dissabte, 31 d’octubre del 2020
divendres, 30 d’octubre del 2020
dilluns, 26 d’octubre del 2020
dissabte, 24 d’octubre del 2020
diumenge, 18 d’octubre del 2020
Cas Dani Gallardo: un any a la presó per protestar a Madrid contra la sentència
repressió
Cas Dani Gallardo: un any a la presó per protestar a Madrid contra la sentència
Nicolas TomásFoto: ANC
Madrid. Diumenge, 18 d'octubre de 2020. 05:30
Actualitzat Diumenge, 18 d'octubre de 2020. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts
El dilluns 14 d’octubre del 2019 va sortir la sentència del procés, que condemnava part del Govern de la Generalitat a més de 100 anys a la presó. El Dani Gallardo Herzog, d'origen gadità i de 22 anys, va sortir al carrer a protestar, al costat del moviment antifeixista i antirepressiu de Madrid. El dimecres 16 d’octubre seria l’últim dia que trepitjaria el carrer. El jove activista va ser detingut després la concentració de la Puerta del Sol, al centre de la capital d’Espanya. Segons denuncia la seva defensa, només estava intentant defensar una amiga seva davant de la pallissa que rebia per part dels antiavalots del Cos Nacional de Policia. Des d’aquell dia, els seus amics i familiars l’han hagut de veure a través del vis a vis o les cabines habilitades per a la visita. Va complir els 23 anys entre reixes.
Al cap de dos dies, Gallardo va passar a disposició judicial. El Jutjat d’Instrucció número 22 de Madrid va ordenar el seu ingrés a la presó de forma cautelar i sense fiança. Des de llavors, avui fa un any, està al centre penitenciari d’Alcalá Meco. De res no ha servit que la seva defensa hagi demostrat el seu arrelament i el seu baix risc de fuga; se li ha denegat reiteradament la llibertat condicional. Serà jutjat el mes que ve, els dies 6 i 17 de novembre. L’informe policial l’acusa d’haver intentat agredir un agent amb una barra amb claus extreta d’un palet. La fiscalia li demana sis anys de privació de llibertat pels delictes de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions lleus.
El Moviment Antirepressiu de Madrid, col·lectiu que lluita contra la repressió a la capital de l’Estat, s’ha fet càrrec de la seva defensa. Gallardo ni tan sols ha militat mai a cap organització política. Segons el seu entorn, era un jove normal. “Ni tan sols tenia antecedents policials, ni judicials, ni de cap mena”, explica Alejandra Matamoro, portaveu del moviment. “Era un noi d’origen gadità que als 18 anys va venir a viure a Madrid, com tants altres, per estudiar la carrera i treballar”, assenyala. Al cap d’un temps va deixar la carrera i es va dedicar exclusivament a treballar del que pogués, per poder arribar a final de mes. Vivia a Getafe en un pis compartit amb amics, al cinturó sud de Madrid.
Des de fa un any, però, dorm en una cel·la, entre reixes, a Alcalá Meco. Un any de presó provisional sense fiança i els múltiples recursos tombats pel tribunal. Malgrat ser un jove de 23 anys, que en porta un a la presó i que s’enfronta a un total de sis, està “prou bé”, segons el seu entorn. A mesura que s’apropa la data del judici sí que van augmentant el nerviosisme i la inquietud. Està “fort” i convençut del que fa: “Defensar el dret de manifestació, que és contra el que estan atemptant, i ho fa amb el cap ben alt".
Com van anar els fets?
El relat de la defensa és el següent. El 16 d’octubre del 2019, després de la sentència del procés, diversos col·lectius madrilenys van convocar una concentració a la Puerta del Sol per a protestar contra la condemna als presos polítics i la repressió a Catalunya. Un cop a Sol, i després de diverses provocacions de grups feixistes que s’hi van presentar, van decidir moure la protesta cap a les portes del Congrés dels Diputats. Intenten arribar a la cambra baixa, fent la volta per Tirso de Molina, però abans d’acostar-s’hi van començar a carregar els antiavalots del Cos Nacional de Policia. Els manifestants es dispersen.
“En aquestes càrregues detenen tres persones, una d’elles menor d’edat, però al Dani no el detenen allà, sinó molt més tard”, relata l’Alejandra. De fet, el Dani ja estava tornant cap a casa amb els seus amics quan van topar amb la policia, ja passats els disturbis. Els antiavalots van per ells i els nois fugen com poden. Els agents aconsegueixen atrapar l’Elsa, amiga del Dani. “Ell s’adona que no els segueix, que l’havia agafat la policia i l’estava apallissant. Llavors fa mitja volta i va a ajudar-la. Allà és quan el detenen i l’apallissen a ell també”, explica la portaveu del Moviment Antirepressiu de Madrid.
Són consistents les proves?
La principal acusació contra Dani Gallardo és per, suposadament, haver agredit un policia amb un pal de fusta amb uns claus rovellats, extret d’un palet, que s’hauria clavat al casc però no l’hauria perforat. “No és cert. Ni tan sols hi ha proves reals ni consistents”, denuncia l’Alejandra. La principal prova és una fotografia del casc, que va ser degudament filtrada a El Mundo per a incriminar el Dani. “A la foto s’hi veu el casc amb el pal clavat, però a comissaria. És impossible que això hagués aguantat el trasllat. No s’aguanta per enlloc”, diu la portaveu del col·lectiu. A més a més, subratlla, el Dani és un noi de complexió molt prima que no tindria ni la força per clavar-ho en el casc d’un antiavalots. “I si l’aconseguís clavar, no podria amb tanta profunditat com per aguantar fins arribar a comissaria i fer-li la foto”, sosté.
L’altra prova és l'informe de lesions del policia suposadament agredit, que “ni existeix”, segons l’Alejandra. “El policia va allà i diu que presenta dolor al cap. El tractament que li donen és, simplement, ibuprofèn. Això és l'informe de lesions”, assenyala. Per acabar-ho de reblar, l'informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo. “L’acusació se sustenta com sempre en la paraula del policia, que en aquest país és suficient per fer i desfer. El que digui el policia va a missa”, denuncia la defensa. Estan preparats per a més irregularitats i “sorpreses” durant el judici oral. “En aquests casos mai se sap”, admeten.
La vida a la presó
Des de fa un any està a Alcalá Meco, on ha complert 23 anys i està passant una pandèmia mundial. S’ha trobat unes quantes traves, sobretot pel que fa la correspondència, molta de la qual li arriba de Catalunya. Els seus amics s’han encarregat de fer difusió del cas. No obstant això, hi ha moltes cartes que li arriben. “Nosaltres li vam enviar una carta certificada per assegurar-nos que li arribava. Tenim justificant de recepció de la presó, però no li ha arribat”, explica l’Alejandra. El mateix li ha passat amb moltes altres coses que li han enviat la seva parella i els seus amics. Malgrat tot, malgrat les circumstàncies, porta “prou bé” l’estada a la presó "pel que podria ser". No té problemes ni amb els funcionaris ni amb la resta d’interns. De fet, segons la portaveu del col·lectiu, és bastant apreciat reixes endins. Ajuda els qui no saben llegir o escriure gaire bé per qüestions d’idioma, perquè són estrangers.
“La solidaritat amb Catalunya està penada”
Des del Moviment Antirepressiu de Madrid tenen claríssim per què li ha passat això a Dani Gallardo. “És un cop damunt la taula de l’Estat espanyol, on la solidaritat està penada. Pots pagar un preu molt alt”, denuncia l’Alejandra. “Catalunya per a ells era una part perduda i el problema passava a ser que s’estengués a altres punts de l’Estat, com per exemple a Madrid. No podien permetre una protesta pels carrers de la capital en solidaritat amb els catalans”, continua l’activista madrilenya. I conclou: “És una mostra més del caràcter totalment autoritari i repressiu de l’Estat, capaç de penar el dret de manifestació. Perquè l’únic que va fer el Dani és manifestar-se i defensar una amiga seva”.
Dani Gallardo és aficionat al rap i tenia un canal de YouTube obert. El 2017 va escriure una cançó: “Prefiero la cárcel con la cabeza alta que mirar al suelo y no hacer nada”.
divendres, 16 d’octubre del 2020
dijous, 15 d’octubre del 2020
dissabte, 10 d’octubre del 2020
10-O del 2017: els 8 segons de República que van generar incertesa a tot el Parlament
10-O del 2017: els 8 segons de República que van generar incertesa a tot el Parlament
El president Puigdemont va declarar la independència, però uns segons després la va suspendre per reclamar diàleg a Madrid i mediació a Brussel·les
19:12h del 10 d’octubre del 2017. Arrenca el ple del Parlament amb més d’una hora de retard, després que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, hagi sol·licitat l’endarreriment. Als passadissos, desconcert. I també als despatxos de la CUP i de JxSí. Una dotzena de diputats independentistes es troben reunits amb el president, que ha demanat comparèixer a la cambra per explicar les conseqüències de l’1-O. Els mitjans de comunicació comencen a fer travesses sobre si Puigdemont convocarà eleccions anticipades aquesta mateixa tarda. Altres asseguren que en aquests moments parla amb líders internacionals sobre la declaració d’independència.
A les 19.39, el president Puigdemont pronuncia aquestes paraules: “Assumeixo el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República”. I vuit segons després: “Proposem que el Parlament suspengui la declaració d’independència per emprendre un diàleg per arribar a una solució acordada”. Als voltants del parc de la Ciutadella, on unes 30.000 persones segueixen el ple amb pantalles gegants, no s’acaben de sentir bé les paraules del president perquè hi ha crits i aplaudiments. El president ha suspès la declaració per “desescalar”: "Si tothom actua amb la mateixa responsabilitat i compleix amb les seves actuacions, el conflicte es pot resoldre de manera serena", assegura adreçant-se a Madrid i a Brussel·les. A les 19.42, Puigdemont torna al seu escó per escoltar les intervencions de la resta de grups parlamentaris. La confusió és màxima, tant a l’hemicicle com al carrer. Poca estona després, més confusió. Els diputats de JxSí i la CUP signen una declaració d’independència, un text polític en què es declara la constitució de la República com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social, i que disposava l’entrada en vigor de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República i l’inici del procés constituent.
La “desescalada” del Govern durarà 17 dies. El 27 d’octubre, en constatar que no hi ha diàleg possible, el Parlament declara la independència. Una DUI que no tindrà efectes jurídics, però que desencadenarà la intervenció de l’autogovern i la repressió de l’Estat a tots els nivells. Tres anys després, EL MÓN parla amb alguns dels testimonis polítics d’aquella jornada.
Preocupació pel patrimoni de l’1-O i el 3-O
“És la fórmula del sí però no, una fórmula que no funciona i que és a canvi d’una cosa molt etèria, una mediació internacional per parlar amb l’Estat. En aquell moment tenim la sensació que allò acabarà com el rosari de l’aurora i que no aporta res, només ens debilita”. Aquell dia, l’actual president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià, és diputat de JxSí, i s’ha d’encarregar de com comunicar la declaració d’independència. Recorda que s'assabenta dels plans de Puigdemont poc abans de començar el ple, quan entra a la sala on estan reunits alguns diputats: “Entro dient que he de saber què direm. I en aquell moment arriba en Puigdemont i comunica que suspendrà la declaració”, recorda Sabrià. “Amb la CUP tenim la sensació compartida que perdem força des del dia 3 d’octubre, que ens hem compromès amb la ciutadania a fer-ho i el temps ens juga en contra”, afegeix. El diputat republicà recorda amb tristor el “pas enrere” del president, perquè “teníem un pacte. La independència és un projecte transversal de molta gent i molts actors, i de vegades tenir un país tan presidencialista ens lesiona”.
Dins de JxSí també hi ha diputats que estan d’acord amb la decisió del president. Josep Maria Forné, diputat independent de JxSí i ara independent de JxCAT, té clar que “cal donar una oportunitat a la mediació internacional, perquè el desequilibri de forces entre nosaltres i l’Estat només pot ser corregit amb la mediació. S’ha d’intentar justament per capitalitzar l’esforç de l’1-O i el 3-O”. Forné recorda que aquell dia veu “un president sol defensant la capitalització d’un moviment social, conscient que sense la mediació internacional el desequilibri de forces és tan gran que no anem enlloc. De fet la repressió de l’1-O ja ens ho ha avisat dies abans”, conclou.
A les files de la CUP, la decisió del president és “un cop que ens desorienta. Tornem a tenir la sensació, permanent, que ens ho han tornat a fer, arribar a acords que després no compleixen”, rememora l’ara diputada de la CUP Natàlia Sànchez, aleshores membre el secretariat nacional, que esperava la intervenció del president des dels despatxos de la CUP al Parlament. “En aquell moment pensem que cal aguditzar la confrontació, més quan tenim milers de persones al carrer esperant. És una gran decepció, però vist amb perspectiva, si no s’hagués suspès aquella declaració avui tampoc no estaríem vivint en plena sobirania”, reconeix Sànchez, que ratifica que ja aleshores la CUP és “molt crítica amb la construcció i el relat que ens havia de dur de l’1-O fins a la República, de la llei a la llei”. Els cupaires, recorda, “apostàvem per fer la DUI el 4-O aprofitant la força del referèndum i de la vaga de 3-O, però el dia 10 ja és tard per a nosaltres”. La diputada cupaire també constata que, tres anys després, les dificultats que van dur Puigdemont a suspendre la declaració per negociar “no s’han resolt”.
El Parlament va viure un nou ple amb tensió i incertesa el 10-O del 2017 JORDI BORRÀS
El 10-O, l’avantsala de l’esclat de CSQP
Aquell dia, a la bancada de Catalunya Sí que Es Pot, amb Joan Coscubiela i Lluís Rabell al capdavant, les aigües ja estan remogudes. Alguns diputats, com Àngels Martínez i Albano Dante Fachin, no comparteixen la duresa dels seus portaveus amb l’1-O i el Govern, ja que, si bé admeten el valor democràtic de l’1-O i del 3-O, el limiten a un acte civil que no ha de tenir transcendència política. El grup comença a desfilar-se. El diputat Dante Fachin recorda que després del ple, se'n va a saludar el president: “L’única vegada que he anat des del meu escó a felicitar un president orador va ser aquell dia. Més enllà del contingut i la decisió, en aquell moment veig clar que s’ha perdut una oportunitat deixant sobre les espatlles d’una sola persona el que només pot fer un poble aixecat”, rememora. Ara bé, aquell 10-O per a Fachin “no és empoderador com l’1-O ni vibrant com el 3-O. Potser el 10-O havia de ser el 4-O? Els fils que uneixen una institució a la seva gent estan fets d’un material molt sensible”, reflexiona, ara des de fora de la vida parlamentària.
Inés Arrimadas (Cs) al Parlament JORDI BORRÀS
La bancada unionista s’encomana al PP i a la Constitució
Als escons de Cs, el PP i el PSC ja fa temps que hi ha crispació amb la situació política. Un mes abans, amb els plens de la desconnexió del 6 i 7 de setembre, havien abandonat el debat, però en aquesta ocasió s’hi han quedat i han intervingut. “Són setmanes molt intenses i preocupants. No sabem què volen fer els separatistes i de quina manera, i si ho tenen tot preparat o no. La incertesa és total”, recorda David Mejía, diputat de Cs. Amb tot, els diputats unionistes s’emparen en el govern espanyol, aleshores en mans del PP, i en la Constitució, per sortir d’aquella situació: “Som conscients que formem part d’un país democràtic amb les seves lleis i que en el moment que es trenqui la llei hi ha els mecanismes adequats, com el 155. Però és veritat que aleshores no tenim gaire clar què farà el govern d’Espanya, per això li exigim que sigui ferm amb les lleis vigents sobre la igualtat de tots els espanyols. Des de l’hemicicle, en sentir Puigdemont imaginem que el govern d’Espanya no negociarà per donar uns privilegis a una part, però tot i així reclamem l’aplicació de la Constitució per aturar la confrontació i la desestabilització”. Mejía també recorda que aquells dies “esperàvem del nostre govern espanyol que no s’agenollés davant del xantatge dels independentistes”.
dimecres, 7 d’octubre del 2020
Tortosa ja té llum verda per descatalogar el monument franquista de l'Ebre
JA ÉS HORA!
Tortosa ja té llum verda per descatalogar el monument franquista de l'Ebre
El govern espanyol es desentén de nou de la propietat del monòlit i respon al Govern que ja podia retirar-lo del riu
L'Ajuntament de Tortosa ha rebut aquest dimarts al matí el vistiplau formal de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) per culminar el procés de descatalogació del monument franquista de Tortosa. Era l'últim informe que li faltava al consistori per aprovar definitivament el procediment iniciat pel ple el gener passat i que la consellera de Justícia, Ester Capella, va reclamar fa uns dies per carta al govern espanyol com a pas previ per poder retirar el monòlit del mig del riu. La missiva ha causat un cert malestar a l'entorn del govern espanyol, que s'ha desentès novament de la titularitat del monument i ha recordat que la Generalitat ja podia haver actuat per treure'l, sense que la CHE li posi impediments.
L'ofici de l'organisme responsable de la conca de l'Ebre constata que "no s'observen aspectes directament relacionats" amb les seves competències en la petició tramesa per l'Ajuntament de Tortosa amb l'objectiu de descatalogar el monument, que des del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de 2007 està oficialment considerat com a Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català.
La CHE, però, encara va més enllà i manifesta, fins i tot, que "no existeix objecció per a l'eliminació d'aquesta infraestructura del domini públic hidràulic". Tot i això, recorda que com a organisme competent en la gestió d'aquest domini públic hidràulic, qualsevol actuació dins de la llera de l'Ebre requerirà la seva autorització, que s'hauria de tramitar a través de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA).
L'Ajuntament té previst completar el procés de descatalogació en un pròxim ple. Tres anys després de la controvertida consulta ciutadana, la retirada compta ara amb el suport pràcticament total del consistori. El tràmit final requeria els informes favorables dels departaments de Cultura i Justícia així com de la CHE. Si bé la Generalitat va trametre els seus ja fa uns mesos, en el cas de l'organisme de conca l'Ajuntament ha hagut de reclamar-lo en dos ocasions des del passat estiu.
A aquesta petició se va sumar fa només uns dies la consellera de Justícia amb una carta dirigida a la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo. Acusava l'administració estatal d'entorpir la retirada del monòlit per part de la Generalitat, que va assumir aquest compromís a partir de l'impuls de la nova llei de memòria catalana. També retreia l'incompliment de l'obligació de retirar la simbologia feixista, tal i com prescriu la Llei de memòria històrica de Memòria Històrica de 2007. En aquest cas, Capella recordava que tant l'accés a la llera com la "propietat de la pilastra" són responsabilitat de la CHE.
L'arribada de l'informe aquest dimarts, expliquen des de Justícia, demostraria que, finalment, la missiva ha fet "efecte". Admeten que ja s'han "estudiat tècnicament" totes les opcions –sense precisar si existeix un projecte concret redactat per materialitzar la retirada del monument del riu. Les mateixes fonts, però, apunten que abans de poder començar a executar cal cobrir tots els passos administratius necessaris per evitar que l'actuació pugui ser impugnada o recorreguda.
En canvi, fonts autoritzades del govern espanyol han expressat a l'ACN la seva sorpresa davant del contingut de la missiva. Argumenten, novament, que cap ministeri ni organisme estatal ha reclamat o assumit la titularitat del monument d'exaltació feixista, inaugurat l'any 1966 pel mateix dictador Francisco Franco quan es complien 25 anys de la batalla de l'Ebre i despullat d'alguns dels elements feixistes més evidents durant les últimes dècades.
La CHE en rebutja la titularitat
La mateixa CHE ja se'n va desvincular en una carta de resposta al director del Memorial Democràtic, Jordi Font, el novembre de 2019. "Aquesta Confederació no ostenta cap tipus de propietat o titularitat sobre el monument, si bé al trobar-se enclavat en domini públic hidràulic qualsevol actuació sobre el mateix requerirà autorització d'aquest organisme de conca", manifestava la presidenta de l'organisme, Maria Dolores Pascual.
Tot plegat, segons interpreten les mateixes fonts del govern estatal, i d'acord amb la mateixa llei de 2007 aprovada pel llavors també govern socialista i independentment de la descatalogació iniciada pel consistori, la Generalitat podia haver actuat ja fa temps retirant del mig del riu el monòlit amb l'únic requisit de demanar l'autorització a la CHE com a titular de la llera. Un tràmit, apunten, que no ha der suposar cap obstacle per fer efectiva la mesura, segons ha manifestat el mateix organisme en el seu informe.
Totes les mobilitzacions contra la visita de Felipe VI i Pedro Sánchez a Barcelona
07.10.2020 16:29
Junts podem anar molt més lluny
Doneu suport a VilaWeb
Felipe VI i Pedro Sánchez visitaran Barcelona aquest divendres per assistir a l’acte de lliurament dels premis de la Barcelona New Economy Week, un esdeveniment econòmic organitzat pel Consorci de la Zona Franca que es farà a les 11.00 a l’estació de França. A més de presidir el lliurament de premis, Felipe VI i Sánchez visitaran la incubadora d’empreses d’impressió 3D i el DFactory de la Zona Franca de Barcelona. Entitats i partits republicans han organitzat tot un seguit de mobilitzacions de protesta:
Dijous 8 d’octubre
L’ANC ha convocat una cremada popular de fotografies de Felipe VI dijous als ajuntaments de tot Catalunya. La majoria de territorials convoquen la gent a les 20.00. ‘L’estat espanyol envia els seus màxims representants de visita a Catalunya enmig d’una nova espiral de repressió, vulneració de drets fonamentals, injustícia i ús antidemocràtic dels tribunals’, denuncia l’ANC. ‘Tornarem a deixar clar que tan sols l’alliberament nacional ens permetrà deslligar-nos d’un règim injust i triturador de drets fonamentals. Només la independència aturarà la repressió!’, conclouen.
Berga: a la plaça Sant Pere (19.00)
Barcelona: a la plaça de Sant Jaume (20.00)
Tarragona: l’Estàtua dels Despullats (20.00)
Girona: a la plaça de Vi (20.00)
Tortosa: a la plaça de l’ajuntament (20.00)
Igualada: davant l’ajuntament (20.00)
Reus: a la plaça del Mercadal (20.00)
Valls: a la plaça del Blat (20.00)
Vilafranca del Penedès : a la plaça de la Vila (20.00)
Figueres: plaça de l’Ajuntament (20.00)
Vic: a la plaça Major (20.00)
Mataró: davant de l’ajuntament (20.00)
Lleida: a la Paeria (20.30)
Divendres 9 d’octubre
Entitats, partits i sindicats faran divendres una ‘gran cadena humana’ per a protestar contra la visita de Felipe VI i ‘deixar clar que no és benvingut i que Catalunya no té rei’. Els convocants són Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana, JxCat, ERC, CUP, USTEC-STEs, la Intersindical-CSC, IAC, Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, CIEMEN i Drets.
L’acció començarà a les 10 del matí de manera coordinada en diversos punts, per tal d’evitar aglomeracions i complir així amb les mesures sanitàries. En funció del districte de la ciutat on visquin els participants, els trams són els següents: del monument a Colom al carrer del Parc, pels del districte de Ciutat Vella i pels de fora de Barcelona; del carrer del Parc a plaça Duc Medinaceli pels veïns d’Horta-Guinardó; de Duc Medinaceli fins al carrer de Boltres pels de Sarrià-Sant Gervasi; fins al carrer de la Plata pels de Gràcia; del carrer de la Plata a Via Laietana pels de Nou Barris i Sant Martí; d’aquesta a Pla de Palau pels veïns de Sant Andreu; fins al carrer de Rera Palau pels de les Corts; d’aquí fins al carrer Comerç pels veïns de Sants-Montjuïc, i l’últim tram serà entre el carrer Comerç i el Passeig Picasso, pels veïns de l’Eixample.
Per la seva banda, els CDR han convocat una acció de protesta a la mateixa hora: a la cruïlla entre els carrers de Marquès Argentera i el carrer de Comerç, davant l’estació de França, on es farà el lliurament de premis. ‘Aquest divendres ens manifestarem per combatre l’hereu polític de Franco’, diuen en un missatge a Twitter.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
dimarts, 6 d’octubre del 2020
dijous, 1 d’octubre del 2020
dijous, 24 de setembre del 2020
Cinc vins catalans, dos d’ells escumosos, entre els millors del món
Cinc vins catalans, dos d’ells escumosos, entre els millors del món
Fins a 109 vins catalans han obtingut 90 o més punts als premis Decanter.Els escumosos de la DO CAVA, amb 31 vins, són els més nombrosos, seguits de la DOQ Priorat amb 26 vins i la DO Terra Alta amb 13 vins
Els prestigiosos Decanter World Wine Awards 2020 han fet públic els seus resultats. Durant el mes d’agost, 116 dels millors experts en vi del món, inclosos 37 Masters of Wine i nou Master Sommeliers, van tastar 16.518 vins sota estrictes pautes de seguretat Covid. Aquest jurat va atorgar 50 mencions Best in Show, 178 medalles de platí, 537 medalles d’pr, 5.234 medalles de plata i 7.508 medalles de bronze.
En el palmarès dels premis hi apareixen puntuats poc més de 300 vins catalans, 47 dels quals han estat puntuats entre 83 i 85 punts, són els que la revista Decanter considera com a Recomanables, 149 han estat puntuats entre 86 i 89 punts, són els de categoria Bronze, 91 han estat puntuats entre 90 i 94 punts, són els de la categoria argent, 13 han estat puntuats entre 95 i 96 punts, són els de la categoria Or i 5 han assolit una puntuació de 97 punts, són els de la categoria Platí. Un d’ells ha estat guardonat amb la menció “Best in Show”.
El cinc vins que han encapçalat la llista de vins catalans amb 97 punts són els següents:
- Grans Muralles 2016 del celler Família Torres de la DO Conca de Barberà, que a més ha estat distingit amb la menció “Best in Show”, que només han rebut 50 vins d’arreu del món.
- Mas de la Rosa Vi de Finca 2017 del celler Vall-Llach de la DOQ Priorat
- Doix Costers de Vinyes Velles 2016 del celler Mas Doix de la DOQ Priorat
- Rabetllat i Vidal Gran Reserva Brut Nature 2015 del celler Ca N’Estella de la DO CAVA
- III Lustros Brut Nature 2012 del celler Gramona de l’agrupació Corpinnat
Els vins procedents de l’estat espanyol són els que han guanyat més medalles de platí amb un total de 20, entre ells els 5 vins catalans citats.
Podreu trobar totes les puntuacions dels DWWA fent click aquí.
dissabte, 19 de setembre del 2020
Tacticisme, per Joan J. Queralt
Opinió
Tacticisme
Joan J. QueraltBarcelona. Dissabte, 19 de setembre de 2020. 05:30
Actualitzat Dissabte, 19 de setembre de 2020. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts
La política a casa nostra -entengueu el que entengueu per casa nostra- no està en el seus millors moments. Tampoc a la casa gran d’Europa ni en la més gran encara del món occidental. El curtterminisme, la improvisació i un grapat de xarlatans tòxics fan que la cosa no pinti bé, gens bé. Fa falta un nou impuls. Manca un impuls polític de veritat.
Centrant-nos en Catalunya-Espanya la cosa és d'una vulgaritat que fa feredat. La política, o el en queda, com les restes d’un naufragi ideològic que ens va portar el neoliberalisme, no se’n surt. A això cal afegir els problemes propis, que no són pocs. Espanya no sap com sortir-se de la crisi econòmica que arrossega des de fa més d’una dècada, aprofundida com mai per la pandèmia. Madrid, com a forçat centre econòmic, gestionat de forma manifestament incompetent, s’enfonsa. El BOE ja no és font de riquesa per uns pocs que deixaven anar les engrunes del pastís a la resta. La crisis ha demostrat que el presumpte empresariat té mentalitat d’estanquer, és a dir, mercat captiu i monopolista. La prova és com ha despertat la perifèria, malgrat tenir-ho tot en contra.
Tampoc sap que té un problema amb Catalunya. No és el problema català. És el problema espanyol. La incapacitat per gestionar la complexitat i la problemàtica constant -això és la vida: saltar d’un problema a un altre- és palesa. Recórrer, un altre cop, al BOE i a les brigades aranzadis, ja no serveix en el món ultra prismàtic. Aplicar solucions anacròniques a problemes mai resolts, agreujats pels nous, ho fa tot encara més costerut.
Els problemes no es solucionen ni a cop de norma ni de sentència. Una prova manifesta la tenim en la legislorrea des del 14 de març d’enguany, amb la declaració de l’estat d’alarma: normes i més normes i resolucions judicials sobre resolucions judicials que es ficaven allí on no hi entenien -perquè no forma part del seu métier- un borrall. Aquesta forma diguem-ne burocràtica i provinciana, quasi preindustrial, de gestionar la vida pública no és ni de bon tros la del segle XXI. És a anys llum del que, convencionalment, podem entendre sota la rúbrica de democràcia deliberativa com a base d’una governança moderna.
En conseqüència, cal abandonar el tacticisme partitocràtic. No abandonar els partits ni la democràcia, quedi clar. No parlo d’un gir autoritari i salvapàtries. Res d’això. Parlo, simplificant molt, d’oblidar per part dels partits la campanya electoral permanent, campanya que al final ningú guanya, perquè es continua pensant en termes de l’època de la transició.
Se’m dirà que els partits hi són per guanyar eleccions, que en els sistemes representatius occidentals és la forma d’arribar al poder. La meva observació va un pas més enllà. Em demano: arribar al poder per fer què? Per mantenir privilegis ningú ho admetrà, és clar. Tothom s’apunta al progrés. Una cosa és apuntar-s'hi i una altre cosa és fer-hi via.
Si el poder institucional no val per fer via cap horitzó de progrés no serveix de res, per molt conservador que se sigui. I el primer pas, tant per conservar el poder -que és forçosament compartit arreu- com marxar cap endavant -que forçosament ha de ser consensuat-, és sortir del pou on ens trobem. No veure que som en un pou és no haver entès res. Només és conformar-se no amb el poder, sinó amb el seu símbol buit d’un despatx oficial tan sobrer com irritant.
Ens cal aquest salt de qualitat política. Però aquest salt no pot ser autoritari, ja que seria un retrocés a un pou encara pitjor. Malgrat el que alguns puguin pensar, no es tracta d’esperar una mena d’àngel guaridor i salvador. Si van a qualsevol mercat no en trobaran a cap prestatge. No es treballa aquest gènere.
Cal, juntament amb un debat ideològic multidimensional, seriós i el més ampli possible (popular fins i tot dirien alguns), que alguns polítics abandonin el tacticisme imperant i tinguin el valor de fer aquest salt cap endavant i ajudar la societat a fer-lo. Segurament, els costarà el càrrec. Segurament. Però per què vols el poder? Per lliurar-lo sense haver avançat ni un mil·límetre?
Es repeteix que la nostra generació lliurarà als seus fills un món en retrocés respecte al que vam rebre dels nostres pares. Potser. El que resulta obvi és que la idea de progrés, idea que arrenca de la Il·lustració, ara trontolla. Els problemes s’enquisten.
Se’m dirà que amb aquest panorama de la classe política, poc o gens optimista -judici prou estès-, què cal esperar. Cal esperar -i fomentar- una reacció d’un grapat de gents generoses, intel·ligents i agosarades, amb poca afecció al poder en si, malgrat els seus antecedents.
Un exemple paradigmàtic és el que ens va brindar, com he senyalat algun altre cop, Pierre Mendès-France. Amb set mesos de govern va capgirar el món impulsant la descolonització. D’una França postrada, adolorida i ferida per una postguerra que, malgrat haver guanyat la guerra, no tenia forces, presa d’un passat que no podia tornar, va apostar per la reconstrucció a fons. Mendès-France i els seus breus ministres eren el que diríem uns politicastres; la típica classe política força inoperativa de les III i IV repúbliques. Però vet aquí que van veure la llum i van canviar el destí de França. El preu, mínim: Mendès-France mai més va ocupar un càrrec públic. Una ganga per als seus conciutadans.
Es va immolar perquè va deixar el tacticisme i va ser un patriota. En tenim d’aquests entre nosaltres? Calen. Ens calen.
Lluís Llach i la pedagoga Teresa Codina, Medalla d'Or de la Generalitat
Govern
Lluís Llach i la pedagoga Teresa Codina, Medalla d'Or de la Generalitat
El NacionalFoto: ACN
Barcelona. Divendres, 18 de setembre de 2020. 14:52
Actualitzat Divendres, 18 de setembre de 2020. 14:52
Temps de lectura: 2 minuts
El cantant Lluís Llach i la mestra i pedagoga Maria Teresa Codina seran distingits amb la Medalla d'Or de la Generalitat per les seves destacades trajectòries en el camp de la pedagogia i la cultura. El Govern té previst aprovar a la seva reunió de dimarts la concessió del guardó a tots dos a petició del president Quim Torra.
La Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya és la màxima distinció honorífica que atorga l’executiu. Va ser creada el 1978 per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic. L’any passat la van rebre la demògrafa i geògrafa Anna Maria Cabré i a l’escriptor Josep Vallverdú.
Fundadora de la Rosa Sensat
Maria Teresa Codina i Mir (Barcelona, 1927) va estudiar magisteri i filologia clàssica, i va completar la seva formació a París. Fundadora i directora de l’escola Talitha i pionera de la renovació pedagògica, s’ha destacat pel seu compromís amb l’educació de col·lectius desfavorits. Codina, juntament amb Marta Mata, Pere Darder i altres mestres va participar en la fundació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Amb Basilio González, el 1974 va crear l’Institut Can Tunis, a instàncies de l’associació de veïns, i més tard l’escola Avillar Chavorros (1978) i Xavó Xaví (1988). També ha encapçalat un Projecte d’Educació Global al barri gitano de Can Tunis (1977).
Teresa Codina, mestra i pedagoga / ACN
Lluís Llach
El cantautor i compositor Lluís Llach (Girona, 1948), que rebrà el guardó per la seva destacada trajectòria en la música, es va incorporar als Setze Jutges l’any 1967 i va esdevenir una de les figures més populars de la Nova Cançó. A més de lletres pròpies, també ha musicat textos de poetes com Kavafis, Salvat-Papasseit, Joan Oliver, Josep Maria de Sagarra, Màrius Torres o Miquel Martí i Pol. El 2007 va tancar quaranta anys d'una carrera artística que el va dur a actuar arreu del món i a assolir èxits discogràfics sense precedents en la cançó catalana.
El cantant, que va ser diputat al Parlament amb Junts pel Sí, ha publicat els llibres Memòria d'uns ulls pintats (2011), Estimat Miquel (2013), Les dones de la Principal (2014), El noi del Maravillas (2017) i Escac al destí (2020). Les seves novel·les han estat traduïdes a diverses llengües (castellà, alemany, francès, italià i neerlandès).
Jordi Ros: ‘Em van posar una pistola al cap i em van dir: “Ja saps per què som aqu픑
18.09.2020 21:50
VILAWEB
El periodisme que l'actualitat necessita
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
Dimecres farà un any que la Guàrdia Civil va entrar de matinada a casa de Jordi Ros per detenir-lo, acusat de terrorisme. La mateixa escena es repetia als domicilis de vuit independentistes més: desenes d’agents armats fins a les celles, intimidació a les famílies, escorcolls i requisa d’objectes personals… Era l’operació Judes, que parlava de l’existència d’una suposada organització terrorista dins els CDR quan faltaven poques setmanes perquè es publiqués la sentència del judici contra el procés.
Dels nou detinguts, set van ser empresonats tres mesos a Soto del Real. De fet, Ros va passar més de cent dies en règim d’aïllament. Tot i que l’Audiència espanyola va acabar decretant la llibertat sota fiança dels empresonats, no s’han retirat les acusacions de pertinença a organització terrorista, estralls en grau de conspiració i fabricació i tinença d’explosius. A més, el juny es va saber que s’havia ampliat la investigació a quatre persones més per haver participat en les mobilitzacions post-sentència i per tenir relacions personals amb els primers acusats.
Les defenses han denunciat des del primer moment totes les irregularitats del cas, entre les quals, la filtració del sumari a la premsa espanyola. En el cas de Ros, denuncien coaccions per part de la Guàrdia Civil i sospiten que li van administrar substàncies. Alerta Solidària també explica que quan l’advocat de la família va arribar per defensar-lo ja li havien assignat un d’ofici. Parlem de tot plegat amb ell mateix, que diu que ara procura de no pensar en el futur. En alguns moments li costa una mica explicar les vivències més dures d’aquest darrer any, però diu que fins ara s’ha mantingut fort: ‘No ens deixarem tòrcer, no ens venceran.’
—Com recordeu la matinada de la detenció?
—Van entrar uns agents de la Guàrdia Civil a casa el meu germà, on
jo vivia perquè reparaven el meu pis. Em van posar una pistola al cap i,
després, a un metre de distància. Em van dir: ‘Ja saps per què som
aquí.’ Jo pensava que s’havien equivocat de porta… Van fer-nos
escorcolls a tres domicilis i van començar a casa els meus pares,
entrant en habitacions sense presència de la secretària judicial, que
era en altres llocs de la casa. Dins i fora de casa els meus pares hi
havia una cinquantena o una seixantena d’agents. No van trobar-hi res,
tot van ser especulacions i intimidació.
—De quina mena?
—’Incriminarem la teva família’, ‘quina merda de jubilació dónes als
teus pares’, ‘quin fill de puta que ets’… ‘Tan llegit i viatjat com
ets, no ho puc entendre’, em va dir un. ‘Per això no sóc en la vostra
corda’, vaig contestar. Al meu germà el van coaccionar. Ell pateix brots
esquizofrènics i el van tenir molta estona al peu de l’escala mig
encanonat o vigilat, no ho sé ben bé perquè jo era a l’escorcoll de casa
els meus pares. Se’l van quedar com a ostatge… Al cap de dues setmanes,
que jo ja era a la presó, em van comunicar que havia tingut un brot
esquizofrènic i que l’havien hagut d’ingressar a psiquiatria de
l’hospital Taulí de Sabadell. En tot moment sabien la malaltia que
tenia, i el van coaccionar de tal manera que van fer que tingués el
brot. En l’escorcoll de casa seva ens van coaccionar d’una manera
brutal, amb paraules molt dures que no vull reproduir.
'Van coaccionar el meu germà de tal manera que van fer que tingués un brot esquizofrènic'
—Quins altres detalls recordeu?
—En l’escorcoll de casa els meus pares, tocant productes de neteja,
vaig dir que paressin, perquè un agent s’havia tocat l’ull i se li havia
posat vermell. Vaig dir que se’l rentés perquè podia ser perjudicial.
En sortir de la casa vaig cridar un ‘Visca Catalunya’ i, un cop dins el
cotxe, aquest mateix agent em va donar un cop de puny a l’esquena
[s’assenyala les cervicals]. Em va dir ‘t’estaràs quiet’, i vaig anar
fins a casa el meu germà estret, amb l’esquena acotada sense saber on
anava. Una vegada allà li vaig preguntar si em tornaria a pegar o si
davant de la secretària judicial no ho faria. Em va dir que s’havia
passat i que tenia raó. Llavors va començar a fer de poli bo i de poli dolent.
Un cop van acabar els escorcolls, em van portar al CAP de Sant Andreu
de la Barca per passar una revisió mèdica, on no em van deixar estar amb
el metge a soles. Això és una irregularitat. En tot moment vaig ser
custodiat per dos agents encaputxats. Cap a les onze vam sortir de la
caserna de Sant Andreu de la Barca en un cotxe camuflat.
—Com va ser el trasllat a Madrid?
—Anaven a velocitats molt altes i molt baixes. No sabia on anàvem i
em van posar un antifaç. Em van ensenyar fotografies de la meva
ex-companya i em van dir que la detindrien, que la posarien a la cel·la
del costat i que la sentiria… Durant el trasllat em van fer simulacres
de parades en àrees de servei no vigilades. M’oferien un cigarret i em
deien: ‘La pròxima vegada no serem tan condescendents i sabràs per on
van les coses. Et portarem a un lloc que potser coneixes. Es diu
Intxaurrondo, i allà parlarem de política.’ Quan vaig arribar a Tres
Cantos vaig passar la segona revisió mèdica. La noia que em va atendre
estava força espantada, perquè em va veure entrar amb dos encaputxats.
La vaig intentar de tranquil·litzar. Em va dir que tenia la pressió una
mica alta, però que era normal.
—Us van mirar això del cop de puny?
—Allò va ser una mena d’intimidació. Ja saben com fer-ho per no
deixar seqüeles… Ja havia passat estona i tampoc no em feia mal, no vaig
pensar-hi més… Ets en un trasllat tu sol, envoltat de quatre persones
que no coneixes, que et van coaccionant i intercanviant entre cotxes. A
la comissaria de Tres Cantos van començar les vexacions, les amenaces i
les extorsions. Recordo sempre el mateix sopar: una mena d’amanida
enllaunada, amb tot de gust de vinagre, amb una mica d’arròs,
acompanyada d’unes torrades petites. Tot envasat al buit, molt dolent. I
les ampolles d’aigua ens les feien deixar fora de la cel·la, no hi
teníem accés. A la cel·la de Tres Cantos no hi havia cap lavabo i cada
vegada que hi volies anar havies de picar al vidre. Recordo que, quan ja
havien servit dos o tres àpats, vaig veure que hi havia més ampolles
d’aigua del compte i algunes destapades. Jo sóc miop i em van deixar
tres o quatre dies sense ulleres. I la pressió a què estava sotmès i el
mal de cap que vaig començar a tenir allà, més drogues, possiblement…
—Ho relacioneu amb les ampolles d’aigua?
—Sí, ens fa pensar que hi havia substàncies poc legals. No eren
drogues dures, sinó drogues empatitzants, com les que fan servir els
violadors. Se’m va imposar una advocada d’ofici que, estranyament, anava
acompanyada d’una segona persona, que no sabem qui era. En principi no
era advocada, i per tant no hi havia de ser… Era una habitació molt
petita, d’uns dos metres quadrats i mig. Un espai per a dues persones on
érem cinc. Fins i tot ells aturaven les preguntes i la intimidació per
sortir i agafar aire. L’advocada que em van imposar em va dir de seguida
que expliqués tot el que sabia o que volien que digués. Uns dies més
tard em va dir que ella difícilment em podia ajudar, perquè era tot el
contrari políticament i no tindria una bona defensa. Des de fora em
cantaven noms d’advocats, però jo no en coneixia cap. Durant la detenció
jo havia demanat de tenir un advocat i m’ho van negar. Si et neguen
fins i tot de fer una trucada, difícilment apareixerà un advocat del
cel…
'Em van ensenyar fotografies de la meva ex-companya i em van dir que la detindrien, que la posarien a la cel·la del costat i que la sentiria'
—En un primer moment, va sobtar que dos de vosaltres declaréssiu davant la Guàrdia Civil.
—Estava en un estat de catarsi total. Tinc quaranta-cinc anys i no
m’havien detingut mai per cap baralla al carrer ni a discoteques quan
era jove. Tinc un expedient pulcre. Jo no sabia com funcionava, però
realment són molt bèsties i apliquen unes mesures molt fora de lloc,
vulnerant els drets humans. No apliquen violència perquè no poden, però
en lloc d’això fan servir altres substàncies que a la llarga són més
nocives, com la privació de son… ‘No t’adormis ara!’
—Al cap d’uns dies es va filtrar un vídeo amb la vostra declaració a l’Audiència. La vostra família va dir que no us hi reconeixia. Què va passar?
—Jo estava fora de lloc… No sabia ben bé què em preguntaven ni com
defensar-me. Vaig demanar que em donessin un medicament, perquè amb el
mal de cap que tenia no em veia amb cor de contestar. Volia entrar i que
s’acabés el patiment. L’advocada d’ofici estava absolutament
conxorxada. Només va obrir la boca per demanar la llibertat amb fiança,
crec recordar. Va ser tot un xou que van muntar. Tu debilites una
persona durant tres dies, la passes a l’Audiència, li poses un advocat
d’ofici que no fa res… I et desplomen, et despullen metafòricament i et
deixen allà.
—Les coses que vau dir en aquella declaració van relacionades també amb les coaccions que explicàveu?
—És clar… Com que m’havien dit noms i m’havien coaccionat tant amb
familiars… Probablement, no vaig aguantar la pressió a què m’havien
sotmès aquells tres dies. Pressió de no saber què passa, de no saber com
t’aniran les coses, de no ser al teu món… Em van dir: ‘Si no cooperes,
ja sabem què té el teu germà i ja sabem com fer-ho’, ‘detindrem els teus
pares’. Que em toquin a mi, d’acord, però els meus…
—Denuncieu també irregularitats posteriors.
—Quan entres a la presó, abans d’un mes t’han de fer un
reconeixement mèdic. A mi no me’l van fer fins el dotze de desembre.
Això em fa pensar en moltes irregularitats. Et fan una prova de sang,
que en el meu cas es va retardar extraordinàriament, no sabem per què. I
l’Audiència va rebutjar un recurs que havíem interposat amb una
resposta que era un copiar i enganxar perquè començava amb el meu nom i
acabava amb el d’un tal Charif. Havíem fet un copiar i enganxar d’un
altre recurs…
—Com va ser l’entrada a la presó?
—A Soto del Real em van aplicar el règim FIES, en l’article més dur
del sistema penitenciari espanyol. El ‘tutor’ de la presó em va
preguntar nom, cognom i on vivia. Li vaig dir que era de Sabadell. Vaig
veure que ho escrivia sense les dues eles al final, li ho vaig dir i ell
em va dir que ho escrivia com li sortia dels collons… Després, la
psicòloga no em va ni preguntar si havia estat a la presó. Vaig passar
al mòdul cinc, apartat de tots els presos, només hi coincidia per la
finestra. Algú m’anava dient ‘hola’, ‘com estàs?’, ‘necessites res?’
—En quines condicions hi éreu?
—Era a la cel·la unes vint-i-dues hores el dia. Baixava al pati amb
un pres acusat de gihadisme, amb molt pocs recursos. El vaig intentar
ajudar com vaig poder, sobretot ajudant-lo a escriure. Em van canviar de
mòdul, al quinze. En una galeria en què, segons diuen, hi havia els
presos més perillosos d’Espanya. Aquella nit vaig sentir molt de soroll.
Al matí no et deien ni bon dia ni res, simplement ‘pati’ o ‘telèfon’.
També podies escollir totes dues. Tenies unes vuit trucades la setmana.
Deien que eren de vuit minuts, però sempre era molt menys. Totes les
comunicacions estaven intervingudes.
'Estava a la cel·la unes vint-i-una o vint-i-dues hores al dia'
—No us arribaven les cartes ni les postals?
—En podia rebre, però les vaig començar a rebre quan van passar el
filtre del Ministeri de l’Interior, que hi posava el segell. Recordo que
aquell dia del soroll vaig sortir al pati i vaig pensar que m’havia
d’imposar. Hi havia una persona que la primera cosa que em va dir va
ser: ‘Tu ets el català?’ Li vaig dir que sí, i em va preguntar com em
deia. Li vaig dir que Jordi, li vaig preguntar si el podia abraçar i em
va dir que sí, però es va quedar parat, suposo que no hi estava
acostumat. Va ser una abraçada molt sentida. I em va presentar tots els
que van anar passant després de mi. Em va donar protecció, perquè els va
dir que jo venia del carrer, que no sabia res de com funcionava la
presó i que em deixessin tranquil. A alguns que no sabien llegir ni
escriure els feia instàncies i sol·licituds.
—Com era la relació amb els funcionaris?
—Molt correcta amb alguns. N’hi havia uns altres que estaven massa
polititzats, però molts no entenien per què érem allà. Al cap d’uns
quinze dies o vint em van traslladar de galeria. Quan ja estava més o
menys adaptat em van tornar a canviar i vaig coincidir amb en Xavi Duch,
també detingut el 23-S. Va anar força bé, perquè vam estar amb quatre o
cinc presos polítics més. Podíem sortir cinc persones al pati, com a
molt, que era la meitat d’un camp de bàsquet. Tot va continuar essent
força dur. Quan venien a veure’m els amics sortien molt derrotats. Jo
els deia que estava bé, però no s’ho acabaven de creure. Ningú del meu
entorn no ho havia viscut mai i jo feia molta llàstima. S’emportaven la
tristor a sobre i, per tant, la repressió anava també per a ells. Molts
amics meus es van haver de medicar perquè estaven en estat de xoc.
—Com esteu ara?
—Vull ser fort, però en aquests moments estic una mica capbaix,
suposo que també em toca. Fins ara he estat fort, potent, animat, però
avui estic capcot… Serà qüestió de posar-hi força, voluntat, il·lusió,
somriures… I entre tots, suposo que ho aconseguirem. Anem esperant. El
dia a dia és complicat, amb la situació de covid, que és afegida a la
possibilitat de buscar feina.
—Amb el ressò mediàtic que ha tingut el cas, com teniu la situació laboral?
—Durant vint-i-tres anys tenia una impremta del pare, que també vaig
portar jo. Això s’ha acabat, perquè no li veig futur. Busco altres
sortides laborals. M’encanta cuinar i he treballat de cuiner
temporalment. Si no fos per la covid, segurament m’hauria agafat un tema
d’hostaleria, però ara les contractacions són molt complicades… Em
reciclaré amb altres coses.
'Molts amics meus es van haver de medicar perquè estaven en estat de xoc'
—Continua el suport de la gent?
—És magnífic. La resposta de la gent va ser espectacular. No tinc
paraules per a agrair el suport de la gent, de Catalunya i també de
força part d’Espanya: Madrileños por el Derecho a Decidir i Movimiento
Antirepresivo de Madrid. Gent d’esquerres, molt pròxima i maca, que està
en una completa minoria allà i que s’ofereix tant o més que nosaltres.
No tinc paraules per a agrair les cartes rebudes a la presó, els ànims…
—Com encareu el judici, que encara no té data?
—El futur no existeix per a mi. Tot és present. Hi ha moments que hi penses, sobretot quan hi ha filtracions noves…
—Com vau reaccionar al fet que encausessin quatre persones més?
—No m’ho esperava i vaig tenir una desinflada. Vaig sentir pena i ràbia quan començava a remuntar.
—Una de les noves encausades ha denunciat que li fan seguiments. Us ha passat res similar?
—Pot ser. Jo faig viatges per cuidar un senyor gran i vaig tenir un
control de la Guàrdia Civil clarament preparat, molt estrany. Em van fer
baixar del vehicle i el van escorcollar. Em van preguntar si havia
estat detingut i em van demanar el DNI. També em van preguntar si havia
estat a la presó. Vaig dir que sí. ‘Té retirat el passaport,
terrorisme…’ Van trobar els bolquers que duia de l’avi i després em van
deixar passar.
—Acabo preguntant-vos pels CDR. Creieu que han aconseguit desactivar-los?
—Diria que no estan morts. Les nostres detencions van ser un cop per
a ells, però crec que en sortiran reforçats. És evident que no som en
un estat democràtic, perquè aquesta policia militar està completament
polititzada i vinculada a l’extrema dreta. Nosaltres som catalans,
d’esquerres, progressistes i independentistes. No ens entenen ni ho
volen entendre. Aplicaran tots els mètodes possibles per a
incriminar-nos i fer violent el moviment, que és completament pacífic,
com s’ha demostrat milers de vegades. No ens deixarem tòrcer, no ens
venceran, ni emocionalment ni amb la força. Ells apliquen la força,
nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i
l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.