A quarts de set del matí del 6 d’abril de 1930 Gandhi va trencar la legalitat britànica a la platja de Dandi, una petita ciutat del Gujarat, a la costa de la mar d’Aràbia. Va ser un acte senzill però rotund. El Mahatma simplement va entrar a la mar i va agafar una mica d’aigua per deixar-la assecar i produir sal. Il·legalment. Era la resposta al monopoli britànic de la sal i una manera poderosa de recordar als indis que ells eren, al capdavall de tot, els amos del seu país. Mig any abans, el Congrés Nacional de l’Índia havia hissat per primera vegada la bandera tricolor –a la ciutat de Lahore, actualment paquistanesa– i havia proclamat l’inici de la lluita per la independència del país. Independència que aconseguí el 15 d’agost de 1947 però al preu de separar-se en dos estats, l’Índia i el Paquistan.
El gest de fabricar sal va ser una impugnació directa del mandat britànic sobre els ciutadans indis, que va portar a la presó vuitanta mil persones, però que acabà impossibilitant que Londres governàs l’Índia. La campanya va demostrar a l’imperi i al món que el govern dels britànics sobre l’Índia depenia completament del consentiment dels ciutadans indis. I va fer veure clar als britànics que si perdien aquest consentiment el camí de la seua colònia més gran cap a la independència era impossible d’aturar. La repressió que va seguir la marxa de la sal féu créixer el nombre de ciutadans de l’Índia que decidiren, amb plena consciència, de no acceptar les lleis britàniques. I això fins a un extrem tal que Londres –per primera volta– hagué de pensar a acceptar la independència com l’única solució possible a la situació creada.
Per als ciutadans catalans, avui és el dia de la sal. El nostre parlament avui declararà de manera solemne que les lleis i decisions emeses pel Tribunal Constitucional espanyol ja no són legals a Catalunya. I no únicament ho declararà solemnement, sinó que farà un repàs d’aquelles que són absolutament incompatibles amb el país nou que volem fer: més enllà de la pobresa energètica, de declarar l’accés universal a l’atenció sanitària i defensar els drets amenaçats per la llei de seguretat ciutadana, avui el parlament, entre més mesures, establirà la defensa de la LEC en contra de la LOMCE, obligarà el govern a proporcionar eines als ajuntaments per deixar sense efecte la LRSAL i l’instarà a acollir el màxim nombre de refugiats i a obeir la llei catalana pel que fa a l’avortament.
Per a governar Catalunya, Espanya ha necessitat fins avui el consentiment dels catalans. I l’ha tingut per activa o per passiva. Ha necessitat el consentiment nascut de la creença que aquell era el millor camí o del consentiment nascut de la por a les conseqüències d’enfrontar-nos-hi. Però avui tot això s’haurà acabat. Perquè avui els representants elegits pel poble de Catalunya indicaran als dirigents de Madrid que han perdut el consentiment que han tingut durant generacions i generacions. Quan els setanta-dos vots prevists aproven la resolució nosaltres haurem fabricat per primera vegada en molts anys la nostra sal i mirarem el futur d’una altra manera.
Per això avui és l’hora de dir, com van dir els indis el 1930, que ‘creiem en el dret inalienable del nostre poble, i de qualsevol altre poble del món, a tenir llibertat i a gaudir del fruit dels seus esforços, creant l’oportunitat per a tothom de créixer i de tenir garantides les seues necessitats’. I també que ‘creiem que si un govern impedeix a un poble de gaudir d’aquests drets, aquest poble té el dret d’abolir el domini d’aquest govern i negar el consentiment a les seues lleis.’
Que siga així.