dijous, 20 de desembre del 2018
dilluns, 17 de desembre del 2018
dimarts, 4 de desembre del 2018
diumenge, 11 de novembre del 2018
Nacionalistes catalans i bascos controlaran el Congrés, segons un sondeig de 'La Vanguardia'
Eleccions generals
Nacionalistes catalans i bascos controlaran el Congrés, segons un sondeig de 'La Vanguardia'
El NacionalFoto: EFE
Barcelona. Dissabte, 10 de novembre de 2018
1 minut
Els partits nacionalistes catalans i bascos catalans controlarien el Congrés en unes eventuals eleccions generals, segons un sondeig de GAD3 per La Vanguardia. A Catalunya, ERC sumaria dos escons, de 9 a 11, i el PDeCat en baixaria dos, de 8 a 6. Al País Basc, El PNB en guanyaria un, passaria de 5 a 6, i EH Bildu es quedaria amb dos escons. D'aquesta manera, els partits nacionalistes seguirien tenint la clau de la cambra espanyola.
El PSOE lideraria la intenció de vot i i pujaria de 85 a 109 diputats, mentre que el PP perdria un terç dels seus votants i passaria de 137 a 92 escons. Ciutadans duplicaria l'estimació de vots i passaria de 32 a 75 diputats i Podemos descendiria dels 71 actuals a 48.
Si ara PP i Ciutadans sumen 169 diputats, el sondeig els atorga 167 per les pròximes eleccions, una xifra a la que se li podria sumar un escó del partit d'ultradreta Vox. Per tant, aquests partits no aconseguirien la majoria absoluta que requereix el Congrés (176 diputats). Per altra banda, PSOE i Podemos també en sumarien 157 i necessitarien el suport d'ERC, el PNB i el PDeCAT per aconseguir la majoria.
Per tant, segons aquest sondeig, la governabilitat de l'Estat espanyol tornaria a estar en mans dels partits nacionalistes catalans i bascos.
El PSOE lideraria la intenció de vot i i pujaria de 85 a 109 diputats, mentre que el PP perdria un terç dels seus votants i passaria de 137 a 92 escons. Ciutadans duplicaria l'estimació de vots i passaria de 32 a 75 diputats i Podemos descendiria dels 71 actuals a 48.
Si ara PP i Ciutadans sumen 169 diputats, el sondeig els atorga 167 per les pròximes eleccions, una xifra a la que se li podria sumar un escó del partit d'ultradreta Vox. Per tant, aquests partits no aconseguirien la majoria absoluta que requereix el Congrés (176 diputats). Per altra banda, PSOE i Podemos també en sumarien 157 i necessitarien el suport d'ERC, el PNB i el PDeCAT per aconseguir la majoria.
Per tant, segons aquest sondeig, la governabilitat de l'Estat espanyol tornaria a estar en mans dels partits nacionalistes catalans i bascos.
Pérez Royo i Losada: ‘Ciutadans pot anar més enllà que Vox’
06.11.2018 21:50
El règim del 78 s’ha exhaurit. Hi
ha símptomes evidents aquests dies que posen de manifest l’erosió d’un
pilar fonamental de dret com la justícia. La cúpula judicial espanyola
és polititzada, actua per impulsos polítics en casos com el cas de
l’impost de les hipoteques, el judici contra l’1-O i la reprimenda
d’Estrasburg per la manca d’imparcialitat en el judici que va condemnar
Otegi. Tot això és un efecte més d’aquest esgotament d’un sistema que va
néixer tutelat per l’exèrcit i la dreta i limitat per una monarquia
sense legitimitat. El professor de dret constitucional Javier Pérez Royo
i el periodista i politòleg Antón Losada s’han unit per a discutir en
el llibre Constitución: la reforma inevitable (Roca Editorial)
la possibilitat d’actualitzar la constitució espanyola i la possibilitat
real de reformar Espanya perquè pugui donar un resposta política i
democràtica al procés de Catalunya cap a la independència. Una de les
conclusions a què arriben és inquietant: sí, la constitució es pot
reformar, però és possible que sigui per a involucionar.
—Què us sembla l’espectacle del Suprem amb les hipoteques?
—Javier Pérez Royo [J. P. R.]: El Tribunal Suprem s’ha ficat en un embolic del qual li serà difícil de sortir, i de sortir-ne bé. Primer, per la manera com es va reaccionar: quan hi ha un afer que afecta la banca immediatament reaccionen, cosa que no ha passat mai en cap altre cas. I en segon lloc perquè ara augmentaran els litigis d’una manera significativa. Perquè és un afer que a més d’una dimensió administrativa en té una altra de civil. I ens trobarem amb un problema que anirà creixent, que la pilota es farà més grossa i que no se sap on acabarà. Del punt de vista de la seguretat jurídica és fatal. L’error del Suprem ha estat claríssim, i que el president del tribunal hagi hagut de demanar perdó i tot… El cost de reputació per al Suprem és molt gran.
—Antón Losada [A. L.]: Molts tenim la sensació que la justícia, i especialment el Suprem, té vares de mesurar i ritmes diferents, depenent de què es tracti.
—Un símptoma més d’erosió d’un pilar d’un estat de dret com la justícia.
—A. L: I això pot refermar encara més la sensació que té molta gent que el judici a l’1-O no serà just i que la condemna ja és escrita. És així.
—J. P. R: Aquí hi ha hagut una decisió judicial, que ha suscitat una reacció política. La decisió del president de la sala sobre les hipoteques és una decisió política, no pas jurisdiccional. Vista la sentència i la repercussió que va tenir, va decidir de convocar el ple per a revisar-lo.
—A. L.: Perquè afectava la banca.
—J. P. R.: És clar! Vull dir que hi ha una reacció política immediata, una reacció de govern. El president de la sala no va actuar com un òrgan jurisdiccional, sinó com un òrgan polític, i ho porta a un òrgan integrat per tots els magistrats que componen la sala i que són els que prenen la decisió definitiva sobre aquesta matèria. És aquesta reacció política que fa que els ciutadans desconfiïn.
—Aviat començarà el judici de l’1-O. Com condicionarà el debat que exposeu, d’actualitzar la constitució espanyola? Hi haurà un trencament.
—J. P. R.: És que hi ha una quantitat brutal de drets fonamentals vulnerats. Hi ha una gent en presó preventiva que no hi haurien d’haver estat ni un moment; s’ha vulnerat el dret del jutge ordinari predeterminat per la llei, que en cap cas no podia ser el Tribunal Suprem; s’ha vulnerat el dret de la segona instància, pel fet que ha intervingut el Suprem; s’ha vulnerat el principi de legitimació democràtica, perquè no s’ha acceptat la decisió del tribunal superior de Slesvig-Holstein: no es pot actuar contra Puigdemont i, en canvi, actuaran contra els consellers. Per tant, manca el pressupòsit constitucional perquè es pugui obrir el judici oral contra tots. Hi ha una quantitat de vulneracions de drets fonamentals terrible. És una corrupció del procés penal absoluta.
—Com poden arribar a un extrem com aquest, judicialment?
—J. P. R.: Perquè saben que en última instància el Tribunal Constitucional no s’atrevirà a dir-los res quan se li plantegi el recurs d’empara. I al cap de sis o set anys el Tribunal Europeu de Drets Humans dictarà sentència.
—I ells ja s’hauran jubilat.
—A. L.: Però és que tampoc no és la primera vegada que passa.
—J. P. R.: Mireu la sentència d’ara a Estrasburg sobre el judici a Otegi.
—A. L.: En una part de la magistratura espanyola es va instal·lar la idea que la gravetat i l’excepcionalitat dels esdeveniments justificava una aplicació excepcional de les regles jurídiques. Això ha passat en la sentència que acabem de conèixer sobre el cas Bateragune i passa en el cas català. Per això la justícia espanyola s’endú les rebolcades que s’endú a Europa. Perquè quan aquests casos arriben a Europa, l’argument que la situació és excepcional i requereix mesures excepcionals topa amb un altre argument que té molt més valor: que això és dret penal i no hi ha lloc per a situacions excepcionals. Tot això que passa amb el judici al procés és excepcional; des del moment en què es troba al Suprem…
—J. P. R.: El delicte de rebel·lió!
—A. L.: És que l’escrit d’acusació de la fiscalia… algú ha demanat a la fiscalia com pretén justificar un delicte de rebel·lió sense cridar a declarar com a testimoni cap dels membres del govern contra el qual hi va haver suposadament aquella rebel·lió? Perquè efectivament testifiquin que sí, que hi va haver rebel·lió. Com es demostrarà un delicte de rebel·lió sense cridar a declarar el govern que va haver d’encarar aquella rebel·lió? Un govern que, per cert, ens va dir que tot estava bé, tot estava controlat i que no hi havia hagut referèndum. Aquesta és la dimensió jurídica. La dimensió política: això enrareix l’ambient polític, el posa en tensió, l’hiperventila. L’any vinent tot serà força irreal, perquè tindrem un cicle electoral llarguíssim i el judici. Hi haurà molta escenificació, que impossibilitarà un debat una mica més serè, el que requereix activar un procés de reforma constitucional. L’any que ve, impossible. El judici passarà, hi haurà una sentència i veurem què diu; les eleccions passaran, en veurem el resultat, i després jo crec que la hiperventilació baixarà una mica.
—Fins i tot després de la sentència?
—A. L.: Sí. La sentència és una incògnita, i sóc dels que creuen que no és escrita.
—J. P. R.: D’aquí a la sentència hi haurà un moviment polític molt intens. I jurídic. Poden passar moltes coses. És clar que en relació amb la sentència, amb la qualificació jurídica que ha fet la fiscalia en el seu escrit, ja s’han llançat els daus. Perquè realment el delicte de rebel·lió no hi és, i això se sap perfectament. Llarena va haver de retirar l’ordre de detenció dels tribunals europeus quan va tenir la resposta del tribunal alemany sobre Puigdemont.
—Que va dir que no hi havia hagut rebel·lió.
—J. P. R.: És que la sentència del tribunal alemany és molt expressiva. Es va posar les mans al cap. En el primer argument jurídic que exposa diu que en la llarguíssima experiència del tribunal en matèria d’extradició, no havien vist mai res de semblant. L’ordre és completament atípica; és l’expressió que utilitza. I diu que no hi va haver delicte de rebel·lió, i el jutge escocès, el belga i el suís li haurien dit el mateix. A Europa no és rebel·lió, però a Espanya, sí.
—A. L.: L’argument d’Espanya és que això ha estat molt greu i no pot quedar així, i ha de ser castigat. Però el dret penal exigeix una cosa que es diu tipicitat. I això no hi encaixa.
—J. P. R.: Què passarà? No ho podem saber. El jutge alemany no discuteix els fets; que hi va haver tants incidents? Sí. Que hi havia gent davant dels col·legis, sí. Però és que això no és delicte de rebel·lió. Tot es construeix sobre una cosa falsa. I tot això impedeix de parlar de política. Quan un tribunal de justícia entra amb aquestes decisions impedeix de parlar políticament. La moció de censura va reeixir perquè el nacionalisme, al voltant del qual hi va haver un cordó sanitari després de l’1-O, fa que es trenqui aquest cordó, i passa a ser un actor polític. Per això surt Sánchez, però ara es torna a construir el cordó sanitari: amb els nacionalistes no es pot anar enlloc, que és el discurs de Rivera i de Casado.
—Quan parleu de reformar la constitució, no caldria resoldre abans la situació de Catalunya, si ha d’encaixar a Espanya o ha de ser independent?
—A. L.: És que no és tan sols un problema català. El problema territorial d’Espanya, que diuen alguns, ni Catalunya és la primera que el formula ni l’única. Una altra cosa és el nivell de conflicte que hi hagi, però tenim el precedent del pla Ibarretxe. S’ha de resoldre si és possible de construir un nou consens amb la idea que Espanya és un estat plurinacional amb diverses realitats nacionals; que l’Espanya del segle XXI ha de ser el resultat d’un acord entre nacions i ciutadans iguals. Aquest és el debat que s’ha d’obrir. Hem de veure si som capaços d’arribar a un acord constitucional sobre aquesta premissa: tots acceptem que Espanya és un estat plurinacional. I ara seiem i parlem de com construir-lo. Però pensar que ara arreglem això de Catalunya no és del tot correcte, perquè Espanya té un problema de definir-se a si mateixa què vol ser el segle XXI.
—J. P. R.: En la Segona República, sense la guerra, és possible que s’hagués arribat a un estat federal. Però no hi va haver temps. I en la constitució del 1978 s’arriba a un compromís, una mena de drecera, que és l’estat de les autonomies. L’estat no pot ser unitari i centralista perquè hi ha unes demandes que no es poden desatendre. I se cerca una fórmula per a obrir vies per a un procés de descentralització política que acabi en un estat polític descentralitzat. I allí es defineix amb claredat la posició de Catalunya i el País Basc i es deixen pràcticament sense definir les de totes les altres. I, d’acord amb els compromisos que hi ha a la constitució mitjançant el desenvolupament de la constitució, es construeix l’estat de les autonomies. Però Espanya no ha fet mai un pacte constituent per a definir la seva estructura. Aquest és el problema que tenim: quina estructura territorial té Espanya? Fins ara no ho hem fet mai i ara mateix això presenta problemes. La conflictivitat a què s’ha arribat a Catalunya i que potencialment pot arribar el País Basc en la mesura que s’avanci en alguna solució a Catalunya pot suscitar problemes a la resta de l’estat.
—A. L.: Javier, no és conflictivitat. O em reconeixeu o me’n vaig. Això diu Catalunya. I la resposta és que no, que no estan disposats a reconèixer-ho. El 1978 aguanta relativament bé fins a la segona legislatura d’Aznar. És aleshores quan tot rebenta, quan la dreta diu que no, que fins aquí hem arribat i ni una passa més. Perquè tots hem treballat entenent que les autonomies era on es podia arribar, però que es podria revisar…
—Es veu que el 1978 era un límit, i no un punt de partida, com dieu al llibre.
—A. L.: Per a la dreta és així. I la segona legislatura d’Aznar és la primera vegada que ho fa explícit, que diu obertament que aquest és el límit. I és quan hi ha la reacció en el cas basc i en el cas català.
—I hi ha hagut intents des de Catalunya de renovar el pacte, de negociar l’encaix, però això no es respecta. I molta gent a Catalunya diu que per què cal participar en una reforma de la constitució, havent-ne vist el resultat? Que per això paga més la pena anar-se’n.
—A. L.: Si s’ha demostrat que no és un acord entre iguals, què vol dir reconeixement nacional? No vol dir tan sols més competències o més pressupost. Vol dir que vostè em reconeix com a nació. Sóc sobirà, i no he de demanar autorització per a aprovar les meves lleis fonamentals, i els acords a què arribem no són entre un superior i un inferior, sinó entre iguals. Això és un estat plurinacional. La dreta espanyola sobretot ha de dir si està disposada a negociar això, i la resposta ara sobre la taula és que no. I jo no crec que es pugui sostenir.
—J. P. R.: El 1978 s’arriba a un acord amb Catalunya fonamentalment. Que consisteix a dir que pactem, i el pacte el sotmetem a referèndum. De manera que ni Catalunya pot imposar a l’estat un estatut d’autonomia amb què no estigui d’acord ni l’estat pot imposar un estatut sense el consentiment dels ciutadans. El pacte entre els dos parlaments amb l’última paraula dels ciutadans de Catalunya. Què passa després de la sentència del 2010 del TC? Que els ciutadans de Catalunya diuen que de què serveix el referèndum, si el tribunal desautoritza el pacte? Per això el trànsit cap al referèndum del dret de decidir. El referèndum, que era el punt d’arribada, ara passa a ser el punt de partida. Això és el que fa difícil que es pugui resoldre el problema a Catalunya sense un referèndum. A causa de la posició de l’estat espanyol i de PP, Cs i PSOE, hi ha resistència que es faci el referèndum com a punt de partida.
—Penseu que és inevitable un referèndum acordat a Catalunya?
—A. L.: Sí. No en tinc cap dubte. Perquè és l’única sortida. Qualsevol situació necessita una legitimació a les urnes. És indiscutible. Una altra cosa és què es votarà.
—J. P. R.: Sánchez ha estat el primer president espanyol d’ençà del 2010 que ha reconegut que a Catalunya hi ha un estatut que no és el que van votar els ciutadans i que això s’ha de resoldre votant. El problema és què es vota i com es fa. Perquè un nou estatut d’autonomia… Buf.
—A. L.: Hi ha coses que han canviat. Ja no hi ha un partit que representi la monopolització de la dreta i que pugui blocar qualsevol solució. Fins ara reformar la constitució, eixamplar l’àmbit d’autonomia, tenia un impediment estructural, que era que el PP podia blocar qualsevol intent de reforma. Sense el PP no sortien els comptes. Això ha desaparegut; la dreta es dividirà, i cap partit no tindrà la possibilitat de blocar solucions. I és necessari trobar una solució.
—J. P. R.: Però la dreta s’ha radicalitzat més.
—A. L.: Jo crec que és una posició conjuntural. Hi haurà un partit que guanyarà, no sé quin, i un altre que perdrà, i aquest dirà que no pot continuar competint en aquest terreny, perquè perd.
—J. P. R.: La radicalització que hi ha i la utilització política de Catalunya les veiem en les eleccions andaluses. La dreta espanyola arriba a Andalusia a unes eleccions en què no es parla d’Andalusia.
—A. L.: És un discurs que et serveix per a guanyar eleccions, però no per a governar. No pots governar amb aquest discurs.
—J. P. R.: Doncs jo tinc curiositat per a saber-ne el resultat. Perquè la posició que mantenen tant PSOE com Podem és que hem de parlar d’Andalusia i vostès només fan que resoldre els seus problemes de conflictivitat, entre vostès, per a veure quin gall s’imposa utilitzant Catalunya. Com ho rebrà, això, la ciutadania andalusa?
—Pot ser un bon termòmetre per a veure fins a quin punt la radicalització de la dreta té base electoral.
—J. P. R.: Sí, veurem quina receptivitat té.
—Penseu que l’auge de Vox és un símptoma d’això o és una anècdota?
—A. L.: L’auge de Vox és un artifici. Qui li dóna visibilitat són el PP i Ciutadans. El votant de dretes espanyol se situa entre el 6 i el 7 en una escala de 0 a 10, essent 10 l’extrema dreta. Són lluny de Vox. No s’havien proposat mai de votar Vox. Qui l’ha oberta, aquesta porta? El PP i Ciutadans. Hi ha uns senyors que competeixen amb nosaltres i amb qui compartim moltes idees. En el marc mental d’un votant de dretes, una opció que fins ara era fora, els seus partits els la inclouen. Per què? Perquè les direccions de PP i Ciutadans són molt més pròximes a les posicions ideològiques de Vox que no els seus votants. Segons el CIS, els votants de PP i Ciutadans situen sistemàticament els seus partits un punt i mig a la seva dreta. Quan els dirigents del PP diuen que hi ha una fuita de votants del PP a Vox en realitat parlen de si mateixos. Perquè s’hi troben còmodes, amb el discurs de Vox. Això els dóna visibilitat. El fenomen de la dreta extrema a Espanya i a Europa és que a Europa els partits conservadors van haver de reaccionar davant la irrupció d’aquestes forces. Aquí reaccionen al no-res.
—Senyor Pérez Royo, dieu que Ciutadans pot esdevenir el gran partit d’extrema dreta d’Espanya.
—J. P. R.: Sí, és que aquesta és la deriva que agafa Ciutadans. Ho hem vist amb l’acte a Altsasu, o en aquest altre que volen fer a Madrid contra els indults. Contra els indults d’una sentència que no existeix!
—A. L.: Ciutadans pot anar cap aquí, però el PP no. Perquè t’imagines Núñez Feijóo donant suport a un discurs de dreta extrema del PP durant gaire temps? No. Te l’imagines donant suport a les propostes de recentralització del PP? No, mai de la vida. Perquè el PP és el que és, un partit de dretes, conservador, però no és dreta extrema. Ciutadans no té aquesta restricció, i pot anar més enllà que Vox. No té estructura territorial, és un partit de trenta mil militants.
—J. P. R.: Ciutadans no ha viscut encara la restricció que significa haver de governar. Quan ets a l’oposició pots dir el que et doni la gana. I s’han trobat en aquest procés en una lluita acarnissada amb el PP per veure qui guanya; perquè veuen que aquesta és la seva, si aconsegueixen desbancar el PP en aquest moment en l’ordre preferencial del vot. Tenint en compte tots els casos de corrupció pendents que té el PP, puc fer-lo desaparèixer, substituir-lo. Això el porta a un discurs extrem i a fer coses com la d’Altsasu. El PP hi ha d’acabar enviant el seu president, perquè no pot no donar suport a la Guàrdia Civil. És una deriva que fa impossible el govern; tu no pots governar Espanya de cap de les maneres; el País Basc i Catalunya formen part de la constitució material d’aquest país. Un país que volen mantenir unit però fent una política que n’impedeix la governació. I veiem la radicalització que hi ha ara mateix, la lluita caïnita per un espai electoral petitíssim, que se’l disputen tres partits.
—Realment és tan petit aquest espai?
—A. L.: Sí.
—J. P. R.: Aquest espai és petitíssim, però pot acabar arrossegant en una competició electoral un gran nombre de gent. És el que ha fet Trump.
—A. L.: Aquest espai és petit, no creix, representa entre l’1,5% i el 2% de l’electorat.
—J. P. R.: Però pot arrossegar més gent, eh?
—És l’espai de l’extrema dreta declarada. Amb el discurs del PP i Cs no pot haver augmentat?
—A. L.: El PP té una memòria històrica, que és que ja sap què li passa quan va a l’extrem, que perd eleccions. Quan el PP ha guanyat eleccions, ho ha aconseguit anant cap al centre. Cap a l’extrema dreta no hi ha votants; i si hi vas massa, cedeixes el centre al PSOE. Si alguna cosa ha après el PP és que les eleccions les guanyen pel centre. Ara ens trobem en una situació conjuntural, amb un problema de lideratge i amb un competidor que no tenies i que t’ha forçat a extremar el discurs. Però tard o d’hora hauran d’anar al centre.
—Quan parleu de la possibilitat de reformar la constitució, no penseu que potser sí que es podrà fer, però per involucionar? Per recentralitzar i retallar drets?
—A. L.: Ah, i tant. Fins ara gairebé totes les ofertes per a reformar-la eren per a més: més descentralització, més reconeixement… Ara hi haurà ofertes de menys, també. Començar el procés de reforma constitucional no vol dir que acabi amb més reconeixement; pot acabar amb menys. Tant en el reconeixement nacional com en drets socials. Hi ha qui vol blindar drets, les pensions, etc. Però n’hi ha que volen llevar-ho de la constitució, perquè és política econòmica.
—Què us sembla l’espectacle del Suprem amb les hipoteques?
—Javier Pérez Royo [J. P. R.]: El Tribunal Suprem s’ha ficat en un embolic del qual li serà difícil de sortir, i de sortir-ne bé. Primer, per la manera com es va reaccionar: quan hi ha un afer que afecta la banca immediatament reaccionen, cosa que no ha passat mai en cap altre cas. I en segon lloc perquè ara augmentaran els litigis d’una manera significativa. Perquè és un afer que a més d’una dimensió administrativa en té una altra de civil. I ens trobarem amb un problema que anirà creixent, que la pilota es farà més grossa i que no se sap on acabarà. Del punt de vista de la seguretat jurídica és fatal. L’error del Suprem ha estat claríssim, i que el president del tribunal hagi hagut de demanar perdó i tot… El cost de reputació per al Suprem és molt gran.
—Antón Losada [A. L.]: Molts tenim la sensació que la justícia, i especialment el Suprem, té vares de mesurar i ritmes diferents, depenent de què es tracti.
—Un símptoma més d’erosió d’un pilar d’un estat de dret com la justícia.
—A. L: I això pot refermar encara més la sensació que té molta gent que el judici a l’1-O no serà just i que la condemna ja és escrita. És així.
—J. P. R: Aquí hi ha hagut una decisió judicial, que ha suscitat una reacció política. La decisió del president de la sala sobre les hipoteques és una decisió política, no pas jurisdiccional. Vista la sentència i la repercussió que va tenir, va decidir de convocar el ple per a revisar-lo.
—A. L.: Perquè afectava la banca.
—J. P. R.: És clar! Vull dir que hi ha una reacció política immediata, una reacció de govern. El president de la sala no va actuar com un òrgan jurisdiccional, sinó com un òrgan polític, i ho porta a un òrgan integrat per tots els magistrats que componen la sala i que són els que prenen la decisió definitiva sobre aquesta matèria. És aquesta reacció política que fa que els ciutadans desconfiïn.
—Aviat començarà el judici de l’1-O. Com condicionarà el debat que exposeu, d’actualitzar la constitució espanyola? Hi haurà un trencament.
—J. P. R.: És que hi ha una quantitat brutal de drets fonamentals vulnerats. Hi ha una gent en presó preventiva que no hi haurien d’haver estat ni un moment; s’ha vulnerat el dret del jutge ordinari predeterminat per la llei, que en cap cas no podia ser el Tribunal Suprem; s’ha vulnerat el dret de la segona instància, pel fet que ha intervingut el Suprem; s’ha vulnerat el principi de legitimació democràtica, perquè no s’ha acceptat la decisió del tribunal superior de Slesvig-Holstein: no es pot actuar contra Puigdemont i, en canvi, actuaran contra els consellers. Per tant, manca el pressupòsit constitucional perquè es pugui obrir el judici oral contra tots. Hi ha una quantitat de vulneracions de drets fonamentals terrible. És una corrupció del procés penal absoluta.
—Com poden arribar a un extrem com aquest, judicialment?
—J. P. R.: Perquè saben que en última instància el Tribunal Constitucional no s’atrevirà a dir-los res quan se li plantegi el recurs d’empara. I al cap de sis o set anys el Tribunal Europeu de Drets Humans dictarà sentència.
—I ells ja s’hauran jubilat.
—A. L.: Però és que tampoc no és la primera vegada que passa.
—J. P. R.: Mireu la sentència d’ara a Estrasburg sobre el judici a Otegi.
—A. L.: En una part de la magistratura espanyola es va instal·lar la idea que la gravetat i l’excepcionalitat dels esdeveniments justificava una aplicació excepcional de les regles jurídiques. Això ha passat en la sentència que acabem de conèixer sobre el cas Bateragune i passa en el cas català. Per això la justícia espanyola s’endú les rebolcades que s’endú a Europa. Perquè quan aquests casos arriben a Europa, l’argument que la situació és excepcional i requereix mesures excepcionals topa amb un altre argument que té molt més valor: que això és dret penal i no hi ha lloc per a situacions excepcionals. Tot això que passa amb el judici al procés és excepcional; des del moment en què es troba al Suprem…
—J. P. R.: El delicte de rebel·lió!
—A. L.: És que l’escrit d’acusació de la fiscalia… algú ha demanat a la fiscalia com pretén justificar un delicte de rebel·lió sense cridar a declarar com a testimoni cap dels membres del govern contra el qual hi va haver suposadament aquella rebel·lió? Perquè efectivament testifiquin que sí, que hi va haver rebel·lió. Com es demostrarà un delicte de rebel·lió sense cridar a declarar el govern que va haver d’encarar aquella rebel·lió? Un govern que, per cert, ens va dir que tot estava bé, tot estava controlat i que no hi havia hagut referèndum. Aquesta és la dimensió jurídica. La dimensió política: això enrareix l’ambient polític, el posa en tensió, l’hiperventila. L’any vinent tot serà força irreal, perquè tindrem un cicle electoral llarguíssim i el judici. Hi haurà molta escenificació, que impossibilitarà un debat una mica més serè, el que requereix activar un procés de reforma constitucional. L’any que ve, impossible. El judici passarà, hi haurà una sentència i veurem què diu; les eleccions passaran, en veurem el resultat, i després jo crec que la hiperventilació baixarà una mica.
—Fins i tot després de la sentència?
—A. L.: Sí. La sentència és una incògnita, i sóc dels que creuen que no és escrita.
—J. P. R.: D’aquí a la sentència hi haurà un moviment polític molt intens. I jurídic. Poden passar moltes coses. És clar que en relació amb la sentència, amb la qualificació jurídica que ha fet la fiscalia en el seu escrit, ja s’han llançat els daus. Perquè realment el delicte de rebel·lió no hi és, i això se sap perfectament. Llarena va haver de retirar l’ordre de detenció dels tribunals europeus quan va tenir la resposta del tribunal alemany sobre Puigdemont.
—Que va dir que no hi havia hagut rebel·lió.
—J. P. R.: És que la sentència del tribunal alemany és molt expressiva. Es va posar les mans al cap. En el primer argument jurídic que exposa diu que en la llarguíssima experiència del tribunal en matèria d’extradició, no havien vist mai res de semblant. L’ordre és completament atípica; és l’expressió que utilitza. I diu que no hi va haver delicte de rebel·lió, i el jutge escocès, el belga i el suís li haurien dit el mateix. A Europa no és rebel·lió, però a Espanya, sí.
—A. L.: L’argument d’Espanya és que això ha estat molt greu i no pot quedar així, i ha de ser castigat. Però el dret penal exigeix una cosa que es diu tipicitat. I això no hi encaixa.
—J. P. R.: Què passarà? No ho podem saber. El jutge alemany no discuteix els fets; que hi va haver tants incidents? Sí. Que hi havia gent davant dels col·legis, sí. Però és que això no és delicte de rebel·lió. Tot es construeix sobre una cosa falsa. I tot això impedeix de parlar de política. Quan un tribunal de justícia entra amb aquestes decisions impedeix de parlar políticament. La moció de censura va reeixir perquè el nacionalisme, al voltant del qual hi va haver un cordó sanitari després de l’1-O, fa que es trenqui aquest cordó, i passa a ser un actor polític. Per això surt Sánchez, però ara es torna a construir el cordó sanitari: amb els nacionalistes no es pot anar enlloc, que és el discurs de Rivera i de Casado.
—Quan parleu de reformar la constitució, no caldria resoldre abans la situació de Catalunya, si ha d’encaixar a Espanya o ha de ser independent?
—A. L.: És que no és tan sols un problema català. El problema territorial d’Espanya, que diuen alguns, ni Catalunya és la primera que el formula ni l’única. Una altra cosa és el nivell de conflicte que hi hagi, però tenim el precedent del pla Ibarretxe. S’ha de resoldre si és possible de construir un nou consens amb la idea que Espanya és un estat plurinacional amb diverses realitats nacionals; que l’Espanya del segle XXI ha de ser el resultat d’un acord entre nacions i ciutadans iguals. Aquest és el debat que s’ha d’obrir. Hem de veure si som capaços d’arribar a un acord constitucional sobre aquesta premissa: tots acceptem que Espanya és un estat plurinacional. I ara seiem i parlem de com construir-lo. Però pensar que ara arreglem això de Catalunya no és del tot correcte, perquè Espanya té un problema de definir-se a si mateixa què vol ser el segle XXI.
—J. P. R.: En la Segona República, sense la guerra, és possible que s’hagués arribat a un estat federal. Però no hi va haver temps. I en la constitució del 1978 s’arriba a un compromís, una mena de drecera, que és l’estat de les autonomies. L’estat no pot ser unitari i centralista perquè hi ha unes demandes que no es poden desatendre. I se cerca una fórmula per a obrir vies per a un procés de descentralització política que acabi en un estat polític descentralitzat. I allí es defineix amb claredat la posició de Catalunya i el País Basc i es deixen pràcticament sense definir les de totes les altres. I, d’acord amb els compromisos que hi ha a la constitució mitjançant el desenvolupament de la constitució, es construeix l’estat de les autonomies. Però Espanya no ha fet mai un pacte constituent per a definir la seva estructura. Aquest és el problema que tenim: quina estructura territorial té Espanya? Fins ara no ho hem fet mai i ara mateix això presenta problemes. La conflictivitat a què s’ha arribat a Catalunya i que potencialment pot arribar el País Basc en la mesura que s’avanci en alguna solució a Catalunya pot suscitar problemes a la resta de l’estat.
—A. L.: Javier, no és conflictivitat. O em reconeixeu o me’n vaig. Això diu Catalunya. I la resposta és que no, que no estan disposats a reconèixer-ho. El 1978 aguanta relativament bé fins a la segona legislatura d’Aznar. És aleshores quan tot rebenta, quan la dreta diu que no, que fins aquí hem arribat i ni una passa més. Perquè tots hem treballat entenent que les autonomies era on es podia arribar, però que es podria revisar…
—Es veu que el 1978 era un límit, i no un punt de partida, com dieu al llibre.
—A. L.: Per a la dreta és així. I la segona legislatura d’Aznar és la primera vegada que ho fa explícit, que diu obertament que aquest és el límit. I és quan hi ha la reacció en el cas basc i en el cas català.
—I hi ha hagut intents des de Catalunya de renovar el pacte, de negociar l’encaix, però això no es respecta. I molta gent a Catalunya diu que per què cal participar en una reforma de la constitució, havent-ne vist el resultat? Que per això paga més la pena anar-se’n.
—A. L.: Si s’ha demostrat que no és un acord entre iguals, què vol dir reconeixement nacional? No vol dir tan sols més competències o més pressupost. Vol dir que vostè em reconeix com a nació. Sóc sobirà, i no he de demanar autorització per a aprovar les meves lleis fonamentals, i els acords a què arribem no són entre un superior i un inferior, sinó entre iguals. Això és un estat plurinacional. La dreta espanyola sobretot ha de dir si està disposada a negociar això, i la resposta ara sobre la taula és que no. I jo no crec que es pugui sostenir.
—J. P. R.: El 1978 s’arriba a un acord amb Catalunya fonamentalment. Que consisteix a dir que pactem, i el pacte el sotmetem a referèndum. De manera que ni Catalunya pot imposar a l’estat un estatut d’autonomia amb què no estigui d’acord ni l’estat pot imposar un estatut sense el consentiment dels ciutadans. El pacte entre els dos parlaments amb l’última paraula dels ciutadans de Catalunya. Què passa després de la sentència del 2010 del TC? Que els ciutadans de Catalunya diuen que de què serveix el referèndum, si el tribunal desautoritza el pacte? Per això el trànsit cap al referèndum del dret de decidir. El referèndum, que era el punt d’arribada, ara passa a ser el punt de partida. Això és el que fa difícil que es pugui resoldre el problema a Catalunya sense un referèndum. A causa de la posició de l’estat espanyol i de PP, Cs i PSOE, hi ha resistència que es faci el referèndum com a punt de partida.
—Penseu que és inevitable un referèndum acordat a Catalunya?
—A. L.: Sí. No en tinc cap dubte. Perquè és l’única sortida. Qualsevol situació necessita una legitimació a les urnes. És indiscutible. Una altra cosa és què es votarà.
—J. P. R.: Sánchez ha estat el primer president espanyol d’ençà del 2010 que ha reconegut que a Catalunya hi ha un estatut que no és el que van votar els ciutadans i que això s’ha de resoldre votant. El problema és què es vota i com es fa. Perquè un nou estatut d’autonomia… Buf.
—A. L.: Hi ha coses que han canviat. Ja no hi ha un partit que representi la monopolització de la dreta i que pugui blocar qualsevol solució. Fins ara reformar la constitució, eixamplar l’àmbit d’autonomia, tenia un impediment estructural, que era que el PP podia blocar qualsevol intent de reforma. Sense el PP no sortien els comptes. Això ha desaparegut; la dreta es dividirà, i cap partit no tindrà la possibilitat de blocar solucions. I és necessari trobar una solució.
—J. P. R.: Però la dreta s’ha radicalitzat més.
—A. L.: Jo crec que és una posició conjuntural. Hi haurà un partit que guanyarà, no sé quin, i un altre que perdrà, i aquest dirà que no pot continuar competint en aquest terreny, perquè perd.
—J. P. R.: La radicalització que hi ha i la utilització política de Catalunya les veiem en les eleccions andaluses. La dreta espanyola arriba a Andalusia a unes eleccions en què no es parla d’Andalusia.
—A. L.: És un discurs que et serveix per a guanyar eleccions, però no per a governar. No pots governar amb aquest discurs.
—J. P. R.: Doncs jo tinc curiositat per a saber-ne el resultat. Perquè la posició que mantenen tant PSOE com Podem és que hem de parlar d’Andalusia i vostès només fan que resoldre els seus problemes de conflictivitat, entre vostès, per a veure quin gall s’imposa utilitzant Catalunya. Com ho rebrà, això, la ciutadania andalusa?
—Pot ser un bon termòmetre per a veure fins a quin punt la radicalització de la dreta té base electoral.
—J. P. R.: Sí, veurem quina receptivitat té.
—Penseu que l’auge de Vox és un símptoma d’això o és una anècdota?
—A. L.: L’auge de Vox és un artifici. Qui li dóna visibilitat són el PP i Ciutadans. El votant de dretes espanyol se situa entre el 6 i el 7 en una escala de 0 a 10, essent 10 l’extrema dreta. Són lluny de Vox. No s’havien proposat mai de votar Vox. Qui l’ha oberta, aquesta porta? El PP i Ciutadans. Hi ha uns senyors que competeixen amb nosaltres i amb qui compartim moltes idees. En el marc mental d’un votant de dretes, una opció que fins ara era fora, els seus partits els la inclouen. Per què? Perquè les direccions de PP i Ciutadans són molt més pròximes a les posicions ideològiques de Vox que no els seus votants. Segons el CIS, els votants de PP i Ciutadans situen sistemàticament els seus partits un punt i mig a la seva dreta. Quan els dirigents del PP diuen que hi ha una fuita de votants del PP a Vox en realitat parlen de si mateixos. Perquè s’hi troben còmodes, amb el discurs de Vox. Això els dóna visibilitat. El fenomen de la dreta extrema a Espanya i a Europa és que a Europa els partits conservadors van haver de reaccionar davant la irrupció d’aquestes forces. Aquí reaccionen al no-res.
—Senyor Pérez Royo, dieu que Ciutadans pot esdevenir el gran partit d’extrema dreta d’Espanya.
—J. P. R.: Sí, és que aquesta és la deriva que agafa Ciutadans. Ho hem vist amb l’acte a Altsasu, o en aquest altre que volen fer a Madrid contra els indults. Contra els indults d’una sentència que no existeix!
—A. L.: Ciutadans pot anar cap aquí, però el PP no. Perquè t’imagines Núñez Feijóo donant suport a un discurs de dreta extrema del PP durant gaire temps? No. Te l’imagines donant suport a les propostes de recentralització del PP? No, mai de la vida. Perquè el PP és el que és, un partit de dretes, conservador, però no és dreta extrema. Ciutadans no té aquesta restricció, i pot anar més enllà que Vox. No té estructura territorial, és un partit de trenta mil militants.
—J. P. R.: Ciutadans no ha viscut encara la restricció que significa haver de governar. Quan ets a l’oposició pots dir el que et doni la gana. I s’han trobat en aquest procés en una lluita acarnissada amb el PP per veure qui guanya; perquè veuen que aquesta és la seva, si aconsegueixen desbancar el PP en aquest moment en l’ordre preferencial del vot. Tenint en compte tots els casos de corrupció pendents que té el PP, puc fer-lo desaparèixer, substituir-lo. Això el porta a un discurs extrem i a fer coses com la d’Altsasu. El PP hi ha d’acabar enviant el seu president, perquè no pot no donar suport a la Guàrdia Civil. És una deriva que fa impossible el govern; tu no pots governar Espanya de cap de les maneres; el País Basc i Catalunya formen part de la constitució material d’aquest país. Un país que volen mantenir unit però fent una política que n’impedeix la governació. I veiem la radicalització que hi ha ara mateix, la lluita caïnita per un espai electoral petitíssim, que se’l disputen tres partits.
—Realment és tan petit aquest espai?
—A. L.: Sí.
—J. P. R.: Aquest espai és petitíssim, però pot acabar arrossegant en una competició electoral un gran nombre de gent. És el que ha fet Trump.
—A. L.: Aquest espai és petit, no creix, representa entre l’1,5% i el 2% de l’electorat.
—J. P. R.: Però pot arrossegar més gent, eh?
—És l’espai de l’extrema dreta declarada. Amb el discurs del PP i Cs no pot haver augmentat?
—A. L.: El PP té una memòria històrica, que és que ja sap què li passa quan va a l’extrem, que perd eleccions. Quan el PP ha guanyat eleccions, ho ha aconseguit anant cap al centre. Cap a l’extrema dreta no hi ha votants; i si hi vas massa, cedeixes el centre al PSOE. Si alguna cosa ha après el PP és que les eleccions les guanyen pel centre. Ara ens trobem en una situació conjuntural, amb un problema de lideratge i amb un competidor que no tenies i que t’ha forçat a extremar el discurs. Però tard o d’hora hauran d’anar al centre.
—Quan parleu de la possibilitat de reformar la constitució, no penseu que potser sí que es podrà fer, però per involucionar? Per recentralitzar i retallar drets?
—A. L.: Ah, i tant. Fins ara gairebé totes les ofertes per a reformar-la eren per a més: més descentralització, més reconeixement… Ara hi haurà ofertes de menys, també. Començar el procés de reforma constitucional no vol dir que acabi amb més reconeixement; pot acabar amb menys. Tant en el reconeixement nacional com en drets socials. Hi ha qui vol blindar drets, les pensions, etc. Però n’hi ha que volen llevar-ho de la constitució, perquè és política econòmica.
dissabte, 10 de novembre del 2018
Carles Puigdemont guanya Pedro Sánchez a Google
Internacionalització
Carles Puigdemont guanya Pedro Sánchez a Google
El NacionalBarcelona. Dissabte, 10 de novembre de 2018
1 minut
El president a l'exili, Carles Puigdemont, ha guanyat el president espanyol, Pedro Sánchez,
a Google els últims tres mesos. Segons mostren les dades de Google
Trends aportades per l'analista i investigador Joe Brew, a Europa, els
darrers 90 dies hi ha més interès en el president català.
A Alemanya, França, els Països Baixos, Suïssa i Bèlgica, Carles Puigdemont supera en cerques relatives a Google el cap de l'executiu espanyol. En especial, a Bèlgica i Suïssa la diferència és àmplia.
Per altra banda, a Espanya, Itàlia, Portugal i el Regne Unit Sánchez s'imposa en cerques, especialment a l'Estat.
A Alemanya, França, els Països Baixos, Suïssa i Bèlgica, Carles Puigdemont supera en cerques relatives a Google el cap de l'executiu espanyol. En especial, a Bèlgica i Suïssa la diferència és àmplia.
Per altra banda, a Espanya, Itàlia, Portugal i el Regne Unit Sánchez s'imposa en cerques, especialment a l'Estat.
Comitè Federal PSOE
Sánchez reivindica el seu govern davant l'amenaça de PP i Ciutadans
Marc Márquez no sortirà al balcó de l’Ajuntament de Cervera per la pancarta de suport als presos polítics
09.11.2018 15:09
El pentacampió del món de MotoGP
Marc Márquez no sortirà demà al balcó de l’Ajuntament de Cervera, la
seva ciutat, en els actes de celebració del seu nou títol, perquè el
consistori no retirarà de l’edifici el cartell de suport als polítics
catalans presos, segons que ha explicat a Europa Press el batlle, Ramon
Royes.
Per qüestions protocol·làries i exigències de les grans empreses que patrocinen el pilot, el FanClub va demanar a l’ajuntament que retirés la pancarta del balcó, cosa que Royes ha descartat, segons que informa el diari Segre.
‘Per a mi no hi ha cap polèmica. En les reunions que hem tingut amb FanClub, els Mossos d’Esquadra, la policia local i els Bombers, va sortir aquesta qüestió. Em van demanar que retirés la pancarta i jo els vaig dir que no es podia retirar’, ha explicat. Ha recordat que la pancarta hi era per un acord del ple per a donar suport als presos polítics. ‘De l’entorn de Márquez ens van dir que ell no sortiria. De la mateixa manera que ells han de respectar la nostra decisió, nosaltres respectem la seva.’
És el segon any que passa això. Segons Royes, ‘en Marc sortirà a la plaça, saludarà als fans i es fotografiarà amb ells com va fer l’any passat’.
Per qüestions protocol·làries i exigències de les grans empreses que patrocinen el pilot, el FanClub va demanar a l’ajuntament que retirés la pancarta del balcó, cosa que Royes ha descartat, segons que informa el diari Segre.
‘Per a mi no hi ha cap polèmica. En les reunions que hem tingut amb FanClub, els Mossos d’Esquadra, la policia local i els Bombers, va sortir aquesta qüestió. Em van demanar que retirés la pancarta i jo els vaig dir que no es podia retirar’, ha explicat. Ha recordat que la pancarta hi era per un acord del ple per a donar suport als presos polítics. ‘De l’entorn de Márquez ens van dir que ell no sortiria. De la mateixa manera que ells han de respectar la nostra decisió, nosaltres respectem la seva.’
És el segon any que passa això. Segons Royes, ‘en Marc sortirà a la plaça, saludarà als fans i es fotografiarà amb ells com va fer l’any passat’.
L’Ajuntament de Cervera denunciarà tres ultres per haver arrencat la pancarta per la llibertat dels presos polítics
10.11.2018 13:31
El batlle de Cervera, Ramon Royes,
ha dit al programa ‘El Suplement’ de Catalunya Ràdio que ‘faran les
denúncies que corresponguin’ després que aquesta matinada, tres
‘energúmens’, segons Royes, hagin arrencat la pancarta que demana la
llibertat dels polítics a la presó que hi havia al balcó de
l’Ajuntament. La pancarta s’ha tornat a col·locar al balcó del
consistori aquest dissabte al matí.
Tot plegat ha passat el dia en què se celebra la festa al pilot cerverí, Marc Márquez, i després de la polèmica generada per la decisió que Marquez no pugi al balcó per evitar fotografies amb la pancarta. ‘Això ja va ser així l’any passat’; ha dit el batlle, que aclareix que ‘no hi ha res que justifiqui que es retiri aquesta pancarta, ni una hora, ni un dia, fins que els presos polítics deixin de ser a presos’.
El batlle creu que ‘s’ha generat una polèmica que no és tal’ i en aquest sentit ha afegit que en les moltes reunions que s’han celebrat per organitzar l’homenatge al pilot ‘es posa sobre la taula la petició de retirar la pancarta, jo dic que no, que penso que no s’ha de retirar i aquí s’ha acabat’. Tanmateix, ha explicat que en cap moment no m’han dit que és per pressió dels patrocinadors’, apunta Royes.s.La pancarta ha tornat a penjar del balcó de l’Ajuntament aquest mateix matí de dissabte.
Tot plegat ha passat el dia en què se celebra la festa al pilot cerverí, Marc Márquez, i després de la polèmica generada per la decisió que Marquez no pugi al balcó per evitar fotografies amb la pancarta. ‘Això ja va ser així l’any passat’; ha dit el batlle, que aclareix que ‘no hi ha res que justifiqui que es retiri aquesta pancarta, ni una hora, ni un dia, fins que els presos polítics deixin de ser a presos’.
El batlle creu que ‘s’ha generat una polèmica que no és tal’ i en aquest sentit ha afegit que en les moltes reunions que s’han celebrat per organitzar l’homenatge al pilot ‘es posa sobre la taula la petició de retirar la pancarta, jo dic que no, que penso que no s’ha de retirar i aquí s’ha acabat’. Tanmateix, ha explicat que en cap moment no m’han dit que és per pressió dels patrocinadors’, apunta Royes.s.La pancarta ha tornat a penjar del balcó de l’Ajuntament aquest mateix matí de dissabte.
L’esquerda sobiranista dels comuns s’eixampla al món local
09.11.2018 21:50
El dia que Elisenda Alamany i Joan
Josep Nuet van presentar Sobiranistes, la plataforma de Catalunya en
Comú crítica amb el rumb del partit, entre el públic assistent hi havia
tres figures del món local considerades referents per haver encapçalat
projectes sobiranistes i d’esquerres guanyadors: el batlle de Cerdanyola
del Vallès, Carles Escolà; l’ex-batllessa de Badalona, Dolors Sabater; i
l’ex-batlle de Sentmenat, Marc Verneda. El 2015, tots tres van assolir
la batllia de la mà de confluències d’esquerres i sobiranistes, encara
que els dos darrers van ser apartats per mocions de censura.
Crònica de la presentació de Sobiranistes: ‘Iniciativa ha estat un entrebanc’
Els moviments tectònics a l’espai més sobiranista de Catalunya en Comú no afecten únicament el partit en l’àmbit nacional, sinó que hi ha uns quants municipis on els càrrecs locals que segueixen les tesis d’Alamany es van desmarcant del calendari oficial per conformar candidatures i construir aliances amb altres partits. Pocs dies abans de la presentació de Sobiranistes, es van presentar Guanyem Girona, impulsat per la CUP, MES i el sector sobiranista dels comuns, i Guanyem Cerdanyola, una proposta política en què EUiA s’afegeix a la candidatura de la CUP i el partit local Compromís per Cerdanyola que ja va portar Escolà a la batllia. A Argentona, els partits que ara governen treballen amb una línia similar i ICV opta per confluir amb la CUP i ERC, i a Sentmenat repetiran l’acord d’EUiA, Podem i Procés Constituent. ‘L’opció per a les municipals, com en l’àmbit nacional, és anar cap a aquesta mena d’aliances amb un projecte sobiranista i progressista’, expliquen fonts de Sobiranistes.
Per part de Catalunya en Comú, però, minimitzen la influència que pugui tenir Sobiranistes i diuen que hi ha altres corrents, com el de Comuns federalistes, que tenen més militants. A banda, resten importància a la possibilitat que en alguns municipis es puguin fer aliances amb actors més enllà dels que conformen Catalunya en Comú. ‘Les municipals no són igual que unes autonòmiques o espanyoles, hi ha moltes realitats diferents’, diuen fonts del partit.
Un paraigua supramunicipal propi
L’Àrea Metropolitana de Barcelona, els consells comarcals i les diputacions són institucions polítiques per sobre els municipis en què els representants s’elegeixen de manera indirecta. És a dir, els ciutadans no els voten directament, sinó que són assignats en funció dels resultats als ajuntaments. Per aquest motiu, les candidatures locals tendeixen a agrupar-se segons el principal partit que les integra. Decidir quin partit supramunicipal representa cada candidatura és un dels grans maldecaps quan es conformen acords de diferents forces.
El 2015, moltes de confluències d’esquerres, com l’Assemblea Ciutadana de Sentmenat, es van aplegar sota la marca d’ICV: Entesa. I unes altres, com Guanyem Badalona, sota la de la CUP: Poble Actiu. De cara al 2019, però, la situació pot ser diferent. Segons que han explicat a VilaWeb fonts de diverses confluències locals, hi ha converses per a construir una nova plataforma supramunicipal que superi Poble Actiu i Entesa per a englobar les confluències d’esquerres i sobiranistes. Aquesta marca també faria de paraigua per a confluències locals com Decidim Ripollet, Alternativa d’Esquerres per Badia i Sant Adrià en Comú.
Crònica de la presentació de Sobiranistes: ‘Iniciativa ha estat un entrebanc’
Els moviments tectònics a l’espai més sobiranista de Catalunya en Comú no afecten únicament el partit en l’àmbit nacional, sinó que hi ha uns quants municipis on els càrrecs locals que segueixen les tesis d’Alamany es van desmarcant del calendari oficial per conformar candidatures i construir aliances amb altres partits. Pocs dies abans de la presentació de Sobiranistes, es van presentar Guanyem Girona, impulsat per la CUP, MES i el sector sobiranista dels comuns, i Guanyem Cerdanyola, una proposta política en què EUiA s’afegeix a la candidatura de la CUP i el partit local Compromís per Cerdanyola que ja va portar Escolà a la batllia. A Argentona, els partits que ara governen treballen amb una línia similar i ICV opta per confluir amb la CUP i ERC, i a Sentmenat repetiran l’acord d’EUiA, Podem i Procés Constituent. ‘L’opció per a les municipals, com en l’àmbit nacional, és anar cap a aquesta mena d’aliances amb un projecte sobiranista i progressista’, expliquen fonts de Sobiranistes.
Per part de Catalunya en Comú, però, minimitzen la influència que pugui tenir Sobiranistes i diuen que hi ha altres corrents, com el de Comuns federalistes, que tenen més militants. A banda, resten importància a la possibilitat que en alguns municipis es puguin fer aliances amb actors més enllà dels que conformen Catalunya en Comú. ‘Les municipals no són igual que unes autonòmiques o espanyoles, hi ha moltes realitats diferents’, diuen fonts del partit.
Un paraigua supramunicipal propi
L’Àrea Metropolitana de Barcelona, els consells comarcals i les diputacions són institucions polítiques per sobre els municipis en què els representants s’elegeixen de manera indirecta. És a dir, els ciutadans no els voten directament, sinó que són assignats en funció dels resultats als ajuntaments. Per aquest motiu, les candidatures locals tendeixen a agrupar-se segons el principal partit que les integra. Decidir quin partit supramunicipal representa cada candidatura és un dels grans maldecaps quan es conformen acords de diferents forces.
El 2015, moltes de confluències d’esquerres, com l’Assemblea Ciutadana de Sentmenat, es van aplegar sota la marca d’ICV: Entesa. I unes altres, com Guanyem Badalona, sota la de la CUP: Poble Actiu. De cara al 2019, però, la situació pot ser diferent. Segons que han explicat a VilaWeb fonts de diverses confluències locals, hi ha converses per a construir una nova plataforma supramunicipal que superi Poble Actiu i Entesa per a englobar les confluències d’esquerres i sobiranistes. Aquesta marca també faria de paraigua per a confluències locals com Decidim Ripollet, Alternativa d’Esquerres per Badia i Sant Adrià en Comú.
Puigdemont, a Trudeau: "No està obligat a donar suport a la independència, però escolti'ns"
Exili
Puigdemont, a Trudeau: "No està obligat a donar suport a la independència, però escolti'ns"
El NacionalFoto: ACN
Barcelona. Dissabte, 10 de novembre de 2018
1 minut
El president Carles Puigdemont ha demanat al cap del govern del Canadà, Justin Trudeau, que escolti Catalunya. En una entrevista publicada al diari canadenc Le Droit,
Puigdemont ha demanat a les autoritats canadenques que no es tracti la
qüestió catalana com un "problema intern". "No està obligat a donar
suport a la independència, però, si us plau, escolti'ns", ha reclamat a Trudeau.
Puigdemont ha advertit la societat canadenca que la repressió espanyola "és un mal senyal per a tots els altres pobles que volen fer la independència en el futur", com ara el Quebec. "Si la democràcia està en perill en algun lloc, la democràcia a tot el món està en perill també", ha dit.
Segons el president, la reacció espanyola al conflicte català és un indici que a Europa encara hi continua havent feixisme i ha explicat que el seu exili a Brussel·les ha de servir per fer una crida internacional contra la vulneració de drets per part de l'Estat.
Puigdemont ha advertit la societat canadenca que la repressió espanyola "és un mal senyal per a tots els altres pobles que volen fer la independència en el futur", com ara el Quebec. "Si la democràcia està en perill en algun lloc, la democràcia a tot el món està en perill també", ha dit.
Segons el president, la reacció espanyola al conflicte català és un indici que a Europa encara hi continua havent feixisme i ha explicat que el seu exili a Brussel·les ha de servir per fer una crida internacional contra la vulneració de drets per part de l'Estat.
El procés d’independència reactiva el catalanisme a Catalunya Nord
09.11.2018 21:50
Una de les conseqüències més
clares del procés d’independència ha estat la mobilització de
solidaritat i de suport que ha generat a Catalunya Nord. Des de la
custòdia secreta de les urnes per al referèndum del primer d’octubre i
el pas dels membres del govern per Pesillà de la Ribera abans
d’emprendre el camí cap a l’exili, ara fa poc més d’un any, fins a les
mobilitzacions de la Diada que es faran avui a Perpinyà, Catalunya Nord
ha tornat a aparèixer amb força al mapa polític dels Països Catalans.
L’eix de la mobilització ha estat la denúncia de la repressió i el
suport als presos polítics, que ha anat més enllà dels cercles polítics
tradicionals del catalanisme i ha superat la frontera dels partits.
La prova d’aquest ressorgiment ha estat la inquietud de les autoritats espanyoles, que han provat d’aturar-lo de manera barroera i, fins i tot, contraproduent. La visita del president Quim Torra al batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, a final d’agost, va disparar les alarmes. Una visita que va servir per a normalitzar les relacions institucionals i durant la qual Pujol va signar el manifest de suport als presos polítics i exiliats impulsat pels batlles de Catalunya Nord. Pujol era el signant número cent i va signar amb un llaç groc a la solapa. L’acte va motivar una carta irada de l’ambaixador espanyol a França al batlle de Perpinyà recriminant-li que hagués rebut el president de la Generalitat i li hagués lliurat la medalla d’or de la ciutat perquè era una figura ‘anticonstitucional’. Pujol es va quedar ‘molt sorprès i molt xocat’ per la carta i va respondre a l’ambaixador que Torra era un president ‘elegit democràticament’. Qualificava la carta d’ingerència i es demanava: ‘Des de quan els càrrecs electes territorials hem de justificar-nos davant Espanya?’ Tot això, una persona que no pertany a cap partit polític nacionalista dels que hi ha implantats a Catalunya Nord, sinó que milita a la Unió per un Moviment Popular (UPM), que agrupa la dreta francesa.
La prova d’aquest ressorgiment ha estat la inquietud de les autoritats espanyoles, que han provat d’aturar-lo de manera barroera i, fins i tot, contraproduent. La visita del president Quim Torra al batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, a final d’agost, va disparar les alarmes. Una visita que va servir per a normalitzar les relacions institucionals i durant la qual Pujol va signar el manifest de suport als presos polítics i exiliats impulsat pels batlles de Catalunya Nord. Pujol era el signant número cent i va signar amb un llaç groc a la solapa. L’acte va motivar una carta irada de l’ambaixador espanyol a França al batlle de Perpinyà recriminant-li que hagués rebut el president de la Generalitat i li hagués lliurat la medalla d’or de la ciutat perquè era una figura ‘anticonstitucional’. Pujol es va quedar ‘molt sorprès i molt xocat’ per la carta i va respondre a l’ambaixador que Torra era un president ‘elegit democràticament’. Qualificava la carta d’ingerència i es demanava: ‘Des de quan els càrrecs electes territorials hem de justificar-nos davant Espanya?’ Tot això, una persona que no pertany a cap partit polític nacionalista dels que hi ha implantats a Catalunya Nord, sinó que milita a la Unió per un Moviment Popular (UPM), que agrupa la dreta francesa.
Però més enllà de la visita institucional de Torra a Perpinyà,
aquests darrers mesos també hi ha hagut gests significatius de polítics
no identificats amb el catalanisme, que militen a les files socialistes o
comunistes, o en el moviment La República en Marxa del centrista
d’Emmanuel Macron. És el cas de la diputada Laurent Gayte, que va
escriure al ministre d’Afers Estrangers francès, Jean-Yves LeDrian, per
denunciar ‘el silenci escruixidor’ del govern sobre els successos a
Catalunya i proposava que l’estat francès fes de mediador entre
Catalunya i Espanya. Una de les coses més interessants de la pregunta de
la diputada del partit de Macron és que remarcava que el referèndum no
era autoritzat però s’havia fet sense violència, desmentint el relat que
fan de l’1-O la justícia i el govern espanyols. Uns dies abans, la
presidenta del Consell del Departament dels Pirineus Orientals, la
socialista Hermeline Malherbe, havia fet una crida als càrrecs electes
nord-catalans a mobilitzar-se per la democràcia al sud de Catalunya.
Molt crítica amb l’orientació que havia pres el conflicte, la socialista
va fer-los una apel·lació oficial a ‘unir i oferir la seva força’ per
exigir la fi de la ‘violència policíaca’, l’alliberament dels dirigents
polítics empresonats i exiliats i la represa del diàleg entre Madrid i
Barcelona. Pocs dies després, de la façana del departament penjava una
pancarta amb el lema ‘Pel respecte de les llibertats i els drets
fonamentals’ escrit en català i en francès. Envoltant la pancarta, dos
llaços grocs, un a cada banda. Aquest edifici cèntric, vora el
Castellet, és al costat de la Prefectura, la representació de l’estat
francès a Catalunya Nord. Una pancarta que no hi és pas, a moltes seus
d’institucions catalanes del sud. Fins i tot, hi ha socialistes de fora
de Catalunya Nord, com la presidenta de la regió d’Occitània, Carole
Delgà, que s’han solidaritzat amb Catalunya. En un piulet recent, Delgà
expressava el suport ‘a la mobilització dels electes dels Pirineus
Orientals en la defensa de les llibertats fonamentals i de la llibertat
d’expressió a Catalunya’.
La clau d’aquestes mobilitzacions la tenen la majoria dels batlles de Catalunya Nord, que van promoure i signar el manifest de suport als presos i exiliats. Presentat el 24 de juliol a Prats de Molló i amb una reacció sense precedents, anava signat per un centenar d’electes que manifestaven la seva solidaritat amb els representants municipals catalans del sud. El text va ser enviat al president de la república francesa, Emmanuel Macron, perquè tingués present que a Catalunya passaven coses a les quals ells no estaven acostumats, segons que va explicar Jean Paul Billés, batlle de Pesillà de la Ribera. Billés subratllava que els signants tenien una ideologia variada i que en cap moment no volien interferir en el procés d’independència de Catalunya, sinó que el document tenia l’objectiu de defensar drets bàsics com ‘la llibertat d’expressió, de reunió i la separació de poders’, i destacava que aquesta era una lluita ‘molt important’ per als municipis nord-catalans. El batlle de Pesillà la Ribera va reclamar que tot Europa es mostrés unànimement en contra de les vulneracions de drets fonamentals dels catalans per part de l’estat espanyol, perquè no es podien permetre.
Tota aquesta actuació institucional s’ha traduït també al carrer, amb un creixement de les mobilitzacions. A més de la presència de llaços grocs a molts municipis, el passat dimarts 30 d’octubre es va fer un acte de suport als presos polítics i als exiliats. Per als organitzadors, era un repte fer una mobilització entre setmana, però va ser un èxit. La plaça de la Victòria es va omplir d’estelades en un acte en què van participar el president Carles Puigdemont, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el represaliat Jordi Pesarrodona. En el seu discurs, Puigdemont va apel·lar als llaços històrics que uneixen ‘nord i sud’ i va defensar que la República catalana es constituiria ‘de baix cap a dalt’ amb ‘tots els catalans’. A més, va animar a continuar els actes de suport al procés d’independència des del nord. Uns actes que tindran continuïtat avui amb la manifestació i l’acte polític convocats per celebrar la Diada de Catalunya Nord.
Per contrarestar aquesta onada de suport social i institucional, l’unionisme espanyol va provar de fer un acte en un hotel de Perpinyà el passat 26 d’octubre. Una entitat pròxima a Ciutadans, Empresaris de Catalunya, va fer una conferència i tan sols hi van assistir vint-i-cinc persones, de les quals vint hi havien arribat amb un minibús del Principat. Deien que l’objectiu era contrarestar la visita del president Quim Torra a Perpinyà i explicar que el procés havia perjudicat l’economia catalana. Però no ho van aconseguir.
La clau d’aquestes mobilitzacions la tenen la majoria dels batlles de Catalunya Nord, que van promoure i signar el manifest de suport als presos i exiliats. Presentat el 24 de juliol a Prats de Molló i amb una reacció sense precedents, anava signat per un centenar d’electes que manifestaven la seva solidaritat amb els representants municipals catalans del sud. El text va ser enviat al president de la república francesa, Emmanuel Macron, perquè tingués present que a Catalunya passaven coses a les quals ells no estaven acostumats, segons que va explicar Jean Paul Billés, batlle de Pesillà de la Ribera. Billés subratllava que els signants tenien una ideologia variada i que en cap moment no volien interferir en el procés d’independència de Catalunya, sinó que el document tenia l’objectiu de defensar drets bàsics com ‘la llibertat d’expressió, de reunió i la separació de poders’, i destacava que aquesta era una lluita ‘molt important’ per als municipis nord-catalans. El batlle de Pesillà la Ribera va reclamar que tot Europa es mostrés unànimement en contra de les vulneracions de drets fonamentals dels catalans per part de l’estat espanyol, perquè no es podien permetre.
Tota aquesta actuació institucional s’ha traduït també al carrer, amb un creixement de les mobilitzacions. A més de la presència de llaços grocs a molts municipis, el passat dimarts 30 d’octubre es va fer un acte de suport als presos polítics i als exiliats. Per als organitzadors, era un repte fer una mobilització entre setmana, però va ser un èxit. La plaça de la Victòria es va omplir d’estelades en un acte en què van participar el president Carles Puigdemont, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el represaliat Jordi Pesarrodona. En el seu discurs, Puigdemont va apel·lar als llaços històrics que uneixen ‘nord i sud’ i va defensar que la República catalana es constituiria ‘de baix cap a dalt’ amb ‘tots els catalans’. A més, va animar a continuar els actes de suport al procés d’independència des del nord. Uns actes que tindran continuïtat avui amb la manifestació i l’acte polític convocats per celebrar la Diada de Catalunya Nord.
Per contrarestar aquesta onada de suport social i institucional, l’unionisme espanyol va provar de fer un acte en un hotel de Perpinyà el passat 26 d’octubre. Una entitat pròxima a Ciutadans, Empresaris de Catalunya, va fer una conferència i tan sols hi van assistir vint-i-cinc persones, de les quals vint hi havien arribat amb un minibús del Principat. Deien que l’objectiu era contrarestar la visita del president Quim Torra a Perpinyà i explicar que el procés havia perjudicat l’economia catalana. Però no ho van aconseguir.
dijous, 8 de novembre del 2018
Puigdemont: ‘El Consell per la República es posarà en funcionament quan hagi aconseguit un milió de suports’
08.11.2018 19:53
Carles Puigdemont (Amer,
Catalunya, 1962) es va iniciar en el periodisme, va arribar a ser batlle
de Girona i va acabar al Palau de la Generalitat. Ara, sense tanta
pressió mediàtica com abans, té la seu a la Casa de la República, a la
pacífica ciutat de Waterloo. No hi ha cap mitjà de comunicació ni
policia, a fora. La porta l’obre un mosso encarregat de la seva
seguretat, però aquest periodista és rebut per Josep Maria Matamala, que
ha acompanyat Carles Puigdemont en tot moment d’ençà que va arribar a
Bèlgica. Els mossos que es comprometen a anar a Bèlgica per protegir-lo
són voluntaris que hi destinen els dies de vacances. Els visitants són
rebuts en una gran sala, al costat de la cuina, a la planta baixa. Els
dormitoris són a dalt. A les parets de la sala d’estar hi ha cartells
amb imatges del procés cap a la independència i tot de llibres cobreixen
la taula. N’és un Nosaltres els bascos, un atles històric del País Basc.
En un altre prestatge s’hi poden veure els mànecs de dues guitarres
elèctriques, que parlen d’una de les seves passions. Gairebé no surt mai
al carrer; passa setmanes i setmanes sense sortir de casa. Però, de
casolà, ho ha estat molt sempre. Comparteixen les tasques domèstiques,
però cuinar és la que més li agrada. Té tres col·laboradors treballant
amb ell.
—Ha passat un any. Com ho veieu, tot allò que va passar, amb perspectiva?
—No ha acabat, encara, som enmig d’una història en curs, i és massa aviat per a fer valoracions històriques.
—Però és obligat d’avaluar la situació…
—És clar. Vam cometre errors, igual com també vam fer coses bé, i hem madurat molt en l’últim any. El primer d’octubre i el 27 són dues dates clau, continuen vigents i ens proporcionen un vincle. Ens vàrem embarcar en un procés que no s’havia dut a terme enlloc fins a aquell moment.
—Però hi havia grans dubtes.
—Sí, n’hi havia, perquè no ho havia fet mai ningú i no podíem predir-ho tot. I alguns d’aquests dubtes s’aclariran amb el pas del temps.
—Què n’heu après?
—Que Espanya enganya.
—En quin sentit?
—El govern espanyol no va actuar de manera responsable en la crisi catalana i no la va prendre seriosament; va actuar d’una manera antidemocràtica. Crèiem que, tenint en compte el temps de vigència de la constitució espanyola i el temps de presència d’Espanya a Europa, l’estat es comportaria més democràticament. Vam veure que encara hi ha persones al poder que volen resoldre les crisis constitucionals amb l’autoritarisme i la força. Una altra vegada, sabrem que no ens hem de creure els dirigents espanyols. La solució haurà d’arribar amb la mediació internacional.
—Què vàreu fer bé?
—Moltes coses; les bones superen de llarg les dolentes. Avui, Catalunya, és una entitat política, un actor polític, és a l’agenda europea, és coneguda a tot el món. Això no havia passat fins ara.
—Què més?
—Hem fet compatible la revolució catalana amb la modernitat, i en el debat en curs sobre l’organització de la societat, ara mateix el nostre model és autòcton, és innovador, és més horitzontal, no es deriva d’aquests nacionalismes del segle XX.
—Com s’aconsegueix la participació dels ciutadans?
—El nostre procés ha pertangut en gran mesura als ciutadans. Milers i milers de ciutadans han reflexionat interiorment sobre l’opció per la independència; per a molts, va començar l’estiu del 2010 després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre el nou estatut d’autonomia. Molta gent va ‘ja n’hi ha prou’.
—Us heu convertit en un model per a unes altres nacions sense estat?
—Sí, ho hem fet, perquè volem fer-ho pacíficament, i això és nou. I a part això, perquè renovem el concepte del dret s’autodeterminació. No pot ser només per als casos de descolonització, tot i que històricament ha estat així.
—Quina institució haurà d’acceptar-ho?
—La formulació feta per les Nacions Unides en aquest moment és adequada; està bé tal com està. La responsabilitat de fer una nova interpretació hauria de ser assumida pel Consell de Drets Humans i hauria de donar prioritat a les nacions que vulguin recórrer aquest camí pacíficament.
—No serà més fàcil…
—Per això proposem que es canviï el criteri. Si ets un guerriller i responsable de la mort de milers de persones, tens l’aprovació internacional per a seure en una taula de negociació. Si ets un país pacífic, però al mateix temps amb molta gent, ets menystingut.
—Quan us en vau anar?
—El diumenge a la nit i amb cotxe cap a Brussel·les. No pas, com s’ha dit moltes vegades, amb cotxe a Marsella i després amb avió d’allà estant. No ens vam anar il·legalment perquè encara no ens havien citat a testificar.
—Quan vàreu anar a Finlàndia, esperàveu que el Tribunal Suprem espanyol emetés l’ordre en contra vostre?
—Abans d’això, vaig anar a Dinamarca, i el dia abans d’anar-me’n, el Tribunal Suprem va anunciar que emetria una ordre de detenció europea, però no ho va fer. Teníem la llista de països on no corríem perill.
—Finlàndia era a la llista?
—Sí. Almenys no era en la llista de països perillosos. Quan vaig ser a Finlàndia, vaig saber per la premsa que el Tribunal Suprem era a punt d’emetre una ordre de detenció europea i per això no vam volar de tornada a Brussel·les. Volíem fer el viatge amb cotxe perquè pensàvem que seria més discret; fos com fos, ens permetia de sotmetre’ns a la justícia belga i defensar-nos aquí; no volíem involucrar-hi un altre estat.
—No volíeu barrejar-hi Finlàndia, però al final vàreu involucrar-hi a Alemanya. Teníeu por que Alemanya aprovés l’ordre de detenció europea?
—Això hauria pogut passar, però estic segur que, independentment de la resolució, hauria estat una decisió lliure dels magistrats, no pas una decisió política.
—Anireu a França?
—No. Hi ha un acord especial entre França i Espanya, i és millor no arriscar-s’hi.
—De manera que heu renunciat a la diplomàcia europea…
—Sí, perquè no van intervenir quan havien d’haver-ho fet. Però durant l’últim any els estats europeus han adquirit una perspectiva diferent de la situació de Catalunya. No tenen en compte què els diu Espanya i prou. Si volem que se’ns reconegui, primer necessiten coneixement, i som en la fase de coneixement per a poder dir què va passar.
—És evident que hi ha un enorme desacord entre les dues principals famílies independentistes. Com ho heu experimentat?
—Catalunya no és exempta d’aquest gen del sectarisme. He fet tant com he pogut per arribar a un acord amb tota la família independentista. Dic això: no vaig culpar ningú.
—Però encara dura.
—Hem hagut de ser comprensius amb els partits i les persones perquè travessen situacions molt difícils. Els partits tenen els dirigents a la presó i a l’exili, i això condueix a dificultats objectives i també a errors.
—Quins errors?
—Abandonar la unitat en un conflicte que continuarà porta a la debilitat. Hem de ser molt prudents, fins que no sapiguem quina és la pena o la sentència, si volem evitar la divisió entre nosaltres. Hi ha unitat al carrer; la gent ens ho exigeix. Qualsevol que trenqui aquesta unitat haurà d’acceptar la responsabilitat del que ha fet.
—Però l’objectiu tàctic de l’estat espanyol ha estat i és assegurar que perdeu la majoria parlamentària, oi?
—Absolutament. Van convocar eleccions el 21 de desembre amb aquest objectiu. Però el càlcul va sortir malament, perquè vam mantenir la pressió en una situació molt en contra nostre, i vam obtenir 100.000 vots més.
—Però no vau augmentar el percentatge. Continueu amb el 47,5%, tot i el Primer d’Octubre; i després de la presó i l’exili.
—Els resultats del 21 de desembre són molt bons, es miri per on es miri.
—Ara hi haurà el judici, determinat en gran mesura per la situació política.
—El judici serà polític. I tothom treballarà sobre la base d’aquesta lògica. La coordinació és difícil mentre alguns són a l’exili i altres empresonats.
—L’estat s’ha decidit a utilitzar el judici per trencar la vostra unitat?
—Sí. Aquest ha estat el seu objectiu.
—Quan s’acabi el judici, espereu que el fiscal redueixi la petició de la pena?
—Hi ha una estratègia integral perquè la gent cregui que una pena lleu és un regal. S’ha de tenir cura. No acceptarem res que no sigui l’absolució. Hi haurà moltes pastanagues, però no podem confiar-hi. Els que fa només un any aplaudien l’acusació de rebel·lió, ara diran que no hi va haver cap rebel·lió?
—Què són les pastanagues?
—Hem vist algunes declaracions, les que han fet no fa gaire tres ministres espanyols, la promesa de molts diners, que si el fiscal canviarà la petició de pena… Només pastanagues per a despertar falses esperances.
—No els creieu, oi?
—Les relacions amb Espanya necessiten verificadors. No els podem creure.
—La pena allunyaria encara més l’acord?
—Volem arribar a un acord perquè som adults, però si continuen com fins ara…
—L’independentisme ha arribat al seu límit màxim amb el 47% de suport?
—No. Encara queda un llarg camí per recórrer.
—Creieu que hi ha risc de desafecció entre els nous partidaris de la independència, si l’objectiu no s’aconsegueix amb força rapidesa?
—No, no ho sé. No hi ha alternativa, viuran en un país pitjor si abandonen la independència. La gent treballa molt intensament en les ciutats, organitzant constantment esdeveniments imaginatius. Estic profundament agraït per la feina que fan els nostres ciutadans.
—Sánchez, nou president del govern espanyol.
—No té projecte ni per a Catalunya ni per a Espanya. És sant tornem-hi pel que fa als temes profunds.
—El Consell per la República és la nova eina, no?
—És un compromís que es va fer fa molt de temps, retardat pel que va passar a Alemanya. No serà una institució pública, i les coses que no es poden fer i dir a Catalunya, es faran i es diran a fora per aconseguir la independència. En la primera fase només serà composta per parlamentaris, i presentarem i concretarem la segona fase el 8 de desembre en una gran assemblea que els representants electes celebraran a Bèlgica.
—Qui en formarà l’estructura permanent?
—Es posarà en funcionament quan hagi aconseguit un milió de suports i serà composta per cent ciutadans. Una quarta part serà formada per parlamentaris, una altra quarta part per representants municipals, una altra quarta part per organitzacions socials i les últimes vint-i-cinc per ciutadans de tot el món.
—No cal que siguin catalans?
—De tot arreu del món. Molta gent ha expressat el seu interès a conèixer el procés per a promoure el nostre nou model democràtic, que volem que sigui de baix a dalt…
—Eleccions municipals. Com es guanyarà Barcelona?
—Anant junts, encara hi ha temps.
—ERC presentarà Ernest Maragall; el PDECat Neus Munté. Els candidats han estat nominats.
—És cert, però hem de tenir una sola llista, i això és possible. Si ens mantenim units, podem guanyar.
Aquests són els diaris en els quals s’ha publicat l’entrevista feta per l’Associació Midas:
—Ha passat un any. Com ho veieu, tot allò que va passar, amb perspectiva?
—No ha acabat, encara, som enmig d’una història en curs, i és massa aviat per a fer valoracions històriques.
—Però és obligat d’avaluar la situació…
—És clar. Vam cometre errors, igual com també vam fer coses bé, i hem madurat molt en l’últim any. El primer d’octubre i el 27 són dues dates clau, continuen vigents i ens proporcionen un vincle. Ens vàrem embarcar en un procés que no s’havia dut a terme enlloc fins a aquell moment.
—Però hi havia grans dubtes.
—Sí, n’hi havia, perquè no ho havia fet mai ningú i no podíem predir-ho tot. I alguns d’aquests dubtes s’aclariran amb el pas del temps.
—Què n’heu après?
—Que Espanya enganya.
—En quin sentit?
—El govern espanyol no va actuar de manera responsable en la crisi catalana i no la va prendre seriosament; va actuar d’una manera antidemocràtica. Crèiem que, tenint en compte el temps de vigència de la constitució espanyola i el temps de presència d’Espanya a Europa, l’estat es comportaria més democràticament. Vam veure que encara hi ha persones al poder que volen resoldre les crisis constitucionals amb l’autoritarisme i la força. Una altra vegada, sabrem que no ens hem de creure els dirigents espanyols. La solució haurà d’arribar amb la mediació internacional.
—Què vàreu fer bé?
—Moltes coses; les bones superen de llarg les dolentes. Avui, Catalunya, és una entitat política, un actor polític, és a l’agenda europea, és coneguda a tot el món. Això no havia passat fins ara.
—Què més?
—Hem fet compatible la revolució catalana amb la modernitat, i en el debat en curs sobre l’organització de la societat, ara mateix el nostre model és autòcton, és innovador, és més horitzontal, no es deriva d’aquests nacionalismes del segle XX.
—Com s’aconsegueix la participació dels ciutadans?
—El nostre procés ha pertangut en gran mesura als ciutadans. Milers i milers de ciutadans han reflexionat interiorment sobre l’opció per la independència; per a molts, va començar l’estiu del 2010 després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre el nou estatut d’autonomia. Molta gent va ‘ja n’hi ha prou’.
—Us heu convertit en un model per a unes altres nacions sense estat?
—Sí, ho hem fet, perquè volem fer-ho pacíficament, i això és nou. I a part això, perquè renovem el concepte del dret s’autodeterminació. No pot ser només per als casos de descolonització, tot i que històricament ha estat així.
—Quina institució haurà d’acceptar-ho?
—La formulació feta per les Nacions Unides en aquest moment és adequada; està bé tal com està. La responsabilitat de fer una nova interpretació hauria de ser assumida pel Consell de Drets Humans i hauria de donar prioritat a les nacions que vulguin recórrer aquest camí pacíficament.
—No serà més fàcil…
—Per això proposem que es canviï el criteri. Si ets un guerriller i responsable de la mort de milers de persones, tens l’aprovació internacional per a seure en una taula de negociació. Si ets un país pacífic, però al mateix temps amb molta gent, ets menystingut.
—Quan us en vau anar?
—El diumenge a la nit i amb cotxe cap a Brussel·les. No pas, com s’ha dit moltes vegades, amb cotxe a Marsella i després amb avió d’allà estant. No ens vam anar il·legalment perquè encara no ens havien citat a testificar.
—Quan vàreu anar a Finlàndia, esperàveu que el Tribunal Suprem espanyol emetés l’ordre en contra vostre?
—Abans d’això, vaig anar a Dinamarca, i el dia abans d’anar-me’n, el Tribunal Suprem va anunciar que emetria una ordre de detenció europea, però no ho va fer. Teníem la llista de països on no corríem perill.
—Finlàndia era a la llista?
—Sí. Almenys no era en la llista de països perillosos. Quan vaig ser a Finlàndia, vaig saber per la premsa que el Tribunal Suprem era a punt d’emetre una ordre de detenció europea i per això no vam volar de tornada a Brussel·les. Volíem fer el viatge amb cotxe perquè pensàvem que seria més discret; fos com fos, ens permetia de sotmetre’ns a la justícia belga i defensar-nos aquí; no volíem involucrar-hi un altre estat.
—No volíeu barrejar-hi Finlàndia, però al final vàreu involucrar-hi a Alemanya. Teníeu por que Alemanya aprovés l’ordre de detenció europea?
—Això hauria pogut passar, però estic segur que, independentment de la resolució, hauria estat una decisió lliure dels magistrats, no pas una decisió política.
—Anireu a França?
—No. Hi ha un acord especial entre França i Espanya, i és millor no arriscar-s’hi.
—De manera que heu renunciat a la diplomàcia europea…
—Sí, perquè no van intervenir quan havien d’haver-ho fet. Però durant l’últim any els estats europeus han adquirit una perspectiva diferent de la situació de Catalunya. No tenen en compte què els diu Espanya i prou. Si volem que se’ns reconegui, primer necessiten coneixement, i som en la fase de coneixement per a poder dir què va passar.
—És evident que hi ha un enorme desacord entre les dues principals famílies independentistes. Com ho heu experimentat?
—Catalunya no és exempta d’aquest gen del sectarisme. He fet tant com he pogut per arribar a un acord amb tota la família independentista. Dic això: no vaig culpar ningú.
—Però encara dura.
—Hem hagut de ser comprensius amb els partits i les persones perquè travessen situacions molt difícils. Els partits tenen els dirigents a la presó i a l’exili, i això condueix a dificultats objectives i també a errors.
—Quins errors?
—Abandonar la unitat en un conflicte que continuarà porta a la debilitat. Hem de ser molt prudents, fins que no sapiguem quina és la pena o la sentència, si volem evitar la divisió entre nosaltres. Hi ha unitat al carrer; la gent ens ho exigeix. Qualsevol que trenqui aquesta unitat haurà d’acceptar la responsabilitat del que ha fet.
—Però l’objectiu tàctic de l’estat espanyol ha estat i és assegurar que perdeu la majoria parlamentària, oi?
—Absolutament. Van convocar eleccions el 21 de desembre amb aquest objectiu. Però el càlcul va sortir malament, perquè vam mantenir la pressió en una situació molt en contra nostre, i vam obtenir 100.000 vots més.
—Però no vau augmentar el percentatge. Continueu amb el 47,5%, tot i el Primer d’Octubre; i després de la presó i l’exili.
—Els resultats del 21 de desembre són molt bons, es miri per on es miri.
—Ara hi haurà el judici, determinat en gran mesura per la situació política.
—El judici serà polític. I tothom treballarà sobre la base d’aquesta lògica. La coordinació és difícil mentre alguns són a l’exili i altres empresonats.
—L’estat s’ha decidit a utilitzar el judici per trencar la vostra unitat?
—Sí. Aquest ha estat el seu objectiu.
—Quan s’acabi el judici, espereu que el fiscal redueixi la petició de la pena?
—Hi ha una estratègia integral perquè la gent cregui que una pena lleu és un regal. S’ha de tenir cura. No acceptarem res que no sigui l’absolució. Hi haurà moltes pastanagues, però no podem confiar-hi. Els que fa només un any aplaudien l’acusació de rebel·lió, ara diran que no hi va haver cap rebel·lió?
—Què són les pastanagues?
—Hem vist algunes declaracions, les que han fet no fa gaire tres ministres espanyols, la promesa de molts diners, que si el fiscal canviarà la petició de pena… Només pastanagues per a despertar falses esperances.
—No els creieu, oi?
—Les relacions amb Espanya necessiten verificadors. No els podem creure.
—La pena allunyaria encara més l’acord?
—Volem arribar a un acord perquè som adults, però si continuen com fins ara…
—L’independentisme ha arribat al seu límit màxim amb el 47% de suport?
—No. Encara queda un llarg camí per recórrer.
—Creieu que hi ha risc de desafecció entre els nous partidaris de la independència, si l’objectiu no s’aconsegueix amb força rapidesa?
—No, no ho sé. No hi ha alternativa, viuran en un país pitjor si abandonen la independència. La gent treballa molt intensament en les ciutats, organitzant constantment esdeveniments imaginatius. Estic profundament agraït per la feina que fan els nostres ciutadans.
—Sánchez, nou president del govern espanyol.
—No té projecte ni per a Catalunya ni per a Espanya. És sant tornem-hi pel que fa als temes profunds.
—El Consell per la República és la nova eina, no?
—És un compromís que es va fer fa molt de temps, retardat pel que va passar a Alemanya. No serà una institució pública, i les coses que no es poden fer i dir a Catalunya, es faran i es diran a fora per aconseguir la independència. En la primera fase només serà composta per parlamentaris, i presentarem i concretarem la segona fase el 8 de desembre en una gran assemblea que els representants electes celebraran a Bèlgica.
—Qui en formarà l’estructura permanent?
—Es posarà en funcionament quan hagi aconseguit un milió de suports i serà composta per cent ciutadans. Una quarta part serà formada per parlamentaris, una altra quarta part per representants municipals, una altra quarta part per organitzacions socials i les últimes vint-i-cinc per ciutadans de tot el món.
—No cal que siguin catalans?
—De tot arreu del món. Molta gent ha expressat el seu interès a conèixer el procés per a promoure el nostre nou model democràtic, que volem que sigui de baix a dalt…
—Eleccions municipals. Com es guanyarà Barcelona?
—Anant junts, encara hi ha temps.
—ERC presentarà Ernest Maragall; el PDECat Neus Munté. Els candidats han estat nominats.
—És cert, però hem de tenir una sola llista, i això és possible. Si ens mantenim units, podem guanyar.
Aquests són els diaris en els quals s’ha publicat l’entrevista feta per l’Associació Midas:
dimecres, 7 de novembre del 2018
Carles Puigdemont, a Martxelo Otamendi: "Què hem après? Que Espanya ens va enganyar"
Procés
Carles Puigdemont, a Martxelo Otamendi: "Què hem après? Que Espanya ens va enganyar"
Lluís BouFoto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimecres, 7 de novembre de 2018
2 minuts
El president a l'exili, Carles Puigdemont, ha manifestat en una entrevista al diari danès en alemany Nordschleswiger, realitzada pel periodista basc Martxelo Otamendi,
que en els darrers 12 mesos ha "après molt" de com dur el procés.
Otamendi li demana què en concret, i Puigdemont es mostra en aquest
sentit taxatiu: "Que Espanya ens va enganyar", indica, al·ludint a les ofertes de diàleg que el van dur a deixar en suspens la declaració d'independència.
"El govern espanyol no ha actuat amb responsabilitat en la crisi catalana i no s'ho ha pres seriosament. Ha actuat de forma antidemocràtica. Vam pensar que l'Estat ―atesa la vigència de la Constitució i el temps que fa que Espanya forma part de la UE― es comportaria de manera més democràtica. Però hem vist que encara hi ha persones al poder que volen resoldre les crisis constitucionals per vies autoritàries i amb violència. La pròxima vegada ja sabrem que als polítics espanyols no te'ls pots creure. La solució de la qüestió catalana haurà de resoldre's a través de la mediació internacional", afegeix.
Puigdemont, que fa autocrítica en l'entrevista, reconeix que aquests són els "errors" de fa un any, però indica que també van fer coses bé, i sobretot que han après de tot plegat. "L'1 d'octubre del 2017 (referèndum) i el 27 d'octubre del 2017 (declaració d'independència) són dos moments clau que segueixen essent vàlids i indissociables. Hem posat en marxa un procés que mai s'havia dut a terme d'aquesta manera", apunta. El president considera que per això és precipitada una anàlisi global, "perquè estem al mig d'un procés històric".
Cita dos aspectes positius al seu entendre del procés, que ja s'haurien consolidat. "Catalunya avui és un actor polític, que està a l'agenda europea i és conegut a nivell mundial. I la revolució catalana s'ha fet de forma compatible amb la modernitat. No és filla del nacionalisme del segle passat", ha assegurat.
Puigdemont explica durant l'entrevista com va marxar de Catalunya, i nega que agafés un vol a Marsella. Afirma que va viatjar en cotxe tota la nit fins a Bèlgica, quan encara no havia rebut cap citació judicial. "No vam sortir de Catalunya de forma il·legal", insisteix.
El president també explica el projecte del Consell per la República. "És una promesa que es va fer fa molt temps i que es va endarrerir per la detenció a Alemanya. El Consell no serà una institució pública, i farà les coses que no es poden dir ni fer a Catalunya, per aconseguir la independència. En una primera fase només seran membres del Consell parlamentaris. La segona fase s'explicarà amb més detall el 8 de desembre en una àmplia reunió de representants electes a Bèlgica", detalla.
Segons Puigdemont, el Consell s'activarà plenament quan arribi al milió de ciutadans inscrits. Llavors estarà format per 100 persones. El denominat parlament constituirà el 25 per cent, un altre 25 per cent seran representants de ciutats i municipis, les organitzacions socials tindran un altre 25 per cent i el 25 per cent restant seran ciutadans, que podran ser de tot el món.
"El govern espanyol no ha actuat amb responsabilitat en la crisi catalana i no s'ho ha pres seriosament. Ha actuat de forma antidemocràtica. Vam pensar que l'Estat ―atesa la vigència de la Constitució i el temps que fa que Espanya forma part de la UE― es comportaria de manera més democràtica. Però hem vist que encara hi ha persones al poder que volen resoldre les crisis constitucionals per vies autoritàries i amb violència. La pròxima vegada ja sabrem que als polítics espanyols no te'ls pots creure. La solució de la qüestió catalana haurà de resoldre's a través de la mediació internacional", afegeix.
Puigdemont, que fa autocrítica en l'entrevista, reconeix que aquests són els "errors" de fa un any, però indica que també van fer coses bé, i sobretot que han après de tot plegat. "L'1 d'octubre del 2017 (referèndum) i el 27 d'octubre del 2017 (declaració d'independència) són dos moments clau que segueixen essent vàlids i indissociables. Hem posat en marxa un procés que mai s'havia dut a terme d'aquesta manera", apunta. El president considera que per això és precipitada una anàlisi global, "perquè estem al mig d'un procés històric".
Cita dos aspectes positius al seu entendre del procés, que ja s'haurien consolidat. "Catalunya avui és un actor polític, que està a l'agenda europea i és conegut a nivell mundial. I la revolució catalana s'ha fet de forma compatible amb la modernitat. No és filla del nacionalisme del segle passat", ha assegurat.
Puigdemont explica durant l'entrevista com va marxar de Catalunya, i nega que agafés un vol a Marsella. Afirma que va viatjar en cotxe tota la nit fins a Bèlgica, quan encara no havia rebut cap citació judicial. "No vam sortir de Catalunya de forma il·legal", insisteix.
El president també explica el projecte del Consell per la República. "És una promesa que es va fer fa molt temps i que es va endarrerir per la detenció a Alemanya. El Consell no serà una institució pública, i farà les coses que no es poden dir ni fer a Catalunya, per aconseguir la independència. En una primera fase només seran membres del Consell parlamentaris. La segona fase s'explicarà amb més detall el 8 de desembre en una àmplia reunió de representants electes a Bèlgica", detalla.
Segons Puigdemont, el Consell s'activarà plenament quan arribi al milió de ciutadans inscrits. Llavors estarà format per 100 persones. El denominat parlament constituirà el 25 per cent, un altre 25 per cent seran representants de ciutats i municipis, les organitzacions socials tindran un altre 25 per cent i el 25 per cent restant seran ciutadans, que podran ser de tot el món.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)