No tinc més remei que dir que ahir va ser un dia històric. Ho diré amb la boca petita, perquè l’adjectiu comença a estar gastat, però és així perquè de fet, tots plegats, aquest dies anem escrivint la història. L’escrivim des de fa cinc anys i l’escrivim, com se sol escriure quan és veritat i no un recurs literari, a batzegades. Però al mateix temps l’escrivim amb una fermesa i un èxit difícil de discutir. Quan ahir el PP va desplegar les banderes al parlament no vaig poder evitar de pensar que era el símbol perfecte de tot això que passa. Abans érem nosaltres que desplegàvem banderes i ells que escrivien lleis. Ara tot s’ha girat i són ells que han de dedicar-se a la propaganda mentre nosaltres, pas a pas, anem bastint el país que volem. Ara des del poder.
Sempre és difícil de mirar més enllà del dia a dia. Però aquest segon 9-N després del primera 9-N exigeix i reclama una mirada ampla. De record i d’agraïment. De record i agraïment a aquells pocs que a Arenys de Munt van decidir que havia arribat l’hora de votar. A la gent del MAPA, Josep Manuel Ximenis, Jordi Bilbeny, Carles Mora, entre més… De record i agraïment als qui van impulsar les onades de consultes arreu del Principat: Alfons López Tena, Uriel Bertran, Alfred Bosch a Barcelona i tanta i tanta gent de tots els colors polítics en cada poble i a cada vila. De record i agraïment als qui van fundar l’ANC convençuts que el país trobaria la manera de tirar endavant: Enric Aïnsa, Pere Pugès, Miquel Sellarès i Miquel Strubell, els quatre primers. Amb la quarantena d’activistes que de seguida els van agombolar. I amb els set mil que es van ajuntar al Palau Sant Jordi aquell març del 2012. Avui és un dia per a recordar també els esbojarrats que van creure possible el 2013 d’ocupar 400 quilòmetres de carreteres i tota la gent que va fer possible la manifestació més impressionant de la història moderna del nostre país. Amb Carles Santos i Lluís Llach unint Vinaròs amb Alcanar, amb Xavier Rubert de Ventós al Pertús i Marina Comas a Amposta, amb Carme Forcadell agafant les darreres mans, les de Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal, sobre l’escenari de la plaça de Catalunya. Avui, un any després, és el dia per a recordar el 9 de novembre de 2014 que marcarà per sempre un abans i un després a Catalunya. Per recordar els milers i milers de voluntaris que el van fer possible. Per recordar la gent que va creure-hi quan tot semblava perdut. I també, amb els seus errors però sobretot amb els seus encerts, per reconèixer i agrair que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van negociar i treballar fins a no poder més perquè tinguéssem urnes i poguéssem expressar-nos en llibertat.
I d’aquell nou de novembre a aquest que tot just vam viure ahir. Un altre nou de novembre on hem arribat després de la campanya electoral més fantàstica de les nostres vides, és cert. Amb gent de tot tipus i condició que ha fet un pas endavant que mai no sabrem agrair prou, de l’Oriol Amat al Julià de Jodar, del Ferran Civit a la Anna Caula, la Carmina Castellví i tots els altres que amb el seu vot ens van representar dignament.
La declaració aprovada ahir pel parlament de Catalunya és la conseqüència de tot l’esforç d’aquesta gent. De molta més gent que ells, evidentment, i de dècades de feina d’encara molta gent que va aguantar en els anys més difícils quan la independència era cosa de bojos, el somni de quatre extremistes. L’èxit d’ahir, però, és sobretot el fruit del treball incansable de centenars de milers de persones que han posat el coll dia a dia d’ençà que la sentència contra l’estatut va deixar clar que la via espanyola era una via morta per a Catalunya. Ho dic perquè els he vists a cada poble i a cada ciutat, aquests anys, cada setmana en un acte, en una conferència, en un debat, en una concentració.. Els he vists quan les coses anaven bé i l’eufòria ens arrossegava a tots, però també quan les coses anaven malament i semblava que el procés s’empantanegava i és aleshores quan m’han impressionat més. Quan els promotors dels referèndums populars es barallaven per coses incomprensibles encara avui i als pobles la gent va decidir de tirar endavant, a totes. Quan els partits polítics estaven a mata-degolla i la gent els passava per damunt recordant-los els versos del Grandola Vila Morena (‘és el poble qui governa…’) Quan a l’ANC alguns pensaven que era més important fer carrera que alçar el país. Quan Mas i Junqueras no s’entenien entre ells i la gent els insistia en que s’havien d’entendre, com finalment ha passat gràcies també a la seua gran generositat. Quan el 9-N penjava d’un fil però de sobte van aparèixer quaranta mil voluntaris que li donaren vida i el van fer realitat.
Això que estem fent és una revolució democràtica. Ho sabeu tots. Com tots sabeu també que les revolucions són complicades i difícils de menar. Avui mateix ho comprovarem, jo amb molta pena, quan, hores després de fer el pas més important que ens podíem imaginar, nosaltres mateixos i nosaltres sols no serem capaços de formar el govern que hauria d’aprofitar aquesta conjuntura història única.
No patiu, però. En aquests cinc anys sempre hem crescut, sempre hem anat a més. Sovint ens hem embolicat més del que raonablement calia però sempre, al final, ha aparegut una fórmula inesperada que ha fet possible allò que hores abans semblava impossible. No tinc cap bola de cristall i per tant no tinc ni idea de quina serà ara la fórmula ni de com arribarà, ni quan —si arribarà ara o haurem d’anar al març per trobar-la. Supose que , tal i com estan les coses, serà una fórmula recargolada i difícil. Inesperada. I és ben possible que, com ha passat altres vegades ja, siga dolorosa i castigue a aquella gents que semblen no adonar-se’n d’on són i del que hi ha en joc. Però hi serà segur. Perquè un país no canvia de la nit al matí, no després de tanta i tanta feina, no després de tanta i tanta generositat. I perquè centenars de milers de persones simplement no anem a deixar que uns pocs ho engeguen tot a rodar ara que nosaltres ja fem les lleis i ells només poden treure banderes.