Espai de dissidència
La bitàcola de Xavier Diez
Catalunya postnacional
Una de les paradoxes a les quals assistim és que les
crítiques més agressives contra el nacionalisme provenen dels
nacionalistes! En el debat Espanya-Catalunya els adversaris de
l’autodeterminació fan servir l’artifici dialèctic de presentar-se com a
no nacionalistes, amb la intenció de desautoritzar la independència.
Als mitjans espanyols, la mediocritat del debat al voltant de la
qüestió catalana és reflex de certs dèficits acadèmics. La
intel·lectualitat hispànica, en general, ha defugit la qüestió nacional
com a subjecte d’anàlisi. I això converteix Espanya en una excepció on
les qüestions referides a les identitats col·lectives animen reflexions i
nodreixen biblioteques.
Les definicions sobre el fenomen nacional les podríem dividir en tres
branques. L’essencialista consideraria la nació com un fet natural i
innat, inspirat en les teories de Herder. La descriptiva i analítica,
que l’estudiaria com un fenomen social en què es comparteixen elements
culturals i solidaritats interpersonals, estaria teoritzada per
historiadors com Anthony Smith o Ernst Geller. I la que suscita més
consens entre els investigadors, la voluntarista, explicaria la nació
com una construcció expressa per mantenir la cohesió d’un grup en una
era de declivi de les religions (Joan Ramon Llobera) o com una comunitat
imaginada on s’exalten elements compartits i els individus es
reconeixen com a part d’una comunitat (Benedict Anderson).
La crítica expressada contra l’independentisme precisament es
fonamentaria en aquest darrer punt. Fent una lectura parcial i
interessada d’Anderson, mira la identitat catalana com una “nació
inventada”, o en expressió del filòsof Roberto Augusto, la nació seria
allò que els nacionalistes creuen que és una nació. La paradoxa és que
és feta des de la primera definició, des d’un posicionament que
considera la nació espanyola com una veritat absoluta, permanent,
innata, que confon l’estat amb la nació, que incita que alguns
responsables de govern s’atreveixin a afirmar que la nació espanyola
existia des de la prehistòria.
I precisament en aquest innatisme del nacionalisme espanyol podem
desentrellar les raons d’aquesta incomprensió respecte a la qüestió
catalana, i per tant, a la incapacitat d’administrar-la de manera
raonable. Espanya és una nació herderiana, essencialista, romàntica, que
viu la identitat amb un punt de fanatisme religiós. Els factors
històrics expliquen aquesta intolerància que revelen certs tics
inquisitorials a l’hora de valorar l’independentisme. La identitat
espanyola moderna es forja en la neteja ètica (amb l’expulsió de jueus i
moriscos), l’uniformisme religiós (perseguint la reforma protestant),
jurídic (en què els decrets de Nova Planta cerquen reduir a les lleis de
Castella els territoris que dominen) i cultural (en què es persegueix i
es menysté la pluralitat lingüística). A més, manté una concepció
filosòfica segons la qual la identitat espanyola es fonamenta en l’ètnia
(com passa a Alemanya, amb el ius sanguinis). D’aquí que els
elements nacionals (en què es confon la nació castellana amb l’Estat
espanyol) acabin tenint un caràcter supremacista. Amb tot aquest conjunt
de circumstàncies, qualsevol que plantegi una identitat alternativa, a
banda de dissident, és tractat com un heretge. La nació-religió
veritable és l’espanyola, immutable i només entén la diversitat des de
la jerarquia.
En contraposició, la societat catalana ha evolucionat de manera
diferent, molt més dinàmica. La identitat s’ha forjat des de la “Terra
de Pas” assenyalada per Vicens Vives, des d’una facilitat per integrar
els corrents filosòfics i socials dissidents (molt especialment
l’anarquisme i el republicanisme), i des d’una clara capacitat de
reinventar-se i readaptar-se a una constant pluralitat i promiscuïtat
cultural i ideològica. En aquest sentit, com a receptacle de grups
humans que han fugit per raons polítiques o econòmiques (i amb el
principi obert d’incorporació en base al ius solis ) la identitat
catalana actual té més a veure amb Estats Units o l’Argentina que amb
una clàssica i ètnica nació centreeuropea. En certa mesura, Catalunya és
una nació on importa més la voluntat de construir un futur que els
ancoratges en el passat, en què la diversitat és un dels motors que
expliquen un desconcertant dinamisme.
És això el que neguiteja el nacionalisme espanyol. No només resulta
incomprensible l’existència d’una nació igual en drets i obligacions.
Incomoda que Catalunya esdevingui una nació de naturalesa inversa a
l’essencialisme i l’innatisme. Neguiteja la idea d’una identitat
postnacional que qüestiona la seva pròpia –i aïllada– cosmovisió.
Nota: Article publicat a El Punt Avui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada