Saragossa, 12 de març de 1425. Fa 595 anys. El comte-rei
Alfons V, anomenat el Magnànim, signava un salconduit a
Joan d’Egipte Menor, que deia textualment: “
Com
l’estimat i devot nostre D. Juan d’Egipte Menor, anant amb nostra
llicència a diverses parts dels nostres regnes i terres, volem que
aquell qui sigui ben tractat i acollit, perquè a vosaltres diem i manem
expressament de ciència certa sota quedar immersos en la nostra ira i
indignació que l’esmentat D. Juan d’Egipte i el qui amb ell anaren i
l’acompanyaren deixeu anar, estar i passar per qualsevol ciutat, vila,
lloc i altres parts de nostra contrada”.
Representació més antiga dels gitanos a la península
Ibèrica (1564), obra de Joan de Timoneda / Font: Museu Virtual del Poble
Gitano a Catalunya
L’origen remot dels gitanos
El nom
gitano és una
derivació del gentilici egipci.
Però, en canvi, la documentació civil catalana (Generalitat, consells
municipals) fins a l’ocupació borbònica de 1714 es refereix als gitanos
com a
bohemis (de Bohèmia). Això en cap cas vol dir que el
solar històric dels gitanos catalans estigui situat al cor del
continent. El professor i investigador
Marcel Courthiade (de
l’Institut des Langues et Civilisations Orientales, de París) ha traçat
un mapa de la diàspora gitana, que és el que té més consens entre la
comunitat acadèmica actual. Segons Courthiade, el poble gitano, en el
seu conjunt, procedeix de
la regió d’Uttar Pradesh (a l’extrem nord de l'Índia) i l’
èxode s’inicia l’any 1018.
Una diàspora o una deportació?
El perquè es va produir aquell desplaçament continua sent un misteri. Courthiade apunta cap a una deportació ordenada per
Mahmud de Ghazna,
líder d’una nissaga turca de xas de Pèrsia que hauria envaït el
territori i deposat els rajàs locals. Aquesta deportació, que s’estima
d’unes
50.000 persones originàries de la ciutat de
Kannaj, i que les fonts descriuen com a “rics i pobres, rossos i
negres”, hauria estat conduïda cap a l’oest, a la
ciutat persa de Gazni o
Gazna —actualment al centre d’Afganistan—. Però ni està clar en quines
condicions es van establir o van ser establerts en aquell tros de
desert ni tampoc les causes de per què mai van retornar al seu país
d’origen.
Representació del xa Mahmud de Ghazna / Font: Tehran Museum of Contemporany Art
El viatge a Europa
Efectivament, el mateix Courthiade data l’
arribada del poble gitano a Europa
cap a l’any 1100 (un segle després de l’inici de la diàspora) i els
situa a les costes del mar Egeu (a l’actual Grècia) que en aquells
moments formaven part de l’Imperi Bizantí. Allà és on sorgeix el
gentilici
gitano. Segons la investigació moderna, els bizantins
de l’època van relacionar l’origen del poble gitano amb algunes regions
de l’Àsia Menor (les actuals Turquia i Kurdistan) que eren anomenades
“Petit Egipte”
per la similitud dels seus paisatges amb els de la vall del Nil. Queda
clar, doncs, que l’origen del poble gitano no té cap relació amb Egipte.
Els gitanos europeus
La investigació de Courthiade, novament, trenca un altre fals mite:
l’expansió gitana per l’est i centre d’Europa no es va produir de la mà
dels turcs —els otomans que amenaçaven l’Europa cristiana de cotes i
malles—. Durant les centúries del 1100, 1200, i 1300, els gitanos es van
expandir pel centre i l’est d’Europa, des de Praga a Bucarest, seguint
el fil de les rutes comercials que corrien en paral·lel al
riu Danubi.
Fins i tot, el professor i investigador Jesús Salinas Català, autor de
diverses publicacions relacionades amb la història del poble gitano,
situa l’existència de comunitats gitanes a Valàquia (actual Romania) i
Moldàvia
que havien estat esclavitzades.
Representació de gitanos endevinaires llegint la mà, a Munster (1544) / Font: Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya
L’arribada dels gitanos a Catalunya
La primera entrada del poble gitano a la península Ibèrica es va produir a través de Catalunya. Salinas ho situa
al voltant de l’any 1415, coincidint
amb l’expansió del poble gitano per l’occident europeu. Encara avui es
desconeixen les causes que van impulsar aquell èxode. Podria ser a causa
de la cultura nòmada que haurien desenvolupat a partir de la deportació
i probable “fugida” del desert afganès. Podria ser, també, a causa de
la profunda crisi que, després de la pesta negra (1348), assolava
Europa, sobretot el centre i l’est del continent. I podria ser, també,
la suma de les dues causes. En qualsevol cas, el professor Salinas xifra
en poc més de
mil persones l’arribada d’aquells pioners.
Com eren aquells primers gitanos?
Les fonts de l’època (franceses i catalanes) els descriuen com a
grups formats per entre dues i deu dotzenes de persones,
liderades per un cap que, en ocasions, es feia anomenar “comte” o
“duc”, abillades amb un vestuari molt exòtic i dedicades a l’espectacle
artístic: principalment danses amb animals o sense i endevinació, que
causaven una gran admiració per allà on passaven. Fins i tot, molt abans
de l’aparició del fals mite del gitano lladre, el mateix comte-rei
Alfons V que havia signat el salconduit a Joan d’Egipte, reveladorament,
ordena a la justícia d’Aragó que “
a dom Thomas d’Egipte li siguin tornats dos gossos de gran valor que li havien estat robats pels aragonesos” (1425).
Salconduit d'Alfons V a favor de Joan d'Egipte (1425) / Font: Arxiu de la Corona d'Aragó
De l’admiració a la persecució
Però aquesta admiració que despertaven a l’inici, aviat es va
transformar en difamació i persecució. L’any 1460 (mig segle després de la primera arribada) el Consell Municipal d’Igualada encara emetia un salconduit a favor de “
lo egregi comte en Jacme (referit al patriarca gitano Jaume),
crestià e catholic verdader del Menor Egipt, ab cert nombre de homens e
donas e moltes criatures anant a caminat en romeria del glorios Sant
Jacme de Gallicia”. Però la difamació i persecució ja es covava: el
1484 el Consell Municipal de Castelló de la Plana ordenava l’expulsió
dels gitanos que transitaven per la ciutat, “
per quant la gent dels bohemians fa gran dany a la Vila e terme de aquella”.
D’Alfons el Magnànim als Reis Catòlics
Els setanta-quatre anys que separen el salconduit d’Alfons el Magnànim (1425) de la
Pragmàtica dels Reis Catòlics
(1499) expliquen els grans canvis que va experimentar la relació entre
el poder i la comunitat gitana, i de retruc amb la societat en general.
Ferran el Catòlic és un dels pioners de l’estat modern que enquadra i uniformitza la societat, i dicta:
“Enviem
als egipcians que vaguen pels nostres regnes i contrades amb les seves
dones i fills (...) que cadascun d’ells visqui per oficis coneguts i
millor sàpiguen aprofitar-se’n estant en els llocs on acordessin
assentar-se o prendre vivenda de senyors a qui serveixen (...) i no
vagin junts viatjant pels nostres regnes”.
Pragmàtica dels Reis Catòlics contra el poble gitano (1499) / Font: Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya
Del sedentarisme al nomadisme
Aquesta pragmàtica va ser renovada i intensificada amb més de
tres-centes lleis que, des de Ferran el Catòlic fins a Carles III
(segles XV al XVIII), els monarques hispànics van dictar contra la
cultura i la identitat del poble gitano: “
Els que fossin trobats en hàbit, parla o vida de gitanos o bohemis tindrien penes de galeres els homes i assots les dones”
(Corts de Montsó, 1587). El més revelador és que aquesta repressió
—similar a les que s’havia aplicat a la minoria jueva, o que s’aplicava
la minoria morisca— afectava tant les comunitats sedentàries com a les
itinerants. Perquè, a Catalunya, una bona part de la comunitat gitana
havia passat a formar part del paisatge social i econòmic del país.
Carrossa de gitanos en la desfilada d'una festa cívica (València, 1669) / Font: Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya
A què es dedicaven els gitanos catalans?
El nomadisme gitano és un altre fals mite que la investigació moderna ha desterrat. Els gitanos catalans i valencians
es van sedentaritzar durant la centúria del 1500 i
van passar a formar part del paisatge social i del teixit econòmic de
les seves ciutats. Una altra vegada les fonts ens revelen que les
comunitats gitanes es dedicaven a múltiples activitats: tractants de
mules i cavalls, fabricants d’articles de vímet (cistells, baguls,
cadires), xolladors, teixidors o a les feines agrícoles, com a jornalers
o com a arrendataris. El món gitano català no era més que una
reproducció a escala de la societat de l’època: amb bons i amb dolents,
amb rics i amb pobres, “
amb rossos i amb negres”.
Imatge principal: Representació d'un grup de
gitanos catalans (1806), obra d'Alexandre Colin / Font: Museu de Belles
Arts de Nimes
31.07.2020 21:50