dijous, 28 de març del 2019
dilluns, 25 de març del 2019
Puigdemont lliura a la presó de Neumünster un centenar de llibres traduïts a l’alemany
Puigdemont lliura a la presó de Neumünster un centenar de llibres traduïts a l’alemany
Després de la visita, farà una atenció als mitjans just davant del centre
25.03.2019 10:44
Carles Puigdemont ha visitat avui matí la presó de Neumünster quan es compleix un any de la seva detenció a Schleswig-Holstein,
a Alemanya. El líder de Junts per Catalunya ha entrat al centre
penitenciari per donar un centenar de llibres d’autors catalans traduïts
a l’alemany. Puigdemont va estar reclòs durant 12 nits en aquesta
presó, del 25 de març al 6 d’abril del 2018, i ha decidit tornar-hi per
fer un lliurament del centenar de llibres per a la biblioteca de la
presó. Després de la visita, farà una atenció als mitjans just davant
del centre acompanyat dels seus advocats, Gonzalo Boye i Jaume Alonso-Cuevillas.
diumenge, 24 de març del 2019
Llista dels 41 senadors francesos de tots els grups donen suport a Catalunya en un manifest a favor dels drets civils
24.03.2019 19:09
El text denuncia la repressió de la qual són víctimes els representants polítics legítims, empresonats o exiliats, i demanen la intervenció de l’estat francès en el procés polític independentista. La iniciativa és promoguda pels senadors François Calvet, Michel Canevet, Ronan Dantec, André Gattolin, Pierre Ouzoulias i Simon Sutour.
En el text els signants destaquen que, com a europeus i francesos, se senten preocupats pels greus esdeveniments que es produeixen a Catalunya en el judici al Tribunal Suprem espanyol contra antics membres de la Generalitat de Catalunya, l’ex-presidenta del Parlament de Catalunya i dirigents de les associacions catalanes.
Els senadors denuncien que la situació és un veritable atac contra els drets i les llibertats democràtiques. En lamenten la gravetat i el fet que sigui subestimada a l’estat francès. Per això, fan una petició perquè França i els països de la Unió Europea intervinguin per restablir les condicions del diàleg i trobar solucions polítiques a un problema polític.
Aquest és el comunicat sencer traduït al català i la llista de signants:
«El nostre país és veí d’Espanya i la seva gran regió, Catalunya, amb qui compartim una llarga història.
Com a europeus i com a francesos, ens sentim concernits pels greus esdeveniments que han tingut lloc a Catalunya. Al aquest moment en què s’esdevé el judici davant el Tribunal Suprem espanyol d’antics membres del govern regional català, de l’ex-presidenta del parlament català i de dirigents d’associacions catalanes, nosaltres, membres del Senat de la República:
–Exigim el respecte de les llibertats fonamentals i els drets de Catalunya, naturalment sense interferir en els problemes polítics d’un país veí i sense prendre partit en la qüestió de la independència de Catalunya;
–denunciem la repressió de què són víctimes càrrecs electes legítims, representants polítics de la Generalitat de Catalunya empresonats o obligats a exiliar-se per les seves opinions en l’exercici dels mandats encomanats pels seus votants;
–constatem que aquesta situació és una veritable violació dels drets i les llibertats democràtiques;
–lamenten que la gravetat d’aquesta situació sigui subestimada al nostre país;
–reclamem que França i els països de la Unió Europea intervinguin per restablir les condicions per al diàleg i per trobar solucions polítiques a un problema polític.
Michel AMIEL, senador de les Boques del Roine.
Cathy APOURCEAU-POLY, senadora del Pas de Calais
Eliane ASSASSI, senadora de Sena-Sant Denis
Esther BENBASSA, senadora de París
Maryvonne BLONDIN, senadora de Penn-an-Berd
Éric BOCQUET, senador del Nord
Martial BOURQUIN, senador de Dubs
Michel BOUTANT, senador de la Xaranta
Céline BRULIN, senadora del Sena Marítim
François CALVET, senador dels Pirineus Orientals (Catalunya)
Michel CANEVET, senador de Penn-an-Berd
Laurence COHEN, senadora de la Vall del Marne
Pierre-Yves COLLOMBAT, senador de Var
Cécile CUKIERMAN, senadora del Loira
René DANESI, senador de l’Alt Rin
Ronan DANTEC, senador del Loira Atlàntic
Marc DAUNIS, senador dels Alps Marítims
André GATTOLIN, senador de l’Alta Sena
Fabien GAY, senador de Sena-Sant Denís
Guillaume GONTARD, senador d’Isera
Michelle GREAUME, senadora del Nord
Claude HAUT, senador de Valclusa
Jean-Michel HOULLEGATTE, senador de la Mànega
Sophie JOISSAINS, senadora de Boques del Roine
Gisèle JOURDA, senadora de l’Aude,
Antoine KARAM, senador de la Guaiana
Joël LABBE, senador de Mor-bihan
Pierre LAURENT, senador de París
Marie-Noëlle LIENEMANN, senadora de París
Didier MARIE, senador del Sena Marítim
Marie MERCIER, senadora de la Saona i Loira
Michelle MEUNIER, senadora del Loira Atlàntic
Pierre OUZOULIAS, senador dels Alts del Sena
Angèle PREVILLE, senadora del Lot
Christine PRUNAUD, senadora de les Costes d’Armor
André REICHHARDT, senador del Baix Rin
Pascal SAVOLDELLI, senador de la Vall del Marne
Simon SUTOUR, senador del Gard
Sophie TAILLE-POLIAN, senadora de la Vall del Marne
Rachid TEMAL, senador de la Val-d’Oise
Jean-Claude TISSOT, senador del Loira.»
Puigdemont a Neumünster un any després del seu empresonament
24.03.2019 21:46
Molt content de retrobar a Neumünster els diputats al Bundestag @Diether_Dehm i @ZaklinNastic de @dieLinke. Van estar al nostre costat i encara hi són. Danke!!
Puigdemont farà una roda de premsa demà al matí davant de la presó de Neumünster. L’acompanyaran els seus advocats, Gonzalo Boye i Jaume Alonso-Cuevillas. Abans, farà una donació al centre penitenciari d’un centenar de llibres de la literatura catalana, traduïts a l’alemany.
Fa un any del dia més fosc: Puigdemont detingut a Alemanya
23.03.2019 21:50
El dissabte 24 de març de 2018 un
membre de la policia secreta finlandesa es va acostar al periodista de
VilaWeb que, força inquiet, feia guàrdia just davant una de les portes
d’embarcament de l’aeroport de Hèlsinki. El policia li va ensenyar la
placa i li va dir: ‘Policia finlandesa, em pot dir vostè perquè està tan
nerviós i camina sense parar de fa minuts? És sospitós.’ El policia
finlandès va rebre una resposta que el va convèncer. I ja no va molestar
més al periodista: ‘No pateixi, senyor policia. Sóc periodista, i ens
han dit que el president de Catalunya, Carles Puigdemont, pujarà per
aquesta porta d’embarcament cap a Brussel·les. Estic nerviós perquè faig
guàrdia. Hauria d’arribar en qualsevol moment. Però Puigdemont no
arriba.’
Ni va arribar. Aquell dissabte Carles Puigdemont no va agafar el vol cap a Brussel·les tot i que el seu entorn ho havia afirmat. Calia una maniobra per a despistar la premsa i la policia. Ningú amb el nom de Puigdemont va pujar per aquella porta d’embarcament. De fet, el president ja feia hores que era dins un cotxe anant cap a Brussel·les. Va ser la nit del divendres 23 de març quan va abandonar Finlàndia cap a la capital belga. L’estat espanyol havia activat l’euroordre per a detenir-lo (en castellà i prou, per cert, cosa que va permetre als amics finlandesos de demanar-la en anglès i de guanyar temps). L’euroordre es va activar durant la visita de Puigdemont al país nòrdic. Dijous havia visitat el parlament, divendres havia fet una conferència a la Universitat de Hèlsinki i, després d’una conferència de premsa en què va comentar la notícia del dia (Marta Rovira s’havia exiliat), la pista pública de Puigdemont es va perdre. Tothom demanava on era. Si algú ho sabia, no ho deia. Però la discreció no havia estat suficient i els serveis secrets espanyols havien seguit el Renault Space que, de Bèlgica, havia anat a recollir-lo (en una operació segurament il·legal en territori belga i que actualment és als tribunals). El diumenge 25 de març, a les 11.19 del matí, Carles Puigdemont era detingut a Alemanya, a la frontera amb Dinamarca, a Slesvig-Holstein. L’acompanyaven Josep Alay, Josep Maria Matamala i dos mossos d’esquadra. Demà es complirà un any d’un dels dies més convulsos del procés català. Poc temps després, Puigdemont entrava a la presó i el país entrava en xoc.
La detenció va ser rebuda amb eufòria per les autoritats espanyoles i amb tristesa absoluta a Catalunya. Madrid va presentar el cas com una jugada mestra i com la prova de la gran col·laboració entre els serveis secrets alemanys i els vint agents dels serveis secrets espanyols. Per això, van afirmar, Puigdemont no va ser detingut ni a Finlàndia ni a Suècia. Van esperar a tenir-lo a Alemanya, en territori amic. Els crítics de Puigdemont van acusar-lo de frívol, de jugar, d’arriscar massa i d’haver causat una detenció que el portaria a la presó, mentre que haver romàs a Bèlgica l’hauria salvat.
Però aquelles hores poca gent preveia que Puigdemont seria alliberat a Alemanya el 6 d’abril. Amb una fiança de 75.000 euros pagada per l’ANC, era alliberat davant l’astorament general. La jugada mestra dels serveis secrets espanyols ja no ho semblava tant com aquell fatídic diumenge 25 de març. De fet, amb el temps s’ha sabut que l’equip de Puigdemont considerava Alemanya un dels països més segurs per a rebre una euroordre, fins al punt d’haver calibrat la possibilitat d’establir-s’hi de bon començament, i no pas a Brussel·les. La legislació alemanya era considerada molt robusta per a afrontar-ne una. De fet, després s’ha sabut que pocs minuts després de la detenció de Puigdemont, el prestigiós advocat Wolfgang Schomburg, magistrat del Suprem alemany, agafava el cas i que les autoritats de la presó alemanya li van donar el tracte de president i el respecte degut. Res a veure amb Estremera. Però el diumenge 25 de març de 2018 les coses a Catalunya semblaven molt més negres, fosques, i tètriques que no van acabar essent per al president i el moviment independentista. Per al país, aquell dia va ser com una derrota total i definitiva. Semblava la fi. I al final, va ser un començament. Un altre començament. Demà, quan en farà l’any, el president català anirà fins a la presó de Neumünster a recordar-ho.
Ni va arribar. Aquell dissabte Carles Puigdemont no va agafar el vol cap a Brussel·les tot i que el seu entorn ho havia afirmat. Calia una maniobra per a despistar la premsa i la policia. Ningú amb el nom de Puigdemont va pujar per aquella porta d’embarcament. De fet, el president ja feia hores que era dins un cotxe anant cap a Brussel·les. Va ser la nit del divendres 23 de març quan va abandonar Finlàndia cap a la capital belga. L’estat espanyol havia activat l’euroordre per a detenir-lo (en castellà i prou, per cert, cosa que va permetre als amics finlandesos de demanar-la en anglès i de guanyar temps). L’euroordre es va activar durant la visita de Puigdemont al país nòrdic. Dijous havia visitat el parlament, divendres havia fet una conferència a la Universitat de Hèlsinki i, després d’una conferència de premsa en què va comentar la notícia del dia (Marta Rovira s’havia exiliat), la pista pública de Puigdemont es va perdre. Tothom demanava on era. Si algú ho sabia, no ho deia. Però la discreció no havia estat suficient i els serveis secrets espanyols havien seguit el Renault Space que, de Bèlgica, havia anat a recollir-lo (en una operació segurament il·legal en territori belga i que actualment és als tribunals). El diumenge 25 de març, a les 11.19 del matí, Carles Puigdemont era detingut a Alemanya, a la frontera amb Dinamarca, a Slesvig-Holstein. L’acompanyaven Josep Alay, Josep Maria Matamala i dos mossos d’esquadra. Demà es complirà un any d’un dels dies més convulsos del procés català. Poc temps després, Puigdemont entrava a la presó i el país entrava en xoc.
La detenció va ser rebuda amb eufòria per les autoritats espanyoles i amb tristesa absoluta a Catalunya. Madrid va presentar el cas com una jugada mestra i com la prova de la gran col·laboració entre els serveis secrets alemanys i els vint agents dels serveis secrets espanyols. Per això, van afirmar, Puigdemont no va ser detingut ni a Finlàndia ni a Suècia. Van esperar a tenir-lo a Alemanya, en territori amic. Els crítics de Puigdemont van acusar-lo de frívol, de jugar, d’arriscar massa i d’haver causat una detenció que el portaria a la presó, mentre que haver romàs a Bèlgica l’hauria salvat.
Però aquelles hores poca gent preveia que Puigdemont seria alliberat a Alemanya el 6 d’abril. Amb una fiança de 75.000 euros pagada per l’ANC, era alliberat davant l’astorament general. La jugada mestra dels serveis secrets espanyols ja no ho semblava tant com aquell fatídic diumenge 25 de març. De fet, amb el temps s’ha sabut que l’equip de Puigdemont considerava Alemanya un dels països més segurs per a rebre una euroordre, fins al punt d’haver calibrat la possibilitat d’establir-s’hi de bon començament, i no pas a Brussel·les. La legislació alemanya era considerada molt robusta per a afrontar-ne una. De fet, després s’ha sabut que pocs minuts després de la detenció de Puigdemont, el prestigiós advocat Wolfgang Schomburg, magistrat del Suprem alemany, agafava el cas i que les autoritats de la presó alemanya li van donar el tracte de president i el respecte degut. Res a veure amb Estremera. Però el diumenge 25 de març de 2018 les coses a Catalunya semblaven molt més negres, fosques, i tètriques que no van acabar essent per al president i el moviment independentista. Per al país, aquell dia va ser com una derrota total i definitiva. Semblava la fi. I al final, va ser un començament. Un altre començament. Demà, quan en farà l’any, el president català anirà fins a la presó de Neumünster a recordar-ho.
Barcelona presenta candidatura per a acollir el superordinador més potent d’Europa
24.03.2019 11:56
El Barcelona Supercomputing Center (BSC) presenta candidatura per acollir un dels superordinadors més potents que tindrà Europa el 2021. La convocatòria de la Comissió Europea,
amb una aportació total de 250 milions d’euros, cofinançarà fins al 50%
de dos o més supercomputadors entre les candidatures que es presentin.
La del BSC compta amb el suport dels patrons del centre, que són la Generalitat, el govern espanyol i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i també s’hi ha sumat el govern de Portugal.
En cas que el BSC fos un dels candidats seleccionats, serien aquestes
administracions les que completarien el finançament del superordinador.
És la primera vegada que la Comissió Europea cofinança infraestructures
de supercomputació, un pas endavant per competir amb els Estats Units,
la Xina i el Japó.
Els superordinadors que funcionaran des de l’1 de gener del 2021 tindran com a mínim una capacitat de 200 petaflops per segon. Un petaflop són mil bilions d’operacions de càlculs per segon. El supercomputador MareNostrum 4, que ara és la joia de la corona del BSC, té un rendiment pic de 13,7 petaflops, de manera que les màquines que projecta Europa per al 2021 significaran un salt qualitatiu molt important, un canvi total en l’ordre de magnitud.
‘Aquests dos, com a mínim, nous supercomputadors seran els més potents d’Europa i se situaran entre la desena de màquines més potents del món, juntament amb les de la Xina, el Japó i els Estats Units’, afirma el director associat del Barcelona Supercomputing Center – Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS), Josep M. Martorell.
El director associat del centre raona que ‘presentar aquesta candidatura és el pas natural següent en els anys que portem allotjant els MareNostrum, els nostres supercomputadors’ i afegeix: ‘Comptem amb les capacitats científiques i tècniques i els suports polítics i econòmics dels nostres governs i patrons per optar-hi’. A més, segons el full de ruta d’infraestructures, el BSC preveia renovar MareNostrum de cara al 2021 o 2022, de manera que aquesta convocatòria els ve com l’anell al dit.
Tot i que de moment no es detalla el cost d’un superordinador amb aquesta capacitat de computació, sí que se’n pot acotar l’ordre de magnitud: desenvolupar-lo, instal·lar-lo i tenir-lo operatiu durant cinc anys estaria al voltant dels 200 milions. L’espai mínim per albergar el supercomputador és de 700 metres quadrats, que es repartirien entre la Capella Torre Girona i al nou edifici corporatiu, la construcció del qual es troba en el seu tram final. També es necessita una gran potència elèctrica, el 100% de la qual procediria d’energies renovables.
El 4 d’abril s’acaba el termini perquè els estats membre interessats presentin candidatura i el 7 de juny està previst que s’anunciïn les entitats seleccionades. Durant el juliol, se signaran els acords per començar a fer efectius aquests projectes de supercomputació i serà abans del 31 de desembre del 2020 quan els superordinadors hauran d’entrar en funcionament.
Si al final la candidatura del BSC prospera, les tres administracions que de moment hi donen suport n’hauran de cofinançar com a mínim el 50%. ‘El projecte és tan important i de tan valor que a més de Catalunya i Espanya, també hi participa de manera activa Portugal’, recalca el director general de Recerca, Joan Gómez, en declaracions a l’ACN, que subratlla que el BSC és unade les infraestructures científiques i tecnològiques més importants de Catalunya, de l’estat espanyol i del sud d’Europa.
Gómez incideix en la importància d’una supercomputació cada vegada més potent i se centra en la medicina personalitzada com a exemple: ‘L’escala de la recerca ha canviat absolutament. En l’àmbit de la salut, treballem amb tots els expedients de tots els pacients de tots els hospitals i centres de recerca. Totes aquestes dades circulen gràcies al BSC. La supercomputació permet el diagnòstic personalitzat i localitzar expedients de forma molt ràpida i segura’.
El director general de Recerca resumeix que el BSC és ‘un centre de centres, un metacentre que ajuda a fer recerca a Catalunya, Espanya i Europa’ i assegura que donar suport a projectes de supercomputació és ‘estratègic’ per al ‘progrés’ i el ‘benestar planetari’.
Fonts del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats consultades per l’ACN també destaquen la importància de la supercomputació i coincideixen a assenyalar que des de fa anys s’entén com una aposta estratègica més enllà dels diferents governs. Les mateixes fonts ressalten que la col·laboració amb la Generalitat en l’àmbit científic és ‘absoluta’ per tirar endavant projectes d’aquesta envergadura.
Portugal té en la candidatura una participació del 10% que es traduirà, en cas que sigui seleccionada, en un compromís financer d’aquest nivell i en la disponibilitat de temps de computació corresponent, segons expliquen fonts del ministeri lusità consultades per l’ACN. Aquest compromís s’emmarca en una ‘col·laboració peninsular creixent’, en què el BSC dona suport a la instal·lació a Portugal d’un supercomputador més petit (peta-escala). Per al ministre de Ciència de Portugal, Manuel Heitor, aquesta ‘estratègia conjunta’ per a la instal·lació de grans infraestructures es traduirà, si prosperen les sol·licituds, en un augment ‘molt significatiu’ i ‘sense precedents’ de la capacitat de computació a disposició de la comunitats científiques i econòmiques dels dos països.
Precisament per no quedar enrere en aquesta cursa, la Comissió Europa va crear el 2017 la iniciativa EuroHPC, a la qual s’han unit 26 estats, per animar a les institucions líder en el sector a presentar propostes per acollir aquests supercomputadors. La iniciativa es concreta en aquesta primera convocatòria de cara al 2021 i n’hi haurà una segona el 2023, que servirà per cofinançar superordinadors exaescala.
‘Els països europeus ens hem adonat que és molt complicat competir si no hi ha un gran nivell d’inversió en tecnologia, que difícilment cap estat membre pot assumir per si sol. Per això la Comissió Europea fa un pas endavant i decideix no només finançar la recerca en excel·lència, sinó finançar les infraestructures tecnològiques que la fan possible’, apunta Martorell. Segons les previsions, la Xina serà qui primer arribarà als supercomputadors exaescala, entre el 2021 i el 2022; els Estats Units ho faran el 2021; el Japó, entre el 2021 i el 2022 i Europa, el 2023.
Els superordinadors que funcionaran des de l’1 de gener del 2021 tindran com a mínim una capacitat de 200 petaflops per segon. Un petaflop són mil bilions d’operacions de càlculs per segon. El supercomputador MareNostrum 4, que ara és la joia de la corona del BSC, té un rendiment pic de 13,7 petaflops, de manera que les màquines que projecta Europa per al 2021 significaran un salt qualitatiu molt important, un canvi total en l’ordre de magnitud.
‘Aquests dos, com a mínim, nous supercomputadors seran els més potents d’Europa i se situaran entre la desena de màquines més potents del món, juntament amb les de la Xina, el Japó i els Estats Units’, afirma el director associat del Barcelona Supercomputing Center – Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS), Josep M. Martorell.
El director associat del centre raona que ‘presentar aquesta candidatura és el pas natural següent en els anys que portem allotjant els MareNostrum, els nostres supercomputadors’ i afegeix: ‘Comptem amb les capacitats científiques i tècniques i els suports polítics i econòmics dels nostres governs i patrons per optar-hi’. A més, segons el full de ruta d’infraestructures, el BSC preveia renovar MareNostrum de cara al 2021 o 2022, de manera que aquesta convocatòria els ve com l’anell al dit.
Tot i que de moment no es detalla el cost d’un superordinador amb aquesta capacitat de computació, sí que se’n pot acotar l’ordre de magnitud: desenvolupar-lo, instal·lar-lo i tenir-lo operatiu durant cinc anys estaria al voltant dels 200 milions. L’espai mínim per albergar el supercomputador és de 700 metres quadrats, que es repartirien entre la Capella Torre Girona i al nou edifici corporatiu, la construcció del qual es troba en el seu tram final. També es necessita una gran potència elèctrica, el 100% de la qual procediria d’energies renovables.
El 4 d’abril s’acaba el termini perquè els estats membre interessats presentin candidatura i el 7 de juny està previst que s’anunciïn les entitats seleccionades. Durant el juliol, se signaran els acords per començar a fer efectius aquests projectes de supercomputació i serà abans del 31 de desembre del 2020 quan els superordinadors hauran d’entrar en funcionament.
Per què és important la supercomputació
Els superordinadors donen servei a totes les àrees de la ciència i el coneixement, que demanen processar grans quantitats de dades. ‘De l’astrofísica a la química, l’enginyeria, els materials i la sociologia’, destaca el director d’operacions del BSC, Sergi Girona, que afegeix que ‘la inversió en supercomputació té un llarg retorn per a la societat’. La supercomputació s’ha convertit en una eina imprescindible per desenvolupar recerca d’excel·lència; aconseguir millores en l’àmbit de la salut; obtenir prediccions climàtiques més acurades; crear nous materials o perquè la indústria sigui més competitiva, per exemple.Si al final la candidatura del BSC prospera, les tres administracions que de moment hi donen suport n’hauran de cofinançar com a mínim el 50%. ‘El projecte és tan important i de tan valor que a més de Catalunya i Espanya, també hi participa de manera activa Portugal’, recalca el director general de Recerca, Joan Gómez, en declaracions a l’ACN, que subratlla que el BSC és unade les infraestructures científiques i tecnològiques més importants de Catalunya, de l’estat espanyol i del sud d’Europa.
Gómez incideix en la importància d’una supercomputació cada vegada més potent i se centra en la medicina personalitzada com a exemple: ‘L’escala de la recerca ha canviat absolutament. En l’àmbit de la salut, treballem amb tots els expedients de tots els pacients de tots els hospitals i centres de recerca. Totes aquestes dades circulen gràcies al BSC. La supercomputació permet el diagnòstic personalitzat i localitzar expedients de forma molt ràpida i segura’.
El director general de Recerca resumeix que el BSC és ‘un centre de centres, un metacentre que ajuda a fer recerca a Catalunya, Espanya i Europa’ i assegura que donar suport a projectes de supercomputació és ‘estratègic’ per al ‘progrés’ i el ‘benestar planetari’.
Fonts del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats consultades per l’ACN també destaquen la importància de la supercomputació i coincideixen a assenyalar que des de fa anys s’entén com una aposta estratègica més enllà dels diferents governs. Les mateixes fonts ressalten que la col·laboració amb la Generalitat en l’àmbit científic és ‘absoluta’ per tirar endavant projectes d’aquesta envergadura.
Portugal té en la candidatura una participació del 10% que es traduirà, en cas que sigui seleccionada, en un compromís financer d’aquest nivell i en la disponibilitat de temps de computació corresponent, segons expliquen fonts del ministeri lusità consultades per l’ACN. Aquest compromís s’emmarca en una ‘col·laboració peninsular creixent’, en què el BSC dona suport a la instal·lació a Portugal d’un supercomputador més petit (peta-escala). Per al ministre de Ciència de Portugal, Manuel Heitor, aquesta ‘estratègia conjunta’ per a la instal·lació de grans infraestructures es traduirà, si prosperen les sol·licituds, en un augment ‘molt significatiu’ i ‘sense precedents’ de la capacitat de computació a disposició de la comunitats científiques i econòmiques dels dos països.
Una pugna global
Els Estats Units, la Xina, Japó i Europa són els quatre grans actors internacionals en supercomputació i es troben immersos en una cursa per desenvolupar els superordinadors més potents. En els propers anys preveuen desenvolupar supercomputadors exaescala, és a dir, que arribin a un trilió d’operacions per segon (exaflop). Això significaria un nou salt exponencial, ja que els supercomputadors de 200 petaflops es consideren pre-exaescala.Precisament per no quedar enrere en aquesta cursa, la Comissió Europa va crear el 2017 la iniciativa EuroHPC, a la qual s’han unit 26 estats, per animar a les institucions líder en el sector a presentar propostes per acollir aquests supercomputadors. La iniciativa es concreta en aquesta primera convocatòria de cara al 2021 i n’hi haurà una segona el 2023, que servirà per cofinançar superordinadors exaescala.
‘Els països europeus ens hem adonat que és molt complicat competir si no hi ha un gran nivell d’inversió en tecnologia, que difícilment cap estat membre pot assumir per si sol. Per això la Comissió Europea fa un pas endavant i decideix no només finançar la recerca en excel·lència, sinó finançar les infraestructures tecnològiques que la fan possible’, apunta Martorell. Segons les previsions, la Xina serà qui primer arribarà als supercomputadors exaescala, entre el 2021 i el 2022; els Estats Units ho faran el 2021; el Japó, entre el 2021 i el 2022 i Europa, el 2023.
Fa un any del dia més fosc: Puigdemont detingut a Alemanya
23.03.2019 21:50
El dissabte 24 de març de 2018 un
membre de la policia secreta finlandesa es va acostar al periodista de
VilaWeb que, força inquiet, feia guàrdia just davant una de les portes
d’embarcament de l’aeroport de Hèlsinki. El policia li va ensenyar la
placa i li va dir: ‘Policia finlandesa, em pot dir vostè perquè està tan
nerviós i camina sense parar de fa minuts? És sospitós.’ El policia
finlandès va rebre una resposta que el va convèncer. I ja no va molestar
més al periodista: ‘No pateixi, senyor policia. Sóc periodista, i ens
han dit que el president de Catalunya, Carles Puigdemont, pujarà per
aquesta porta d’embarcament cap a Brussel·les. Estic nerviós perquè faig
guàrdia. Hauria d’arribar en qualsevol moment. Però Puigdemont no
arriba.’
Ni va arribar. Aquell dissabte Carles Puigdemont no va agafar el vol cap a Brussel·les tot i que el seu entorn ho havia afirmat. Calia una maniobra per a despistar la premsa i la policia. Ningú amb el nom de Puigdemont va pujar per aquella porta d’embarcament. De fet, el president ja feia hores que era dins un cotxe anant cap a Brussel·les. Va ser la nit del divendres 23 de març quan va abandonar Finlàndia cap a la capital belga. L’estat espanyol havia activat l’euroordre per a detenir-lo (en castellà i prou, per cert, cosa que va permetre als amics finlandesos de demanar-la en anglès i de guanyar temps). L’euroordre es va activar durant la visita de Puigdemont al país nòrdic. Dijous havia visitat el parlament, divendres havia fet una conferència a la Universitat de Hèlsinki i, després d’una conferència de premsa en què va comentar la notícia del dia (Marta Rovira s’havia exiliat), la pista pública de Puigdemont es va perdre. Tothom demanava on era. Si algú ho sabia, no ho deia. Però la discreció no havia estat suficient i els serveis secrets espanyols havien seguit el Renault Space que, de Bèlgica, havia anat a recollir-lo (en una operació segurament il·legal en territori belga i que actualment és als tribunals). El diumenge 25 de març, a les 11.19 del matí, Carles Puigdemont era detingut a Alemanya, a la frontera amb Dinamarca, a Slesvig-Holstein. L’acompanyaven Josep Alay, Josep Maria Matamala i dos mossos d’esquadra. Demà es complirà un any d’un dels dies més convulsos del procés català. Poc temps després, Puigdemont entrava a la presó i el país entrava en xoc.
La detenció va ser rebuda amb eufòria per les autoritats espanyoles i amb tristesa absoluta a Catalunya. Madrid va presentar el cas com una jugada mestra i com la prova de la gran col·laboració entre els serveis secrets alemanys i els vint agents dels serveis secrets espanyols. Per això, van afirmar, Puigdemont no va ser detingut ni a Finlàndia ni a Suècia. Van esperar a tenir-lo a Alemanya, en territori amic. Els crítics de Puigdemont van acusar-lo de frívol, de jugar, d’arriscar massa i d’haver causat una detenció que el portaria a la presó, mentre que haver romàs a Bèlgica l’hauria salvat.
Però aquelles hores poca gent preveia que Puigdemont seria alliberat a Alemanya el 6 d’abril. Amb una fiança de 75.000 euros pagada per l’ANC, era alliberat davant l’astorament general. La jugada mestra dels serveis secrets espanyols ja no ho semblava tant com aquell fatídic diumenge 25 de març. De fet, amb el temps s’ha sabut que l’equip de Puigdemont considerava Alemanya un dels països més segurs per a rebre una euroordre, fins al punt d’haver calibrat la possibilitat d’establir-s’hi de bon començament, i no pas a Brussel·les. La legislació alemanya era considerada molt robusta per a afrontar-ne una. De fet, després s’ha sabut que pocs minuts després de la detenció de Puigdemont, el prestigiós advocat Wolfgang Schomburg, magistrat del Suprem alemany, agafava el cas i que les autoritats de la presó alemanya li van donar el tracte de president i el respecte degut. Res a veure amb Estremera. Però el diumenge 25 de març de 2018 les coses a Catalunya semblaven molt més negres, fosques, i tètriques que no van acabar essent per al president i el moviment independentista. Per al país, aquell dia va ser com una derrota total i definitiva. Semblava la fi. I al final, va ser un començament. Un altre començament. Demà, quan en farà l’any, el president català anirà fins a la presó de Neumünster a recordar-ho.
Ni va arribar. Aquell dissabte Carles Puigdemont no va agafar el vol cap a Brussel·les tot i que el seu entorn ho havia afirmat. Calia una maniobra per a despistar la premsa i la policia. Ningú amb el nom de Puigdemont va pujar per aquella porta d’embarcament. De fet, el president ja feia hores que era dins un cotxe anant cap a Brussel·les. Va ser la nit del divendres 23 de març quan va abandonar Finlàndia cap a la capital belga. L’estat espanyol havia activat l’euroordre per a detenir-lo (en castellà i prou, per cert, cosa que va permetre als amics finlandesos de demanar-la en anglès i de guanyar temps). L’euroordre es va activar durant la visita de Puigdemont al país nòrdic. Dijous havia visitat el parlament, divendres havia fet una conferència a la Universitat de Hèlsinki i, després d’una conferència de premsa en què va comentar la notícia del dia (Marta Rovira s’havia exiliat), la pista pública de Puigdemont es va perdre. Tothom demanava on era. Si algú ho sabia, no ho deia. Però la discreció no havia estat suficient i els serveis secrets espanyols havien seguit el Renault Space que, de Bèlgica, havia anat a recollir-lo (en una operació segurament il·legal en territori belga i que actualment és als tribunals). El diumenge 25 de març, a les 11.19 del matí, Carles Puigdemont era detingut a Alemanya, a la frontera amb Dinamarca, a Slesvig-Holstein. L’acompanyaven Josep Alay, Josep Maria Matamala i dos mossos d’esquadra. Demà es complirà un any d’un dels dies més convulsos del procés català. Poc temps després, Puigdemont entrava a la presó i el país entrava en xoc.
La detenció va ser rebuda amb eufòria per les autoritats espanyoles i amb tristesa absoluta a Catalunya. Madrid va presentar el cas com una jugada mestra i com la prova de la gran col·laboració entre els serveis secrets alemanys i els vint agents dels serveis secrets espanyols. Per això, van afirmar, Puigdemont no va ser detingut ni a Finlàndia ni a Suècia. Van esperar a tenir-lo a Alemanya, en territori amic. Els crítics de Puigdemont van acusar-lo de frívol, de jugar, d’arriscar massa i d’haver causat una detenció que el portaria a la presó, mentre que haver romàs a Bèlgica l’hauria salvat.
Però aquelles hores poca gent preveia que Puigdemont seria alliberat a Alemanya el 6 d’abril. Amb una fiança de 75.000 euros pagada per l’ANC, era alliberat davant l’astorament general. La jugada mestra dels serveis secrets espanyols ja no ho semblava tant com aquell fatídic diumenge 25 de març. De fet, amb el temps s’ha sabut que l’equip de Puigdemont considerava Alemanya un dels països més segurs per a rebre una euroordre, fins al punt d’haver calibrat la possibilitat d’establir-s’hi de bon començament, i no pas a Brussel·les. La legislació alemanya era considerada molt robusta per a afrontar-ne una. De fet, després s’ha sabut que pocs minuts després de la detenció de Puigdemont, el prestigiós advocat Wolfgang Schomburg, magistrat del Suprem alemany, agafava el cas i que les autoritats de la presó alemanya li van donar el tracte de president i el respecte degut. Res a veure amb Estremera. Però el diumenge 25 de març de 2018 les coses a Catalunya semblaven molt més negres, fosques, i tètriques que no van acabar essent per al president i el moviment independentista. Per al país, aquell dia va ser com una derrota total i definitiva. Semblava la fi. I al final, va ser un començament. Un altre començament. Demà, quan en farà l’any, el president català anirà fins a la presó de Neumünster a recordar-ho.
dijous, 21 de març del 2019
Diari d'un judici polític- El poder de les mirades d’odi dels catalans -, per Josep Casulleras Nualart
Diari d'un judici polític
Josep Casulleras Nualart
21.03.2019 20:06
El sergent primer de la Guàrdia Civil G37772B fa una estona que declara com a testimoni al Tribunal Suprem en el judici contra el procés. Són les cinc de la tarda. Respon a les preguntes que li fa el fiscal Jaime Moreno sobre la seva intervenció en un col·legi de Sant Adrià de Besòs l’1-O.
Fa un relat afectat, de manera apassionada, tant que de vegades
s’embarbussa i tot. Explica que quan arribaven al col·legi un grup de
gent se’ls va acostar i els va insultar. ‘Però el que més mal em va fer
van ser les mirades que vaig rebre’, ha dit. Ha relatat que allà hi
havia tres-centes persones que els impedien d’entrar, però que ho van
poder fer. Que hi havia gent que obstruïa la porta, però que van poder
obrir-la. I quan van entrar, ‘una altra sorpresa’. Expectació. ‘Hi havia
unes tres-centes persones, de totes les edats, gent gran també; era un
mur infranquejable, estaven asseguts i estirats a terra, i tots en
silenci i demanant silenci. Vam haver de caminar damunt d’ells vigilant
de no trepitjar-los. Quan vam haver passat, no hi havia urnes.’ Al
sergent primer la veu li comença a fer figa. ‘Quan vam tornar, ens van
insultar novament, ens deien assassins. Vam rebre agressions verbals, jo
vaig patir un dany moral.’ Aquí ja se li esqueixa la veu. ‘Jo hi anava a
complir una ordre judicial. M’he quedat amb la mirada, com em miraven,
era menyspreu i odi. No ho havia vist mai.’ El fiscal Moreno fa cara de
gravetat, com de presentador de programa de televisió de confessions
inconfessables. I el sergent rebla el seu testimoni colpidor: ‘No entenc
per què aquelles persones, que eren persones del poble, es van
comportar com delinqüents.’
A Sant Martí Sesgueioles, un poble de 371 habitants de l’Anoia, també hi va haver un altre ‘Walking Dead’. Ho ha relatat una agent de la Guàrdia Civil que va anar a tancar un col·legi. S’hi va trobar una altra ‘massa de gent’. Els veïns del poble. Protegien l’urna. En el camí cap allà ha explicat amb una prosòdia lenta, tremolosa, que van veure cotxes a la carretera que els feien gests amb les mans i els dits i que ‘tot el respecte a l’autoritat s’havia esfumat en qüestió d’hores’. Diu que, un cop allà, van empènyer per entrar, que la gent s’hi resistia, i que es van trobar una senyora de mitjana edat que se’ls va plantar davant, amb els braços fent nanses, i els va dir: ‘Què? Què hem de fer?’ Segons l’agent, l’actitud era desafiadora. Després, mirant Facebook, va saber que era la batllessa. I acaba dient que quan van entrar dins es van trobar una urna de cartó del 9-N. El fiscal i la testimoni ho han trobat molt greu, perquè els havien fet perdre el temps, els havien entabanat, i, a sobre, havien pogut votar en un garatge. Els havien aixecat la camisa. La massa de Sant Martí Sesgueioles era hostil, era agressiva. Queda aquest missatge.
I hem tornat a Bigues i Riells, a la nau on la Guàrdia Civil va decomissar milions de butlletes de vot de l’1-O. Les duien uns furgons i se n’havien d’anar. Un grup de manifestants, unes trenta persones, protestaven a fora. Aquests són, des d’ara, ‘la massa’ que s’hi concentrava. Un dels agents que va participar en aquell escorcoll ha testificat al matí. Ha parlat dels manifestants. Diu que insultaven i amenaçaven. Ha confirmat que hi havia dos senyors d’uns seixanta-cinc o setanta anys que s’estiraven a terra davant dels furgons perquè no avancessin. Era molt hostil. La gent asseguda a terra, amb els braços agafats. L’agent S17971T ha declarat: ‘N’hi havia per a tenir por. Perquè allà la gent estava bastant exaltada.’ I finalment, en el vintè dia de judici, ha aparegut la comparació amb el País Basc: ‘Jo no he viscut el conflicte basc, afortunadament, però uns companys meus m’han dit que al començament era igual, amb la gent que tenia aquest odi.’ Aquesta és l’hostilitat de què parla; un vídeo que tampoc no s’ha pogut projectar a la sala, per la prohibició de Marchena, que ho diu tot. Són unes imatges que la Guàrdia Civil mateix va incorporar en l’atestat policíac sobre aquells fets:
I encara un altre agent, l’H12669K, que va participar en l’escorcoll de la seu d’Unipost de Terrassa on van intervenir notificacions per a les meses de l’1-O. Quan en sortia, enmig de la gent que es manifestava, aquest agent ha explicat: ‘Per primera vegada en la cara d’aquella gent vaig veure el reflex de l’odi.’ L’advocat Jordi Pina li ha demanat si per causa d’una visió tan terrífica va requerir assistència psicològica, i ha respost que no. Si van fer malbé els vehicles o van causar danys als agents. Tampoc. Marina Roig li ha demanat si la gent que hi havia allà, durant l’escorcoll, s’asseia a terra. I ha dit que sí, i encara ha afegit que van posar una urna de cartó a terra.
Mirades d’odi i menyspreu, diuen. Hi ha proves gràfiques que mostren que l’odi i el menyspreu anava en la direcció inversa. Aquests testimonis ens poden semblar una enorme exageració, inversemblants, increïbles i que no poden funcionar com a prova de càrrec. Però a Madrid ho accepten. I el tribunal ho pot acceptar perfectament, també: donen un valor a les percepcions de la secretària judicial i dels agents, un valor que pot ser de prova. Durant la fase d’instrucció ho van fer, i el jutge Pablo Llarena es va servir d’atestats que eren ben bé com aquests testimonis que anem veient aquests dies al Suprem. Ara, però, els advocats fan la seva feina i els posen en qüestió, i això ho pot veure tothom qui vulgui. El problema és l’àrbitre, i la perspectiva i el biaix amb què s’ho mira.
Per això no els importa el prejudici ideològic que tinguin la secretària judicial o els agents. Jutgen ells, no jutgem nosaltres; a nosaltres ens jutgen. I la veritat judicial no necessàriament ha d’encaixar amb la veritat dels fets, tal com recordava avui Gonzalo Boye. Hi ha una premsa de Madrid (i de Barcelona) que va indicant el termòmetre. N’hi ha de molt exaltats, d’hiperbòlics, però n’hi ha que marquen el to, com La Vanguardia o El País, que els primers dies collaven la fiscalia pel ridícul que feia en els interrogatoris i que van anticipar el criteri de Marchena a l’hora d’advertir sobre falsos testimonis; ara aquests diaris donen cobertura i amplifiquen el discurs acusatori que surt del testimoni d’aquests agents, és a dir, que, segons ells, desmenteixen que a Catalunya hi hagués mobilitzacions pacífiques i democràtiques. Segons aquesta premsa, els testimonis dels agents, esverats per ‘les mirades d’odi’, ens acosten a una realitat tumultuosa i hostil generalitzada. I com ho veurà el tribunal? Més de la meitat dels magistrats van formar part de la sala d’admissions que va acceptar a tràmit la querella d’on neix tot aquest procediment. I això pot voler-ho dir tot.
A Sant Martí Sesgueioles, un poble de 371 habitants de l’Anoia, també hi va haver un altre ‘Walking Dead’. Ho ha relatat una agent de la Guàrdia Civil que va anar a tancar un col·legi. S’hi va trobar una altra ‘massa de gent’. Els veïns del poble. Protegien l’urna. En el camí cap allà ha explicat amb una prosòdia lenta, tremolosa, que van veure cotxes a la carretera que els feien gests amb les mans i els dits i que ‘tot el respecte a l’autoritat s’havia esfumat en qüestió d’hores’. Diu que, un cop allà, van empènyer per entrar, que la gent s’hi resistia, i que es van trobar una senyora de mitjana edat que se’ls va plantar davant, amb els braços fent nanses, i els va dir: ‘Què? Què hem de fer?’ Segons l’agent, l’actitud era desafiadora. Després, mirant Facebook, va saber que era la batllessa. I acaba dient que quan van entrar dins es van trobar una urna de cartó del 9-N. El fiscal i la testimoni ho han trobat molt greu, perquè els havien fet perdre el temps, els havien entabanat, i, a sobre, havien pogut votar en un garatge. Els havien aixecat la camisa. La massa de Sant Martí Sesgueioles era hostil, era agressiva. Queda aquest missatge.
‘Els punxarem’
El problema amb aquests testimonis és que quan arriben els advocats els contrasten aquestes impressions i els relats exagerats i emocionats que volen corprendre amb els fets, amb les proves que Marchena no deixa veure. En aquest cas, Andreu Van den Eynde ha deixat constància novament de la protesta per no poder contrastar el que ha explicat aquesta agent amb el que ensenyen les imatges enregistrades amb les càmeres dels guàrdies civils mateixos de la intervenció d’aquell dia. L’interrogatori de Van den Eynde al testimoni ha estat demolidor; ella no ha recordat res sobre les preguntes que li feia l’advocat, que eren si sabia si hi havia sucs i Cacaolats en les taules que ella deia que s’utilitzaven de barricada; si sabia que l’únic encaputxat que hi havia ‘entre la massa’ era un guàrdia civil de paisà; si sabia què volia dir un agent que se sent en un enregistrament quan deia ‘els punxarem’; si sabia que un dels antiavalots va dir que ‘ficava la porra com si no hi hagués demà’, o un altre que deia ‘si un no se n’ha anat amb la costella trencada, poc li ha faltat’. No, d’això no en sabia res. Però ha quedat clar. I si no heu vist el vídeo, com que el tribunal no permet d’exhibir-lo, ací el teniu:I hem tornat a Bigues i Riells, a la nau on la Guàrdia Civil va decomissar milions de butlletes de vot de l’1-O. Les duien uns furgons i se n’havien d’anar. Un grup de manifestants, unes trenta persones, protestaven a fora. Aquests són, des d’ara, ‘la massa’ que s’hi concentrava. Un dels agents que va participar en aquell escorcoll ha testificat al matí. Ha parlat dels manifestants. Diu que insultaven i amenaçaven. Ha confirmat que hi havia dos senyors d’uns seixanta-cinc o setanta anys que s’estiraven a terra davant dels furgons perquè no avancessin. Era molt hostil. La gent asseguda a terra, amb els braços agafats. L’agent S17971T ha declarat: ‘N’hi havia per a tenir por. Perquè allà la gent estava bastant exaltada.’ I finalment, en el vintè dia de judici, ha aparegut la comparació amb el País Basc: ‘Jo no he viscut el conflicte basc, afortunadament, però uns companys meus m’han dit que al començament era igual, amb la gent que tenia aquest odi.’ Aquesta és l’hostilitat de què parla; un vídeo que tampoc no s’ha pogut projectar a la sala, per la prohibició de Marchena, que ho diu tot. Són unes imatges que la Guàrdia Civil mateix va incorporar en l’atestat policíac sobre aquells fets:
I encara un altre agent, l’H12669K, que va participar en l’escorcoll de la seu d’Unipost de Terrassa on van intervenir notificacions per a les meses de l’1-O. Quan en sortia, enmig de la gent que es manifestava, aquest agent ha explicat: ‘Per primera vegada en la cara d’aquella gent vaig veure el reflex de l’odi.’ L’advocat Jordi Pina li ha demanat si per causa d’una visió tan terrífica va requerir assistència psicològica, i ha respost que no. Si van fer malbé els vehicles o van causar danys als agents. Tampoc. Marina Roig li ha demanat si la gent que hi havia allà, durant l’escorcoll, s’asseia a terra. I ha dit que sí, i encara ha afegit que van posar una urna de cartó a terra.
Mirades d’odi i menyspreu, diuen. Hi ha proves gràfiques que mostren que l’odi i el menyspreu anava en la direcció inversa. Aquests testimonis ens poden semblar una enorme exageració, inversemblants, increïbles i que no poden funcionar com a prova de càrrec. Però a Madrid ho accepten. I el tribunal ho pot acceptar perfectament, també: donen un valor a les percepcions de la secretària judicial i dels agents, un valor que pot ser de prova. Durant la fase d’instrucció ho van fer, i el jutge Pablo Llarena es va servir d’atestats que eren ben bé com aquests testimonis que anem veient aquests dies al Suprem. Ara, però, els advocats fan la seva feina i els posen en qüestió, i això ho pot veure tothom qui vulgui. El problema és l’àrbitre, i la perspectiva i el biaix amb què s’ho mira.
Per això no els importa el prejudici ideològic que tinguin la secretària judicial o els agents. Jutgen ells, no jutgem nosaltres; a nosaltres ens jutgen. I la veritat judicial no necessàriament ha d’encaixar amb la veritat dels fets, tal com recordava avui Gonzalo Boye. Hi ha una premsa de Madrid (i de Barcelona) que va indicant el termòmetre. N’hi ha de molt exaltats, d’hiperbòlics, però n’hi ha que marquen el to, com La Vanguardia o El País, que els primers dies collaven la fiscalia pel ridícul que feia en els interrogatoris i que van anticipar el criteri de Marchena a l’hora d’advertir sobre falsos testimonis; ara aquests diaris donen cobertura i amplifiquen el discurs acusatori que surt del testimoni d’aquests agents, és a dir, que, segons ells, desmenteixen que a Catalunya hi hagués mobilitzacions pacífiques i democràtiques. Segons aquesta premsa, els testimonis dels agents, esverats per ‘les mirades d’odi’, ens acosten a una realitat tumultuosa i hostil generalitzada. I com ho veurà el tribunal? Més de la meitat dels magistrats van formar part de la sala d’admissions que va acceptar a tràmit la querella d’on neix tot aquest procediment. I això pot voler-ho dir tot.
QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT?
La setmana entrant també començarà amb declaracions de guàrdies civils, però en aquest cas agents que van tenir un pes important en la direcció dels dispositius i de les investigacions durant el 20-S i l’1-O. Dilluns a les deu del matí es reprendrà el judici, amb el testimoni de dos comandaments que van dirigir els escorcolls del 20-S. L’endemà declararà el tinent Daniel Baena, encarregat de signar tots els informes del cos que han alimentat les causes contra al procés al Suprem i al jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. Baena tenia un perfil anònim a Twitter on insultava els independentistes. Es preveu que serà un testimoniatge tens i decisiu.DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
- Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
- Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
- Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
- 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
- Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
- Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
- Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
- 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
- Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
- Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
- Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
- Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
- Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
- Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
- Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
- Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem
- Dia 15, 12 de març: Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’
- Dia 16, 13 de març: La presa de pèl de Marchena amb el patiment d’un testimoni a la sala
- Dia 17, 14 de març: Les revelacions de Trapero commocionen el Suprem i desarmen la rebel·lió
- Dia 18, 19 de març: Els guàrdies civils pateixen al Suprem per les mentides i per l’arbre enverinat
- Dia 19, 20 de març: Com s’escaparan les defenses del parany en què les fa caure Marchena?
La millor informació sobre boscos i canvi climàtic a Catalunya, en un únic portal
La millor informació sobre boscos i canvi climàtic a Catalunya, en un únic portal
Avui, Dia Internacional dels Boscos, s’ha
presentat a Barcelona la iniciativa d’un portal únic que recollirà la
informació recent i contrastada de Catalunya en boscos i canvi climàtic.
elMón
|
Per poder fer front a la situació de context de canvi climàtic dels nostres boscos (risc d’incendis, sequeres, malalties,...), és bàsic disposar en un format entenedor i ben estructurat la millor informació sectorial i la més rellevant obtinguda des de la recerca. El CTFC i el CREAF seran els dos centres de referència que nodriran i coordinaran aquesta plataforma. La base d’aquest portal seran dos projectes interconnectats en un marc conjunt: l’Observatori Forestal Català i el nou Laboratori Forestal Català. Dues peces, cadascuna amb objectius i públics diferents, però que tindran un objectiu comú: unificar, difondre i posar a disposició dels usuaris la informació existent sobre els boscos catalans per millorar-ne el seu coneixement i la seva gestió i conservació. Aquesta informació serà útil per a les futures polítiques del sector, per a la recerca i a la societat en general.
|
La consellera Teresa Jordà en la seva intervenció ha lloat la importància del treball conjunt d’aquests dos centres de transferència de coneixement cap al món social i econòmic de la recerca. Jordà ha explicat que tenim al costat de casa la major central de producció d’energia sostenible, la fusta i “que hem de ser capaços de transformar aquesta energia, no només en calor sinó també en llocs de treball, en gestió sostenible, en preservació de biodiversitat i en acció rural”. També s’ha referit a la importància de l’educació ambiental i sobretot forestal perquè cal “més conscienciació sobre el paper importantíssim i els beneficis que exerceixen els boscos al nostre país”.
Per la seva banda, la directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic, Mercè Rius, ha posat en valor la col·laboració entre l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic i el CREAF per ampliar el coneixement de la interrelació entre boscos i canvi climàtic. Rius ha celebrat que es “posi a disposició de personal dedicat a la recerca i gestió informació que estava dispersa i poc accessible”, i ha assegurat que la iniciativa servirà per “generar més coneixement que ens servirà per intentar mitigar els impactes del canvi climàtic, protegir més els boscos i estar més preparats per al futur”. “Hem de tenir una visió més global i considerar boscos, aigua i canvi climàtic com aspectes interrelacionats”, ha apuntat.
|
El CREAF i el CTFC desenvoluparan el Laboratori Forestal Català, un espai de consulta, anàlisi i descàrrega de dades que permetrà a tècnics i investigadors accedir a la informació forestal de base. Un lloc interactiu que ha de permetre als investigadors i les persones que gestionen els ecosistemes forestals jugar amb les dades i crear nova informació per la gestió i la presa de decisions. Aquest laboratori contindrà, per exemple, treballs, dades i cartografia obtingudes durant d’anys de col·laboració entre el CREAF, el CTFC i les dues direccions generals de la Generalitat. Així, en el portal s’hi trobarà l’IFNapp, la nova versió del MIRABOSC, el CANVIBOSC, el CatDrought (sistema de modelització per al monitoreig de l’estrès per sequera dels boscos a Catalunya), els FORESMAP, Indicadors de biodiversitat forestal, la cartografia LIDAR en alta resolució i el DeBosCat.
En la jornada d’avui s’ha presentat la primera part del Laboratori que s’inclourà al futur portal: l’IFN app, un visualitzador de mapes que permet bolcar, filtrar i creuar totes les dades dels inventaris forestals catalans. Aquest sistema estarà disponible on-line des d’avui en aquesta direcció web. IFN app posa a diposició des d’avui les dades del quart inventari forestal, les últimes disponibles. Aquestes dades fan pal·les que, tot i que els boscos catalans segueixen absorbint més CO2 del que emeten, el ritme amb el que ho fan ha disminuït un 17% els darrers 15 anys. En el període 1990-2000 i el període 2001-2015 els boscos de Catalunya han passat d’absorbir 4,3 tones de CO2 per hectàrea i any a absorbir-ne 3,5. Aquesta reducció en la capacitat d’embornal es deu en bona part al propi desenvolupament dels boscos, molts dels quals ja no són tan joves i vigorosos com a finals del segle passat, a la manca de gestió sostenible d’una part important dels boscos més densos, i als efectes negatius directes del canvi climàtic (sequera, malalties i plagues, risc d’incendis).
|
Cal tenir en compte que aquest balanç correspon només als boscos vius en peu. La valoració integrada de la mitigació del canvi climàtic haurà d’incloure també altres aspectes com el cicle de vida dels productes fusters resultants de les tallades, o la substitució de combustibles fòssils per biomassa forestal en la generació d’energia. Els coordinadors del Laboratori del CREAF i del CTFC han pogut comprovar també que les alzines són l’espècie que més contribueix a l’absorció de CO2 a Catalunya, amb una mica més d’un milió de tones de CO2 cada any, seguida pel pi roig, amb 860.000 tones i el pi blanc, amb 770.000 tones. En aquest sentit, la informació es pot calcular també per comarques i veure, per exemple, quines són les 10 comarques catalanes que més CO2 absorbeixen cada any gràcies als seus boscos. Alt Urgell, Ripollès, Garrotxa, Osona i Berguedà encapçalen aquesta llista amb valors que van entre les 258.000 tones del Berguedà i les 406.000 tones de l’Alt Urgell.
dimecres, 20 de març del 2019
Un manifest italià per la llibertat dels presos polítics recull centenars d’adhesions
20.03.2019 13:47
Un manifest italià que demana la
llibertat dels presos polítics i ‘el retorn’ a la ‘normalitat
democràtica’ a l’estat espanyol suma centenars d’adhesions. El text l’ha
impulsat una quarantena d’intel·lectuals i polítics italians i l’han publicat al mitjà d’esquerres Left.it.
El manifest critica que des del poder judicial es ‘criminalitza tota
una classe política, la responsabilitat de la qual és haver intentat
obligar les institucions espanyoles, tancades radicalment al diàleg, a
obrir-se’.
‘S’està discutint als tribunals una qüestió eminentment política que no hauria d’haver sortit de l’àmbit polític’, apunten. D’altra banda, consideren ‘el silenci d’Europa’ sobre el cas català ‘deplorable i perillós’. ‘És un senyal de debilitat de les institucions europees, no de força, i contribueix a la radicalització del conflicte i no a la seva resolució’, constaten.
Així, asseguren que ‘si la UE accepta la criminalització de la protesta pacífica i la desobediència civil en un estat membre de rellevància com Espanya, els drets democràtics de tots estan en perill’.
El text encara recull adhesions ací. Vegeu a continuació els signants impulsors del manifest:
Luigi de Magistris, batlle de Nàpols
Maurizio Acerbo, secretari nacional del PRC – Esquerra europea, Roma
Luigi Agostini, assagista, Roma
Matteo Angioli, Partit Radical, Roma
Vando Borghi, Universitat de Bolonya
Bojan Brezigar, periodista, Trieste
Luca Cassiani, regidor de Partit Democratic de la regió de Piemont, Torí
Luciano Caveri, periodista i polític, Aosta
Lluís Cabasés, periodista, Alba
Massimo Cacciari, filòsof, Venècia
Duccio Campagnoli, ex-regidora Emilia-Romagna, Bolonya
Elisa Castellano, Fundació Di Vittorio, Roma
Pietro Cataldi, rector de la Universitat per a estrangers de Siena
Nancy de Benedetto, president de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans de la Universitat de Bari
Piero Di Siena, periodista, Roma
Fausto Durante, cap de polítiques internacionals i europees CGIL, Roma
Paolo Ferrero, vice-president del partit d’Esquerra Europea, Torí
Gennaro Ferraiuolo, Universitat de Nàpols Federico II
Luigi Foffani, Universitat de Mòdena i Reggio Emilia
Eleonora Forenza, parlamentària europea GUE / Ngl, Refundació comunista, Bari
Laura Harth, representant a les Nacions Unides del Partit Radical, Roma
Rafael Hidalgo, professor, Ràdio Catalunya Itàlia, Roma
Andrea Maestri, advocat de drets humans, Ravenna
Fabio Marcelli, ISGI CNR, Associació de Juristes Democràtics, Roma
Maria Grazia Meriggi, Universitat de Bèrgam
Sandro Mezzadra, Universitat de Bolonya
Cesare Minghini, sindicalista CGIL, Bolonya
Tomaso Montanari, Universitat de Siena, Florència
Simone Oggionni, cap del fòrum Europa MDP-Article 1, Roma
Fiorella Prodi, secretaria regional de la CGIL Emilia-Romagna, Mòdena
Roberto Rampi, senador del Partit Democràtic, Vimercate (MB)
Patrizio Rigobon, Universitat de Ca ‘Foscari de Venècia
Simonetta Rubinato, advocat, ex-senadora i diputada, Treviso
Emilio Santoro, Universitat de Florència, Centre de Documentació ‘L’altre dret’
Rossella Selmini, Universitat de Minnesota, Minneapolis-Bolonya
Barbara Spinelli, periodista i parlamentària europea GUE / Ngl, Roma
Massimo Torelli, coordinador nacional de Una altra Europa amb Tsipras, Florència
Gianni Vernetti, ex-senador i sots-secretari d’Afers Estrangers, Torí
Walter Vitali, director executiu Urban@it – Centre Nacional d’Estudis sobre Política Urbana, Bolonya
Podeu llegir ací el manifest íntegre traduït al català per Marco Giralucci i Isabel Turull:
‘S’està discutint als tribunals una qüestió eminentment política que no hauria d’haver sortit de l’àmbit polític’, apunten. D’altra banda, consideren ‘el silenci d’Europa’ sobre el cas català ‘deplorable i perillós’. ‘És un senyal de debilitat de les institucions europees, no de força, i contribueix a la radicalització del conflicte i no a la seva resolució’, constaten.
Així, asseguren que ‘si la UE accepta la criminalització de la protesta pacífica i la desobediència civil en un estat membre de rellevància com Espanya, els drets democràtics de tots estan en perill’.
El text encara recull adhesions ací. Vegeu a continuació els signants impulsors del manifest:
Luigi de Magistris, batlle de Nàpols
Maurizio Acerbo, secretari nacional del PRC – Esquerra europea, Roma
Luigi Agostini, assagista, Roma
Matteo Angioli, Partit Radical, Roma
Vando Borghi, Universitat de Bolonya
Bojan Brezigar, periodista, Trieste
Luca Cassiani, regidor de Partit Democratic de la regió de Piemont, Torí
Luciano Caveri, periodista i polític, Aosta
Lluís Cabasés, periodista, Alba
Massimo Cacciari, filòsof, Venècia
Duccio Campagnoli, ex-regidora Emilia-Romagna, Bolonya
Elisa Castellano, Fundació Di Vittorio, Roma
Pietro Cataldi, rector de la Universitat per a estrangers de Siena
Nancy de Benedetto, president de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans de la Universitat de Bari
Piero Di Siena, periodista, Roma
Fausto Durante, cap de polítiques internacionals i europees CGIL, Roma
Paolo Ferrero, vice-president del partit d’Esquerra Europea, Torí
Gennaro Ferraiuolo, Universitat de Nàpols Federico II
Luigi Foffani, Universitat de Mòdena i Reggio Emilia
Eleonora Forenza, parlamentària europea GUE / Ngl, Refundació comunista, Bari
Laura Harth, representant a les Nacions Unides del Partit Radical, Roma
Rafael Hidalgo, professor, Ràdio Catalunya Itàlia, Roma
Andrea Maestri, advocat de drets humans, Ravenna
Fabio Marcelli, ISGI CNR, Associació de Juristes Democràtics, Roma
Maria Grazia Meriggi, Universitat de Bèrgam
Sandro Mezzadra, Universitat de Bolonya
Cesare Minghini, sindicalista CGIL, Bolonya
Tomaso Montanari, Universitat de Siena, Florència
Simone Oggionni, cap del fòrum Europa MDP-Article 1, Roma
Fiorella Prodi, secretaria regional de la CGIL Emilia-Romagna, Mòdena
Roberto Rampi, senador del Partit Democràtic, Vimercate (MB)
Patrizio Rigobon, Universitat de Ca ‘Foscari de Venècia
Simonetta Rubinato, advocat, ex-senadora i diputada, Treviso
Emilio Santoro, Universitat de Florència, Centre de Documentació ‘L’altre dret’
Rossella Selmini, Universitat de Minnesota, Minneapolis-Bolonya
Barbara Spinelli, periodista i parlamentària europea GUE / Ngl, Roma
Massimo Torelli, coordinador nacional de Una altra Europa amb Tsipras, Florència
Gianni Vernetti, ex-senador i sots-secretari d’Afers Estrangers, Torí
Walter Vitali, director executiu Urban@it – Centre Nacional d’Estudis sobre Política Urbana, Bolonya
Podeu llegir ací el manifest íntegre traduït al català per Marco Giralucci i Isabel Turull:
«Catalunya, Europa, democràcia
A Madrid, al cor d’Europa occidental,
dotze representants de la política i de la societat civil de Catalunya
són en aquests dies sota judici. Nou d’ells són en presó preventiva, en
molts casos des de fa més d’un any. Els càrrecs són molt greus i la
fiscalia els demana penes que poden arribar fins a 25 anys.
Entre els presumptes delictes de què
se’ls acusa hi ha el de “rebel·lió”: és la figura criminal utilitzada
per a aquells que el 1981 van irrompre armats dins el parlament espanyol
i van treure els tancs al carrer. Efectivament, el codi penal espanyol,
en la tipificació d’aquest delicte, requereix l’element de ‘l’alçament
violent’. L’única violència fins ara clarament visible i que ha aparegut en gran nombre d’imatges que han fet la volta al món, és tanmateix l’emprada per les forces policials espanyoles,
sortint de tot arreu del país cap a Catalunya amb el crit amenaçador de
‘a por ellos!’; pegant votants i manifestants (fins i tot no
independentistes) que resistien pacíficament, amb els braços alçats,
defensant els col·legis electorals; disparant bales de goma als
ciutadans, tot i que el seu ús està prohibit a Catalunya.
Però la història judicial no s’acaba a
Madrid, davant el Tribunal Suprem. Altres acusats són jutjats (per
desobediència i altres delictes) pels tribunals de Catalunya; hi ha
centenars d’alcaldes, activistes socials, artistes, investigats (i en
alguns casos condemnats) per haver contribuït d’alguna manera a la
preparació del referèndum o simplement per expressar les seves idees (eloqüent, en aquest sentit, l’Informe Amnistia Internacional 2017 / 18, pàgines 339-341).
Hi ha, a més, set polítics, tant parlamentaris com membres de
l’anterior govern català que es van refugiar a Bèlgica, Escòcia i Suïssa
per no ser detinguts i per continuar la seva acció política des de
l’exterior: són ciutadans lliures a tot Europa, perquè arran de la
decisió d’un tribunal alemany en el cas de Puigdemont, l’autoritat
judicial espanyola va retirar totes les euroordres d’arrest en contra
d’ells.
Més enllà de les anomalies
tècniques dels procediments judicials (destacades per diversos
observadors internacionals), és evident el què està passant: s’està
discutint als tribunals una qüestió eminentment política, que mai no
hauria d’haver sortit del camp de la política. Es criminalitza tota una
classe política, la responsabilitat de la qual és haver intentat obligar
les institucions espanyoles, tancades radicalment al diàleg, a
obrir-se. S’oblida que més de dos milions de ciutadans catalans han
estat demanant des de fa anys, d’una manera correcta i pacífica,
poder-se expressar lliurement i democràticament sobre quina hauria de
ser l’estructura de les relacions entre Espanya i Catalunya.
Només des d’una posició de nacionalisme intransigent es pot mantenir que la qüestió
de la independència de Catalunya sigui un
tema sobre el qual ni tan sols es pot obrir el debat democràtic; només
des d’una posició il·liberal es pot considerar preferible la limitació
dels drets fonamentals civils i polítics.
El silenci d’Europa, que liquida l’afer
com una qüestió interna a Espanya, és deplorable i perillós. És un signe
de debilitat de les institucions europees, no de força, i contribueix a
la radicalització del conflicte, no a la seva resolució. Si la UE
accepta la criminalització de la protesta pacífica i de la desobediència
civil en un país membre de la rellevància d’Espanya, els que són
amenaçats són els drets de tots els demòcrates, no només dels catalans,
sinó dels espanyols i dels europeus. I aquest silenci és fins i tot
vergonyós quan el Parlament Europeu prohibeix als polítics catalans
refugiats a l’estranger participar en una conferència organitzada a les
seves instal·lacions tot permetent, gairebé simultàniament, un debat
anti-catalanista promogut per Vox, un partit espanyol d’extrema dreta,
obertament i programàticament homòfob, masclista, xenòfob.
És preocupant també l’escassa atenció
d’una part de la premsa, l’opinió i els intel·lectuals del nostre país
envers aquesta qüestió. En l’escenari descrit, creiem, al contrari, que
és totalment necessari el compromís i el control vigilant de tots
aquells que es preocupen per la protecció dels drets, els valors
democràtics i els principis consagrats en els propis tractats de la UE.
Demanem, com a ciutadans europeus,
l’alliberament dels presos catalans, el retorn a una situació de
normalitat democràtica i l’obertura d’un diàleg polític sobre la
qüestió, l’únic camí que pot conduir a una solució coherent amb els
valors de la democràcia.
El destí de Catalunya és el nostre destí i el destí de tot Europa.»
Un Guàrdia Civil fa aparèixer Guardiola al Suprem però no sap identificar Rovira
Judici al procés
Un Guàrdia Civil fa aparèixer Guardiola al Suprem però no sap identificar Rovira
Marta LasalasMadrid. Dimecres, 20 de març de 2019
1 minut
El sergent de la Guàrdia Civil S51761E, que ha analitzat els correus
de Jordi Cuixart, ha explicat al fiscal Fidel Cadena que entre les dades
d’interès dels mails del president d'Òmnium hi va localitzar un correu
de l'exentrenador del Barça Pep Guardiola amb una crida a la comunitat
internacional.
Amb tot, quan l’advocat Benet Salellas li ha demanat la raó per la qual considerava d’interès aquest missatge, l’agent ha argumentat que “podia tenir interès pel que s’estava investigant, prevaricació, malversació...”
“Estava investigat en el procediment policial Pep Guardiola?”, ha seguit interrogant Salellas. De sobte, però, qui ha perdut interès en el tema ha estat l’agent que s’ha espolsat la pregunta amb un “jo feia anàlisi”.
L’advocat ha canviat de tema i ha demanat pels correus que es feia referència a Marta Rovira Martínez. Salellas li ha demanat si sabia qui era. “Sé la seva imatge però no sabria si és ANC o Òmnium o ERC...?” ha replicat.
Salellas ha argumentat que a l’anàlisi es diu que és la secretaria general d’ERC i que per això li demanava. "No sabria dir-li", ha replicat. “És la mateixa persona que Marta Rovira Vergès?”, ha insistit Salellas. “Ho desconec”, ha respost l’analista.
Guardiola ha aparegut un altre cop en l'interrogatori a l'agent de la Guàrdia Civil B40743H quan Salellas ha tornat a demanar per les raons que fan aparèixer l'entrenador del City entre els correus analitzats. "Suposo que per la utilització de personatges públics, ja que volien internacionalitzar el procés", ha argumentat la guàrdia civil.
Amb tot, quan l’advocat Benet Salellas li ha demanat la raó per la qual considerava d’interès aquest missatge, l’agent ha argumentat que “podia tenir interès pel que s’estava investigant, prevaricació, malversació...”
“Estava investigat en el procediment policial Pep Guardiola?”, ha seguit interrogant Salellas. De sobte, però, qui ha perdut interès en el tema ha estat l’agent que s’ha espolsat la pregunta amb un “jo feia anàlisi”.
L’advocat ha canviat de tema i ha demanat pels correus que es feia referència a Marta Rovira Martínez. Salellas li ha demanat si sabia qui era. “Sé la seva imatge però no sabria si és ANC o Òmnium o ERC...?” ha replicat.
Salellas ha argumentat que a l’anàlisi es diu que és la secretaria general d’ERC i que per això li demanava. "No sabria dir-li", ha replicat. “És la mateixa persona que Marta Rovira Vergès?”, ha insistit Salellas. “Ho desconec”, ha respost l’analista.
Guardiola ha aparegut un altre cop en l'interrogatori a l'agent de la Guàrdia Civil B40743H quan Salellas ha tornat a demanar per les raons que fan aparèixer l'entrenador del City entre els correus analitzats. "Suposo que per la utilització de personatges públics, ja que volien internacionalitzar el procés", ha argumentat la guàrdia civil.
diumenge, 17 de març del 2019
Ramón Cotarelo: ‘La sentència és escrita per ordre directa del rei’
16.03.2019 21:50
Ramón Cotarelo (Madrid, 1943) s’ha instal·lat a Sant Julià de Ramis. Acaba de publicar el llibre Discurso a la nación catalana
(Ara Llibres) i ja enllesteix un altre assaig sobre l’esquerra
espanyola. Catedràtic emèrit de ciència política de la UNED,
intel·lectual i escriptor, s’ha implicat a fons en la causa de la
independència de Catalunya. Rep VilaWeb en una cafeteria de Sant Julià
de Ramis i respon a les preguntes en un català acabat d’estrenar i que
millora cada dia. En algun moment, però, passa al castellà. ‘Els matisos
són importants’, diu.
Explica que ara té una vida tranquil·la i que, a Madrid, la seva família havia arribat a una situació límit. És partidari de sortir de l’atzucac actual de la política catalana amb una confrontació directa amb l’estat espanyol i creu que la sentència del judici contra el procés ja està escrita, dictada per Felipe VI.
—Ara viviu a Sant Julià de Ramis. Com us hi sentiu?
—Molt bé. Com a casa. La vida m’ha canviat molt, per bé. És un plaer tenir veïns amb qui pots parlar. A Madrid era impossible.
—Parlar de política, voleu dir?
—Sí. La política ho envaeix tot. No es pot diferenciar. És present a tot arreu i en tot moment. Sobretot, si tens una certa significació. Els meus veïns a Madrid no són coneguts, però jo sí. Sóc conegut per una certa manera de veure la qüestió catalana, com diuen ells. Estic molt tranquil també pels meus fills. Són adolescents i els assetjaven a l’escola.
—Pel fet que defenseu el dret d‘autodeterminació?
—Sí, absolutament. Diumenge mateix, el meu fill gran va rebre un whatsapp d’un antic company d’escola que deia ‘Visca Espanya, puta Catalunya’. Això havia anat intensificant-se, i no podíem estar tota l’estona pendents de quines coses els poguessin passar. També em van entrar a casa. A despenjar una bandera republicana espanyola, imagineu-vos! Si hagués arribat a penjar una estelada… [Riu.] Van entrar una nit i la van arrencar.
—És a dir, que us vau traslladar a Catalunya per aquesta situació que patíeu a Madrid?
—Hi ha tres raons. Una és aquesta, evidentment. Una segona és que si tu expresses una determinada posició que implica una manera de viure i solidaritzar-te, tens l’obligació de predicar amb l’exemple. No n’hi ha prou de parlar, calen fets. Si tu penses, com jo ho penso, que el teu estat és injust i que defensa una injustícia en nom teu, què fas? Pots resistir, comprometre’t, i què més? Pots afegir-te a aquells qui són tractats injustament. La tercera raó és canviar una cultura per una altra. Donar als fills la possibilitat d’aprendre dues llengües, dues cultures. Una que ja tenen i una altra de nova. És molt enriquidor.
—Acabeu de publicar el llibre Discurso a la nación catalana. Alerteu que en el judici contra el procés es presenten les opinions com a delictes, que a ulls del tribunal hi ha ‘delictes d‘opinió‘. Ho podeu explicar?
—És una vella tradició europea. La llibertat d’expressió com a dret de pensar i expressar allò que penses és un dret molt recent. Les guerres de religió eren guerres de consciència. Tu no pots pensar i creure allò que el poder no vol que pensis ni creguis. Pensàvem que havíem conquerit aquest dret, però els drets no són mai segurs. Els has de defensar contínuament perquè te’ls poden prendre. El franquisme perseguia les opinions i perseguia consciències, tenia presos polítics i presos de consciència. La llibertat d’expressió és el dret més fonamental de tots, perquè sense aquest dret no pots protestar si ataquen els altres drets. És la primera línia de defensa. No pot haver-hi límits a la llibertat d’expressió, com diuen tota una colla d’imbècils. Els jutges, fiscals, mitjans de Madrid i polítics diuen que hi ha delictes d’opinió. L’independentisme és una ideologia, una opinió, i ha de tenir la mateixa llibertat que la resta. No és el cas. Hi ha un substrat previ a la consciència dels jutges que creuen que ser independentista ja és per se un delicte.
—Creieu que la sentència ja la tenen escrita?
—És una manera de parlar, però sí, és clar. Crec fermament que ja és escrita, per ordre directa del rei. La seva intervenció sobre el judici, fa uns dies, va ser absolutament innecessària. La va fer al Mobile. En un congrés de noves tecnologies. Quin és el sentit d’obviar tot això i tornar a amenaçar i parlar de la constitució sense la por de caure en el ridícul més espantós? Que un rei que deu el seu tron a una decisió d’un genocida parli de democràcia i estat de dret… La monarquia té un principi de legitimitat dinàstic, amb quin dret parla de democràcia als súbdits? És estúpid!
—Heu tancat una llista de la CUP i el 21-D vau tancar la llista d‘ERC. Ara que vénen eleccions, us han ofert d’anar a cap llista?
—No, no. Però, a més, aquestes ofertes tenen un valor simbòlic. Em van trucar, primer, David Fernàndez i, després, Gabriel Rufián. Vaig dir-li que no m’agradava gens que no hi hagués una llista única, però ho vaig acceptar. Però això no significa res, jo aniria a qualsevol llista independentista si m’ho demanessin, perquè no demano res. No hi ha cap dubte que vinc de l’esquerra i que sóc d’esquerres, però estic d’acord que ara mateix la qüestió nacional té prioritat sobre la qüestió social. Crec que sóc coherent. Aniria una altra vegada a la llista d’ERC, sens dubte. Però no crec que m’ho proposin.
—Per què?
—Perquè, amb més claredat o menys, tots hem jugat a rebaixar allò que es preveia com una manca de sintonia i acord. Però ha arribat un moment que ja no es pot continuar així. A mi em fot haver d’escriure si són independentistes o no. Però és que no hi ha més remei. Entenc que els electors tenim el dret de saber si votem un partit que només és independentista i vol la República catalana o bé té un pla B per a una hipotètica confederació ibèrica de pobles lliures. ERC no pacta amb independentistes catalans i pacta amb Bildu. No hi tinc res en contra, em sembla meravellós, però són dos discursos que no tenen res a veure. Junqueras presumeix d’historiador, però això és una manca de perspectiva històrica acollonant. Primer, perquè fa la impressió que intenta imitar una cosa absurda. És a dir, que li passarà com a Companys, que va entrar a la presó per trenta anys i al cap de sis mesos era president de la Generalitat. Doncs no. I segon, ostres!, és que no ha quedat clar, des d’una perspectiva històrica, que aquest moment és únic? Si deixem passar aquesta oportunitat, amb el merder que tenen a Madrid, i els donem la possibilitat de guanyar unes eleccions a Catalunya, ens faran miques! És una irresponsabilitat molt gran.
—Creieu que la batalla electoral ho empantanega tot?
—Sí. És una pena. Crec que l’únic qui no ho fa és Carles Puigdemont. Em fa aquesta impressió. I crec que ho ha demostrat. Les paraules no són suficients, calen fets. Que proposés d’anar segon en una llista unitària a les europees em sembla definitiu. Això és predicar amb els fets. Aquest home, essent ell el president i Junqueras el vice-president, volia anar de segon. Què més vols? Tampoc no puc oblidar haver sentit dir a Joan Tardà, a qui tinc tant de respecte –és això, que fot de tota aquesta història, que els d’ERC són molt bona gent i m’hi duc molt bé–, li he sentit dir que si s’ha de sacrificar Puigdemont, se’l sacrifica. I dius, un moment, com ho he d’entendre, això? Quan em pregunten si dubto si Junqueras mira més pel país que per ell mateix: sí, en dubto. Però si dius que s’ha de sacrificar a Puigdemont, és que ni ho dubtes.
—Tardà ha dit en una entrevista a La Vanguardia que el referèndum haurà de ser entre la independència i una proposta que presenti el govern espanyol. Hi esteu d’acord?
—Puc dir tranquil·lament que estic d’acord amb moltes coses que ha dit Tardà. Aquesta és la idea d’un referèndum pactat i, és clar, si és pactat és perquè hi ha un acord. Pots pactar això, sí. Per què no? Però a veure, jo vull el referèndum i el meu és: independència, sí o no. Considero que pactar és una concessió per ànim de cordialitat. I dir a uns senyors que no tan sols no s’han guanyat el dret de fer una proposta sinó que ni tan sols la tenen, ja és prou generós. Per què diu, Tardà, que som 50-50, si el CEO diu que vora el 60% dels catalans són favorables a la independència? Per què ho rebaixa? Coi, no ho rebaixis! No ho rebaixis fins on diu el senyor Sánchez. El meu referèndum és sí o no, unilateral i ràpid.
—Sou partidari de convocar un altre referèndum, doncs?
—Deixeu-m’ho pensar… Dependrà de les circumstàncies. És evident que, en la situació que som, algú o alguna cosa ha de ser un punt de ruptura. Un segon referèndum és un punt possible. Hi ha molta gent que pot dir ‘però si ja en vam fer un’. Sí, però mira on som…
—I què canviaria respecte de l’1-O?
—Podem esperar la reacció de l’adversari. Estem condemnats a prendre mesures que tinguin un risc de resposta que impliqui aquesta ruptura. Si no vaig equivocat, la tàctica de l’adversari és no moure’s, deixar que això es podreixi. Per això, la millor cosa que podem fer per a ajudar-los és no fer res. La situació només es deslloriga amb una confrontació. I aquesta confrontació ha d’arribar. Hem de provar que sigui incruenta, no violenta i que surti bé. És a dir, convocar un segon referèndum té la funcionalitat de mantenir-nos en la iniciativa política. Una confrontació política, no armada. Tenim el perfecte dret de fer-ho. Algú pot dir que ja ho hem fet, i sí, ens quedem amb l’1-O. Però què proposes ara? Fer-lo eficaç. Digues-me com. Qualsevol cosa que sigui fer eficaç el mandat del Primer d’Octubre és travessar la línia de la legalitat. Em sembla bé, també. Aquest és el joc, estem així. La línia de la legalitat és molt llarga, has de pensar per on entres. Probablement, per on tinguis menys resistència o més suport. Però sigui com sigui, hem de ser nosaltres. Ells es moren de ganes d’entrar aquí, aplicar el 155 i tot a prendre pel sac. Però no ho faran, perquè saben que això és un vesper. Necessiten una causa. La nostra posició és molt fotuda, perquè has de provocar això sense donar peu perquè es justifiqui una repressió. Tinc una gran admiració per Quim Torra. Crec que sense ser un polític de professió, ho fa de meravella.
—Al llibre comenteu que els processos d’independència són imprevisibles. Que es pot accelerar tot en quaranta dies o que poden passar quaranta anys. En quina situació es troba el procés català?
—Com més aviat, millor, òbviament. Alguna vegada m’han dit que posi data. No pots saber-ho. Hi intervenen molts cercles concèntrics i molts actors. Com diuen els economistes, hi ha el principi de ceteris paribus. És a dir, si es manté tot igual –el context internacional, la situació econòmica…– quin inconvenient hi hauria que a les eleccions catalanes vinents –quan toquin, no pas avançades– hi hagi una majoria independentista clara? Com la que hi ha ara. Que hi hagi unitat d’acció real de les forces independentistes i, efectivament, es reprodueixi la situació, es declari la República i es declari la independència de manera formal. A partir d’aquí, què pot passar? No ho sabem.
—Si es torna a declarar la independència i es vol fer efectiva de debò, cal un control del territori, una legitimació interna dels catalans contraris a la independència…
—Si hi ha hagut unes eleccions entremig i hi ha un resultat com el que dibuixa el CEO, no estaríem autoritzats a dirigir-nos a la minoria no independentista, donant-los totes les garanties, i forçant el nostre dret de fer eficaç la voluntat reiteradament exposada per l’electorat? Perquè, coi: 2014, 2015, octubre del 2017, desembre del 2017… I una altra vegada quan toqui.
—La reacció de l’estat espanyol pot tornar a ser la mateixa.
—La de sempre. És clar. Som en una situació en què no ens en sortirem sense una confrontació. El nostre interès és rebaixar la confrontació perquè sigui no violenta, i si n’hi ha, que sigui de l’estat. Però, alhora, el nostre interès és que hi hagi una iniciativa permanent per a assolir el nostre objectiu. Perquè tenir-lo allà i anar esperant… Esperant què? Que hi hagi una reacció de l’estat? No n’hi haurà, si no la provoques. I el joc és que has de provocar-la jugant amb tots els factors. La comunitat internacional ara està freda, però és que es pot posar molt terrible. Tot suma. Mentre les coses siguin com són, què en podem esperar? Però per què hem de suposar que no canviaran? Per què l’esquerra espanyola no pot veure d’una punyetera vegada que és el ximple útil de la dreta? La manera que consideren d’enfocar la qüestió catalana no té sortida. Per això m’hauria agradat que la CUP anés a les eleccions espanyoles, perquè els de Podem els diguessin que són els amics del 3%… Per això ells no convoquen a la manifestació de dissabte a Madrid. Ni Podem ni Esquerra Unida. Hi convoquen els passerells. La situació és volàtil i les fitxes es mouen molt. Els espanyols tenen eleccions. La cosa més probable, tocant ferro, és que la situació es reprodueixi, que no puguin formar majories. L’independentisme pot tenir la clau, però per a fer què? I quin govern no poden formar? Potser pacten el PSOE i el PP, la gran coalició. Com sempre ha volgut Felipe González. La cosa que dóna imatge d’estat, els dos partits dinàstics i tradicionals.
—Per què vau dir que la independència podria arribar abans de la segona meitat del 2019?
—Perquè quan un paio amb mala llet et pregunta una cosa perquè llepis, la millor cosa que pots fer és llepar. Tant hi fa. Qui pot predir el futur? Demanar a un paio que predigui alguna cosa, que sigui profeta, és demostrar que ets ximple. Sí, el 3 d’abril del 2019. No s’ha complert. I què, pensaves que es compliria?
—I per què vau demanar al president Mas que escrivís el pròleg del llibre? Ell diu que no ho sap.
—Té molta gràcia que l’escrivís, i demostra que té categoria. Perquè l’originalitat del moment actual, d’aquest moviment que pren forma a partir de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, és la transversalitat. És el fet que la reivindicació nacional s’avantposi a la qüestió social. Que la burgesia catalana s’hagi fet independentista és essencial i fonamental, és revolucionari. Pot sembla sorprenent i en podríem parlar durant una setmana. Jo sostinc que la burgesia és una classe revolucionària. És la classe que ha fet les revolucions. Els altres han parlat molt, però ells les han fetes. Podem fer una crítica al capitalisme salvatge establert per la burgesia, sens dubte. Però és una classe revolucionària. Qui ha fet la revolució anglesa, la nord-americana, la francesa? La burgesia.
—La revolució russa i les derivades van ser proletàries.
—Era una revolució proletària i ha durat el temps que ha durat. Als diferents països. Ho sento molt, però les revolucions proletàries, comunistes, que eren calcades a la francesa, però que volien ser-ne la negació, han donat el resultat que han donat. Més aviat decebedor. En fi, no es tracta de tornar a una vella tendència. Es tracta de reconèixer un fet fonamental. L’independentisme català ha estat sempre dividit per una línia de classe. La burgesia era pactista. Cambó i la Lliga eren com eren i en aquella època els independentistes de pedra picada eren els d’ERC; i els altres, uns botiflers, peix al cove, la puta i Ramoneta i tot això. S’ha acabat. Ara la burgesia és independentista. Per les raons que sigui. La CUP podria fer un seminari per a examinar quines estranyes raons psicològiques han portat la burgesia catalana a fer-se independentista [riu].
—…
—Això dóna al moviment una legitimitat transclassista que necessitem. No pots identificar un moviment d’alliberament nacional com aquest amb un partit, per molt que no t’agradi. Resulta que, aquí, aquesta parcialitat partidista del moviment independentista s’ha trencat per convertir-se en un moviment emancipador de tota la societat, que aparca els conflictes legítims per a un segon moment. Qui representa això millor que Mas? L’home que té un peu a la tradició burgesa, fins i tot del pujolisme més corrupte, i un altre a l’obertura a l’independentisme? Això va simbolitzar-se amb l’abraçada de David Fernàndez i Artur Mas que el bo de Pablo Iglesias no va entendre, però qualsevol que conegui tot això una mica ho entén. Aquella abraçada té una importància icònica i de profunditat molt forta. Si després recordem que Mas va ser l’objecte de les ires de la CUP per a llençar-lo a la paperera de la història i que va tenir els nassos d’enretirar-se, de posar el moviment davant dels seus interessos personals, crec que és de justícia reconèixer-li aquell mèrit. I si no l’hi volen reconèixer, reconèixer-li que té el patrimoni embargat. Això no ho fa qualsevol. Hi ha moltes circumstàncies que fan que, encara que jo no coincideixi amb Mas en res, cregui que és un deure de justícia de reconèixer el mèrit que té haver obert el camí, haver-se posat al capdavant de la causa, haver-se enretirat en el seu moment i, tanmateix, continuar dins la batalla. No s’hi ha girat en contra. Això és molt important. Si tu lluites contra la injustícia, t’has de situar al costat de qui és tractat injustament. Com Mas.
Podeu comprar Discurso a la nación catalana a la Botiga de VilaWeb
Explica que ara té una vida tranquil·la i que, a Madrid, la seva família havia arribat a una situació límit. És partidari de sortir de l’atzucac actual de la política catalana amb una confrontació directa amb l’estat espanyol i creu que la sentència del judici contra el procés ja està escrita, dictada per Felipe VI.
—Ara viviu a Sant Julià de Ramis. Com us hi sentiu?
—Molt bé. Com a casa. La vida m’ha canviat molt, per bé. És un plaer tenir veïns amb qui pots parlar. A Madrid era impossible.
—Parlar de política, voleu dir?
—Sí. La política ho envaeix tot. No es pot diferenciar. És present a tot arreu i en tot moment. Sobretot, si tens una certa significació. Els meus veïns a Madrid no són coneguts, però jo sí. Sóc conegut per una certa manera de veure la qüestió catalana, com diuen ells. Estic molt tranquil també pels meus fills. Són adolescents i els assetjaven a l’escola.
—Pel fet que defenseu el dret d‘autodeterminació?
—Sí, absolutament. Diumenge mateix, el meu fill gran va rebre un whatsapp d’un antic company d’escola que deia ‘Visca Espanya, puta Catalunya’. Això havia anat intensificant-se, i no podíem estar tota l’estona pendents de quines coses els poguessin passar. També em van entrar a casa. A despenjar una bandera republicana espanyola, imagineu-vos! Si hagués arribat a penjar una estelada… [Riu.] Van entrar una nit i la van arrencar.
—És a dir, que us vau traslladar a Catalunya per aquesta situació que patíeu a Madrid?
—Hi ha tres raons. Una és aquesta, evidentment. Una segona és que si tu expresses una determinada posició que implica una manera de viure i solidaritzar-te, tens l’obligació de predicar amb l’exemple. No n’hi ha prou de parlar, calen fets. Si tu penses, com jo ho penso, que el teu estat és injust i que defensa una injustícia en nom teu, què fas? Pots resistir, comprometre’t, i què més? Pots afegir-te a aquells qui són tractats injustament. La tercera raó és canviar una cultura per una altra. Donar als fills la possibilitat d’aprendre dues llengües, dues cultures. Una que ja tenen i una altra de nova. És molt enriquidor.
—Acabeu de publicar el llibre Discurso a la nación catalana. Alerteu que en el judici contra el procés es presenten les opinions com a delictes, que a ulls del tribunal hi ha ‘delictes d‘opinió‘. Ho podeu explicar?
—És una vella tradició europea. La llibertat d’expressió com a dret de pensar i expressar allò que penses és un dret molt recent. Les guerres de religió eren guerres de consciència. Tu no pots pensar i creure allò que el poder no vol que pensis ni creguis. Pensàvem que havíem conquerit aquest dret, però els drets no són mai segurs. Els has de defensar contínuament perquè te’ls poden prendre. El franquisme perseguia les opinions i perseguia consciències, tenia presos polítics i presos de consciència. La llibertat d’expressió és el dret més fonamental de tots, perquè sense aquest dret no pots protestar si ataquen els altres drets. És la primera línia de defensa. No pot haver-hi límits a la llibertat d’expressió, com diuen tota una colla d’imbècils. Els jutges, fiscals, mitjans de Madrid i polítics diuen que hi ha delictes d’opinió. L’independentisme és una ideologia, una opinió, i ha de tenir la mateixa llibertat que la resta. No és el cas. Hi ha un substrat previ a la consciència dels jutges que creuen que ser independentista ja és per se un delicte.
—Creieu que la sentència ja la tenen escrita?
—És una manera de parlar, però sí, és clar. Crec fermament que ja és escrita, per ordre directa del rei. La seva intervenció sobre el judici, fa uns dies, va ser absolutament innecessària. La va fer al Mobile. En un congrés de noves tecnologies. Quin és el sentit d’obviar tot això i tornar a amenaçar i parlar de la constitució sense la por de caure en el ridícul més espantós? Que un rei que deu el seu tron a una decisió d’un genocida parli de democràcia i estat de dret… La monarquia té un principi de legitimitat dinàstic, amb quin dret parla de democràcia als súbdits? És estúpid!
—Heu tancat una llista de la CUP i el 21-D vau tancar la llista d‘ERC. Ara que vénen eleccions, us han ofert d’anar a cap llista?
—No, no. Però, a més, aquestes ofertes tenen un valor simbòlic. Em van trucar, primer, David Fernàndez i, després, Gabriel Rufián. Vaig dir-li que no m’agradava gens que no hi hagués una llista única, però ho vaig acceptar. Però això no significa res, jo aniria a qualsevol llista independentista si m’ho demanessin, perquè no demano res. No hi ha cap dubte que vinc de l’esquerra i que sóc d’esquerres, però estic d’acord que ara mateix la qüestió nacional té prioritat sobre la qüestió social. Crec que sóc coherent. Aniria una altra vegada a la llista d’ERC, sens dubte. Però no crec que m’ho proposin.
—Per què?
—Perquè, amb més claredat o menys, tots hem jugat a rebaixar allò que es preveia com una manca de sintonia i acord. Però ha arribat un moment que ja no es pot continuar així. A mi em fot haver d’escriure si són independentistes o no. Però és que no hi ha més remei. Entenc que els electors tenim el dret de saber si votem un partit que només és independentista i vol la República catalana o bé té un pla B per a una hipotètica confederació ibèrica de pobles lliures. ERC no pacta amb independentistes catalans i pacta amb Bildu. No hi tinc res en contra, em sembla meravellós, però són dos discursos que no tenen res a veure. Junqueras presumeix d’historiador, però això és una manca de perspectiva històrica acollonant. Primer, perquè fa la impressió que intenta imitar una cosa absurda. És a dir, que li passarà com a Companys, que va entrar a la presó per trenta anys i al cap de sis mesos era president de la Generalitat. Doncs no. I segon, ostres!, és que no ha quedat clar, des d’una perspectiva històrica, que aquest moment és únic? Si deixem passar aquesta oportunitat, amb el merder que tenen a Madrid, i els donem la possibilitat de guanyar unes eleccions a Catalunya, ens faran miques! És una irresponsabilitat molt gran.
—Creieu que la batalla electoral ho empantanega tot?
—Sí. És una pena. Crec que l’únic qui no ho fa és Carles Puigdemont. Em fa aquesta impressió. I crec que ho ha demostrat. Les paraules no són suficients, calen fets. Que proposés d’anar segon en una llista unitària a les europees em sembla definitiu. Això és predicar amb els fets. Aquest home, essent ell el president i Junqueras el vice-president, volia anar de segon. Què més vols? Tampoc no puc oblidar haver sentit dir a Joan Tardà, a qui tinc tant de respecte –és això, que fot de tota aquesta història, que els d’ERC són molt bona gent i m’hi duc molt bé–, li he sentit dir que si s’ha de sacrificar Puigdemont, se’l sacrifica. I dius, un moment, com ho he d’entendre, això? Quan em pregunten si dubto si Junqueras mira més pel país que per ell mateix: sí, en dubto. Però si dius que s’ha de sacrificar a Puigdemont, és que ni ho dubtes.
—Tardà ha dit en una entrevista a La Vanguardia que el referèndum haurà de ser entre la independència i una proposta que presenti el govern espanyol. Hi esteu d’acord?
—Puc dir tranquil·lament que estic d’acord amb moltes coses que ha dit Tardà. Aquesta és la idea d’un referèndum pactat i, és clar, si és pactat és perquè hi ha un acord. Pots pactar això, sí. Per què no? Però a veure, jo vull el referèndum i el meu és: independència, sí o no. Considero que pactar és una concessió per ànim de cordialitat. I dir a uns senyors que no tan sols no s’han guanyat el dret de fer una proposta sinó que ni tan sols la tenen, ja és prou generós. Per què diu, Tardà, que som 50-50, si el CEO diu que vora el 60% dels catalans són favorables a la independència? Per què ho rebaixa? Coi, no ho rebaixis! No ho rebaixis fins on diu el senyor Sánchez. El meu referèndum és sí o no, unilateral i ràpid.
—Sou partidari de convocar un altre referèndum, doncs?
—Deixeu-m’ho pensar… Dependrà de les circumstàncies. És evident que, en la situació que som, algú o alguna cosa ha de ser un punt de ruptura. Un segon referèndum és un punt possible. Hi ha molta gent que pot dir ‘però si ja en vam fer un’. Sí, però mira on som…
—I què canviaria respecte de l’1-O?
—Podem esperar la reacció de l’adversari. Estem condemnats a prendre mesures que tinguin un risc de resposta que impliqui aquesta ruptura. Si no vaig equivocat, la tàctica de l’adversari és no moure’s, deixar que això es podreixi. Per això, la millor cosa que podem fer per a ajudar-los és no fer res. La situació només es deslloriga amb una confrontació. I aquesta confrontació ha d’arribar. Hem de provar que sigui incruenta, no violenta i que surti bé. És a dir, convocar un segon referèndum té la funcionalitat de mantenir-nos en la iniciativa política. Una confrontació política, no armada. Tenim el perfecte dret de fer-ho. Algú pot dir que ja ho hem fet, i sí, ens quedem amb l’1-O. Però què proposes ara? Fer-lo eficaç. Digues-me com. Qualsevol cosa que sigui fer eficaç el mandat del Primer d’Octubre és travessar la línia de la legalitat. Em sembla bé, també. Aquest és el joc, estem així. La línia de la legalitat és molt llarga, has de pensar per on entres. Probablement, per on tinguis menys resistència o més suport. Però sigui com sigui, hem de ser nosaltres. Ells es moren de ganes d’entrar aquí, aplicar el 155 i tot a prendre pel sac. Però no ho faran, perquè saben que això és un vesper. Necessiten una causa. La nostra posició és molt fotuda, perquè has de provocar això sense donar peu perquè es justifiqui una repressió. Tinc una gran admiració per Quim Torra. Crec que sense ser un polític de professió, ho fa de meravella.
—Al llibre comenteu que els processos d’independència són imprevisibles. Que es pot accelerar tot en quaranta dies o que poden passar quaranta anys. En quina situació es troba el procés català?
—Com més aviat, millor, òbviament. Alguna vegada m’han dit que posi data. No pots saber-ho. Hi intervenen molts cercles concèntrics i molts actors. Com diuen els economistes, hi ha el principi de ceteris paribus. És a dir, si es manté tot igual –el context internacional, la situació econòmica…– quin inconvenient hi hauria que a les eleccions catalanes vinents –quan toquin, no pas avançades– hi hagi una majoria independentista clara? Com la que hi ha ara. Que hi hagi unitat d’acció real de les forces independentistes i, efectivament, es reprodueixi la situació, es declari la República i es declari la independència de manera formal. A partir d’aquí, què pot passar? No ho sabem.
—Si es torna a declarar la independència i es vol fer efectiva de debò, cal un control del territori, una legitimació interna dels catalans contraris a la independència…
—Si hi ha hagut unes eleccions entremig i hi ha un resultat com el que dibuixa el CEO, no estaríem autoritzats a dirigir-nos a la minoria no independentista, donant-los totes les garanties, i forçant el nostre dret de fer eficaç la voluntat reiteradament exposada per l’electorat? Perquè, coi: 2014, 2015, octubre del 2017, desembre del 2017… I una altra vegada quan toqui.
—La reacció de l’estat espanyol pot tornar a ser la mateixa.
—La de sempre. És clar. Som en una situació en què no ens en sortirem sense una confrontació. El nostre interès és rebaixar la confrontació perquè sigui no violenta, i si n’hi ha, que sigui de l’estat. Però, alhora, el nostre interès és que hi hagi una iniciativa permanent per a assolir el nostre objectiu. Perquè tenir-lo allà i anar esperant… Esperant què? Que hi hagi una reacció de l’estat? No n’hi haurà, si no la provoques. I el joc és que has de provocar-la jugant amb tots els factors. La comunitat internacional ara està freda, però és que es pot posar molt terrible. Tot suma. Mentre les coses siguin com són, què en podem esperar? Però per què hem de suposar que no canviaran? Per què l’esquerra espanyola no pot veure d’una punyetera vegada que és el ximple útil de la dreta? La manera que consideren d’enfocar la qüestió catalana no té sortida. Per això m’hauria agradat que la CUP anés a les eleccions espanyoles, perquè els de Podem els diguessin que són els amics del 3%… Per això ells no convoquen a la manifestació de dissabte a Madrid. Ni Podem ni Esquerra Unida. Hi convoquen els passerells. La situació és volàtil i les fitxes es mouen molt. Els espanyols tenen eleccions. La cosa més probable, tocant ferro, és que la situació es reprodueixi, que no puguin formar majories. L’independentisme pot tenir la clau, però per a fer què? I quin govern no poden formar? Potser pacten el PSOE i el PP, la gran coalició. Com sempre ha volgut Felipe González. La cosa que dóna imatge d’estat, els dos partits dinàstics i tradicionals.
—Per què vau dir que la independència podria arribar abans de la segona meitat del 2019?
—Perquè quan un paio amb mala llet et pregunta una cosa perquè llepis, la millor cosa que pots fer és llepar. Tant hi fa. Qui pot predir el futur? Demanar a un paio que predigui alguna cosa, que sigui profeta, és demostrar que ets ximple. Sí, el 3 d’abril del 2019. No s’ha complert. I què, pensaves que es compliria?
—I per què vau demanar al president Mas que escrivís el pròleg del llibre? Ell diu que no ho sap.
—Té molta gràcia que l’escrivís, i demostra que té categoria. Perquè l’originalitat del moment actual, d’aquest moviment que pren forma a partir de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, és la transversalitat. És el fet que la reivindicació nacional s’avantposi a la qüestió social. Que la burgesia catalana s’hagi fet independentista és essencial i fonamental, és revolucionari. Pot sembla sorprenent i en podríem parlar durant una setmana. Jo sostinc que la burgesia és una classe revolucionària. És la classe que ha fet les revolucions. Els altres han parlat molt, però ells les han fetes. Podem fer una crítica al capitalisme salvatge establert per la burgesia, sens dubte. Però és una classe revolucionària. Qui ha fet la revolució anglesa, la nord-americana, la francesa? La burgesia.
—La revolució russa i les derivades van ser proletàries.
—Era una revolució proletària i ha durat el temps que ha durat. Als diferents països. Ho sento molt, però les revolucions proletàries, comunistes, que eren calcades a la francesa, però que volien ser-ne la negació, han donat el resultat que han donat. Més aviat decebedor. En fi, no es tracta de tornar a una vella tendència. Es tracta de reconèixer un fet fonamental. L’independentisme català ha estat sempre dividit per una línia de classe. La burgesia era pactista. Cambó i la Lliga eren com eren i en aquella època els independentistes de pedra picada eren els d’ERC; i els altres, uns botiflers, peix al cove, la puta i Ramoneta i tot això. S’ha acabat. Ara la burgesia és independentista. Per les raons que sigui. La CUP podria fer un seminari per a examinar quines estranyes raons psicològiques han portat la burgesia catalana a fer-se independentista [riu].
—…
—Això dóna al moviment una legitimitat transclassista que necessitem. No pots identificar un moviment d’alliberament nacional com aquest amb un partit, per molt que no t’agradi. Resulta que, aquí, aquesta parcialitat partidista del moviment independentista s’ha trencat per convertir-se en un moviment emancipador de tota la societat, que aparca els conflictes legítims per a un segon moment. Qui representa això millor que Mas? L’home que té un peu a la tradició burgesa, fins i tot del pujolisme més corrupte, i un altre a l’obertura a l’independentisme? Això va simbolitzar-se amb l’abraçada de David Fernàndez i Artur Mas que el bo de Pablo Iglesias no va entendre, però qualsevol que conegui tot això una mica ho entén. Aquella abraçada té una importància icònica i de profunditat molt forta. Si després recordem que Mas va ser l’objecte de les ires de la CUP per a llençar-lo a la paperera de la història i que va tenir els nassos d’enretirar-se, de posar el moviment davant dels seus interessos personals, crec que és de justícia reconèixer-li aquell mèrit. I si no l’hi volen reconèixer, reconèixer-li que té el patrimoni embargat. Això no ho fa qualsevol. Hi ha moltes circumstàncies que fan que, encara que jo no coincideixi amb Mas en res, cregui que és un deure de justícia de reconèixer el mèrit que té haver obert el camí, haver-se posat al capdavant de la causa, haver-se enretirat en el seu moment i, tanmateix, continuar dins la batalla. No s’hi ha girat en contra. Això és molt important. Si tu lluites contra la injustícia, t’has de situar al costat de qui és tractat injustament. Com Mas.
Podeu comprar Discurso a la nación catalana a la Botiga de VilaWeb
Subscriure's a:
Missatges (Atom)