres va tenir un primer capítol impactant just l’endemà de les eleccions, amb les declaracions amargues i plenes de retrets de Xavier Garcia Albiol, qui, sense mossegar-se pas la llengua, va acusar Ciutadans d’haver volgut enfonsar el PP. ‘És evident que hi ha hagut un transvasament espectacular de Cs a PP en la línia del vot útil i ho hem de corregir’, admetia. Després lamentava: ‘Hem insistit tota la campanya en la necessitat que tots els partits constitucionalistes sortíssim reforçats perquè si no guanyava Ciutadans però no sumàvem majoria’. I finalment retreia a Ciutadans ‘haver-se entossudit a enfonsar el PP’. A més, l’enrabiada d’Albiol va incloure una denúncia a la junta electoral de la portada del diari ABC del dia mateix de les eleccions: una gran fotografia de la cara d’Inés Arrimadas, que
Albiol ja feia temps que es declarava molest amb Ciutadans, perquè veia que qui podia treure profit electoralment de l’aplicació del 155 que va fer el govern de Rajoy era el partit de Rivera. Els va acusar d’intentar apropiar-se’ del 155. I aquesta tensió va continuar durant la campanya del 21-D, on Ciutadans insistia a apel·lar a aquest vot útil i el PP demanava sense èxit que els tres partits del 155 fessin un front comú. Tenia por del que efectivament va acabar passant, perquè el desastre dels quatre diputats del PP català poden ser també un símptoma en clau espanyola, perquè Albert Rivera veu una oportunitat de guanyar terreny als populars.
La principal dificultat d’això és que arrossega el llast d’haver fet possible la investidura de Mariano Rajoy i d’haver tancat files amb el PP i per això miraran enguany de marcar distància. La crossa de Rajoy pot trontollar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Els presos polítics catalans de Felip V

Història


Els presos polítics catalans de Felip V

Marc Pons
Foto: Museu d'Història de Catalunya
Tarragona. Diumenge, 7 de gener de 2018


Es fa efectiu el polemic testament de l'ultim Habsburg hispanic. Retrat de Felip V. Font Museu d'Història de Catalunya

13 de setembre de 1714. L'endemà de la capitulació de Barcelona, el duc de Berwick —màxima autoritat dels exèrcits borbònics a Catalunya—, ordenava la instauració de la Real Junta Superior de Justicia y de Gobierno de Cataluña, que passava a substituir les seculars institucions de govern catalanes liquidades “por justo derecho de conquista”. La Real Junta, que va precedir la Real Audiencia, es convertiria en el màxim instrument de repressió del règim borbònic a Catalunya. Pel règim borbònic, Catalunya era patrimoni de la monarquia hispànica, prescindint absolutament de la bilateralitat secular que havia regit la relació entre el rei i el Principat. Pel règim borbònic, els catalans que havien defensat una altra idea de l'edifici polític hispànic, que havien defensat el Principat com l’últim reducte del sistema foral, no mereixien altre càstig que el de rebels i el de traïdors.

Una altra idea d'Espanya o una revolució independentista?

Aquesta ha estat la gran qüestió que ha ocupat el debat histogràfic durant dècades. El que està fora de dubtes és que els dirigents catalans que, en nom de les institucions del país, van signar el Pacte de Gènova (1705) amb el govern anglès a l'inici del conflicte successori hispànic, no eren independentistes. Les classes dirigents catalanes van apostar per una idea diferent d'Espanya a la que volien imposar els Borbons. La coronació de Felip V, el primer Borbó hispànic, en unes condicions que la investigació historiogràfica apunta cap a una gran conspiració d'Estat, no tan sols posava en perill el sistema foral, sinó que també posava en risc el projecte de transformar les velles Corts medievals en un sistema parlamentari modern. El vell somni de les classes mercantils, gremials i populars catalanes. Un projecte que ja havien consolidat, o pràcticament consolidat, Anglaterra i els Països Baixos, els models polítics i econòmics de Catalunya.
Declaració de resistència a ultrança. Font Wikimedia Commons
Declaració de resistència a ultrança / Font: Wikimedia Commons
En canvi, allà on no hi ha un consens és a l'hora de valorar la determinació de Catalunya a continuar la guerra després d'haver estat abandonada a la seva sort pel mateix candidat Habsburg com per la coalició internacional que defensava la seva causa. La declaració de resistència a ultrança proclamada per la Junta de Braços —l'equivalent al Parlament— (juliol de 1713) que manifesta la voluntat de Catalunya de continuar el conflicte en solitari, si més no apunta clarament cap a una revolució independentista. Més quan, a finals de setembre de 1714,  la cancelleria de Londres —que desconeixia la capitulació de Barcelona— es plantejava ingressar de nou a la guerra prescindint del Habsburg “en defensa de les justes i antigues  llibertats” dels catalans. És a dir, que les gestions de Pau Ignasi de Dalmases i de Ferran Felip de Sacirera —els ambaixadors catalans a Londres i no a Viena ni a Amsterdam ni a Lisboa— havien fructificat. Tard, però havien donat resultat.

L'amenaça anglesa i la intensificació de la repressió

Està clar que “les justes i antigues llibertats” dels catalans no era una qüestió d'Estat a Londres. Ni tan sols era una qüestió de profilaxi honorífica. Només era una justificació èpica, molt a l'estil de l'època, per a obrir de nou les hostilitats. Dos segles més tard, el premier britànic Winston Churchill confessaria que la Gran Bretanya no té —ni ha tingut mai— amics; té —i ha tingut sempre— interessos. Aquest detall és molt revelador, i contribueix, en gran mesura, a explicar la terrible repressió que va seguir al final de la guerra, quan ja no hi havia motius per practicar les massacres amb caràcter coercitiu i exemplificant que els borbònics havien perpetrat en el decurs del conflicte. L'aparell de dominació borbònic establert a Barcelona va iniciar la repressió contra els dirigents polítics catalans l'endemà mateix de la capitulació de la ciutat. Però, reveladorament, el va intensificar unes setmanes més tard, coincidint amb el canvi de postura de Londres.
Ordre de desarmament dictada per Berwick. Font 11desetembre.org
Ordre de desarmament dictada per Berwick
El 22 de setembre de 1714 —vuit dies després de la caiguda de Barcelona— Berwick, comandant militar borbònic de Catalunya, violava els pactes de capitulació que ell mateix havia signat en nom de Felip V,  i ordenava una terrible cacera contra persones que havien tingut responsabilitats en la defensa de Barcelona. El duc de Berwick i el marqués de Lede —governador borbònic de Barcelona— van fixar, arbitràriament, el llistó a partir del grau de sargent major. Les notícies de Londres amenaçaven la seva carrera personal, i van decidir escapçar el que quedava de la resistència catalana. Durant les setmanes següents es va dictar ordre de detenció contra més de quatre mil persones, en una maniobra que anava des de convocar a la residència de Lede, amb falsos pretextos, els comandaments de l'exèrcit del Principat; fins a una horrible operació policial de recerca i captura, reforçada amb una campanya de recompenses als delators.

Estat de terror o terror d'Estat?

Barcelona estava completament desarmada i sotmesa. Amb la capitulació de la ciutat, les tropes borbòniques francocastellanes havien requisat setanta dues mil armes. I els comandaments militars havien estat cessats dels seus graus i dels seus honors, i enviats a casa a guarir les ferides o les mutilacions que havien patit durant l'assalt. Per tant, la repressió desfermada no estava justificada per la persistència d'un escenari bèl·lic; sinó que s'enquadrava, clarament, en un context polític. Els detinguts per ordre de Berwick i de Lede, no eren presoners de guerra, sinó que eren presos polítics. Entre els més destacats hi havia Antoni de Villarroel —que havia estat comandant general de l'exèrcit del Principat de Catalunya—, Joan Baptista Basset —que havia estat comandant general de l'exèrcit del Regne de València—; o els exgenerals de les armes catalanes Miquel de Ramon, Josep Bellver i Francesc Sans. 

Ordre de desarmament dictada per Lede
En canvi, a la cort de Madrid, reveladorament, no va importar a ningú, ni al mateix rei, que Berwick i Lede convertissin el pacte de capitulació signat en nom de Felip V en paper higiènic. Del que gastaven a les cases riques, per descomptat. En aquest punt és important insistir que un document d'aquella naturalesa tenia un valor polític, salvant les distàncies, equivalent al que, contemporàniament, se li atorga a una Constitució o a un Estatut. A Madrid sabien que la cancelleria de Lluís XIV de França —l'avi i valedor de Felip V— no tenia cap interès a obrir, de nou, les hostilitats. França estava militarment i financerament esgotada. I en la pau d'Utrecht (1713) havia obtingut importants beneficis. La possibilitat que Catalunya es convertís en una república sota protecció britànica va crear a Madrid un estat de terror que, sumat a l'atàvica cultura punitiva que imperava en els cenacles de poder hispànics, justificaria l'anti-política de la brutal repressió.

Les masmorres de Felip V

Les fonts documentals revelen que els membres més destacats de la resistència catalana van ser empresonats en masmorres escampades arreu de la península Ibèrica. Entre el 15 d'octubre de 1714 i el 4 d'abril de 1715, Jean Orry —ministre plenipotenciari de Felip V—, va signar un mínim de cinquanta ordres de reclusió. Villarroel acabaria al castell d'A Coruña després d'haver passat pel penal d'Alacant. Malgrat que estava malferit se'l va obligar a cobrir la distància del trasllat a peu i engrillonat. Moriria empresonat després de dotze anys de reclusió. Basset seria reclòs durant onze anys al castell de Hondarribia, i acabaria morint tres anys després a Segovia en la més absoluta indigència. I altres exoficials de l'exèrcit del Principat —malalts, ferits o mutilats— acabarien empresonats a les masmorres de la ciutadella de Pamplona, i molts no aconseguirien sobreviure a les condicions extremes de reclusió que el règim borbònic va imposar als presos polítics catalans.

dissabte, 6 de gener del 2018

La violència com a identitat, per Joan Ramon Resina

OPINIÓ > OPINIÓ CONTUNDENT

La violència com a identitat


«La violència acaba exhaurint-se quan no té cap altre motor que ella mateixa. Quan arriba al seu màxim grau, fa implosió, desmoralitzant els seus partidaris»



Sabíem que si Catalunya fracassava en l’intent d’independitzar-se, la reacció de l’estat seria demolidora. La invocació de l’article 155 no ha estat més que la fulla de parra, un legalisme molt prim per a justificar l’agressió sense matisos. Per això la suspensió a partir del dia 17 no canviarà res. Catalunya ja era la peça a abatre abans de l’1 d’octubre, però un cop s’ha aixecat la veda, l’a-por-ellos s’ha convertit en consigna d’un cert patriotisme espanyol. No podia ser de cap altra manera. Les societats necessiten un enemic per a cohesionar-se i la violència acostuma a ser el ciment. Això és cert sobretot en èpoques de crisi, quan les pors s’apoderen de la ciutadania i costa encarar el futur. Espanya fa dècades que va iniciar una involució, dissimulada un temps per la bonança econòmica, que es basava en una ficció. Des que va esclatar la crisi (no sols econòmica sinó també constitucional, cultural, de valors) Espanya es va quedar sense horitzó i ara és un país condemnat a una existència performativa, a la inacabable, per absurda, reconstrucció d’una identitat que ja sols s’expressa per mitjà del miratge d’una unitat inassolible. Catalunya, diguem-ho de pas, també sembla condemnada a una existència d’holandès errant, sempre al caire de dissoldre la seva identitat en una aspiració que se li esmuny quan més la té a tocar.
Fa més d’un segle que Espanya no s’embarca en guerres exteriors, i ja fa segles que no té cap victòria militar vertadera, si es pondera el paper de l’exèrcit de Wellington a la guerra del francès. Des del segle XVII, gairebé des de Rocroi, ha estat derrotada en tots els fronts excepte l’interior. Es comprèn que el ressentiment sigui enorme i cerqui vàlvules compensadores. El ‘pinxisme’ que aquests dies aflora a tots els nivells de l’estat és l’altra cara de la impotència davant el fracàs de l’operació modernitzadora iniciada els anys vuitanta i que ara es revela cosmètica i superficial. Ara bé, un estat no és sinó l’organització social de la violència, i la sobirania, el poder de definir l’enemic. De com administri aquest poder depèn l’estabilitat i el prestigi de l’estat.
És un símptoma de la fragilitat de la democràcia espanyola que, mentre la violència de l’1 d’octubre escandalitzava el món, allà s’utilitzés per a legitimar la repressió posterior. Potser res no defineix millor la diferència espanyola. Quan algun cop he dit que el conflicte hispano-català era fonamentalment un xoc d’identitats, sempre hi ha hagut algú disposat a negar-ho. La correcció política, d’una banda, i l’idealisme, d’una altra, amaguen el problema sota una catifa de llocs comuns. Però vet aquí que una gran part dels espanyols, compresos els qui viuen a Catalunya, s’identifiquen amb la violència de l’estat, la fan seva, l’aplaudeixen i l’encoratgen. Demanen sang. I presons. I linxaments mediàtics. Tota circumstància, per petita que sigui, és ocasió de càstig, es tracti d’unes peces d’art en què ningú s’hauria fixat si haguessin estat en qualsevol museu fora de Catalunya, o del fet que en una escola de Terrassa un mestre faci un ‘referèndum’ per a escollir els delegats de classe (ja es persegueixen els mots, com sempre passa a les dictadures), per no parlar de la persecució de la mateixa crítica de la violència, o, en fi, de les denúncies de l’ensenyament, un clàssic de l’assalt a l’autonomia, intentat un cop i un altre, com la presa de Jericó, a còpia de voltar les muralles amb la trompeteria donant tota la seva potència d’escàndol.
Els qui saluden la violència no són espectadors sinó actors per institució interposada. Per molts, l’1 d’octubre fou el senyal per a passar comptes. En pocs anys s’ha transitat de ‘echar una firma contra los catalanes’ a la humiliació sagnant i la impunitat absoluta. En l’independentisme Espanya ha redescobert el boc expiatori al qual traslladar els propis pecats i sacrificar-lo en una cerimònia catàrtica de reconciliació amb ella mateixa.
Hi ha qui es pregunta com ha estat possible un fracàs tan estrepitós de la democràcia. Com és habitual, la resposta ordinària no explica res. S’ha dit, per normalitzar l’excepcionalitat, que cap país tolera l’escissió d’una part del territori. Aquesta explicació és patentment falsa, com ho demostren les diverses escissions de baixa conflictivitat esdevingudes al llarg del segle XX, i els referèndums d’independència organitzats en democràcies avançades com el Regne Unit i el Canadà. Preguntin a qualsevol dels qui avui tronen contra tot el que faci olor de catalanitat en què el perjudicaria una república catalana dins l’espai europeu compartit. Difícilment els respondrà que el preocupa mantenir la capacitat extractiva de l’estat. O que tem la limitació de la mobilitat de les persones. Avui la independència, fins i tot fora de l’espai Schengen, no implica posar fronteres obstructives. Ho demostra la negociació d’un Brexit suau, o més a prop, l’exemple d’Andorra, país extracomunitari pràcticament espanyolitzat. Què volen dir, doncs, els qui diuen que sentirien la independència de Catalunya com una amputació? Ja sobta que l’òrgan triat pels qui se serveixen d’aquesta analogia no sigui mai el cap, que és, per seguir amb la metàfora, el lloc on resideix el cap de l’estat; ni molt menys el cor, reservat per dret natural a Castella (Machado dixit), però ni tan sols el fetge o l’estómac, ni cap altre òrgan vital. La part amb què es compara Catalunya sol ser un braç, això és, una extremitat útil però no central ni indispensable a la personalitat. És com si la mateixa metàfora relativitzés la integritat del cos constitucionalment indivisible. Acordar a Catalunya una funció purament instrumental en el cos espanyol equival a negar-li les funcions rectora i afectiva; és devaluar-la al nivell de simple pertinença.
La independència de Catalunya repugna en la mesura que és imaginable. I ho és no per estar més ben organitzada o ser econòmicament més viable que la d’altres comunitats amb una pulsió nacional més feble, sinó per avalar-la una identitat impossible de negar i de mal trivialitzar. Per això, la violència no cessarà amb la fi del 155, que n’és merament l’articulació procedimental. Un cop s’ha desfermat, ha de fer necessàriament el seu recorregut.
El 22 de desembre els catalans es van despertar a un malson. Un milió de veïns (no se’n pot dir compatriotes i la paraula conciutadans està definitivament viciada per l’apropiació partidista) van dir clar i fort que eren espanyols, i que estaven disposats a ser-ho a remolc de la violència, les mentides, la censura i la persecució dels qui reclamen el dret a decidir democràticament el seu futur polític. L’1 d’octubre fou la prova que Espanya no pot controlar Catalunya si no és amb violència. Aquesta violència, uns la reproven i d’altres l’esgrimeixen sense complexos. A la fi la fiscalia ho afina, culpabilitzant la víctima pel fet de patir-la, com si la violència emanés d’un circuit tancat.
L’1 d’octubre va cristal·litzar dues identitats a banda i banda de les urnes, i les del 21 de desembre van acabar de definir-les nítidament. La divisió efectiva, independentment de la distribució partidista del vot, avui és entre els qui van emprendre un viatge pacífic cap a la dignitat i els qui s’arrengleren amb la brutalitat policíaca i la revenja judicial posterior. Hi ha la identitat dels qui reclamen la llibertat dels presos polítics i la dels qui neguen l’existència de presos polítics, els mateixos que criden a desinfectar les institucions i els mitjans de comunicació, els qui aproven l’arbitrarietat jurídica i amenacen de repetir l’estat d’excepció, els qui proposen indults abans que hi hagi condemnes i els qui posen el crit al cel davant la ‘feblesa’ d’indultar, car de què serveix un boc expiatori indultat? Aquestes són les identitats operatives a principi del 2018, les úniques políticament significatives en el sistema binari que dinamitza l’estructura simbòlica de l’estat espanyol.
No ens enganyéssim pas: la violència forma part de l’essència de l’estat. I Catalunya no s’hi pot enfrontar amb una de pròpia, precisament perquè no és un estat. Però la violència acaba exhaurint-se quan no té cap altre motor que ella mateixa. Quan arriba al seu màxim grau, fa implosió, desmoralitzant els seus partidaris. Perquè no és possible respectar la violència per ella mateixa, ni respectar-se qui la practica al marge de tota justificació moral. Aquest és el secret de la resistència pacífica: conservar les cotes més altes de la moralitat. Però la resistència no violenta sols és eficaç quan la víctima la converteix en estratègia, quan del seu patiment en fa una identitat. Mentre els opressors amaguen la violència tant com poden, l’estratègia no violenta intenta portar-la al paroxisme. Convé que es percebi a fi que es devori a ella mateixa. Això és així perquè en la majoria de persones la capacitat d’identificar-se amb el mal és limitada, i arriba un moment que la indiferència i l’equidistància esdevenen insuportables i hom se’n separa a fi de salvar l’autoestima.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]