El franquisme va ser una edat d'or pels mites de l'Espanya vella. Foto: Openkratia
La celebració del dia de la Hispanitat,
Fiesta de la Raza o festa nacional d’Espanya, no té ni cent anys. Un senyal de la feble articulació d’Espanya com a projecte nacional és la dificultat per institucionalitzar una gran diada que gaudís del consens general. Al segle XIX ho van intentar els liberals de les Corts de Cadis, proclamant el Dos de Maig, quan el poble madrileny va sortir al carrer contra les tropes napoleòniques. Però la festa va durar poc. La seva simbologia liberal va fer que el rei Ferran VII, absolutista, la suprimís.
El major o menor protagonisme del 12-O en la història és un bon termòmetre de la salut del projecte d'Espanya. En períodes de gran feblesa de l’Estat, des dels sectors més nostàlgics s’ha intentat recuperar un mite que invoca tots els llocs comuns del patrioterisme més rònec: l’Espanya missionera que, aliada de la creu i amb l’espasa a la mà, va creuar l’oceà per descobrir un món.
Una festa amb menys d’un segle de vida El primer any en què es va celebrar oficialment el 12 d’octubre com a festa "nacional" va ser el 1918. El govern espanyol va regular per decret llei la que es va anomenar
Fiesta de la Raza. El context era dramàtic. Regnava Alfons XIII, besavi de l’actual monarca. L’Estat feia fallida per tot arreu. La pèrdua de les darreres colònies, el 1898, havia obert una forta crisi en tots els àmbits. El 1901, el catalanisme polític havia guanyat les eleccions a Corts a Barcelona. Les forces republicanes guanyaven pes a les grans ciutats. El sistema bipartidista de liberals i conservadors, que resistia gràcies al control caciquil, mostrava esgotament. L’Estat, qüestionat pel catalanisme i les forces d’esquerra (republicans i sindicats), necessitava urgentment un rearmament ideològic. En aquest ambient el govern decideix oficialitzar el 12-O com a gran festa pàtria.
Un balear acomplexat El govern que va instaurar la
Fiesta de la Raza era presidit per Antonio Maura (1853-1925), líder conservador. Era nascut a Palma, però de ben jove es va traslladar a Madrid. De petit, les burles al seu accent el van torturar, generant un sentiment d’autoodi que el va acompanyar tota la vida. Maura, polític amb talent, va començar com a liberal i, fins i tot, va propugnar un projecte d’autonomia per a Cuba, colònia que veia en perill. El projecte va generar una campanya ferotge contra ell per part dels sectors més dretans i patrioters. Finalment, la proposta d’autonomia va ser derrotada el 1893. Cinc anys més tard, Espanya va acabar perdent Cuba, Filipines i Puerto Rico.
Maura va anar girant cada cop més a la dreta. Tot i ser favorable a reformes administratives, i arribar a admirar el regionalista Francesc Cambó, sempre va ser enemic de tot intent d’autonomia política per a Catalunya. Va ser el repressor de la Setmana Tràgica (1909), que va desfermar una onada de protestes a tot Europa. Conscient de la fragilitat de l’estat espanyol, va intentar nodrir un projecte nacional espanyol. D’aquí la institucionalització del 12-O. Poc després, l’abril de 1919, va fer que el rei consagrés Espanya al Sagrat Cor de Jesús… La creu sempre ha anat acompanyat de l’espasa a l’Espanya eterna.
"Raça" o "hispanitat"? El terme "raça" va obrir un debat dins mateix de l’espanyolisme més tronat. Miguel de Unamuno va criticar-ho amb duresa i va defensar l’ús del concepte d’hispanitat. Des del Desastre de 1898, en el si de la intel·lectualitat un sector reaccionari va propugnar recuperar el mite de l’Espanya imperial i es va considerar que el mot "hispanitat" podria ser més eficaç. Un intel·lectual de l’extrema dreta com Ramiro de Maeztu (1874-1936) va esdevenir el gran impulsor del terme en el seu text "
Defensa de la Hispanidad". Va trobar aliats a Catalunya.
Isidre Gomà, l’ideòleg català de la hispanitat Hi ha una figura clau en la creació del mite de la hispanitat. És l’eclesiàstic Isidre Gomà (1869-1940), català de la Riba. Clergue de línia molt conservadora, va veure amb espant l’arribada de la República el 1931. Com Maeztu, va veure en la colonització d’Amèrica aquella unió de la pàtria i la fe missionera que creia consubstancial a la idea d’Espanya. El 12 d’octubre de 1934, sent ja arquebisbe de Toledo, va pronunciar la conferència
Apologia de la Hispanitat a Buenos Aires, on s’hi celebrava un congrés eucarístic. És considerat un text central en el corpus ideològic del nacionalisme espanyol.
Gomà va fer a Buenos Aires un discurs llarguíssim en què va parlar de "raça hispanoamericana". Hi va defensar la colonització d’Amèrica
"porque España fue un Estado misionero antes que conquistador". Va desmentir els nombrosos testimonis que denunciaven les brutalitats dels soldats i aventurers que van desembarcar-hi:
“La obra de España está hoy por encima de las exageraciones domésticas de Las Casas y de las cicaterías de la envidia extranjera", va dir. I si hi va haver excessos, va ser tan sols perquè triomfés la creu.
Per enfrontar-se a l’amenaça que suposa per a ell una República laica que xoca amb la tradició de la millor Espanya, invoca els coneguts mites de la pàtria vella. El vincle entre Déu i imperi, expressat en la suposada tasca missionera d’Espanya a Amèrica, ha de ser reforçat. De fet, amb la proclamació de la República el 1931, noves celebracions van intentar ocupar l’espai de la festa nacional, que es va decretar per al 14 d’abril, malgrat que el 12 d’octubre va continuar sent un dia assenyalat.
Torna la Hispanitat amb la Generalitat suspesa Amb el triomf de la dreta a les eleccions de novembre de 1933, el 12-O va recuperar protagonisme. El discurs de Gomà a Buenos Aires, que va tenir repercussió en els cercles catòlics i conservadors, és d’aquesta etapa, el 12 d’octubre de 1934. L’any següent, la
Fiesta de la Raza se celebra a Madrid amb tot luxe.
A Catalunya, l’autonomia estava suspesa des del Sis d’Octubre del 1934. Sense Generalitat, el poder a Barcelona estava en mans d'un consell de dretes presidit per Joan Pich i Pon, personatge pintoresc del Partit Radical de Lerroux, fortament anticatalanista i es va fer una recepció molt lluïda al Palau que encara es deia de la Generalitat.
Després, iniciada la Guerra Civil, el 12-O recupera tota la puixança que havia tingut. En el conflicte va tenir un paper destacat el cardenal Gomà, inspirador de la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol que va justificar l'aixecament militar i el va beneir com a croada. El cardenal Vidal i Barraquer es va enfrontar a Gomà i no va signar el document.
Va ser precisament en la celebració de la festa, el 12 d'octubre de 1936 a la Universitat de Salamanca, quan es es va produir el famós incident entre el rector Miguel de Unamuno i el general Millán Astray, quan aquest va parlar de bascos i catalans com "la anti-España". Unamuno va respondre dient allò de "
venceréis pero no convenceréis", fent callar el legionari. De pas, va recordar que era un invàlid de guerra, com també ho era Cervantes, però que no eren comparables. Algun dels presents va desenfundar la pistola i va haver de ser la dona de Franco, que era a la tribuna, la que va salvar-li la vida acompanyant-lo fins a la sortida. Va ser l'únic gest positiu que es coneix de Carmen Polo.
La primera Hispanitat després del triomf franquista, la de l’any 1939, la commemoren els franquistes a la ciutat de Saragossa, aplegant tota la llegenda del
Descubrimiento i la festivitat de la verge del Pilar. Després del triomf dels nacionals, la
Fiesta de la Raza llueix amb tot el seu esplendor.
Amb l’ascens dels tecnòcrates, la "raza" desapareix A finals dels anys cinquanta, el franquisme va desfent-se de l’estètica més explícitament feixista. Els tecnòcrates de l’Opus Dei avancen en detriment de la Falange. I a mesura que les camises blanques guanyen terreny a les camises blaves, s’imposen canvis. Potser és això el que explica que el 9 de gener de 1958 un decret estableixi que el 12-O es dirà la Festa de la Hispanitat. Desapareix la
Fiesta de la Raza. Un terme que després de l’enrunament del nazisme era incòmode.
El 12-O va formar part de la iconografia oficial, però tampoc es pot dir que regnés sense competència. Se li van afegir altres diez gloriosos, des del 18 de juliol, aniversari de l’
Alzamiento, a l’1 d’octubre, el Dia del Caudillo, quan Franco va ser elevat a la jefatura de l’Estat.
L’intent socialista d’edulcorar la festa: la llei de 1987 Els primers governs de la Transició van preservar la celebració, tot i que li van donar un sostre baix. Mort Franco, totes les festivitats de l’Espanya negra van convertir-se en una rèmora. El govern socialista va voler fer més "laica" la celebració i donar-li un aire de modernitat. D’aquí la llei del 1987, que va mantenir el 12-O però, molt en la línia de cert progressisme superficial, va suprimir el terme Hispanitat per deixar-lo en "Festa Nacional d’Espanya". La motivació de conservar el dia no té pèrdua. Segons el text de la norma:
"Simboliza la efeméride histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los Reinos de España en una misma Monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos”.
Van ser derrotades altres opcions, com la dels que defensaven convertir el 6 de desembre, aniversari de la Constitució, en el veritable dia "nacional". Passats els anys, i en un moment que recorda en part la crisi de la monarquia del 1918, els sectors més immobilistes es preparen per aplegar-se de bell nou entorn les cendres del mite.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de
NacióDigital, i fes-te membre de
SócNació per una petita aportació mensual.
Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de
NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
.jpg)
