‘Abans de retallar la sanitat, retalleu-vos els collons’, la cançó algueresa sobre la Covid-19 que s’ha fet viral
És una creació del conegut barber de l'Alguer, Àngel Maresca
‘Quan m’enfado, escric cançons, i ara estic enfadat’. D’aquesta manera Àngel Maresca, ‘Lo Barber de l’Alguer‘,
presenta la seva darrera creació, la cançó ‘Coronavirus 2020’,
enregistrada des de casa, a l’Alguer, i que ha esdevingut viral a la
xarxa. La lletra és escrita per Maresca i la música és una tornada
tradicional algueresa. Com ja és habitual als seus versos, Lo Barber
dispara sense por, amb grans dosis d’ironia i enginy. Denuncia les
retallades dels governs a la sanitat, les condicions del confinament i
el desastre que tot plegat causarà per a l’economia mundial.
Aquí
podeu escoltar la nova cançó sencera, amb un darrer vers que no deixarà
ningú indiferent: ‘Abans de retallar la sanitat, retalleu-vos els
collons’!
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
‘Lo
barber’, de 76 anys, ha estat, des de sempre, un dels activistes per la
llengua més actius de l’Alguer (sobre aquesta qüestió podeu veure aquesta entrevista
amb VilaWeb, publicada fa cinc anys). Seguint la tradició algueresa,
encara canta i toca la guitarra cada vegada que afaita la barba d’algun
client a la barberia: a voltes cançons tradicionals, a voltes creacions
pròpies i, de vegades, improvisacions. De retruc, publica discos sense
parar, sempre en català de l’Alguer. I sovint visita diferents
territoris del país per portar-hi les seves cançons en directe.
Darrerament també ha participat en el projecte Mans Manetes,
promogut la Plataforma per la Llengua, per a l’edició d’un llibre-disc
amb cançons alguereses que s’ha regalat a tots els infants de l’Alguer.
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
Marc Pons Foto: Cartoteca de Catalunya
Barcelona. Dimarts, 28 d'abril de 2020
2 minuts
Tal dia com avui de l’any 1794, fa 226 anys, esclatava una revolta a Càller que reivindicava la recuperació de l’autogovern que
Sardenya havia tingut durant l’època que havia format part de la corona
catalanoaragonesa (1326-1713); fins i tot dins de l’edifici polític
hispànic (1518-1713). Amb la signatura del Tractat d’Utrecht (1713)
que havia de posar fi a la Guerra de Successió hispànica (1701-1715),
Felip V —el primer Borbó hispànic— havia transferit el domini de
Sardenya al ducat independent de Savoia (aliat de
Carles d’Habsburg), a canvi de la seva retirada del conflicte. El nou
domini savoià havia liquidat les institucions de govern sardes i el
govern de l’illa seria transformat i exercit per una nova administració
imposada per Torí.
La crisi sarda es va iniciar el 1793, poc després que la Convenció francesa ordenés guillotinar Lluís XVI de França.
Un petit exèrcit revolucionari francès va intentar la invasió de
Sardenya, i les oligarquies sardes, sense l’ajut del sobirà savoià,
haurien aconseguit rebutjar els francesos. En aquell context, aquelles
mateixes oligarquies —anomenades Istamentos— van reclamar a
Víctor Amadeu III la restauració de les institucions “catalanes”: la
diputació permanent de les Corts equivalent a la Generalitat de
Catalunya. La resposta de Torí seria prohibir la reunió dels Istamentos.
Aquella reacció provocaria una revolta popular que culminaria amb
l’expulsió de l’administració savoiana de Sardenya (3 de maig de 1794).
La societat sarda conservava la memòria de les seves institucions a
través de diversos elements d’identitat. El català, que havia estat la
llengua de la política i de la cultura a l’illa des del segle XIV, i que
havia perdut la seva condició de llengua oficial des que el nou règim
savoià havia assumit el domini del territori; continuava sent la llengua
vehicular de les classes urbanes. A més de l’Alguer (repoblada per
catalans el segle XIV), el català continuava sent llengua vehicular i de
prestigi a Càller i a Sàsser, principals ciutats sardes. La revolta
proposava la restauració de les institucions creades el segle XIV per
una elit resultant de la fusió de les oligarquies autòctones i
catalanes; i que estaven clarament inspirades en els organismes de
govern del Principat.
En temps d’incerteses, treballem per oferir-te respostes. ElNacional.cat és un diari que no té preu perquè volem compartir
amb tothom el nostre projecte: explicar què passa a Catalunya des del
punt de vista dels catalans, amb un periodisme valent, directe i
compromès. Ara, però, en aquest moment delicat, la teva ajuda és més
necessària que mai per a fer-ho. Pel preu d’un cafè a la setmana, pots
sumar-t’hi tu també i contribuir a tirar endavant la nostra missió informativa, ja que el nostre projecte també és teu.
«En un moment delicadíssim per a les llengües en regressió, aquest
és el gran avenç del nou catalanisme: parlar en castellà al parlament
espanyol i parlar en castellà al parlament català»
El parlament com a plató televisiu és un dels llegats de Ciutadans
Un dels èxits del partit
Ciutadans, que només per això ja es pot extingir tranquil, és el
trencament del consens sobre la llengua d’ús a les institucions. Abans
d’ells, ni el parlamentari Vidal-Quadras havia pensat a obrir aquesta
via; després d’ells, s’hi hauria afegit a plaer, com ho ha acabat fent
el PP, i de mica en mica ja els segueix el PSC. Però alerta: ni se
t’acudeixi de fer notar l’evidència, perquè això seria perjudicar el
català. Així ho piulava un ex-diputat de la filial catalana del PSOE:
‘No sé si se n’adonen del mal que fan al català, amb retrets d’aquesta
mena.’ I servidora, per no fer mal al català, ara no sap si ha
d’escriure aquesta peça en una altra llengua; si de cas aniré fent
mentre m’ho penso.
El
català deu ser l’única llengua del món que contribuir a minoritzar-la
més és fer-li bé, i doldre-se’n és fer-li mal. Que si ajudes que es
parli menys li fas un favor, i si no t’hi vols resignar la perjudiques.
Si ho arriben a saber els parlamentaris de Ciutadans, potser haurien
muntat els seus xous de taverna en la llengua de Serrallonga. Però ara
ja no són a temps de desfer la feina, la bola de neu va costa avall i va
desbocada. Fins al punt que des de l’esquerra espanyolista
universitària també han adoptat el discurs del partit anticatalanista,
però en comptes d’associar el català a quatre llauradors que només miren
TV3, ho complementen amb l’imaginari que és la llengua de la burgesia,
catalana per definició. Per entendre’ns: la llengua de Pujol –el
concepte–, sense dir Pujol, en sintonia amb els principis que van
impulsar el naixement de Ciutadans.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
A
l’entorn d’aquesta esquerra, i encara sobre la llengua de les
institucions, hi trobem intel·lectuals capaços d’argumentar que ‘aplicar
discriminació positiva al col·lectiu de catalanoparlants seria afavorir
les rendes altes respecte a les rendes baixes’. No dic noms
expressament per no reduir-ho a l’anècdota, perquè la tesi de fons ja és
un clàssic de l’espanyolisme internacionalista –espanyolisme
espanyolista pel que fa a Catalunya–: insinuar que la lluita contra la
normalització plena del català és part de la lluita de classes –i, per
tant, legítima, i per tant, un deure moral–, ja és més del que va fer
Ciutadans. I si la insinuació no és tot això que insinua, potser hauria
valgut més no començar-ho a insinuar.
Amb tot, em resisteixo a
afegir al mateix sac tots els espanyolistes catalans d’esquerres, perquè
si no surten a la foto del futur de la llengua, que és la seua,
malament rai. Però de moment ens arriba amb força el poti-poti que
promou l’entorn influenciador que dèiem, i que, davant la gran crisi
econòmica que ve ara, té més perill que l’estirabot tronat dels
anticatalanistes oficials. Perquè, en tota crisi, qui és més feble
esdevé més feble encara, ja sigui de butxaca o de llengua. I amb una
butxaca i una llengua afeblides, el pròxim pas que s’albira és la
implantació de la falsa dicotomia d’haver-ne de triar una de dues, cosa
que ja ha passat amb altres falses dicotomies avui del tot
normalitzades, com ara la del dret de tenir un judici just versus el dret de tenir-lo en la teua llengua; o la del dret a la salut pública versus
el dret de ser-hi atès en la teua llengua. Vull dir amb això que quan
jugues amb aquesta mena de foc, no saps mai si només et quedaràs sense
llumins o si acabaràs cremant la casa.
Ja hem parlat en altres ocasions
del risc d’abandonar la normalització deixant-la a mans exclusives de
l’independentisme, perquè això vol dir lligar la supervivència del
català a la sort incerta d’un col·lectiu criminalitzat i afeblit per la
repressió. Vol dir que combatre l’independentisme ha de ser indestriable
de combatre el patrimoni lingüístic de deu milions de parlants i
baixant, cosa que ja no seria compartir objectiu amb Ciutadans, sinó
directament amb Vox. Si tens la barra de dir-te catalanista, el
contrasentit és flagrant. I el fet és que avui tenim hereus naturals
dels impulsors de la normalització que, en lloc d’agafar el llegat dels
seus predecessors, han triat de continuar la feina d’un partit concebut
per dinamitar-lo. Tot per esgarrapar-los el vot de caire ètnic,
sobrevolant-los en cercles per no deixar-ne escapar ni les escorrialles.
Fent-se forts contra la llengua feble, valents entre valents, apel·lant
a un pretès equilibri justament en una era, la tecnològica, que el
desequilibri entre llengües dominants i minoritzades creix cada dia més.
Per
tant, en un moment delicadíssim per a les llengües en regressió, aquest
és el gran avenç del nou catalanisme: parlar en castellà al parlament
espanyol i parlar en castellà al parlament català. Restar-hi una veu al
català per sumar-n’hi una més en castellà (i no en occità, que seria la
cosa justa) no és equilibrar una merda: és fer una mica menys útil la
nostra llengua al món, apagar-li un altre focus en aquest escenari
parlamentari que Ciutadans va convertir en plató particular de la seua
propaganda. I també té collons, a sobre, que els que mantenen vetat el
nostre idioma als parlaments europeu i espanyol trobin que al de
Catalunya encara s’hi parla massa, i que la cosa s’ha d’equilibrar. Però
posar-ho de manifest és fer mal a la llengua, no us penseu que me’n
descuidava, per això voldria compensar-ho amb una crida final als
votants confinats: que aquests dies deixem de mirar plataformes de vídeo
en català, o de jugar a videojocs en català, o de llegir novel·les
gràfiques en català, per veure si entre els petits gestos quotidians i
l’esforç dels nostres polítics podem revertir aquest desequilibri que va
començar fa més de quaranta anys i ja massa que durava.
VilaWeb necessita el vostre suport
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
Més d’un any sense fer vida normal: el ‘distanciament social’ pot durar més que no ens pensem
Els experts alerten que després dels confinaments, tornar a fer
vida normal podria originar noves onades de propagació
La Covid-19 va sorgir primer com una cosa més o menys llunyana: passava a Wuhan, a la Xina, i de primer no semblava que ens hagués d’afectar gaire. Al cap de poques setmanes, quan el primer brot va sacsejar Milà,
molts comentaven la gestió deficitària d’Itàlia. I ara les xifres
indiquen que la tendència de l’estat espanyol és encara pitjor. I quan,
de cop, la propagació del coronavirus va arribar al país, primer molts
es miraven escèptics els més prudents que duien màscares i s’allunyaven
de la gent o es tancaven a casa, i ara hi som tots confinats almenys
durant quinze dies, sota un estat d’alarma contundent. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut
Aquests dies, cada vegada més experts diuen que el ‘distanciament
social’ –és a dir, no veure’ns gaire, sortir només de tant en tant,
evitar el contacte físic– podria allargar-se mesos, potser un any,
potser més i tot. Sembla tan difícil de pair com ho semblava fa un
parell de mesos que hauríem de fer quarantena. Precisament per això, tal
volta, diuen, ens n’hauríem de començar a mentalitzar.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars
El canvi d’hàbits de socialització per a frenar la propagació de la
malaltia podria durar ben bé fins que no s’arribés a una de les dues
úniques situacions que, ara mateix, es poden preveure com a solució. La
primera, trobar un vaccí efectiu contra el virus, podria arribar a
trigar un any o més. La segona, la immunitat en massa s’assoliria només
si prou gent contragués la malaltia i s’hi fes immune per a frenar-ne
l’escampada. Això, que de natural podria trigar mesos, encara és més
complicat en una situació de confinament, i implicaria el contagi de
milions de persones.
La revista nord-americana Vox ha entrevistat un dels màxims experts mundials en la matèria, Adam Kucharski,
un epidemiòleg de la London School of Hygiene and Tropical Medicine,
autor d’un llibre que explica com funcionen, justament, les propagacions
virals, The rules of contagion. Kucharski és diàfan: ‘La idea
que tancant restaurants i escoles durant un parell de setmanes podrem
tornar a la vida normal’ és errònia. ‘Això no passarà.’ Està convençut
que el virus circularà ‘probablement durant un any o dos, i per tant hem
de fer els càlculs a aquesta escala’.
El seu pronòstic és molt
negatiu. Diu que tots les possibilitats previsibles tenen greus
desavantatges i, de moment, sembla que ‘l’única manera de reduir d’una
manera sostenible la transmissió són mesures severes insostenibles’.
L’epidemiòleg també creu que ens hem de treure del cap la idea que quan
s’acabi el confinament podrem fer vida normal i estar amb grups grans de
gent: això, a la pràctica, diu, seria fomentar brots nous que
continuarien tenint l’impacte que tenen ara. A la Xina, diu, ‘no ho han
pas solucionat’, encara que s’ho pensin. És lapidari. ‘Si tot hi torna a
la normalitat, tornaran on eren fa un mes.’ Coronavirus: per què rentar-se les mans amb aigua i sabó és tan eficaç?
L’equip de resposta contra la Covid-19 de l’Imperial College de Londres també té pronòstics. En un report que acaben de publicar
afirmen que les quarantenes dels infectats i els col·lectius
vulnerables no evitarien ‘centenars de milers de morts’, i recorda que
les projeccions de mortalitat depenen de les mesures que prenguin els
governs i la manera com hi respongui la gent. Però el fet més preocupant
és que, segons que indiquen, el confinament de tota la població només
serà realment efectiu si perdura fins que es trobi el vaccí. I això no
serà, diuen, fins d’aquí a un període entre dotze i divuit mesos.
Les incògnites que poden trastocar els pronòstics
Tanmateix,
aquests vaticinis tan tràgics, que subscriuen cada dia més epidemiòlegs
i metges, estudien tots una situació nova, i per tant no tenen en
compte variables que encara no sabem. Com afectaran el virus els canvis
de temperatura? Com es comportarà la Covid-19 en el futur: hi haurà
segona onada? Serà més virulenta? Menys? La gent resistirà els
confinaments? Els resistirà l’economia? Com s’ho faran, els governs, per
reactivar-la si la situació encara no s’ha resolt? Funcionarà cap dels
assaigs clínics que es duen a terme, mal que sigui parcialment?
Són
incògnites que, quan es resolguin, poden trastocar molt els pronòstics
de què parlàvem. D’una banda, tot depèn de quan assolim el pic màxim de
contagis actius a cada país, i de la manera com hi pugui fer front el
sistema sanitari. La Xina va trigar dos mesos a assolir el seu. Corea
del Sud, en canvi, només mig. Però, ara com ara, els estats europeus no
tan sols són lluny de les xifres coreanes, sinó que empitjoren les
xineses. Entre tots, el que evoluciona més críticament és l’estat
espanyol, especialment Madrid, que concentra les xifres més pèssimes. I
més i tot: aquestes dades demostren
que el Principat de Catalunya s’enfila pel mateix camí que Madrid. I
tot això encara sense perspectives de tancament de cap dels dos
territoris per la negativa del president espanyol. Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
La
qüestió, doncs, no és tan sols quan assolirem el pic, sinó com. Els
governs del país han demanat contínuament que la gent es quedi a casa i
que, abans d’acudir als centres sanitaris, consultem els recursos
digitals o marquem els números d’emergències ‘per evitar el col·lapse
del sistema sanitari’. Els experts consultats per VilaWeb aquestes
últimes setmanes han fet servir els mateixos termes, i també ho han fet a
les xarxes les cares mèdiques més visibles de la gestió de l’epidèmia,
com ara l’epidemiòleg Oriol Mitjà i el doctor Jaume Padrós. El microbiòleg Sergi Maicas fins i tot va apuntar
que, sense mesures de precaució fèrries i la voluntat dels ciutadans,
‘hi haurà un moment que els metges hauran de triar a qui donen el
respirador’.
Sense un sistema sanitari sòlid i una gestió
encertada, és possible que el col·lapse arribi i que això no únicament
allargui les mesures de l’estat d’alarma, com ja han indicat uns quants
ministres espanyols, sinó que les endureixi. Hauria de ser amb el
consentiment del congrés espanyol, però alguns dirigents de l’oposició
ja hi han donat el vist-i-plau abans no passi. A la Xina la primera
quarantena que es va ordenar havia de durar quinze dies i no va
funcionar. No va ser fins dues tongades quinzenals més tard que no es va
contenir la propagació. Ara, dos mesos i mig després, tot just comencen
a obrir algunes escoles i es desmunten els hospitals provisionals.
A
la Xina s’obren escletxes de retorn a la normalitat, doncs, però són
escletxes i prou. Hi continuen els controls de temperatura i les
restriccions de vols i viatgers, els carrers de les grans ciutats encara
no s’omplen com abans i el govern fa servir programes digitals per a
rastrejar la circulació dels ciutadans. L’ombra d’un nou brot encara hi
plana, i també la temença que sigui pitjor que el primer. El professor
de Harvard Marc Lipsitch, un altre dels grans experts mundials sobre virus, calcula que un 70% de la població es podria infectar pel coronavirus, i dóna gairebé per fetes noves onades de propagació. El report diari sobre el coronavirus: subscriviu-vos-hi
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
La diferència abismal entre els tests que s'han fet a Alemanya i
els que s'han fet a Itàlia o a l'estat espanyol no és pas l'únic factor
Alemanya no és tan sols el país
més poblat de tota la Unió Europea, amb vuitanta-tres milions
d’habitants. També és el cinquè país del món amb més casos de
coronavirus 2019. En té, de moment, 35.740, però només s’hi han mort 186
persones. A l’estat espanyol, per exemple, hi ha 47.610 malalts
registrats, i els morts ja arriben a 3.434. Traduïm-ho amb percentatges i
més exemples. A Itàlia, el 9,5% dels casos positius s’han acabat
morint. A Espanya, un 6,8%. A França, que té 13.000 casos menys que
Alemanya, un 4,3%. Però a l’estat germànic, la xifra és baixíssima:
només un 0,4%, segons les dades de la universitat nord-americana John
Hopkins, un dels campus amb estudis en epidemiologia més avançats. Per
què?
El director del Centre d’Emergències i Alertes Sanitàries espanyol, Fernando Simón,
no va saber què dir quan divendres proppassat li van demanar que
justifiqués aquesta diferència: ‘No ho puc explicar. Fem un esforç per
mirar d’entendre què passa a Alemanya.’ Diversos experts apunten que la
principal diferència són els primers passos que va fer Alemanya quan va
identificar casos. A còpia de fer molts tests, van poder resseguir de
manera efectiva cadenes de contagis i contenir clústers, és a dir, els
epicentres de brots.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
La
gràcia és que, a la pràctica, això permet a Alemanya de tenir un
paisatge complet de la manera com ha funcionat i funciona l’epidèmia al
seu país, molt més que en aquells llocs, com a l’estat espanyol, on ja
tan sols es testen les persones amb més símptomes o més vulnerables, i
on el sistema, al llindar de col·lapsar-se, s’ha hagut de resignar a
haver de fer càlculs per via d’estimacions. Reinhard Busse, cap del departament de gestió sanitària de la Berlin University of Technology diu en declaracions al diari nord-americà Washington Post:
‘Al començament, quan teníem relativament pocs casos, quan va ser el
moment de trobar-los i aïllar-los, ho vam fer molt bé: aquesta és la raó
principal.’ Però n’hi ha que remarquen que Alemanya no és cap excepció,
i que la corba creixerà.
Tanmateix, hi ha més factors que hi
poden haver contribuït. A Alemanya s’han proveït de més llits i més
respiradors artificials les unitats de cures intensives. La població és
molt més jove, de mitjana, que no pas a l’estat espanyol o a Itàlia, i
la seqüència temporal del brot alemany va començar més de quinze dies
després. Tot això hi ha tingut un paper cabdal. Però cap d’aquests
factors no hauria estat decisiu sense el primer: fer una grandíssima
quantitat de tests ha estat realment la clau. El cas és que, seguint
aquesta lògica, i tal com indiquen diversos experts que han parlat amb
VilaWeb aquestes darreres setmanes, sembla evident que tot plegat
demostra que a Espanya, França o Itàlia hi ha milers de casos sense
diagnosticar i, per tant, desenes de cadenes de contagi sense controlar.
També ho diu un estudi que ha difós l’epidemiòleg Oriol Mitjà.
Alemanya sembla que ha detectat un 69% dels casos. L’estat espanyol, un
5%. Fins ara, Itàlia ha efectuat 40.000 proves cada setmana. Alemanya
aviat n’haurà fetes 160.000
també cada setmana. El govern espanyol va dir que havia comprat més de
mig milió de tests ràpids per a detectar infeccions, i avui la
consellera Vergés ha dit que n’hi ha més de 200.000 pendents d’arribar a
Catalunya pròximament. Fins ara, s’han dut a terme unes 625 proves per
cada milió d’habitants. A Alemanya se’n poden haver fet, aproximadament,
4.000 per milió. A més, aquí els pacients a qui s’ha fet el test són
principalment hospitalitzats, que representen tan sols la meitat dels
casos totals a l’estat espanyol.
Una
de les claus menys esmentades és que la mort per coronavirus arriba
força més tard que la infecció. És un procés lent, de més de quinze
dies. Quan es va detectar el brot al nord d’Itàlia, els científics
creuen que ja era en una fase avançada, i que per això els decessos es
van precipitar en poc més d’una setmana. També en aquell moment es van
detectar els primers casos alemanys, però es dedueix que el brot feia
molt menys que hi havia arribat. Com que Alemanya el va detectar més
aviat, va poder actuar més aviat.
Això té conseqüències: com que,
segons que sembla, la tendència és que els primers infectats, almenys
als països europeus, són gent jove, que viatja més, a Alemanya van
detectar casos de coronavirus en fase primerenca i en persones que no
pertanyien a col·lectius de risc. Per tant, no hi havia hagut prou temps
per a contagiar un nombre prou important de persones grans perquè la
mortalitat es disparés. A Alemanya, només el 20% dels pacients tenen més
de 60 anys; la mitjana hi és de 47. A Itàlia, la mitjana és de 66, i el
58% dels contagiats tenen més de 60 anys.
VilaWeb necessita el vostre suport
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
Va passar de ser el principal focus mundial a reportar poques desenes de casos nous en qüestió de dies
El darrer dia de febrer, Corea del Sud reportava més de vuit-cents casos nous i era el focus principal de coronavirus 2019,
fins i tot per damunt de la Xina quant al ritme de contagi. Tanmateix,
al cap de només deu dies ja havia reduït a trenta-cinc els casos
registrats per dia. Més encara, mentre alguns estats d’Europa compten
els morts per milers, n’acumula ara com ara només cent trenta-nou.
Els
factors que expliquen aquesta fita són la resposta ràpida de les
autoritats, un control sense precedents mitjançant les noves tecnologies
i equipaments preparats per a grans epidèmies.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
El control social: entre l’eficàcia i el límit de la privacitat
La
informació ha estat una de les bases per a controlar el brot de la
malaltia. Les autoritats sanitàries i governamentals fan dues sessions
públiques cada dia i, sobretot, publiquen una gran quantitat de dades
mitjançant les noves tecnologies, cosa que exposa gran part de la vida
privada dels ciutadans.
Després d’haver reportat un cas, el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties (KCDC)
fa una entrevista a fons al pacient i la complementa amb les dades de
les transaccions de les targetes de crèdit, de la identificació facial
de les càmeres de seguretat de la via pública i de la ubicació GPS del
telèfon mòbil. Tot plegat permet de recrear quin recorregut ha seguit
els dies anteriors.
Els habitants del districte o la localitat, a
continuació, reben l’avís al mòbil d’un nou afectat i es detalla per on
ha passat abans de l’hospitalització. La gent evita aquests punts, que
són desinfectats immediatament, i a la vegada, si és que han compartit
cap, està pendent de qualsevol símptoma.
Captura de pantalla del lloc web coronamap.site.
Les dades també permeten de recopilar la informació en aplicacions mòbils i webs com ara coronamap.site,
que ofereix la ruta dels infectats, on hi ha risc i la xifra de casos
actius. Les dades no identifiquen pacients, però sí que en revelen el
rang d’edat, un nombre d’identificació i les botigues i restaurants que
han visitat.La màscara ja era d’ús habitual, però les autoritats
també envien constantment missatges amb diferents orientacions d’higiene
a les xarxes, als mitjans de comunicació i en cartells al carrer i al
transport públic.
Una estratègia basada en els tests en massa
Els casos, un 86%, es concentren principalment a la ciutat de Daegu i a Gyeongsangbuk-do, la província adjacent, a uns 230 km de Seül.
El primer brot va sorgir entre membres de l’Església Shincheonji de Jesús,
una secta cristiana de vora dos-cents vint mil fidels i que encara
constitueixen el 60% dels casos. El brot va fer que immediatament se’n
tanquessin els temples i que desenes de milers de feligresos fossin
posats en quarantena i analitzats un a un. En total, en vuit setmanes
s’han fet 350.000 tests, o sigui, entre quinze mil i vint mil cada dia. En comparació, el govern espanyol n’havia fet uns 30.000 abans del 18 de març.
Una de les claus són els drive-in,
proves que es fan sense necessitat de sortir del vehicle, que
minimitzen el perill de contagi del personal sanitari (equipat amb
vestits i ulleres protectores completes) i fa que s’estalviïn de
desinfectar les sales d’espera. El procés dura només deu minuts, és
gratuït (el paga el govern) i l’endemà n’arriba el resultat en un
missatge de text.
Tests de coronavirus al cotxe. Fotografia d’Europa Press
Tot i que les autoritats han prohibit les concentracions i les
competicions esportives i també van tancar escoles i més espais
públics, el control que en fan, posant en quarantena els casos i el seu
entorn, fa innecessari el confinament territorial i el blocatge de
ciutats. Els tests multitudinaris, a més, permeten de guanyar temps quan
hi ha un brot i preparar totes les instal·lacions hospitalàries, fet
que també salva vides.Un dels altres factors claus és que Corea
del Sud té una infrastructura sanitària preparada, incloent-hi els
equipaments i les dades, a causa d’haver tingut ja el 2015 un brot del
coronavirus de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS). En
aquell moment, la resposta va ser lenta, es va amagar informació ‒amb
l’excusa de no causar alarma‒ i la gestió no va ser correcta. Va
haver-hi transmissió dins els hospitals i problemes en el seguiment dels
casos. Aquesta vegada s’han corregit les deficiències i s’ha donat una
de les respostes amb més èxit del món.
L’estructura social, un altre punt en favor
Finalment,
cal remarcar que la demografia és un altre factor que explica el
control del virus i la més baixa mortalitat. En proporció, hi ha molta
menys gent gran a Corea del Sud, on el 4% de la població té més de
vuitanta anys, que no pas a Itàlia, on n’és el 18%. Si tenim en compte
que més de la meitat de les defuncions del segon són de persones de més
de vuitanta anys, la piràmide poblacional demostra que és molt important
per a explicar la taxa de mortalitat.
La relació més estreta
entre generacions és també perjudicial per als estats mediterranis. Els
joves, que són els que més viatgen i van a treballar diàriament, són els
transmissors principals del virus, mentre que els grans són els més
vulnerables. A Corea del Sud hi ha molta més mobilitat per motius
laborals i distanciament social entre generacions que no pas a Itàlia o
l’estat espanyol, on un 23% de la gent gran viu amb familiars joves.
VilaWeb necessita el vostre suport
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
La felicitació de Baños a uns que es van independitzar d'Espanya
El Nacional Foto: Betevé
Barcelona. Dissabte, 25 d'abril de 2020
1 minut
El periodista i ex líder de la CUP, Antoni Baños, ha celebrat el fi de la dictadura salazarista a Portugal, que va durar 48 anys, felicitant-los en el seu perfil de Twitter.
Assegura que han sabut actuar millor que Espanya davant de diverses
situacions: abolir la monarquia, revolucionar-se contra la dictadura i
amb la gestió del coronavirus.
"Es van independitzar d'Espanya. Van fotre fora una monarquia, van
fotre fora una dictadura amb una revolució. I sí, han gestionat molt
millor la crisi del covid. Feliç 25 d'abril".
Es
van independitzar d'Espanya. Van fotre fora una monarquia, van fotre
una dictadura amb una revolució. I sí, han gestionat molt millor la
crisi del covid
Feliç 25 d'abril.
El 25 d'abril de 1974 es va dur a terme l'alçament militar que va
aconseguir enderrocar el règim dictatorial implantat per António
d'Oliveira Salazar. Aquest dia es coneix com la 'Revolució dels clavells', en honor als militars que van posar clavells en les seves armes per demostrar que no les volien disparar més.
En temps d’incerteses, treballem per oferir-te respostes. ElNacional.cat és un diari que no té preu perquè volem compartir
amb tothom el nostre projecte: explicar què passa a Catalunya des del
punt de vista dels catalans, amb un periodisme valent, directe i
compromès. Ara, però, en aquest moment delicat, la teva ajuda és més
necessària que mai per a fer-ho. Pel preu d’un cafè a la setmana, pots
sumar-t’hi tu també i contribuir a tirar endavant la nostra missió informativa, ja que el nostre projecte també és teu.
Tatxo Benet: ‘Aquest govern, que es diu federalista, fa miques tot el sistema autonòmic’
Entrevista al soci de Mediapro sobre la llibreria Ona, que
inaugura botiga electrònica a final de maig, i sobre la Covid-19 que ha
superat
Tatxo Benet, en una imatge d'arxiu (Foto: Adiva Koenigsberg)
Tatxo Benet i Ferran (1957), soci de Mediapro i mecenes cultural, ha estat fa poc a l’UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona, on ha superat la Covid-19. El senyor Benet també és notícia perquè és a punt de reobrir la llibreria Ona,
la històrica llibreria especialitzada en llibres en català que ha
comprat. L’empresari no va poder inaugurar el nou local de 1.000 metres
quadrats el 15 d’abril per culpa del confinament. De moment, preveuen
d’obrir la botiga electrònica a final de maig, i Benet la vol fer
competir amb Amazon. En aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb, Tatxo
Benet parla, des de les golfes de casa on viu aïllat aquests dies, de
la Covid-19, de la llibreria Ona i de la manera com la multinacional
Mediapro, especialitzada en directes, s’ha adaptat al confinament.
Benet, molt actiu al seu perfil de Twitter, també valora políticament el moment present.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
Tatxo Benet, en una imatge d’arxiu, al seu despatx de Mediapro (Foto: Adiva Koenigsberg)
—Com us trobeu, després d’haver passat la Covid-19 a l’Hospital Clínic?—Em trobo bé. Continuo aïllat a les golfes de casa. Els metges
consideren que és més prudent, per les analítiques i marcadors que m’han
fet, que continuï aïllat tot i l’alta que em van donar. Tinc alguns
marcadors elevats, no només del virus.
—Esteu serè de cap?
—A l’Hospital Clínic no vaig perdre mai el coneixement ni em van sedar.
Sóc una persona amb alta capacitat de concentració i sé focalitzar-me en
allò necessari. Quan vaig veure que el pas següent a l’UCI era que
m’intubessin vaig tenir clar que no ho havia de fer. Perquè sabia que,
un cop t’intuben i et seden, la meitat se’n surt i l’altra meitat, no.
Era un cara o creu. Vaig agafar una postura que m’anés bé, i vaig
intentar convertir un acte reflex com és respirar (inspirar i expirar)
en un acte voluntari i conscient. Hores i hores concentrat i serè de
cap, sí. Em devia anar bé ser nedador.
—Nedador?
—Jo faig natació de llarga distància. He travessat dues vegades l’estret
de Gibraltar, he fet les catorze hores de Mallorca-Menorca. I el
Capri-Nàpols. Tot això em va ajudar a l’hora de respirar concentrat i
posar-hi de la meva part.
—I de dins l’UCI, què més en recordeu?
—Bob Dylan. L’escolto molt. Ell acabava de treure una cançó nova, dos dies abans que m’ingressessin. Una cançó de 17 minuts, ‘Murder must foul.‘
Me la posava, sol a l’UCI, en l’altaveu de l’iPhone. M’acompanya en la
respiració. Quan ja vaig estar millor, fins i tot vaig encendre la
televisió, que tenia dins l’UCI. I també llegia molt.
—I què llegíeu?
—Les memòries de Joan Margarit: Per tenir casa cal guanyar la guerra(Grup 62). I, després, un llibre força divertit sobre llengua, que és un tema que m’agrada: El castellà, la llengua del costat (Grup 62), d’Enric Gomà. Molt divertit. M’ho vaig passar bé, aquesta és la veritat. I ara vull llegir Boulder (Club Editor), d’Eva Baltasar, i Guillem (Ara Llibres), de Núria Cadenes. També m’agrada llegir la col·lecció Petits Plaers
de Viena Editorial, narracions curtes que es llegeixen amb una o dues
tardes. Clàssics del segle XIX i XX molt ben escollits i traduïts.
—Heu comprat la llibreria Ona, especialitzada en llibres en català. Quan obrireu el nou local?
—La inauguració era prevista el 15 d’abril. Per tant, està acabada, tret
de quatre detalls. I quan els comerços puguin obrir, decidirem què fem.
Si ens diuen que podem obrir, però només entrant-hi la meitat de la
gent, ens ho pensarem, que potser volem fer la inauguració més bonica.
Sí que posarem en marxa la llibreria virtual, per internet. Volem que
sigui molt potent. Hem fet un intent d’arribar per Sant Jordi, però no
m’he volgut arriscar a obrir i que no funcionés bé. A mitjan maig, crec
que obrirem. Vull que sigui molt potent. I assequible. I tindrem la
mateixa infrastructura que Amazon, i per això el llibre et pot arribar
al cap d’unes quantes hores.
—Arreu del món?
—És clar que sí. Arreu del món. I sense problemes. I penseu que a Amazon
no tens una manera còmoda de buscar llibres en el teu idioma. L’altre
dia, vaig buscar ‘Pitarra‘,
i la primera cosa que em va sortir van ser dues garrafes d’oli. No ens
passarà. A tu et sortirà Serafí Pitarra. I quan hi entris, tindràs
recomanacions. Amazon a mi no em recomana mai llibres en català. Mai de
la vida. De fet, a Amazon la literatura catalana és dins l’espanyola. És
una cosa molt estranya, això que fan. I en un clic tindràs el mateix
servei que tens a Amazon.
—La llibreria Ona clàssica només era de llibres en català. Ara també?
—Ara també. Serà de llibres en català. Però també mirem de tenir obres
d’autors en català traduïts a altres idiomes, com l’anglès. Trobareu
Mercè Rodoreda en anglès. En espanyol, no. No farem llibres en espanyol.
Però davant hi ha la llibreria Laie, que us el vendran. Nosaltres serem
llibreria especialitzada en català, com n’hi ha d’especialitzades en
viatges. O angleses. Creiem que si comencem a oferir llibres en
castellà, direm a la gent que el català no cal. Amb un idioma
normalitzat, seria una altra cosa. Però no és el cas.
—Metres quadrats de la llibreria?
—Mil metres quadrats. Hi ha la llibreria pròpiament dita. Després, la
Bookeria, amb uns 15.000 llibres de segona mà que podreu agafar i tornar
a deixar, i on hi haurà un escenari per a fer presentacions, concerts i
el que calgui. Després, una àrea dedicada al llibre infantil i juvenil.
I l’Ars Libris, un espai per al llibre com a objecte d’art. Peces que
poden anar dels cinc euros als mil. I finalment, un apartat per a fer
classes, seminaris i tallers amb la gent del Laboratori de Lletres. Tatxo Benet, en una imatge d’arxiu, al seu despatx de Mediapro (Foto: Adiva Koenigsberg)
—Sou soci i directiu de Mediapro, multinacional audiovisual. Com us ha afectat la Covid-19, a l’empresa?—Per nosaltres, una part molt important és produir esdeveniments en
directe. Unitats mòbils. En això som una de les primeres empreses del
món. Doncs, des de fa un mes i mig, no en fem cap. Cap. Fèiem tots els
partits de totes les lligues de futbol d’Espanya, Portugal, Grècia,
Turquia, Itàlia, Bolívia, Colòmbia, Xile, fins a setze països. Ha quedat
a zero.
—Mediapro també té telecomunicacions i satèl·lits. Això també s’ha aturat?
—Algunes coses sí, unes altres no. Perquè hem fet teletreball. Però no
parlo de fer teletreball com els directius de banc, que des de casa es
connecten amb l’ordinador de l’oficina i no tenen cap problema. Parlo de
coses més complexes. Com fer un doblatge des de casa. O els operadors
de continuïtat, que fan la feina des de casa. La gent que mira que els
canals de televisió emetin allò que toca quan toca. Nosaltres tenim cent
canals de televisió. I en fem la continuïtat, com el canal de la Fox,
des de casa. O l’edició de programes. Per a nosaltres, parlar de
teletreball és força més complex que per a uns altres.
—Heu fet cap ERTO, a Mediapro?
—Hem fet un ERTO de 1.200 persones, d’una plantilla de gairebé 8.000
treballadors. Gent repartida per tot el món, tot i que bàsicament
treballen a Catalunya i l’estat. Ja vam anunciar que l’empresa
compensaria els companys afectats per l’ERTO perquè els qui cobren menys
de 1.500 euros cobressin el 100%, i els altres el 75%. A més, els
salaris superiors a 80.000 euros s’han retallat entre un 15% i un 25% el
sou. I d’aquesta manera hem pogut equilibrar.
—La lectura política de la Covid-19, quina seria, segons Tatxo Benet?
—Jo estic en contra que es facin retallades en sanitat, però estic segur
que sense retallades, d’UCI tampoc no n’haguéssim tingut prou per a
afrontar aquesta situació. Ha estat una situació molt excepcional. Però
sí que crec que la situació es pot aprofitar políticament, i centrar-nos
en quatre prioritats. Primera, destinar més diners a sanitat, tant en
personal com infrastructures. Ara és el moment, i per als polítics serà
malvist no destinar diners a sanitat. Segona: la investigació
científica. Prendre-s’ho seriosament. En tercer lloc, educació, sobretot
a partir dels tres anys. I la quarta porta: hem de ser més industrials.
Fabricar coses aquí. Tenir coses aquí. Fer-ho. Ara és el moment
d’invertir en aquestes àrees. El moment polític és ara.
—Heu llegit l’editorial de Le Monde elogiant el federalisme alemany i criticant el centralisme francès?
—No. Ho faré. Sí que vaig veure uns articles a El País que feien grans
elogis al model federal alemany. Una cosa és evident: Espanya, que tenia
una estructura que podia haver convertit en federal, o aprofundir-la, o
com a mínim mantenir-la, què ha fet en aquesta crisi? Ha agafat tot el
poder cap al centre. En lloc de ser Alemanya, convertir-se en França. Ha
estat la gran ocasió perduda per a la gent federalista. Aquest govern,
que es diu federalista, fa miques tot el sistema autonòmic, que fa
quaranta anys que existeix, per a ser centralista. Els federalistes no
es creuen ni el model federal, ni el model autonòmic, ni res de res. És
com aquell senyor que diu que és ateu i quan ha de morir es confessa.
Vostè no ha estat mai ateu! Això implica que aquesta gent no ens diu
allò que realment pensa. Recordeu la primera compareixença de premsa que
van fer: les paraules que van fer servir van ser: ens convertim en
comandament únic. ‘Mando único’. I el senyor Salvador Illa serà
l’autoritat competent. ‘Autoridad competente’ és el que va dir Tejero el
23-F. Aquestes paraules són pur franquisme.
—Al vostre perfil de Twitter us he vist indignat amb la censura del govern espanyol.
—Més que indignat, amb les paraules del general de la Guàrdia Civil
(minimitzem les crítiques al govern). Més que indignat perquè després es
descobreixi que, efectivament, havien enviat l’ordre a les
comandàncies. I més que indignat per les gravíssimes paraules de Celaá,
que demostraven un total menyspreu per la llibertat d’expressió. El que
més em molesta és la poca reacció de la gent contra aquest atac a les
llibertats de la gent. Els únics diaris que van posar a portada les
paraules del general van ser El Mundo i la Razón, i no recordo si l’ABC
també. I no les van posar per defensors de la llibertat d’expressió, que
segurament no ho són, sinó perquè ja els anava bé per atacar el govern.
Però ni El País, ni La Vanguardia, ni l’Ara, ni l’Avui, ni El Periódico
no van posar a portada un escàndol tan gros com aquest: que l’estat
major de la Guàrdia Civil digui que es monitoren les xarxes per
minimitzar el clima contra el govern. Però què és, això? Això sí que ho
trobo greu. Vol dir que els mitjans, i la població, ja no ho troben tan
greu. Accepten que hi hagi un grau de control i restricció a les
llibertats. Ho pagarem. Tot això va començar amb la retallada de
llibertats amb el cas català. Allà es va començar a acceptar que la
unitat d’Espanya estava per sobre de la constitució i que sí que es
podien vulnerar la llibertat d’expressió, reunió i expressió. Em sembla
gravíssim que no hi hagi hagut cap reacció dels mitjans de comunicació. Tatxo Benet, en una imatge d’arxiu, al seu despatx de Mediapro (Foto: Adiva Koenigsberg)
—He vist que heu fet una donació a l’hospital Arnau de Vilanova. Per què?—Coincidència. Això ve del meu germà gran, que hi ha estat ingressat.
Per sort, ara és al Clínic i segurament sortirà la setmana que ve. Jo hi
anava cada dia, o cada dos dies, i el personal de l’Arnau de Vilanova
va ser magnífic. Vaig voler ajudar i fer-hi una donació. I em van dir
que els feia falta l’aparell que fa radiografies portàtils. Amb aquest
aparell no cal que el pacient vagi a Raig-X, i no es crea el coll
d’ampolla esperant. Ho vaig viure personalment al Clínic. I va molt bé.
VilaWeb necessita el vostre suport
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
Felicitació brutal de Quim Masferrer per Sant Jordi sobre Catalunya i Espanya
Darío Porras Foto: @quim_masferrer Barcelona. Dijous, 23 d'abril de 2020 1 minut
El dia més bonic de l'any és, aquest 23 d'abril del 2020, atípic. Un Sant Jordi confinats,
sense mirar i remirar entre les parades, sense veure parelles amb
llibres i roses a les mans. Una persona que n'ha viscut molts, alguns
d'ells sense parar de signar, és Quim Masferrer.
@quim_masferrer
El foraster té nostàlgia, com tothom, de Sant Jordis passats
on poder-se abraçar i fer petons, on passejar feliços pels carrers. Té
nostàlgia d'això i de més coses. Perquè la felicitació que ha fet per
aquesta diada no ha deixat indiferent. Tablet en mà, Masferrer ha
capturat una frase de Lluís M. Xirinacs, emprada per Òmnium per il·lustrar que "Sant Jordi és llibertat".
Unes paraules de Xirinacs que en un dia tan especial com aquest,
dedicat a les lletres, l'amor i les llibertats, paga la pena recuperar: "He
viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per
Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant
contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una
nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i
de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no
volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics,
accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per
contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del
poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han
perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en
vosaltres, amics!".
En temps d’incerteses, treballem per oferir-te respostes. ElNacional.cat és un diari que no té preu perquè volem compartir
amb tothom el nostre projecte: explicar què passa a Catalunya des del
punt de vista dels catalans, amb un periodisme valent, directe i
compromès. Ara, però, en aquest moment delicat, la teva ajuda és més
necessària que mai per a fer-ho. Pel preu d’un cafè a la setmana, pots
sumar-t’hi tu també i contribuir a tirar endavant la nostra missió informativa, ja que el nostre projecte també és teu.
29.04.2020 10:30
