Mals temps per al respecte
Crònica de l'acte de Societat Civil Catalana 'Constitució i democràcia. Passat, present i futur'
SÍLVIA BARROSO Barcelona |
La dona somriu amb franquesa i diu a un membre de
l'organització: “Hola, sóc una de les que ha de parlar”. Ell respon amb
amabilitat sincera: “Benvinguda, i gràcies per venir!” I tots dos
travessen el vestíbul cap a la sala on ha de parlar la dona. El programa
té un nivell acadèmic alt i tot indica que l’ambient serà exquisit.
Però el primer senyal d’alarma apareix quan el president de Societat Civil Catalana,
Josep Ramon Bosch, dóna les gràcies a José Montilla –el president de la
Generalitat que el 10 de juliol del 2010 era a la manifestació 'Som una
nació. Nosaltres decidim' – per assistir, aquesta
vegada, a l’acte 'Constitució i democràcia. Passat, present i futur'.
Montilla té un lloc d’honor a la platea, però una part del públic xiula
quan s’agraeix la seva presència.
Les bones maneres
s’imposen quan comencen les intervencions de professors i catedràtics.
Fins i tot per manifestar un desacord entre ells utilitzen frases com:
“Vull discrepar amablement de la nostra amiga X...” La trobada, que
celebra l’aniversari de la Constitució, es fa en un escenari decorat amb
la imatge d’un doble sí –“a la convivència i al consens”– marcat en
unes caselles que emulen les del 9-N.
Els acadèmics
debaten si cal reformar la Constitució –la majoria creuen que no–, diuen
que Espanya és un estat molt descentralitzat –Francesc de Carreras
troba fins i tot que és “federal”– i critiquen la rigidesa dels partits:
aquesta observació arrenca un aplaudiment quan ja tothom temia que el
públic s’estava avorrint amb tanta correcció política.
"Mas Sí-sí, com el dictador egipci Al-Sissi"
El temor de l'avorriment queda completament relegat quan li toca al
catedràtic Manuel Ballbé. Parla i parla, s’exalta i el moderador, Manuel
Campo Vidal, no pot fer-lo callar. Ballbé es fa el rei de la sala
tronant contra el 9-N i ha de pregar que no l’aplaudeixin tant, perquè
li prenen temps per parlar i "això no és un programa de televisió". La
incomoditat de Campo Vidal arriba al punt màxim quan el professor diu
que ell anomena el president de la Generalitat “Mas Sí-sí, com el
dictador egipci Al-Sissi”.
El públic es deixa anar.
Estaven cansats –l'acte dura més de dues hores– però Ballbé els ha
despertat. I els toca el rebre a dues de les ponents. Part dels
assistents xiulen Victoria Camps quan gosa reivindicar més interès
d’Espanya per totes les llengües de l’Estat, inclòs el català, i es
queixa que a Madrid diuen “Ártur Mas” –amb l'accent on no toca, com si
diguessin Arthur, a l'anglesa– i “Fortuni”, en lloc de “Fortuny”. “Per
favor, som en un espai de respecte”, demana Campo Vidal als que
protesten per l'observació de la catedràtica d'ètica. “La paraula respecte m’agrada molt, ve del llatí re-specere, que vol dir tornar a mirar. Mirar els altres, tenir-los en compte, és important”, intenta ella.
L'escriptora Laura Freixas rep un tracte semblant quan lamenta que en
els darrers 20 anys el Premio Nacional de narrativa hagi estat 15
vegades per a obres en castellà. “I què? I què?”, remuga indignada la
senyora que tinc al davant. Freixas era la dona que s’havia presentat
humilment com “una de les que ha de parlar”. I li havien dit:
“Benvinguda, i gràcies per venir”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada